REFORMA O REVOLUCIÓ: LA CNT I LA FAI DURANT ELS PRIMERS TEMPS DE LA REPÚBLICA A CATALUNYA

Divergències dins l’anarcosindicalisme

La proclamació de la Segona República l’abril del 1931 de manera pacífica va obrir unes sèrie d’esperances entre diferents sectors socials de Catalunya que veien en el nou règim la possibilitat d’assolir un canvi polític, social i econòmic. En legalitzar-se els sindicats i despenalitzar-se la vaga, va desaparèixer una gran part de la por dels obrers d’expressar-se lliurement, i el marc democràtic coincidí amb una creixent afiliació sindical, sobre tot a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Molts treballadors que fins ara s’havien mantingut al marge del sindicalisme o que havien militat en els Sindicats Lliures ingressaren ara al sindicat confederal.

El canvi d’una central sindical a una altra no era infreqüent en la història del moviment obrer, atès que no tots els treballadors mantenien una ideologia determinada. De fet, allò que els obrers necessitaven, sobretot en una societat que vivia en unes condicions molt precàries, era una organització que els permetés defensar les seves reivindicacions per damunt de tendències ideològiques. En aquella col·lectivitat, el sindicalisme de qualsevol signe resultava ser quelcom més que una ideologia, era l’instrument vist amb gran recel per la patronal i moltes vegades fins i tot perseguit perquè, mentre el dia a dia servia per a defensar els interessos quotidians dels treballadors, era l’eina mitjançant la qual es decretaven les vagues sectorials i generals. La classe obrera feia molts anys que lluitava per aconseguir aquest element de defensa davant d’uns empresaris que aspiraven a tractar els seus assalariats individualment i que sovint negociaven i concedien millores per mitjà de la pressió sindical. Per tant, no és estrany que quan les autoritats tancaven el seu sindicat, una part dels obrers en cerqués un altre sota el quan aixoplugar-se.

Entre la classe obrera l’expectació davant l’arribada de la República fou molt intensa. Els anarcosindicalistes van aprofitar les possibilitats que els oferia la nova situació per a tractar d’aconseguir una sèrie de millores, si més no per a intentar recuperar les que havien assolit durant els anys de lluita anterior a la dictadura. En temps del dictador, la situació de la classe obrera catalana empitjorà pel fet que les vagues estaven prohibides i el règim exercia una dura repressió. Així, quan s’inicià la República, les condicions de vida dels obrers eren deplorables. Davant d’aquesta situació, agreujada per l’atur creixent, els sectors anarquistes més radicals anaren més lluny en les seves pretensions i intentaren engegar la mítica revolució contra un règim el qual consideraven burgès, que mantenia els mateixos instruments de repressió que en el període anterior. De fet, la CNT no cessava de dir que el sindicat havia de substituir l’Estat, i a les fàbriques només es parlava de sindicats, reunions, política i socialisme.

Al juny de 1931 la CNT celebrà un congrés a Madrid. Aquest esdeveniment va reflectir les divergències obertes en el si de l’organització. Els sectors més moderats, més realistes, més sindicalistes i no tant anarquistes (els trentistes), constituïts generalment per vells dirigents, van veure en la legalitat la possibilitat de portar a terme una tasca constructiva, l’oportunitat de preparar els treballadors per a afrontar amb èxit la revolució social. Per tant, eren partidaris de col·laborar amb la República. No és que pensessin que no hi havia motius per a la rebel·lió, però opinaven que no era el moment oportú de fer la revolució, perquè l`estat conservava intactes els mecanismes de coerció. Per contra, els sectors més radicals de la CNT, encapçalats per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i per homes dels quadres de defensa confederals, eren partidaris d’accelerar el moment revolucionari obert amb la República per arribar al comunisme llibertari.

El manifest del grup anomenat dels trenta o els trentistes: “A los camaradas, a los sindicats, a Todos”, havia constituït un intent d’evitar que la CNT fos arrossegada per la FAI, però els trentistes no van aconseguir els seus objectius. L’estratègia sindicalista i gradualista dels militants trentistes es va veure desbordada per la trajectòria dels esdeveniments. Les condicions polítiques, socials i econòmiques no van fer possible que el trentisme pogués quallar entre la majoria dels afiliats de la CNT i, per tant, va ser fàcilment desplaçat per la tendència faista.

La FAI, organització revolucionària peninsular, havia estat creada clandestinament el 1927 per homes de la CNT que intentaven d’assegurar el control àcrata del sindicat anarcosindicalista mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT; també es proposà allunyar la CNT de qualsevol entesa amb els grups polítics republicans. Com apuntàvem, en alguns llocs de Catalunya la FAI i els grups de combat cenetistes van tenir una forta influència dins la CNT. En el congrés espanyol del 1931, aquesta línia va agafar una forta embranzida, i en algunes de les ponències s’afirmà que el perill més important per a la classe treballadora era la democràcia que portava el nou règim. Aquestes resolucions havien de marcar l’estiu del 1931, que va iniciar-se amb un enfrontament entre la CNT i el Govern.

1931, un estiu calent

Els conflictes de l’estiu de 1931 foren molt importants i començaren aviat, poc després de proclamar-se la República. Ja el 6 de juliol, convocada per la CNT, s’inicià una vaga d’empleats de la Telefònica en demanda d’un augment salarial que es prolongà fins el setembre. La vaga de la Telefònica va tenir repercussions importants, perquè, amb més o menys intensitat afectà al conjunt de l’Estat i es van realitzar molts actes de sabotatge. Molts obrers van ser acomiadats i el servei telefònic continuà pel col·laboracionisme de la UGT. Alhora es produïen conflictes laborals en els sectors del gas i electricitat. Al mateix temps, els estibadors del port barceloní, que s’oposaven a la lliure contractació i van pretendre que aquesta es realitzés per torn rigorós, endegaren una vaga. La patronal no acceptà la proposta dels seus obrers, i el 6 de juliol s’aturaren les tasques. Els dies 22 i 23 de juliol diversos locals de la CNT van ser clausurats i molts cenetistes foren acomiadats i àdhuc detinguts.

El conflicte posà de nou de manifest les divergències entre la UGT i la CNT i entre la mateixa patronal i el president de la Generalitat. Els patrons intentaren contractar treballadors de la UGT per a suplir la mà d’obra aturada, però Macià es va oposar. Per mitjà de “La Veu de Catalunya”, la Lliga atacà al govern de Catalunya. Aquell estiu, les classes conservadores van exigir al govern espanyol i a la Generalitat que no concedissin millores socials.

Durant tot aquest mes els conflictes al port es van multiplicar. A causa de les vagues, més del 70% de jornades no es van treballar. Però tot i les tensions, els desacords es van mantenir dins d’allò que les dues parts consideraven legítims. Les relacions enrarides de la CNT amb la UGT que assenyalaven anteriorment moltes vegades eren degudes a que la patronal aprofitava aquesta discòrdia per a enfrontar els obrers entre sí i també emprava esquirols per a trencar les vagues. Els estibadors feien servir la coacció en contra dels esquirols. Com assenyalaven, la repressió, que entre altres coses causà la mort d’un treballador, acabà amb aquest règim de vagues, però tornaren a sorgir a la tardor.

Altre sector que durant aquell estiu va provocar conflictes va ser el del tèxtil, degut a que es negociava un nou conveni. El paràgraf del preàmbul que va servir de presentació a les bases de treball que durant el juliol els obrers van presentar a la patronal del tèxtil no deixa dubte de la posició d’alguns sectors de l’anarcosindicalisme, i permet fer-se una idea de la por que aquesta actitud devia inspirar a la patronal del sector:

Nuestra organización sirve para capacitar a la clase asalariada hasta conseguir sustituir el Estado por el Comunismo libertario, el cual, creemos, resolverá la cuestión económica hasta llegar al bienestar de la raza humana. Nuestras aspiraciones les parecerán ingenuas; en realidad no son más que una necesidad imperativa ante la situación precaria y desigual de condiciones en todos sus aspectos.

La patronal es va negar a discutir les bases i, després de reunir-se en la seu del FTN, envià una nota a la premsa en la que posava de manifest la seva actitud davant del conflicte. L’esmentada nota, enviada a la premsa per la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya, explicava que les negociacions no podien començar perquè, com dèiem abans, en el preàmbul introductori de les bases se explicitava que el que es perseguia era la implantació del comunisme llibertari. A continuació, enunciava els 24 articles del projecte obrer, en els quals es negava el principi de la llibertat d’associació, impedint el treball a les fàbriques a les persones que no vinguessin de la Borsa de Treball de la CNT, el desconeixement de l’autoritat dels patrons, traslladant al comitè de fàbrica el dret de donar feina o acomiadar el personal, i altres mesures que la patronal no estava disposada a acceptar. Els patrons del tèxtil, reunits als salons del FTN, van rebutjar les bases, negant-se a començar les negociacions.

Per l’agost de 1931 la CNT havia assolit una força incontestable. Al Ple Regional que va celebrar a Barcelona els dies 2, 3 i 4 d’aquest mes, els delegats que hi van concórrer representaven oficialment 321.394 afiliats. Allí, però, es van posar de relleu les discrepàncies entre els faistes, que anaven controlant la direcció de la CNT i els trentistes, que s’oposaven als mètodes insurreccionals de la FAI.

Convocada també per la CNT, que controlava pràcticament tots els treballadors del ram, entre el 3 i el 29 d’agost es va portar a terme la vaga general dels metal·lúrgics. El conflicte afectà a tots els establiments barcelonins del sector amb un total de 42.000 treballadors. Es calcula una pèrdua de jornals d’uns 8 milions de pessetes, i, per a l’economia del país, una manca de producció d’uns 20 milions. La vaga es va plantejar després que els treballadors presentessin unes bases que els patrons no van acceptar. Davant la falta de treball, els patrons sostenien el principi del treball a prima i a preu fet. La tesi obrera era que havent escassetat de feina havia de regir-se pel salari fix, a fi de donar ocupació al major nombre d’obrers possible.

Passat el conflicte, la patronal del sector donava la seva versió dels esdeveniments. Adduïa que una de les causes més visibles que van fer que s’allargués la vaga va ser la generalitat del moviment, que no corresponia a la diversitat d’indústries ni a les diverses formes de relació entre patrons i obrers que estaven compreses en el moviment. No és el mateix, afirmava, un taller de construcció de màquines de vapor, ponts o grues, que pateix la competència de la resta d’Espanya i de l’estranger, que un taller de manyeria d’obres, la clientela del qual està a la mateixa ciutat; ni tampoc no és comparable, assenyalava, una societat per accions amb un gran capital, que dóna treball a 500 obrers, amb un taller de reparacions modest. Sempre segons el punt de vista de la patronal, aquestes diferències donaven lloc a una confusió que feia difícil una intel·ligència entre els membres d’una mateixa part, patronal o obrera. Una altra circumstància que va dificultar la solució del conflicte tenia unes causes, segons la patronal, polítiques. El canvi de règim hauria provocat una excitació entre les masses obreres que feia difícil la resolució dels conflictes. Sempre segons aquesta font, els intel·lectuals tindrien molt a veure en aquest fenomen perquè van buscar en la classe obrera un recolzament (cridant-la a secundar les vagues generals anteriors a la proclamació de la República) que de moment no trobaven en les classes mitjanes.

El conflicte va finalitzar després d’unes llargues negociacions, com ho indica la nota següent:

Reunidos a las cuatro de la tarde del viernes, día 28, la “Unión Industrial Metalúrgica” y los representantes del estamento obrero y otras entidades patronales, se ha deliberado hasta las diez de la mañana de hoy, día 29, a cuya hora ha quedado solucionado el conflicto obrero metalúrgico.

A les bases aprovades, la Unió Industrial Metal·lúrgica, la patronal del metall, va reconèixer l’existència legal de l’organització obrera Sindicat Únic de la Metal·lúrgia i es va establir el salari mínim en el ram del metall. Les xifres següents, que reflecteixen aquest salari mínim, posen de relleu les diferències de sous que hi havia entre homes i dones: els peons cobrarien 9 pessetes diàries; els peons especialitzats, 10; els oficials de 2ª, 11; els oficials de 1ª, 12,50. Per la seva banda, les dones percebrien els jornals següents: les oficiales, 7 pessetes; les mitges oficiales, 6; les oficiales de primera categoria, 6, i les oficiales de 2ª categoria, 5 pessetes diàries.

Com la resta de conflictes aquest va ser reprimit també pel governador civil, Oriol Anguera de Sojo, però significà un triomf pels obrers que van veure reconegudes algunes de les seves reivindicacions.

Tanmateix, la vaga va tenir conseqüències greus. A causa dels conflictes esmentats, a la presó hi havia un nombre important de detinguts. D’entre aquests, el 30 d’agost, uns cinquanta anarco-sindicalistes van iniciar una vaga de fam i l’endemà van amotinar-se i intentaren calar foc a la presó. Llavors, la força pública entrà en el recinte.

En solidaritat amb els presoners, el 2 de setembre a la nit per la ciutat comtal circulava un manifest de la Federació Local dels Sindicats Únics de Barcelona. L’escrit demanava la dimissió d’Anguera de Sojo, l’alliberament dels presos socials, el “derecho social” per a tothom i la justícia i declarava la vaga general. Començada al dia següent, el conflicte es prolongà fins el dia 5 a la nit. La vaga general va ser secundada a Barcelona, on els transports van quedar paralitzats i en altres poblacions catalanes, com Badalona, Manresa, Sabadell i Terrassa. La situació es complicà el dia 4, quan la policia anava a fer un registre al local del sindicat del ram de la construcció i fou rebuda a trets. D’entre tots els revoltats van haver-hi varis morts, molts ferits i es van practicar nombroses detencions. Tots els que anaven en motocicletes o motos van ser detinguts, doncs gairebé sempre els vaguistes utilitzaven aquests mitjans de locomoció per a intercanviar-se ordres. També es va intentar cremar una església a la barriada de Collblanc. Altrament, quan un grup de detinguts entraven a la Comissaria Superior de Policia foren escomesos a trets; en van caure 5 de ferits i 3 de morts. La versió oficial va dir que havien intentat escapar-se. Anguera de Sojo fou acusat d’aplicar la llei de fugues, mentre centenars de treballadors eren reclosos en dos vaixells que havien estat requisats per a fer la funció de presons.

Des de una de les seves publicacions que tenia només un caràcter tècnic, la patronal del tèxtil es va fer ressò del conflicte i de la repressió que li va seguir. Com sempre, veia la “qüestió social” com un tema d’ordre públic. Aixi doncs, considerava inevitable l’actuació policial que es va portar a terme durant la vaga general.

Mentrestant, el Foment del Treball Nacional del Treball (FTN), la gran patronal catalana encara en vigor, també s’involucrava en la qüestió, acordant obrir una subscripció per tal de recollir fons per a les famílies dels policies morts i ferits. Les corporacions que van secundar el gest i les quantitats recollides foren les que s’expliciten a continuació (com es pot veure, el FTN va ser els que va aportar les xifres més altes):

——————————————————————–

FTN: 31.835

Cambra Oficial Comerç i Navegació: 25.160

Federació de Bancs i Banquers: 25.000

Cambra Oficial d’Indústria: 8.960

Cambra Oficial de la Propietat Urbana: 7.040

Unión Industrial Metal·lúrgica: 4.935

Associació del Mercat Lliure de Valors: 2.555

Cambra Mercantil: 1.937

Cambra Nacional d’Indústries Químiques: 1.890

SEBAP: 1.805

Total: 111.117

———————————————————————-

La Lliga Regionalista, partit catalanista fundat el 1901 com a expressió de les classes conservadores, va demanar al govern mesures enèrgiques, i assenyalava que de seguir per aquest camí Catalunya arribaria a ser com la Rússia Soviètica.

La conflictivitat es fa endèmica

Si en teoria existia llibertat sindical per als treballadors, en la pràctica les actuacions de la CNT es van veure limitades per la legislació republicana. Sobretot a partir de la Llei de defensa de la República d’octubre de 1931, completada mes tard per la d’abril de 1932, des de les quals totes les accions confederals, tant públiques com sindicals, podien quedar fora de la llei, deixant fora de joc l’estratègia gradualista dels trentistes.

Com dèiem, durant els primers mesos del govern republicà, la situació a Catalunya arribà a ser veritablement delicada, creant un ambient de temor entre les classes benestants. La següent nota, emesa des de la Cambra Mercantil és significativa al respecte:

Els problemes socials ocupen un primer pla entre els múltiples problemes que la República ha trobat plantejats. Les vagues i conflictes de totes menes que s’han produït en aquests darrers mesos sumen un nombre tan crescut i alguns han estat de tanta gravetat que justificadament s’ha arribat a témer per la subsistència de la República.

La situació ha esdevingut més greu perquè la desenfrenada actuació anarcosindicalista desentrullada sense control ni direcció i més orientada a provocar una catàstrofe que obrís les portes del paradís anarquista que al millorament de la condició de l’obrer, ha coincidit amb una crisi econòmica profunda i reflex i efecte en gran part de la crisi mundial.

D’altra banda, les reformes laborals iniciades per Largo Caballero no varen servir per a pacificar la situació. Deixaven la CNT en desavantatge davant la UGT, i durant el primer any de la República la conflictivitat social fou molt intensa, com ha quedat patent. Cal destacar que els sectors més conflictius foren el metall, la construcció i el tèxtil, tres dels rams de l’economia catalana del moment. La pugna va remetre el segon any, per a tornar amb una major empenta el 1933, l’any més conflictiu de tot el període republicà. A més de les anteriorment enunciades, hi havien altres causes per a que aquesta conflictivitat esclatés: la crisi econòmica, l’actitud de la CNT, que no acceptava els mecanismes de negociació, l’abandó de la UGT de la línia legalista que el marcava l’aparell sindical, i altres. La gran majoria de vagues endegades per la CNT eren il·legals, i aquest sindicat es negava a acudir a qualsevol mediació conciliatòria. Altrament, el govern temia detenir als promotors dels conflictes, per por a entrar en una guerra amb la CNT que tenia afiliada la majoria de la classe obrera sindicada de Catalunya. Però si no responia amb autoritat es desprestigiava. D’aquí que aquesta qüestió fos de difícil resolució.

Segons exposa un informe de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona, durant el segon semestre de 1931, a Catalunya, es van plantejar 313 vagues, 120 a la ciutat comtal i 193 a la resta. Com es pot veure, degut a l’actitud de la CNT, els últims mesos de 1931 foren temps molt conflictius. A més de les vagues, durant aquell temps es van produir atracaments, agressions a mà armada i explosions d’artefactes que causaren una gran alarma social, arribant a produir una reducció de la circulació d’automòbils, sobretot per les nits.

La conflictivitat social motivà la creació, l’any 1931, d’una organització patronal de defensa: l’Institut d’Orientació de les Qüestions Socials, situat a la Ronda Universitat de Barcelona, número 33. Aquesta voluntat d’assumir les funcions d’una patronal de defensa era degut a que el FTN no volia fer aquesta funció, sota l’argumentació que era un grup de pressió econòmic. Pel desembre de 1932 l’entitat estava presidida per Marià Vendrell i Sala. La nova associació tenia la funció d’intervenir en les qüestions socials que cada branca d’indústria o comerç plantegés.

Pel que fa al primer semestre de 1932, el nombre d’aturs fou de 98, 17 a la capital i 81 a altres lloc de Catalunya.

A finals de 1932 els obrers van plantejar problemes en diversos lloc de la província de Barcelona. A Arenys de Mar, la CNT va intentar endegar una vaga general en el sector del tèxtil, una vaga que pretenia que abastés tot Catalunya. Mentrestant, a Torelló, en protesta per l’acomiadament de dos obrers, es declarà una vaga general també al sector del tèxtil. Com a resposta, els patrons amenaçaren amb un locaut.

El 12 desembre, a Terrassa, s’inicià un conflicte en el ram de la construcció. Els cenetistes del ram de l’edificació es van reunir en el seu local per a tractar les qüestions que volien plantejar a la patronal: la jornada de sis hores, un jornal mínim de catorze pessetes, la setmana de cinc dies i una hora de treball diària menys quan la feina estigués a més de quatre quilòmetres del centre del poble. A més, els patrons estarien obligats a reconèixer una borsa de treball controlada pels obrers. Per altre banda, els contractistes que tinguessin els treballs fora radi es veurien obligats, en primer lloc, a contractar obrers de Terrassa. I els patrons estarien obligats a tenir en totes les obres i tallers una farmaciola quirúrgica.

La patronal: entre el govern central i la Generalitat

Les relacions establertes entre el govern català i la CNT eren tenses però no obertament enfrontades. A Catalunya, malgrat la repressió emprada pel govern republicà contra els anarco-sindicalistes, gràcies a l’actitud d’en Macià aquesta no va adquirir les proporcions d’altres llocs de l’Estat. Això va multiplicar la disparitat entre el ministeri de Governació, representat pel governador civil i la Generalitat, va posar de manifest les diferències en el si de l’ERC en quan al tipus de tractament que s’havia de donar a la CNT i va ser utilitzat per les dretes catalanes per posar en dubte la capacitat d’aquest partit per a dirigir la futura Catalunya autònoma un cop fos aprovat l’estatut.

Tot i que la CNT era hostil a la Generalitat hi havia una certa distensió. Els cenetistes tenien en compte la manca de poder de les institucions catalanes, sobretot en el terreny de l’ordre públic, que no va ser traspassat al govern català fins el novembre de 1933. L’ERC es trobava atrapada entre la ja esmentada incapacitat per actuar, la voluntat de conservar l’aliança amb la CNT i els compromisos amb els republicans de l’Estat.

Davant d’aquests estat de coses el FTN va intervenir de nou. Els dirigents de l’entitat consideraven que el fet que els dos governs actuessin en el tema de la conflictivitat social era una font de problemes. Per a tractar de l’assumpte convocaren una reunió a la qual assistiren més de 200 representants de diferents entitats. S’arribà a la conclusió que els conflictes socials portaven el país a la ruïna. Els reunits van decidir negar-se a qualsevol nova petició que formulessin els delegats obrers, sempre que aquesta se sortís de la llei, sobretot a tot allò que qüestionés l’autoritat de la direcció de l’empresa. Altrament, i oposant-se a la Generalitat, s’acordà que, davant de la dualitat de poders, només s’haurien de complir les resolucions preses pel poder central, obviant la Generalitat:

Considerando la Asamblea que la supuesta dualidad de atribuciones entre la representación del Gobierno y la Generalidad de Cataluña ha comprometido en algunos casos la gestión de solución de conflictos sociales, por no definirse bien la competencia respectiva de aquellas autoridades, declara que, hoy por hoy, dentro de las leyes vigentes, y sin prejuzgar lo que en el futuro pueda legislarse a este respecto, no puede reconocerse ahora otra autoridad para intervenir en tales conflictos que la que deriva del Gobierno central y por consiguiente acordaron visitar colectivamente al señor Gobernador Civil de la Provincia, como autoridad máxima de aquella autoridad, para hacerle presente el estado de inquietud de la clase patronal, su decisión de no consentir otras vulneraciones de las leyes estatuidas y su ruego de que por parte del Gobierno y de sus representantes se despliegue la energía necesaria para que aquella leyes se cumplan por todos, acabando con la tiranía de organizaciones subversivas, cuya visible finalidad es conducir al país a la anarquía y al aniquilamiento de sus fuentes de riqueza.

I s’afegia el següent:

Les entitats econòmiques ratifiquen la seva adhesió als poders constituïts -reiteradament manifestada de manera ben ostensible- i invoquen una vegada més el principi d’autoritat per governar els conflictes entre el capital i el treball encaminant-los per les normes jurídiques que en tot país civilitzat són respectades com única regulació de totes les relacions socials.

Enfrontant-se obertament a les ingerències de la Generalitat en la qüestió dels conflictes socials, els patrons afirmaven que no reconeixien cap altra autoritat per intervenir en aquests problemes que la que derivava del govern central i, per tant, acordaren visitar col·lectivament al governador civil com a representant màxim d’aquella autoritat.

El 28 de juliol els directius del FTN lliuraren a la premsa una nota en que s’explicava que en la passada assemblea s’havia acordat anomenar una ponència integrada per representants dels sectors agrícola, industrial i comercial, la qual actuaria amb caràcter permanent i tindria al seu càrrec la realització de varis objectius, entre els quals es poden destacar dos: per una banda, el que feia referència a que la comissió recolliria totes les dades referents als conflictes socials per informar a les autoritats i públic en general. Per altra banda, que l’esmentada ponència o comissió procuraria orientar les empreses afectades pels conflictes unificant els criteris a seguir. Amb això es tractava d’evitar que si en un local es produïa una vaga el patró cedís sense consultar-lo amb els companys del ram.

Recolzament de la patronal al governador civil

Seguint amb aquesta actitud d’apropament al govern central, durant els dies de vaga general, des de la seu del FTN els directius de l’entitat van estar en contacte continu amb el governador civil, al qual felicitaven per la seva actitud. Passat el conflicte, deien el següent:

El Gobernador Civil, señor Anguera de Sojo, actuó con tanta serenidad que no utilizó más que la energía estrictamente necesaria y contado con unas fuerzas disciplinadas y heroicas, las de los Cuerpos de Seguridad y Guardia Civil, sofocó el movimiento, haciéndolo abortar con el más absoluto fracaso para los dirigentes, que hubieron de levantar la orden de huelga sin condiciones, retirándose castigados por su temeridad al desafiar tan inútilmente a la Ciudad.

Per altra banda, des del 5 d’octubre s’havien reproduït i aguditzat els conflictes del port de Barcelona, on els carreters de la CNT i els descarregadors de la UGT mantenien un fort litigi jurisdiccional. Ambdues forces sindicals pretenien representar el conjunt dels treballadors portuaris. El conflicte durà gairebé un mes, fins el 29 d’octubre. En solidaritat amb aquesta vaga, el dia 28 va haver-hi aturs en els rams de la construcció, productes químics, fusta i transports. La situació de conflictivitat continuà fins el dia 2 de novembre.

A conseqüència de les pressions de la Generalitat, que considerava que l’actitud del governador havia estat desproporcionada, Anguera de Sojo va presentar la dimissió. Aquesta decisió va generar una resposta entre algunes entitats econòmiques. Els socis del FTN, reunits, acordaren enviar telegrames al ministre de la governació, exposant l’alarma que estava produint la decisió d’Anguera, visitar al mateix governador i al propi Macià. Malgrat aquestes pressions, forçat per la Generalitat, que considerava que l’acció del governador durant la vaga general havia estat desproporcionada, pel desembre Anguera de Sojo va dimitir. La resposta de la patronal va ser ràpida: els dirigents de les corporacions econòmiques més importants de Catalunya es van reunir en els salons del FTN i van prendre l’acord de comunicar la seva adhesió més sincera a Anguera, decidint pregar-li que retirés la seva dimissió. El governador ja havia pres la decisió i continuà ferm en la seva posició. Uns mesos després, el FTN, agraït, li preparà un banquet d’homenatge.

El recel dels patrons catalans envers la Generalitat anà en augment a mesura que passaven els mesos, sobretot des de que la Conselleria de Treball de la Generalitat assumí les competències al setembre de 1933. A partit d’aquest moment, va mantenir sempre una política clarament intervencionista en la conflictivitat laboral que s’estava portant a terme, combinant la força moral i el prestigi de que gaudia la Generalitat i el seu president “l’avi Macià”, amb fortes dosis de pressió sobre la patronal, utilitzant la força de manera dosificada i amb decrets que afavorien els treballadors, obligant pràcticament al pacte. Mitjançant una política positiva de la Generalitat envers les classes treballadores, s’esperava que els esforços revolucionaris es difuminarien. No obstant això, aquesta posició tolerant variava quan els conflictes es plantejaven amb connotacions polítiques dirigides contra el poder establert. Aquest tipus de política es va mantenir fins la suspensió de l’Estatut d’Autonomia amb motiu dels Fets d’Octubre de 1934, tot i que accentuant les característiques, tant les repressives com les intervencionistes.

Bengoechea, Soledad, Reacciò en temps de canvis. La patronal catalana davant la República (1831-1936), Societat Catalana d’Estudis Històrics, Institut d’Estudis Catalans, 2005.

Soledad Bengoechea és doctora en història, membre grup de recerca consolidat “Treball, Institucions i Gènere” i de Tot Història, associació cultural.