Fernández Gómez, Francisco. Sebastià Sunyer i Gavaldà (1863-1939). Vida d’un propagandista tostoià. Serra de Tramuntana (Mallorca): Calumnia Edicions, 2017. Col·lecció Colossus nº3. 70 pp.
L’autor, Fran Fernández, és un investigador barceloní, Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (2014). La seva tesi doctoral, Anarcocomunismo en España (1882-1896). El grupo de «Gràcia» y sus relaciones internacionales, va ser l’origen d’un llibre també recentment publicat per Bells Vells Temps. És especialista en història social, estudis sobre nacionalització i noves tecnologies. Va crear i administra aquest portal.
El llibre, dividit en 3 parts i una conclusió, és una breu biografia de Sebastià Sunyer i Gavaldà, un anarquista nascut a la Pobla de Massaluca (Tarragona) que tot i la intensa activitat propagandística, periodística i pedagògica, ens és conegut per haver estat encartat al Procés de Montjuïc (1896) arran de l’atemptat contra la processó del Corpus. A través de les obres escrites que ens va deixar el protagonista, i bussejant per les nombroses publicacions anarquistes on va col·laborar, l’autor ens conta una curiosa existència i evolució ideològica que va des de les acaballes del s. XIX fins a la Guerra Civil; una vida que comprèn bona part de la història de l’anarquisme català i espanyol.
Nascut en el si d’una família acomodada, els problemes econòmics van dur Sunyer a formar part de la massa proletaritzada que va emigrar del camp a la ciutat a mitjans dels 80 del s. XIX. En el Pla de Barcelona, va entrar en contacte amb el moviment obrer més reivindicatiu, aleshores un anarquisme col·lectivista en crisi i en pugna amb el nou corrent anarcocomunista, al qual s’hi adherí. Oposat a l’organització sindical i partidari dels petits grups d’afinitat, va pertànyer al grup Los Desheredados. Jutjat en consell de guerra al Procés de Montjuïc (1896), patí tortures i presó fins que va ser indultat l’any 1900. Uns anys després va fundar i va ser mestre d’una escola racionalista al barri d’en Camp de Grassot, que romandrà oberta durant 23 anys. Conclosa l’experiència, en la misèria i amb una escassa influència com a propagandista, Sunyer es transformarà en un lliurepensador pacifista contrari a la lluita de classes: “existiendo problemas a resolver que precisan el concurso de la inteligencia de todos: PAZ O GUERRA es el uno, y el otro es de PATRONOS Y OBREROS; en el primero deseamos la Paz, y en el segundo la conciliación en bien de todos”. Tot i així, poc abans de morir, ja durant els anys de la revolució social, va retornar als seus orígens i el trobam proper a les estructures sindicalistes llibertàries que havia abandonat al començament de la seva militància.
Sunyer va col·laborar a publicacions com Fraternidad, Libre Concurso, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, etc. Va dirigir La Revolución Social (Gràcia, 1891), El Revolucionario y participà a Tierra y Libertad (1888-1889.) I és l’autor de bon nombre d’obres entre les quals cal destacar Examen sobre importantes puntos de la cuestión social (1891), La utopía o cartilla anarquista (1892), Razón o fe (1901), Orientación sociológica (1901) i Sobre moral (1908).
L’autor pretén treure el protagonista d’una mar de tòpics que sovint banya el món de l’anarquisme, com per exemple el terrorisme. Si és veritat que fou empresonat l’any 1893 per mor de l’atemptat de la Gran Via, i que fou detingut tres anys després per la bomba de Canvis Nous, i fins tot que va escriure a El Porvenir Anarquista, una publicació escrita en un to violent, no es pot afirmar que fos un anarquista violent: “Com a molt –ens diu en Fran Fernández- es troba una certa simpatia vers a revolucions i insurreccions espontànies.” El propi Sunyer sempre defensà la seva innocència en el cas de l’atemptat de la processó del Corpus, convençut de què fou inculpat per ser un propagandista. Anys més tard escriurà que “los discursos fundamentados en la violencia obrera son catalizadores de los fascismos”. Tot això sense oblidar un aspecte característic del personatge, que no sol anar inclòs dins el maletí de la señorita Pepis de l’anarquisme: malgrat la seva postura anticlerical, Sunyer sempre va ser un cristià creient.
Un altre tòpic que desmunta és el del tradicional aïllament de l’anarquisme envers altres corrents; queda clara al llibre la relació entre anarquistes i elements republicans, socialistes, lliurepensadors, etc. Sunyer escrigué: “En cualquier ideología existen buenas personas”. A més, l’autor cerca l’èxit de l’arrelament de l’anarquisme a Catalunya en un substrat previ de caire antiestatal, antiautoritari i revolucionari, paradigma del qual podria ser el pensament de Pi i Margall.
Personalment, el llibre m’ha fet reflexionar al voltant de dos aspectes: d’una banda –tal vegada sense que fos la intenció de l’autor- en els anys dedicats a l’ensenyament i la pedagogia per part de Sunyer i tants d’altres, sense els quals, i sense oblidar la labor dels ateneus i la voluntat autodidacta de molts de militants, el procés revolucionari i socialitzant del 1936 probablement no hauria estat possible; per l’altra, en allò que Marín Civera va repetir tantes vegades, que “els fets obren i les doctrines els segueixen”, essent Sunyer un bon exemple d’heterodòxia i de profunda evolució ideològica al llarg de la seva vida. En canvi, no he aconseguit treure profit de l’aproximació ideològica al personatge que, gairebé en forma de digressió, en Fran Fernández–potser per deformació professional– fa en clau nacional; tanmateix, arriba a la conclusió que “per sobre de la idea de pàtria, existís la idea de la justícia social i la fraternitat universal entre els pobles, que seria, de fet, el socialisme que ell desitjava.”
En definitiva, una obra breu i bona de llegir, amb cites aclaridores. I ben necessària per restituir Sebastià Sunyer al lloc on li pertoca, allunyada del punt de vista d’autors com Ángel Herrerín o Juan Avilés, que el consideren un terrorista partidari de la propaganda pel fet.
Ser Histórico 
Gràcies Sergio per la ressenya.
La major part són bones paraules, jo hauria fet alguna crítica més i tot. En qualsevol cas, m’agradaria respondre certs dubtes que planteges.
La intenció, que en certa manera és present, no és tant de treure o no mala fama a personalitats històriques del moviment llibertari. En el meu cas, tinc la sensació que encara la historiografia sobre l’anarquisme està farcida de típics i tòpics, o només centrada en la memòria escrita de certa genealogia llibertària. Això provoca situacions que fan difícil esclarir la diversitat del moviment llibertari. En el cas de Sunyer vaig començar a tenir informació d’ell durant la redacció de la tesi. Tenia fonts que el vinculaven clarament a l’anarcocomunisme català. De fet, el seu entorn i en publicacions on participà, trobem sovint escrits violentistes….
També coneixia referències a Sunyer d’inicis del segle XX, vinculades al seu paper com a mestre i lliurepensador. Finalment, totes les fonts relacionades amb el Procés de Montjuïc. I, com a punt de partida, a part de la historiografia, pel seu paper d’anarcocomunista i per les seves detencions, se’l definia com a terrorista.
Estava en un punt amb molts dubtes. Vaig plantejar-me, fins i tot, si el Sunyer del XIX i el del XX, eren dues persones diferents. A més a més, vaig començar a trobar-me altres «Sunyer» que en veritat eren persones diferents o que encara mancaria un major aprofundiment, per concloure que és una font vàlida.
Al final, després de consultes i digitalització de documentació a l’IISH d’Amsterdam, a arxius francesos, a més a més de la sort de trobar per Internet un llibre de Sunyer, crec que imprès a l’any 1935, l’Alma Libre, em va fer possible plantejar una biografia sobre ell. L’Alma Libre és un recopilatori d’obres seves des de principis del segle XX fins els anys 30. I allà sovint Sunyer fa repàs i memòria de la seva vida.
Sobre el pacifisme, doncs dos factors em van fer veure que ho era fins i tot durant la seva militància en el «violent» anarcocomunisme del XIX. Els seus mateixos records dels fets a Alma Libre i altres textos seus, de caire educatiu o filosòfic, del mateix XIX o inicis del XX, ens mostren un anarcocomunista molt partidari de Reclus i la seva idea de que la revolució només és possible amb 3/4 parts de la població convençuda. Que es tradueix en una militància de Sunyer molt centrada en la difusió propagandística. Altra fet és que de vegades fa referències a Martí Borràs, i d’ell, gràcies a Antònia Fontanillas i Antoni Dalmau, coneixem parts de la seva vida, i una carta, escrita abans del seu suicidi el 1894, clarament pacifista.
No és tan sols treure o no «sanbenitos». És més aviat historiar, i si bé hauria desitjat veure en Sunyer com un violentista a l’alçada de Ravachol, vaig trobar-me un pioner del tolstoianisme a Espanya. Només vaig interpretar les fonts i escriure la seva biografia.
Sobre el tema nacional i el posicionament de Sunyer, tens raó, jo mateix penso que queda un xic forçat, i és cert que la relació entre internacionalisme i nacionalismes és un tema que treballo, així que alguna cosa ha tingut a veure. Però especialment la influència de la lectura del llibre d’en Diez que planteja l’anarquisme com un tret nacional català. En el cas d’en Sunyer, si bé és cert que tant Diez com jo mateix podem pensar que a Catalunya existia un sustrat antiestatista a nivell polític abans de l’arribada de Fanelli, com s’explica que Sunyer fos més aviat «espanyolista»?, Jo veig una resposta més complexa: penetració de discursos nacionals dins de la classe treballadora, fins i tot en teòrics sectors internacionalistes, variació del concepte i força de l’internacionalisme amb el pas de les dècades, que aquest sustrat antiautoritari estigués present en moviments de caire estatal (republicanisme federal espanyol), etc. Però en el fons, fins i tot en aquest sentit «nacional», a Sunyer i altres llibertaris, més enllà de certes pinzellades discursives que indiquen certa identitat nacionalista, fou fet secundari i, en tot moment, continua existint un fons humanista i cosmopolita en el seu pensament i en el d’altres companys/es.
Una abraçada
Me gustaLe gusta a 1 persona
Segur que he exagerat amb allò d apòstol de la no violència. I estic segur que teva intenció no era llevar el sambenito a ningú; més aviat és una conseqüència d historiar, en aquest cas, de fer història amb rigor.
Sobre la qüestió nacional jo em deman: és que hi havia un altre discurs capaç de variar els esquemes mentals d aquella gent? No serà que calificar d espanyolista el discurs de Sunyer és un acte de presentisme? No seria com llegir la Bíblia des d’una perspectiva feminista i antipatriarcal? Potser una tasca entretinguda, però ja se sap quines conclusions se n’extreurien.
Una aferrada
Me gustaMe gusta
Crec que existí una mentalitat o identitat internacionalista. Ara bé, entre la Comuna de París i, no sé, la Revolució Russa, va ser una alternativa real a les consciències nacionals. Però tampoc la gent amb mentalitat internacionalista o cosmopolita, era aliena als processos de nacionalització, que durant les primeres dècades del segle XX arriben a ser hegemònics, a nivell identitari. Per això intento extreure, no per presentisme, les possibles influències nacionals en personatges com Sunyer, i que un cert espanyolisme, potser banal, no resultava incompatible amb un internacionalisme, conforme amb els ideals de fraternitat universal, propis del anarquisme i del pensament tolstoià.
Una abraçada
Me gustaLe gusta a 1 persona
Em referia a si existia un altre discurs nacional. En qualsevol cas, gràcies per la resposta.
Me gustaMe gusta
Et responc Sergio. Si tenim en consideració el Congrés dels federals catalans el 1883, o les Bases de Manresa el 1892, o l’aparició de formacions nacionalistes catalanes ja fermes a inicis del s.XX, existia un discurs alternatiu al nacionalisme espanyol, especialment el de caire centralista, amb l’aparició d’un catalanisme (que es podria interpretar com llegat del republicanisme més federal espanyol) i un nacionalisme català, Igualment, el cas basc seria un altre expemple d’identitats alternatives existents a la espanyola.
Me gustaLe gusta a 1 persona