“La causa de la Revolució i la franquesa” és un article que va ser escrit per Joan Peiró (1887-1942) com a part del seu llibre Perill a la rereguarda publicat a Mataró per l’editorial Llibertat el novembre del 1936. L’escrit es va redactar durant la tardor del 1936.
Joan Peiró, obrer del vidre, començà a relacionar-se amb la CNT el 1919 i a partir del 1922 se’n féu càrrec de la secretaria del comitè nacional. Fou director de Solidaridad Obrera (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l’agost del 1931.Això va ser després d’aconseguir l’aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d’indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d’Oposició , va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de Cultura LLibertaria i Sindicalisme. Durant la guerra, participà en el comitè local antifeixista de Mataró i el novembre del 1936 s’integrà en el govern de Largo Caballero com a ministre d’indústria. El 1938 va ser comissari general d’energia elèctrica.Exiliat el 1939, l’any següent fou detingut per la Gestapo que el lliurà a Espanya i morí afusellat a Paterna(València) el 1942.
Peiró defensà de manera insistent la concepció d’una revolució gradualista i constructivista basada en els sindicats i en la preparació tècnica i cultural dels treballadors feta per la majoria de la majoria de la població, Per això es va adherir a la tendència trentista que s’oposava a l’insurreccionalisme de la FAI.
L’article es divideix en quatre parts. En la primera, formada pels dos primers paràgrafs, l’autor subratlla la necessitat de la denúncia dels fets els quals pretén diferenciar clarament de la Revolució. En la segona part, formada pels tercer,quart i cinquè paràgraf, Peiró rebutja qualsevol justificació per als crims comesos emparant-se que també els duien a terme els feixistes i delimita qui és-i, sobretot, qui no és-, l’enemic. La tercera part està dedicada a la denúncia d’aquests actes amb exemples concrets (paràgrafs sisè a onzè) i, finalment, en la quarta part, (dos últims paràgrafs), Peiró conclou que els fets denunciats fan mal a la Revolució i, a més, en són indignes i la desprestigien.
Peiró transpua sinceritat en la denúncia dels excessos comesos i palesa coratge ja que va escriure l’article en un moment en què fer els ulls grossos o justificar les arbitrarietats perquè el bàndol contrari en cometia encara més era l’habitual. Cal tenir en compte, d’altra banda, que en l’anomenada “zona nacional” mai no es va publicar quelcom de semblant en contra de la repressió indicriminada.
La CNT a Catalunya tenia 300.000 afiliats els anys trenta i el 19 de juliol del 1936 van ser els cenetistes els que es feren amb el control de Barcelona i hi esclafaren la revolta dels militars. Els anarcosindicalistes, després del 19 de juliol, s’apropiaren del Palau de Justícia de Barcelona i crearen l’Oficina Jurídica dirigida per José Batlle i Antonio Devesa, excondemnats per atracament. Durant els primers mesos de la guerra, doncs, el carrer estava dominat per elements cenetistes i la justícia també. Fou,precisament, en aquest període en què es cometeren la majoria dels crims i arbitrarietats que Peiró denuncia en el seu article.
Pel que fa a la militància de les víctimes de la repressió, segons l’estudi de Solé i Sabaté i de Joan Villarroya i Font Violència i repressió a la rereguarda de Catalunya 1936-1939, en el cas del Barcelonès poc més d’un 45% pertanyien al Sindicat Lliure, un 28% eren carlins; un 15%,de Falange; un 13% militaven a la Lliga-Institut de sant Isidre; fregaven el 10% en cada cas, els militants de partits d’esquerres, de Renovación Española i de la CEDA i entorn d’un 6%,els radicals lerrouxistes.
La FAI era qui aleshores tenia més força en el si de la CNT i els faistes consideraven que el capital, l’exèrcit i la religió eren els enemics de la revolució. L’estament eclesiàstic va ser, però, qui en va sortir més perjudicat amb gairebé 2500 víctimes mortals a banda de la destrucció d’esglésies i d’obres d’art de caràcter religiós.Tals actes eren justificats amb l’argumentari clàssic de l’anticlericalisme com la hipocresia i l’avarícia del clergat.
Peiró, en el seu escrit pretén desvincular la revolució d’aquestes accions i nega que siguin revolucionaris els que les executen ja que desacrediten la causa. Apel.la, a més, a distingir entre els que són enemics i el que ell anomena «producte del medi econòmico-social» com ara el petit burgès o el gran capitalista, tot rebutjant que es vulguin justificar o obviar els comportaments arbitraris que no tenen res a veure amb la justícia revolucionària. S’aixeca contra les venjances personals i censura la mort, en pràctiques que titlla de sistemàtiques injustes i esborronadores.
Peiró no fou l’únic que va denunciar els excessos, però ningú no ho va fer amb la seva contundència i de manera tan explícita. Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, per exemple, també se’n va fer ressò, però malgrat que reconeixia casos de saqueig, en minimitzava l’abast i, ben al contrari que Peiró, d’alguna manera ho justificava fent referència a la repressió a la zona “nacional” i als abusos comesos en el passat per algunes dels que en foren víctimes .
Aquest darrer aspecte és cabdal per a entendre els fets que es produïren. Aquells que havien estat perseguits políticament o discriminats socialment, els estrats de la població més humils que no podia pagar els lloguers, estaena sotmesos a les arbitarietats dels patrons de les empreses, no havia pogut anar a escola o hi havien estat estigmatitzats socialment veieren arribada la seva hora.una mena de venjança de classe.
Joan Garcia Oliver (1902-1980), anarcosindicalista des dels anys vint i ministre de Justícia en el govern de Largo Caballero entre novembre del 1936 i maig del 1937, impulsà la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya el 21 de juliol del 1936 en què fou representat del sindicat. Va ser, a més, l’organitzador de la columna Los aguiluchos que marxà al front d’Aragó, En el seu llibre El eco de los pasos, Oliver remarca els esforços que ell féu per a evitar que la revolució esdevingués una orgia de sang.
26 de setembre del 1936 es forma un nou govern de la Generalitat presidit per Tarradellas de què forma part la CNT.
La Generalitat pacta la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i la majoria de comitès revolucionaris i antifeixistes van ser substituïts per consells municipals formats per acords entre les diferents organitzacions polítiques. El 9 d’octubre del 1936 la Generalitat decretà aquests canvis en el poder local i el govern de Largo Caballero va fer el mateix el 4 de gener del 1937, de manera que els grups armats que pul.lulaven per la rereguarda i els fronts van ser militaritzats i incorporats a l’Exèrcit de la República cosa que provocà una disminució radical de la repressió.
L’octubre del 1936 es crearen els Tribunals Populars, 4 en el cas de Barcelona. Si sota el seu control i després de judici foren executades 40 persones, les patrulles i policies paral.leles n’executaren 1500. De fet, una part important del que passà en aquests primers mesos de guerra com ara assassinats, cementiris clandestins i comitès implicats en arbitrarietats i violències se sap per les pròpies investigacions encarregades pel govern autònom i dirigides des de la presidència del Tribunal de Cassació de Catalunya.
El govern republicà, de la seva banda, creà per decrets del 23 i 25 d’agost del 1936 els tribunals especials contra la rebel.lió, la sedició i els delictes comesos contra la seguretat exterior de l’Estat a través dels quals l’estat recuperava efectivament el seu poder judicial. A banda d’això, el 6 i 9 d’octubre del 1936 es prengueren altres resolucions destinades al control de les milícies.
Joan Peiró va morir afusellat el 1942 pel règim franquista que n’havia demanat l’extradició a les autoritats nazis. Va rebre diverses ofertes de salvació de la seva vida a canvi d’acceptar la col.laboració amb el sindicat falangista, però ell les va rebutjar.
En conclusió, fou igual la repressió “roja” que la “nacional”? La resposta és que no. Es cometeren nombrosos crims en la zona republicana, certament, i moltes persones innocents en foren víctimes. Ara bé, la gran majoria d’aquests fets tingueren lloc en els primers mesos de la guerra a causa de la pèrdua de control del carrer per part de la Generalitat i del govern republicà. Quan les autoritats començaren a recuperar-lo, a la tardor del 1936, la repressió descontrolada disminuí dràsticament i es prengueren mesures per evitar els desbordaments de l’estiu.
Res de semblant no s’esdevingué a la zona controlada pels colpistes. No hi hagué cap Joan Peiró que publiqués un llibre com Perill a la rereguarda ja que la censura era fèrria i quelcom així s’hauria considerat com un acte de traïció. Els revoltats palesaren amb l’afusellament de Peiró que no els importava el més mínim que aquest hagués salvat tantes vides i que persones com el dirigent anarcosindicalista de Sants no tenien lloc entre les seves files.
Ser Histórico 
Estic d’acord amb la idea que la repressió al bàndol colpista i a la zona «roja» fou diferent, especialment quan ho enfoques en la existència de veus crítiques a excessos, i fins i tot en certa legislació estatal per tal de reduïr la violència a la rereguarda.
Malgrat això, discrepo en cert sentit quan penses que existeix una correlació entre debilitat de les institucions democràtiques a l’inici de la guerra i la progressiva disminució de la violència, precissament, amb l’enfortiment de l’estat. El mateix estat, per exemple, uns pocs mesos més tard, potenciarà l’enfrontament a la rereguarda, sent els fets de maig de 1937 el principal exemple. Després de les nombroses víctimes de les jornades, els poumistes foren perseguits, i la presó Model de Barcelona, coregiu-me si vaig errat, s’omplí de militants llibertaris i poumistes.
La repressió a la rereguarda fou complexa, i resulta evident que l’anarcosindicalisme i l’anarquisme, a indrets com Catalunya, eren majoritaris,i per tant, foren els principals sospitosos en molt fets, i segurament era veritat, però aleshores, en una guerra moderna, el front no només era la trinxera, també ho era la rereguarda. Totes les forces antifeixistes practicaren violència política. Excessiva? Sí. Moralment injustificable? També. Un front més en aquella guerra? Jo considero que també.
Més enllà d’això, també és normal pensar que amb el pas del mesos, amb o sense govern, certs excessosdesapareixerien. En les mateixes xifres filoconvergents de Sabaté i companyia, una de les fonts més conegudes d’aquesta temàtica, i que mostres, queda palés que la repressió en el bàndol roig fou molt selectiva, i que gran part de la mateixa fou, com plantejà Xavier Diez, un Venjança de Classe, és a dir, una reacció explosiva a anys de greuges. I evidentment, els inicis d’un procés revolucionari i alhora guerra civil, com fou el cas de zones com Catalunya, motivà l’aparició d’excessos i venjances personals. Però malauradament són aspectes consubstancials a molts processos històrics.
En qualsevol cas, felicitats pel text, la diversitat d’enfocaments enriqueix el debat i ajuda a fer avançar el coneixement del nostre passat.
Me gustaLe gusta a 2 personas
La pretensió de l’escrit era la de, mitjançant la figura de Joan Peiró, posar de manifest que no és cert el que es diu que en tots dos bàndols es cometeren crims i que no hi havia una diferència sustancials entre els uns i els altres al respecte, A la zona «nacional» mai no hi va haver un Joan Peiró ni mai no es publicà cap article com «La causa de la Revolució i la franquesa».
En relació al que dius que no existia una correlació entre la feblesa de les institucions democràtiques i la violència, el fet és que la major part dels assassinats es cometeren l’any 1936 i, en la seva gran majoria, entre juliol i setembre d’aquell any. Hi ha força historiadors que sí que estableixen aquest vincle. El que comentes sobre els fets de maig a Barcelona, en la meva opinió, no és el mateix ja que es tractava d’una lluita per l’hegemonia entre les forces antifeixistes.
Per la resta, estic del tot d’acord amb tu, especialment quan fas esment de Xavier Díez i de la seva»violència de classe» o quan atribueixes que perpetressin més actes violents a Catalunya els anarcosindicalistes pel fet de ser-hi àmpliament majoritaris no a cap altre motiu.
Me gustaMe gusta
Salut Francesc.
Gràcies per la resposta. Sí, és veritat, força historiadors segueixen la correlació entre centralització del poder i baixada de la violència a la reregauarda, però afirmar que «la gran majoria d’aquests fets tingueren lloc en els primers mesos de la guerra a causa de la pèrdua de control del carrer per part de la Generalitat i del govern republicà. Quan les autoritats començaren a recuperar-lo, a la tardor del 1936, la repressió descontrolada disminuí dràsticament i es prengueren mesures per evitar els desbordaments de l’estiu.», és fer una visió un xic reduccionista. La Venjança de Classe plantejada per Diez, el mateix pas del temps, la natura molt selectiva de la repressió, fins i tot en moments de desordre, són fets que no s’han d’obviar.
Si pensem en la Guerra Civil com una guerra de dos bàndols, estem caient potser en altra reduccionisme. Una part important de la militància anarcosindicalista, i fins i tot sectors radicals de la UGT i altres forces, no lluitaven per la república explícitament, ja que defensaven els avenços revolucionaris.
Sobre maig del 37, i el que comentes com a forma de repressió diferent, seria així en el cas d’un anàlisi de dos bàndols, però si posem sobre la taula la possibilitat de la existència d’un tercer, podem concloure que fets repressius i enfrontaments entre forces antifeixistes, van succeïr des dels inicis de la guerra. Però només és una reflexió.
Gràcies.
Me gustaLe gusta a 1 persona
Salut, Fran,
Plantejar-se l’existència d’un tercer bàndol, com fas tu, ho capgira tot. Potser que tinguis raó quan consideres reduccionista l’afirmació que la repressió disminuí dràsticament sense tenir en compte altres variables. Ara bé i sense, naturalment, comparar-ho, tampoc no hi havia unitat absoluta en el bàndol sublevat. Mola, Queipo o Cabanellas eren republicans, per exemple. Tots eren igual de feixistes, certament, però tampoc no pretenien exactament el mateix. En matèria religiosa es fan paleses, igualment, diferències entre els requetès i els falangistes, per posar un exemple.
El tercer bàndol de què parles, imagino que seria els dels anarcosindicalistes i el POUM enfront de la resta de forces polítiques antifeixistes que voldrien fer la Revolució simultàniament amb la guerra. O serien tan sols els cenetistes i faistes?
Salut
Me gustaLe gusta a 1 persona
Bé, el bàndol feixista, malgrat les seves diferències i lluites internes, no arribà a situacions com les de maig de 1937, i això em dona que significa que no seria del tot comparable els «dos bàndols».
Per tercer bàndol, em refereixo a aquella part de la població que, independentment de la seva organització (CNT, FAI, Dones Lliures, FIJL, POUM, sectors de la UGT, etc.), volien anar més enllà de la mera república democràtica, d’una manera ràpida i eficient. Parlem dels anys 30, un moment de crisi dels ideals democràtics, és a dir, importants sectors de les poblacions occidentals tendiren vers el feixisme o vers el socialisme, i per tant, la democràcia liberal era una opció a descartar, per això no considero que inventi res de nou, al parlar d’un tercer bàndol, era quelcom característic d’aquells anys.
Me gustaLe gusta a 1 persona