bru

Sabadell, 1881 – Mèxic, 1946.

Sabater, republicà federal i dirigent obrer que va evolucionar vers l’anarquisme militant. Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, àdhuc republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera de Sabadell (FOS)L’Obrera del carrer Estrella (on actualment es troba el centre de Neurologia AVAN-, on des de principis de segle tenien el seu estatge totes les societats obreres locals. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del Cercle Republicà Federal de Sabadell a les candidatures solidàries i catalanistes. EL 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo. El 1909, va dirigir Ciutadania, el setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de la Setmana Tràgica, i, després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.

El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar el conflicte vaguístic a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la FOS, es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 va dirigir La Batalla Sindicalista de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la Vaga General de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya. Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la senzillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entrenyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se aprop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Pestaña. Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar les tasques de la Cooperativa Cultura y Solidaridad, constituïda a Sabadell el febrer de 1922. El primer edifici construït va servir com escola moderna. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos demandat per un grup de constructors i usuaris, va ser formalment expulsat de la CNT el 1928 en un Ple Regional celebrat clandestinament, a Sabadell mateix, a proposició de Josep Moix.

Bru Lladó començà a milità de ben jove com a sindicalista a la Federació Obrera de Sabadell (FOS), passà del republicanisme federal de Pi i Maragall a simpatitzar amb el catalanisme i finalment amb l’anarcosindicalisme, oposant-se a l’entrada de la Federació Local de Sindicats (FLS) a la UGT (a Sabadell a diferència d’altres indrets on els sindicats d’oposició varen tornar a la CNT, la FLS es va passar a la UGT i a l’òrbita del PSUC) i rivalitzant amb els partidaris d’aquesta entrada, liderats per Josep Moix que arribaria a ser alcalde i secretari general del PSUC. Impulsà la Cooperativa Cultura y Solidaridad que construí una escola racionalista regentada per Edgardo Ricetti a la seu de la CNT del carrer Taulí, així com diverses cases per obrers al mateix carrer, algunes segueixen dempeus actualment.

No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat. Detingut el gener de 1932 a causa de la sublevació de Fígols, va ser deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell Buenos Aires, junt amb Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Po. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des de el Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moix llavors alineats amb els Sindicats d’Oposició(més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participa a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 és regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on fou expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels fets de maig, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven la Telefònica, també fou delegat comarcal del departament d’Economia de la Generalitat.

De 1934 a 1936, milita a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 és regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on fou expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels fets de maig, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven la Telefònica

Amb Balius, s’integra a l’agrupació Amigos de Durruti, per combatre el reformisme confederal durant la guerra i l’estalinisme. Participa per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: El bolchevismo y la revolución (Madrid, El Sembrador, 1923), El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin (Sabadell-Barcelona,1936), Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, s’exilià a Mèxic, mantenint-se fidel als seus ideals fins la seva mort.

_________________________________________________________________

Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, María Teresa Martínez de Sas. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat.

Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Miguel Íñiguez. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente.

Veu Obrera. Notes biogràfiques de Sindicalistes. Lletres J-L-M.                                                       <http://www.veuobrera.org/01biogra/1biogr-j.htm>[Consulta 3 de febrer del 2017].

Escrito por Arnau B.

Licenciado en Historia por la UAB, 2014. Interesado en Historia Contemporánea, Historia social, Local y del Movimiento Obrero, corrientes socialistas, fascismo, comunismo, sociedades de posguerra y temas de actualidad.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s