Anarquismo Biografías Fascismo Franquismo Violencia política

Eliseu Melis [Miquel Didac Piñero]

El 12 de juliol de 1947 és executat, a la manera justiciera, a Barcelona, per un grup del Moviment Llibertari de Resistència el militant anarcosindicalista en temps republicans, i aleshores destacat i molt perillós confident de la policia franquista, Eliseu Melis Díaz. Havia nascut cap el 1905 a Barcelona

Durant la primavera de 1939 passà la frontera del Pirineu Oriental i exposà el seu cas de confident policial per la força, i s’oferí com a doble agent o, en cas contrari, demanà un passatge cap a Amèrica, però no es prengué cap resolució. L’agost de 1940 retornà a Barcelona per la xarxa del Pirineu Oriental amb un grup de la xarxa de resistència de Ponzán

Entre moltes activitats a favor de la repressió franquista, ajudà a dissenyar el mural a la sala de tortures i arxius sobre la militància llibertària amb l’anagrama del Moviment Llibertari Espanyol (Interior i Exili), on hi van dibuixar les seves tres branques i el corresponents òrgans de direcció, que encara en 1977 es conservava a la prefectura de Via Laietana

Un grup de voluntaris exiliats enquadrat en l’MLR creuà el Pirineu Oriental per la ruta clandestina de Prats de Molló i la Presta amb l’objectiu d’executar-lo, i a Barcelona s’hi afegiren més militants

Hi ha qui proposa que el dia 12 de juliol es celebri cada any a Catalunya el Dia de vigilar els i les confidents policials

Eliseu Melis Díaz: El 12 de juliol de 1947 és executat, a la manera justiciera, a Barcelona, per un grup del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) el militant anarcosindicalista en temps republicans, i aleshores destacat i molt perillós confident de la policia franquista, Eliseu Melis Díaz –també citat erròniament el seu segon llinatge com Díez–. Havia nascut cap el 1905 a Barcelona. El seu pare es deia es deia Arturo Melis i la seva María Díaz.

En 1922 ja militava en el grup anarquista barceloní «Juventud Acracia» i col·laborava en el periòdic mallorquí Cultura Obrera.

Actiu militant del Sindicat de la Indústria Manufacturera de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Barcelona, entre 1931 i 1935 n’havia format part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona i col·laborà en Solidaridad Obrera.

Com a membre del grup anarquista «Cultural», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1935 va ser detingut amb Antoni Seba Amorós.

Participà en activitats de grups d’acció relacionats de la FAI.

Estava casat amb Emília Galindo Pons, amb qui tingué una filla, Rosa Melis Galindo.

A partir de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, adopta actituds sospitoses, més aviat de quintacolumnista, doncs al cap d’uns mesos comença l’explicació d’un conte poc creïble. Afirma que durant la Retirada republicana de primers de febrer de 1939 intentà passar la frontera del Pirineu Oriental, però que trobant-se esgotat físicament optà per retornar cap a Barcelona, on deia que fou identificat i detingut. I que aleshores, fortament pressionat i coaccionat, pactà, juntament amb el cenetista amic seu Antoni Seba Amorós, amb el comissari de Policia i cap de la Brigada Politicosocial Eduardo Quintela Bóveda, fent-se confident policíac junt amb en Seba.

Durant la primavera de 1939, aquesta vegada passà la frontera del Pirineu Oriental i arribat fins a medis llibertaris en l’exili exposà el seu cas, s’oferí com a doble agent o, en cas contrari, demanà un passatge cap a Amèrica, però no es prengué cap resolució.

L’agost de 1940 retornà a Barcelona per la xarxa del Pirineu Oriental amb un grup de la xarxa de resistència antinazi llibertària encapçalada per Francisco Ponzán Vidal a la recerca d’un pretès tresor llibertari que mai no s’ha trobat. Es diu que va ser enterrat durant la Retirada prop de la frontera, a la muntanya de la Jonquera (Albera, Alt Empordà).

Durant l’agost de 1941, encara en contacte amb el grup de Ponzán, per mitjà de l’eficaç passador anarquista Joan Català Balañà que actuava aleshores a la frontera, entre la Cerdanya i l’Alt Empordà, començaren a ser detinguts alguns militants llibertaris, caigudes que ja li van ser atribuïdes per alguns companys, però sempre aconseguí sortejà la conjuntura amb estratagemes, com aconseguir la llibertat de detinguts o proposant a Ponzán atemptats contra el dictador Franco.

Va fer costat la nova creació del Partit Laboralista (PL).

Durant la primavera de 1942 actuà a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i a finals d’aquell any va ser nomenat en el Ple de les Planes de Barcelona secretari de Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fet que va permetre a la policia franquista realitzat agafades de manera periòdica i selectiva.

Com que les seves activitats ja eren sospitoses, en 1943 fou marginat dels nous comitès regionals que es formaren.

Arran de la caiguda del XIVè Comitè Nacional de la CNT, la seva traïció quedà en evidència i es decidí la seva eliminació, ja que se li va atribuir la caiguda de tots els comitès nacionals confederals clandestins dels anys quaranta.

Entre moltes activitats a favor de la repressió franquista, ajudà a dissenyar el mural a la sala de tortures i arxius sobre la militància llibertària amb l’anagrama del Moviment Llibertari Espanyol (MLE Interior i Exili), on hi van dibuixar les seves tres branques (CNTFAI i FIJL) i el corresponents òrgans de direcció, que encara en 1977 es conservava a la prefectura de Via Laietana, a Barcelona.

Un grup de voluntaris enquadrat en l’MLR, entre ells José Pareja Pérez i Antoni Gil Oliver, creuà els Pirineu Oriental per la ruta clandestina de Prats de Molló i la Presta (Alt Vallespir, Vallespir) amb l’objectiu d’executar-lo. A Barcelona s’hi afegí, entre d’altres, Ramón González Sanmartí (El Nano de Granollers), José Villegas Izquierdo, Barrachina i Pere Adrover Font (El Iaio).

Eliseu Melis Díaz va ser tirotejat a la plaça del Bonsuccés de Barcelona i ferit arribà fins a la porta de la Casa de la Caritat del carrer de Montalegre on fou rematat. Va ser enterrat al cementiri del Poblenou de Barcelona. Durant l’enfrontament, José Pareja Pérez resultà ferit i morí quatre hores després a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Fins al febrer de 1949 no s’atemptà contra Antonio Seba Amorós, acció que fou portada a terme pel grup anarquista de resistència «Los Maños», integrat per militants aragonesos i dirigit per Wenceslao Jiménez Orive (Wences), atemptat del qual Seba només resultà ferit.

Hi ha qui proposa que el dia 12 de juliol es celebri cada any a Catalunya el Dia de vigilar els i les confidents policials.

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

Miquel Didac Piñero

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: