En el context històric en el que se centra el present article, el control obrer significava exactament que la clase obrera i els seus representants a les fabriques tenien el dret a inspeccionar els llibres de comptes de l’empresa o la indústria, vigilar i controlar tots els ingressos i despeses i les accions de la direcció. Suposadament, per mitjà del control sindical s’evitaria l’incumpliment de la legislació, como sucedia, per exemple, amb la jornada de vuit hores, perquè serien els treballadors els encarregats de vigilar.
El control obrer a les indústries fou un tema que preocupà al sindicalisme socialista espanyol, especialment a partir dels anys vint, després de la Revolució Russa, en línia amb el que es debatía als Congressos obrers mundials, i s’estava traduint en projectes de llei. La qüestió del control obrer movia a diferents organismos europeus, a governs i també a organitzacions patronals. Fou una qüestió que seria fonamental més tard, ja als anys trenta.
El febrer del 1922, a les pàgines de El Socialista, el català Antoni Fabra i Ribas va opinar sobre aquest tema, sobre el control obrero, prèviament a una conferència impartida per l’ugetista Francisco Largo Caballero. Aquestes deliberacions d’ambdós socialistes estaven en relació amb la decisió de la Comisión Ejecutiva de la UGT de plantear davant la classe obrera espanyola la qüestió del control.
Segons l’historiador Eduardo Montagut, Fabra es preguntava si el control obrer constituia una simple etapa hacia la socialització de les indútries o anava cap la cooperació de la producció generalitzada. D’altra banda, la pregunta pertinent era: havia de ser considerat com un instrument revolucionari o, simplemente com un òrgan de col.laboració de classes?
A les següents pàgines es va a parlar de control obrer, concretament de la posición de la patronal catalana davant d’una possible possada en marxa de la mesura ja en els anys trenta, concretament el primer any de proclamar-se la Segona República Espanyola.
La patronal rebutja el projecte de llei sobre Control Obrer
El setembre del 1931 Largo Caballero ocupava la cartea de Treball en el primer govern republicà. Llavors es va aprovar el Projecte de Llei d’intervenció obrera en les indústries (anomenada per la patronal com de “control obrer”). Projectes similars al que ara es presentava ja funcionaven en diversos països europeus, però això no va ser obstacle per a que a Catalunya, i a tot Espanya, la mobilització empresarial davant la proposta fos immediata. Es tractava d’una proposició que contemplava la intervenció obrera en la gestió de les empreses (anys enrera havia estat presentada sense èxit per l’Institut de Reformes Socials) (IRS). La posición dels empresaris catalans davant del que consideraven una amenaça va ser molt dura. (Més endavant es veurà el perquè una de les raons d’aquest rebuig és que a Catalunya el sindicat majoritari, el que donava mal de caps a l’empresariat, era la Confederació Nacional el Treball (CNT), una força inmensa anarcosindicalista i revolucionària). Una de les mesures que la patronal va prendre fou la de demanar als polítics que abans de començar a discutir el projecte a les Corts obrís una informació pública, i que acudís a la mateixa amb un document informe. Una Comissió de la Presidència del Govern va obrir la informació que va ser dirigida a les principals entitats de l’Estat.
La Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona envià un exemplar, que contenia la seva resposta a l’informe, a diferents entitats econòmiques catalanes. Els dirigents de l’associació entenien que el projecte tractava fonamentalment sobre tres punts: sobre la creació i objectius de les comissions interventores, sobre la constitució de les mateixes i les seves relacions amb les associacions obreres i sobre les atribucions. L’entitat feia notar el següent:
al establecer obligaciones estas comisiones, sin la conformidad de todos los factores de la producción, no creemos que contribuyan a aumentar entre ellos la cordialidad y deseo de colaboración mutua; condiciones que consideramos necesarias para que puedan actuar provechosamente las comisiones de referencia; y tememos que esta consecuencia vendría agravada actualmente en España a causa de los propósitos de socialización y del peligro de que ésta se llevase a efecto sin indemnización alguna, provocando un recrudecimiento en la crisis de confianza que sufre la economía nacional, reflejada en la baja cotización de los valores industriales y en el aumento del número de obreros sin trabajo.
La Cambra denunciava que aquestes comissions interventores estaven integrades només per representants dels obrers (com ocorria en el cas alemany). Per contra, aquest organisme s’inclinava per les comissions mixtes, que funcionaven en empreses d’Anglaterra i EE UU. En aquest sentit, cridava l’atenció sobre dos punts: respecte a l’obligació que la proposta imposava als treballadors a estar inscrits en alguna associació obrera per a poder ser electes i elegits.
Aquests portaveus patronals deien que el decret es prestava a eliminar les minories en les comissions interventores, deixant aquestes comissions a càrrec de les majories en prejudici de les demés associacions i dels obrers afiliats a les mateixes (com s’ha dit el sindicat majoritari a Catalunya era la CNT). La patronal insistia en la idea que una mesura d’aquestes característiques necessitava comptar amb un sindicalisme patronal i obrer sòlid i responsable, diferent a l’actual, perquè actualment, adduïa, els obrers afiliats als sindicats vivien sota l’imperi del terror. En definitiva, els dirigents empresarials apostaven per un altre tipus de sindicat obrer, diferent al confederal. En aquest sentit, assenyalaven:
Este peligro es de mayor importancia en Cataluña, pues predominando entre el movimiento obrero de esta región los afiliados a la C.N.T., cuya ideología y cuyos propósitos son sobradamente conocidos, hay motivos para temer que su intervención en las comisiones de referencia no iría dirigida a mejorar la producción ni la intervención de sus afiliados, sino que aprovecharían los conocimientos adquiridos para destruir la industria, como medio para llegar al comunismo libertario, que la C.N.T., al igual que la F.A.I., pretenden establecer.
I, a més, des de la Cambra es deia que els empresaris no creien que els obrers estiguessin capacitats per a intervenir en la gestió de les empreses.
A començaments d’octubre de 1931 el govern aprovà el projecte d’intervenció obrera a les indústries. Uns dies més tard, des de la patronal Foment del Treball Nacional (FTN), patronal encara en vigor, es parlava de la proposta amb tons apocalíptics. L’entitat posava en el mateix sac tant a la CNT com a la UGT:
En España se ha demostrado que ese deseo no exite el de col·laboració] pues basta solamente fijarse en la ideología de los dos bandos obreros para converncerse de ello. Uno busca la socialización de la empresa, el otro la destrucción declarada. ¿Puede creerse en esa leal colaboración? ¿Puede pensarse que a la organización obrera le importa algo el mejoramiento de la empresa? La respuesta es obvia. Y en ese caso el Control no puede prosperar en España. Poder sí: pero si eso acontece podremos decir que España ha entrado francamente en las vías del marxismo porque la ley no sería una norma de democracia industrial y de colaboración sino que el primer paso del dominio proletario.
A més d’aquesta declaració de principis, l’entitat va pasar a l’acció. Mitjantçant un document, es va adreçar directament a la Comissió Parlamentària que havia de dictaminar el projecte. Estava previst que l’informe, molt extens, es repartiria en totes les entitats que semblessin oportunes. En síntesi, l’escrit deia que el projecte era anacrònic, perquè recollia idees que van estar de moda feia més de deu anys. Afirmava que els dirigents del sindicalisme havien confessat que la classe obrera estava mal preparada per a una reforma que sols veien a través de la incautació de les fàbriques i que la tasca del sindicalisme havia de ser primordialment educativa.
El document argumentava que un sistema harmoniós de control requeria una organització sindical robusta i unes finalitats que no atemptessin contra la seguretat de la indústria mateixa. I assegurava que, a Catalunya, aquesta qüestió estava per resoldre. Denunciava que els obrers estaven afiliats a determinades organitzacions només per la coacció. Per aquest motiu, aquests treballadors vivien suposadament sota l’imperi del terror. L’argumentació permetia al FTN afirmar que aquest estat de por permanent hauria de repercutir en l’actuació obrera a través del Comitè de Fàbriques.
Des de la Cambra Oficial d’Indústria es va elevar un manifest a la comissió de les Corts Constituents dictaminadora del projecte, argumentant que, de portar-se a terme la proposta, l’economia espanyola sortiria molt perjudicada. Segons aquesta entitat, la mesura estava impregnada de radicalisme, per la qual cosa provocaria una contracció en les disponibilitats per a la circulació del diner. Suposadament, aquesta contracció allunyaria de les inversions de caràcter industrial el gran i el petit estalvi, degut a la por a una adaptació. Això faria, durant un llarg període de temps, molt difícil el sosteniment de la producció normal.
Qualificant la classe obrera catalana de menor d’edat, l’informe assenyalava també que aquesta no estava preparada per aquest tipus d’aventura, perquè sempre s’havia desinteressat dels problemes globals de la producció industrial. Afirmava que, per a una gran part dels obrers, la visió de la Comissió de Control seria la que el Congrés Confederal de 1920 dels Comitès Sindicalistes francesos definia amb aquestes paraules:
La intervención obrera debe ser establecida en forma que permita a los trabajadores tomar en su mano, venido el caso, la gestión de la producción misma…, practicando su educación de gestores de la empresa.
L’escrit insistia en que la idea de col·laboració i la de control no s’harmonitzaven fàcilment, i, que més aviat, representaven funcions antitètiques. Els dirigents de la Cambra, a l’igual que els de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País (SEBAP), assenyalaven que per a instaurar el control obrer primer havia que cimentar l’organització social en una sèrie de disposicions de dret escrit que vingués a constituir el seu fonament jurídic: “Y la base legal imprescindible la constituye la regulación de las entidades obreras de carácter profesional…”.És a dir, per a la patronal la qüestió obrera, la qüestió social, requeria un tractament jurídic. Des de la Cambra d’Indústria es remetia a un escrit que, sobre aquest mateix tema, l’any 1919, el director de l’entitat, l’empresari tèxtil Lluís Ferrer-Vidal, havia enviat al govern:
La organización de la asociación profesional, esto es, del elemento primario de toda estructura de las leyes de trabajo, es una cuestión que precisa resolver previamente cuando se trata de constituir elementos superiores en el derecho social. Entendiéndolo así, la Cámara, hace más de doce años, cuando esta cuestión a muy pocos parecía interesar, elaboró un estudio que sometió a la consideración de los gobiernos de aquel entonces, proponiendo la creación de asociaciones netamente profesionales, legítimas y justas por su origen….
La patronal del sector del tèxtil, la Federación de Fabricantes de Hilados y Tejidos (FFHT), fundada just després de la gran vaga del textil del 1913, també es va sumar a la protesta. Envià al SEBAP un informe per a que fos inclòs en el projectat document informatiu. El punt de vista de la Federació era el següent: era necessari limitar la intervenció obrera en la qüestió de la legislació social i reglaments de treball, els obrers no havien de tenir funcions en exàmens de comptabilitat, ni en la representació dels consells d’administració, ni en la compra i cost de primeres matèries, ni en la contractació i acomiadament del personal i ni en l’augment o disminució de la producció.
Veiem ara què passava a altres zones d’Espanya: la Federación de Industrias Nacionales (FIN), amb seu a Madrid, emetia un escrit al ministre d’economia. Signat per Ramón Bergé, el document assegurava que cada dia que passava es marcava més la tendència en la política del govern republicà de prendre Espanya com a camp d’experimentació d’una política socialista. Segons Bergé, amb aquesta actitud l’evasió de capitals continuaria sent inevitable. Demanava la suspensió del projecte. Igualment, l’entitat patronal d’àmbit estatal Estudios Sociales y Económicos (ESE) s’oposà a la proposta.
Pel febrer de 1932, quan el text semblava ja preparat per a ser discutit a les Corts, la mobilització de la patronal fou encara més intensa. Els directius del FTN contactaren amb diverses entitats econòmiques, tant de Catalunya com de la resta d’Espanya (fins un nombre de 48). Una representació anà a Madrid per a pressionar directament sobre els ministres i els parlamentaris. Fruit d’aquestes reunions sorgí un document que es va enviar al president del govern. Entre altres coses deia el següent:
Es sentir unánime de todas las Entidades, a las que tenemos el honor de representar, que no es la ocasión para que las Cortes conviertan en Ley el proyecto presentado, pues, como decía el Excmo. Sr Presidente del Congreso en uno de sus brillantes discursos ante las Cortes, en la crisis general por que atraviesan las industrias no es el momento oportuno para dictar disposiciones que puedan producir en ellas una perturbación, y es indudable que el proyecto de Control Obrero habría de producir una muy honda perturbación en la normalidad de las industrias, cual alcance es difícil precisar.
No se puede omitir el estado actual de excitación de la clase obrera que produce una anormalidad constante de la vida del trabajo traducida en las continuas huelgas, no siempre profesionales, y en los conflictos de orden público, y en estas circunstancias sería peligroso pretender una nueva estruturación en el funcionamiento de las industrias que habría de hacer resaltar el estado de intranquilidad de la clase patronal, y sus pocos alientos para soportar innovación tan radical que podría influir en los cambios y en la concesión de créditos extranjeros a los industriales y al mismo Estado español.
Aquesta mobilització patronal obtingué els resultats previstos: aconseguí que el projecte mai no arribés a presentar-se a les Corts. Aquest resultat posa en evidència el poder que tenien els empresaris des de les seves organitzacions i permet entendre el perquè des de que va començar el procés d’industrialització, que volia dir presència de la classe obrera organitzada a les fabriques, tallers i carrers, el número d’associacions patronals va créixer de manera inqüestionable.
Si les protestes de la patronal paralitzaren el projecte de llei el cert és que també va fracassar per manca de recolzament obrer. La CNT va mostrar pel decret la més absoluta indiferència. No podia sentir-se atreta per un projecte que considerava reformista i que denunciava que únicament enfortiria les bases del sistema capitalista i que, a més, partia de la iniciativa del secretari ugetista, Largo Caballero. Tampoc els obrers organitzats en la UGT no van mostrar un gran entusiasme.
Bengoechea, Soledad, Reacciò en temps de canvis. La patronal catalana davant la República (1831-1936), Societat Catalana d’Estudis Històrics, Institut d’Estudis Catalans, 2005.
MONTAGUT, Eduardo, “El control obrero y Largo Caballero (1922)”, Nueva Tribuna 6 de maig del 2023.
Soledad Bengoechea és doctora en història, membre grup de recerca consolidat “Treball, Institucions i Gènere” de la UB i de Tot Història, associació cultural.
Ser Histórico 