Anarquismo Historia Social Reseñas

40 anys després, seguim a peu de carrer [Xavier Alcalde]

 Xavier OLLER (2021), Nosaltres no vàrem pactar. La transició a peu de carrer.  Barcelona: Aldarull

El llibre que ressenyem és difícil de classificar. A primera vista, el gènere al que més s’assembla és el de Memòries. Des d’aquesta perspectiva, són unes memòries ben escrites, amb un llenguatge fresc, proper. Expliquen l’activíssima vida d’un adolescent llibertari a la Barcelona dels anys 70, que va descobrint la vida alhora que la política, i que es rebel·la davant les injustícies i el nacionalcatolicisme. Amb una profusió de dades i detalls, quaranta anys més tard recorda les aventures que va viure en una Transició que apareix allunyada del relat habitual.

Un dels objectius de Nosaltres no vàrem pactar és mostrar que molts dels canvis que es van produir en aquest periode van venir des de baix, de la lluita veïnal potenciada per un renascut moviment llibertari, amb tota la seva complexitat i diversitat, incloent-hi també algunes contradiccions i errors.

En documentar aquesta eclosió de l’anarquisme a la societat catalana, el text suposa una aportació novedosa a la recuperació de la memòria històrica. Ajuda a comprendre el fil roig i negre que ha anat teixint les vides de la gent treballadora, transmès de generació en generació. En aquest sentit, els avis i les àvies dels protagonistes adquireixen un paper fonamental per entendre el que va venir després. Així, a mesura que l’adolescent va comprenent les lluites contemporànies, també va coneixent altres lluites passades, inclosa la guerra i la postguerra. Colpeix al lector veure com la influència d’aquests esdeveniments a la realitat dels anys 70 té tants paral·lelismes amb la situació actual.

El llibre ressegueix l’evolució del moviment llibertari durant tota la dècada. A les reunions dels primers grups hi participen només un grapat de persones. A poc a poc, l’interès va creixent. Ès una època d’entusiasme – com mostra la pel·lícula de Luis E. Herrero[1] -, que culmina amb les jornades del Parc Güell de 1977. L’amplada que va tenir el moviment llibertari es mostra, per exemple, amb la presència de persones que després seran molt conegudes, com Heribert Barrera, Juanjo Puigcorbé o Mario Gas. De la mateixa manera, més d’un lector se sorprendrà en conèixer el passat llibertari de l’escola elitista Súnion.

Per la seva banda, al nucli de la principal associació anarco-sindicalista es retroben les seves diferents tendències, algunes vingudes des de l’exili, amb conflictes intergeneracionals inclosos. I és què és l’època de la contracultura. El text repassa moltes d’aquelles publicacions, que palesen una eclosió cultural que només recentment s’ha començant a reconèixer.[2] Explica Xavier Oller al prefaci que es planteja fer un segon volum amb materials que no ha fet servir en aquest. Potser llavors es podria incloure un annex gràfic amb alguns dels documents mencionats (cartells, opuscles i potser fins i tot alguna fotografia). 

Més enllà de la seva dimensió com a cronista, l’autor comparteix reflexions teòriques, ètiques, organitzatives… en les que no amaga opinions sobre temes polèmics .“Anarquisme i nacionalisme son termes antagònics”, ens diu a la pàgina 443. I tracta també els episodis que van posar fi al creixement llibertari, com la repressió, els infiltrats, el Cas Scala o la interessada vinculació de l’anarquisme amb la violència.

D’altra banda, aquesta història està fortament arrelada al barri. Concretament, al Camp del Grassot, a la Vila de Gràcia. Es pot entendre, per tant, com una història d’aquest barri i de les seves lluites socials: des de les fàbriques als ateneus, passant pels semàfors i els okupes, amb la Sedeta com a cas paradigmàtic. Hi surten els seus carrers, les seves places i la seva gent, sovint amb noms i cognoms. I és que aquest és un dels punts forts de l’obra: desanonimar tantes persones que no apareixen als llibres d’Història, amb els seus somnis i inquietuds, i també dubtes i debilitats. Es recullen, ben trabades, les experiències i els records d’una quarantena de persones, entrevistades per poder oferir una necessària perspectiva col·lectiva i que, juntament amb abundant material d’arxiu, enriqueixen el relat i el converteixen en una verdadera història (alternativa) de la Transició.

Una d’aquestes persones, coneguda en cercles activistes però probablement no pel gran públic, és Josep Maria Navarro, autor del pròleg. Així, a les pàgines de Nosaltres no vàrem pactar anem resseguint com es van retrobant els dos, Oller i Navarro, en diferents iniciatives i també com van valorant els edeveniments viscuts, per exemple, des de la distància que dona la caserna del servei militar. Tanmateix, aquestes valoracions no sempre coincideixen. I és que Oller defensa un anarquisme no dogmàtic, on tinguin cabuda opinions diferents i on siguin possibles les aliances i complicitats amb lluites germanes. Entre d’altres, destaca el feminisme i tot allò que té a veure amb la natura.

El text presenta també alguns episodis de col·laboració (i conflicte) amb organitzacions marxistes; se’n critica una concepció autoritària de la política i una posició complaent respecte als règims comunistes. En general, es percep poca afinitat amb la política de partits i s’hi detallen algunes anècdotes en aquest sentit, intents de cooptació inclosos.

Deia l’historiador Carles Bort a Ràdio Gràcia que cal entendre el llibre com un documental.[3] Penso que té raó. Hi ha descripcions precises i algunes parts tenen un ritme que perfectament es podria adaptar a l’audiovisual. Alhora, té un marcat caràcter pedagògic, d’explicar als qui no la vam viure un periode on tot semblava possible.

En resum, aquesta obra posa en valor la lluita veïnal, la lluita obrera, la lluita dels moviments socials i les seves interrelacions amb el moviment llibertari als anys 70, amb les seves llums i algunes ombres. La generació que ho va viure se’n sentirà certament reflectida. Per als més joves, suposa un testimoni molt útil per saber d’on venim. I per pensar, potser, cap a on anem.


[1] El Entusiasmo és un documental dirigit per Luis E. Herrero i estrenat el 2018.

[2] Com a complement a la lectura d’aquest llibre, val la pena anar a veure l’exposició Lunderground i la contracultura a la Catalunya dels 70, comissariada per Pepe Ribas amb la col·laboració de Canti Casanovas, i visitable al Palau Robert de Barcelona fins el 28 de novembre.

[3] El programa està disponible aquí https://www.enacast.com/radiogracia/programs/infogracia/radiogracia_podcast_1651

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: