Charles i Lois Orr en la Revolució Espanyola

Per Sergi Rosés Cordovilla, 9 de febrer del 2025.

L’aparició en català al gener del 2025 de Cartes de Barcelona, editada per l’historiador Gerd-Rainer Horn i traduïda pel també historiador Josep Grau Mateu,¹ a qui es deu la iniciativa d’aquesta edició, és una bona notícia malgrat el retard de quinze anys respecte l’edició original,² i motiva que escrigui aquest text sobre la participació de Charles i Lois Orr en la Revolució Espanyola. Aquest llibre és bàsicament una selecció, feta per Horn, de cartes de Lois escrites en aquell període, amb alguns texts suplementaris de Charles, precedits per tres articles -a manera de capítols- del mateix Horn. Ben segur, els propis texts dels Orr, juntament amb alguns passatges dels de Horn, donen prou informació sobre els dos revolucionaris estat-unitencs i llurs vivències; d’igual manera, set anys després de la publicació de l’edició original d’aquest recull, l’historiador Adam Hochschild dedicà als Orr una bona part del seu estudi sobre participants estat-unitencs en la Guerra Civil Espanyola, estudi que trigà dos anys a ser traduït en una llengua peninsular;³ a més, el lector en castellà ja havia tingut ocasió de conèixer un important text de Lois -l’informe sobre els Fets de Maig que va publicar el Moviment per la IV Internacional- que va aparèixer com un dels apèndixs a la recopilació de texts de Trotsky sobre la Revolució Espanyola feta per l’historiador i militant Pierre Broué a mitjans dels anys 70,⁴ així com alguna carta seva en un article de tres historiadores catalanes.⁵ Tanmateix, l’experiència militant dels Orr continua sent molt desconeguda malgrat ser prou significativa tant dels esdeveniments revolucionaris a Catalunya com de l’evolució política del socialisme revolucionari internacional durant els anys 30, i penso que és per tant pertinent posar-los en context, a més de valorar no només l’encert de l’edició de Horn, sinó d’assenyalar també les seves mancances.

Els Orr no foren un cas aïllat de revolucionaris marxistes que viatjaren a Espanya per a aportar el seu gra de sorra per la revolució, ni tan sols un cas aïllat de revolucionaris nord-americans. Entre aquests darrers, abans que ells els havia precedit el bolxevic-leninista (terme molt més utilitzat en aquell moment pels militants del Moviment per la IV Internacional, més que el de «trotskista») Max Sterling, que feu una breu estada durant l’estiu a Barcelona i Madrid i, gairebé al mateix temps que ells, Ernest Erber, secretari de les joventuts socialistes dels Estats Units; més endavant vindrien Hugo Oehler i Russell Blackwell (conegut aquí com Rosalio Negrete), militants de la Revolutionary Workers League (R.W.L.) -organització escindida del trotskisme oficial dels Estats Units-, el canadenc William Krehm, militant d’una altra organització quartainternacionalista, la League for a Revolutionary Workers Party (L.R.W.P.), i Harry Milton, militant bolxevic-leninista dins del Socialist Party dels Estats Units. Ni Erber ni els Orr no eren bolxevic-leninistes l’estiu del 1936, sinó socialistes d’esquerra que ho esdevindrien més tard: Erber guanyat al trotskisme per l’entrisme dels militants en torn la publicació Socialist appeal dins del Socialist Party, i els Orr per la seva experiència a Espanya.⁶ En tot cas, malgrat la seva militància (Erber i Charles Orr) o simpatia (Lois Orr) socialista, els tres tingueren ja un lligam amb militants bolxevic-leninistes a Barcelona a partir de la seva arribada a aquesta ciutat durant l’estiu del 1936.

Charles Orr, professor d’economia de 30 anys nascut a Michigan, i Lois Orr,⁷ estudiant universitària de 19 anys de Louisville (Kentucky),⁸ es trobaven en viatge de noces per Europa i pretenien anar després a l’Índia perquè Charles volia fer la seva tesi doctoral sobre els efectes dels boicots promoguts pel moviment independentista indi sobre el comerç internacional,⁹ però decidiren dirigir-se a Espanya per a una estada de tres setmanes quan s’adonaren que allà no hi havia en curs només una guerra, sinó una revolució. Després de superar, com tants altres militants, diverses suspicàcies dels milicians anarquistes a la frontera, arribaren en diverses etapes a Barcelona el 15 de setembre.¹⁰ En arribar, se’ls recomanà, com a militants socialistes, que contactessin el P.S.U.C., i arribaren així a l’Hotel Colón, on foren enviats a la secció de llengua anglesa. Allà Charles Orr expressà el seu desig, «com a socialista i revolucionari», de servir la causa dels treballadors espanyols, potser com a expert en estadística en la reorganització de la indústria, com a traductor o com a periodista. La militant del P.S.U.C. amb qui s’entrevistà l’informà de que allò que s’estava esdevenint a Espanya era una guerra de la democràcia contra el feixisme i no una revolució social, «malgrat que podia veure evidència d’ella tot al meu voltant»;¹¹ els Orr s’adonaren llavors que aquell partit «socialista unificat» no tenia res a veure amb el partit socialista en el què ells militaven (Charles) o col·laboraven (Lois) als Estats Units. La militant del P.S.U.C. els informà de que no tenia res per a ells però els envià a provar sort a l’oficina de publicacions de la Generalitat, que s’havia instal·lat a l’edifici de Capitania.

La parella hi anà i, mentre que Lois Orr fou contractada posteriorment per a la secció anglesa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, Charles no tingué sort, però fou citat per a un altre dia; quan hi retornà li fou comunicat de nou que no hi havia feina per a ell. Però en sortir de l’edifici Charles Orr escoltà dos joves que conversaven en alemany i s’hi acostà: li semblà que un d’ells era Erber, a qui no coneixia personalment però que havia vist feia dos mesos en un míting a New York. S’hi presentà i es confirmà la seva suposició: efectivament un d’ells era Erber, qui li digué que el recordava d’aquell míting;¹² Erber llavors li presentà el seu company de conversa, que era Moulin (pseudònim de Hans David Freund), militant bolxevic-leninista alemany refugiat a Suïssa que havia anat a Barcelona i Madrid en esclatar la revolució.¹³ Erber li informà que el P.O.U.M. necessitava un anglòfon de confiança com a ajudant de l’editora del seu butlletí en anglès, i li digué que es posés en contacte amb aquesta, la qual era Mary Low, quartainternacionalista australiana resident a Anglaterra, on tenia relacions estretes amb el grup al voltant de C.R.L. James; d’aquesta manera, Charles Orr es convertí en redactor de l’Information bulletin of the P.O.U.M. i després de The Spanish revolution -que substituí aquell i aparegué el 21 d’octubre (i aviat, amb la marxa de Low el gener, en el seu editor) i Lois hi col·laborà tant en aquesta publicació com en Radio P.O.U.M., decidint la parella perllongar fins al desembre la seva estada temporal (que finalment seria indefinida) a Barcelona.

Tant en la tasca d’edició de The Spanish revolution com en la feina en el Comissariat de Propaganda, Low treballava conjuntament amb Lois, la qual, segons el seu propi testimoniatge, també hi era com a representant del P.O.U.M.¹⁴. En un ambient general on es tornava a la «normalitat» burgesa en tots els aspectes, aquesta darrera feina feu que a finals d’octubre Juan Breá -company de Low- obligués aquesta a deixar d’anar vestida com a miliciana, i que Lois decidís a mitjans de novembre no comprar la granota blava de mecànic com havia pensat inicialment, «Perquè, evidentment, el que no faré serà comprar-me-les i semblar l’única proletària que queda en aquest coi de ciutat».¹⁵ Com explicà Low dècades més tard, «Lois Orr era […] una marxista i una revolucionària molt més ben preparada del que jo arribaré a ser mai», i el mateix Charles escrigué a la seva família que «És tota una revolucionària; més que jo. I és força aguda.».¹⁶ Ben al contrari, els serveis secrets estalinistes, mostrant els seus prejudicis masclistes i els seus estereotips sobre les dones, la consideraren com no prou ferma i sòlida políticament i emfatitzaren la seva «actitud fanàtica», però aconseguiren copsar el que era obvi: que Lois «tendia fortament cap els trotskistes» i que criticava durament el P.O.U.M.¹⁷ Low deixà constància de que Lois Orr «va ser una molt bona amiga meva», i Horn també ha citat en el seu recull un extracte d’una carta que li escrigué Erber on aquest digué que els Orr eren «persones extraordinàriament honrades» i que Charles semblava més madur, però que «Lois segurament era més brillant i intel·ligent».¹⁸

Per la seva banda, Moulin copsà de seguida llurs qualitats, tant pel contacte directe amb ells a Barcelona com, probablement, per les converses amb Erber, adonant-se immediatament de que ambdós podien esdevenir militants bolxevic-leninistes. Així, ja des de la seva arribada a Madrid, Moulin escrigué als Orr un mínim de dues vegades, demanant-los que es traslladessin a Madrid: la primera vegada els demanà que l’ajudessin en la seva tasca radiofònica amb el P.O.U.M.,¹⁹ i la segona els informà de que ja havia escrit a l'»Auslandskomit黲⁰ de la conveniència de que ambdós treballessin amb ell a Madrid, i de que també Andrade s’hi mostrava d’acord.²¹ Malgrat que els Orr no abandonaren finalment Barcelona, l’interès i insistència de Moulin indiquen que el posicionament de la parella en pro d’una política revolucionària podia evolucionar fàcilment vers posicions comunistes internacionalistes, com així passà (bé que sense arribar completament al bolxevisme-leninisme mentre foren a Espanya).

Una mostra d’aquesta tendència pro revolucionària que copsà Moulin en la parella es pot veure en la perplexitat que expressaren vers l’entrada del P.O.U.M. en el govern de la Generalitat i el consegüent acord d’aquest partit en la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (C.C.M.A.). L’antic dirigent de l’I.C.E. i del P.O.U.M. Francesc de Cabo, justificant en les seves memòries la decisió del seu partit, reconegué però la contradicció: «La brillante labor revolucionaria de Nin al frente de la Consejería de Justicia no obsta para que digamos que, teóricamente, con ese paso, se desdecía de todo lo que había escrito hasta entonces.».²² La direcció del P.O.U.M. havia preparat l’entrada en el govern una desena de dies abans de la constitució d’aquest,²³ acció que es contradeia amb la consigna de govern obrer que el partit havia defensat des de començaments de la revolució²⁴ fins a escassos dies abans d’aquest transcendental canvi.²⁵ Davant d’aquest gir dretà del P.O.U.M., Lois expressà els seus dubtes i incomprensions:

«L’altre dia, però, va haver-hi una remodelació del govern de la Generalitat i els anarquistes i el POUM hi van entrar, juntament amb els socialistes, els comunistes i els partits burgesos d’esquerra. El govern té un programa socialista, però alguns de nosaltres no ho veiem gens clar. […] El P.O.U.M. sempre ha estat perquè els obrers prenguin el control total i organitzin una assemblea d’obrers, camperols i soldats que creï la constitució per a una democràcia obrera. Però ara són en aquest gabinet i no ho podem entendre.» ²⁶

Conforme avançava la tardor, el problema no era només el P.O.U.M., sinó el procés revolucionari en general; al novembre, Charles Orr observà que la revolució «es troba en un estat de suspensió; en algun àmbit de l’economia, va endavant -molt a poc a poc, però cada vegada té menys suport popular».²⁷ Des de la redacció de The Spanish revolution, i en col·laboració amb Low, Charles volgué donar una línia més revolucionària que la del P.O.U.M. al butlletí, amb texts que anessin més enllà de la reproducció d’articles de La Batalla a que estaven constrenyits:

«Probablement el trobareu força teòric i illegible – però l’estem escrivint per a gent que ja són revolucionaris i estudiants marxistes. No està pensat par a interessar a la gent en Espanya o el marxisme, sinó per a donar als revolucionaris material per a practicar – tal com es preparen en els seus propis països. Suposo que serveix per a això. No sóc l’editor i no puc tenir l’última paraula en la selecció d’articles. Estem limitats en la nostra selecció a aquells que apareixen en «La Batalla». Però intento incloure-hi una certa quantitat de material factual i coses d’interès. El dels «Comitès de Milícies Anti-Feixistes» del 2 de novembre, em penso, va ser escrit especialment per Lois. Ara la Mary i la Lois treballen al Comissariat de Propaganda de la Generalitat, i això vol dir que la majoria de les traduccions per al butlletí i la ràdio les he de fer jo.»²⁸

Però malgrat això, la seva evolució no era completa i s’anà desenvolupant durant tots els mesos que foren a Barcelona, i així encara el mes de desembre del 1936 els Orr escriviren a les seves famílies assegurant-los que no eren trotskistes. Lois escrigué que «jo no soc trotskista»²⁹ i Charles que «No sóc trotskista, i la majoria del POUM no ho és. Som revolucionaris, tanmateix».³⁰ Al mes de febrer Lois encara manifestà desacord amb Moulin («el trotskista «oficial» amic nostre») perquè «està en contra de tot» i perquè els bolxevic-leninistes atacaven el P.O.U.M. i construïen la seva pròpia organització, la qual cosa «És una ximpleria, perquè ja no hi ha temps de crear un altre partit revolucionari; hem d’actuar per mitjà del POUM. Des de dins del partit, no contra el partit, com fan ells.»,³¹ malgrat que reconeixia que «El POUM no és un partit bolxevic. Això és segur, i es pot demostrar un i altre cop. S’ha mostrat incapaç d’una autèntica direcció.»; la raó que donava no obstant per a continuar recolzant-lo era que «Tot i així, encara segueix sent l’única esperança de la revolució aquí a Espanya. Així que continuem treballant per a ell, i fent-li propaganda.» però confiant en la base del partit contra la direcció i -mostrant contradiccions i ràpida evolució en el seu pensament- en «més propaganda pels trotskistes oficials i no oficials, els quals són l’única força capaç de donar aquesta direcció»³².

Per la seva banda, Charles col·laborà, a més d’en la propaganda en anglès del P.O.U.M., en assumptes econòmics per a aquest partit, elaborant estadístiques per a la seva secció econòmica,³³ preparant una sèrie d’articles per a La Batalla³⁴ (encara que sembla que només en fou publicat un, «La economía de la revolución social»),³⁵ i fins i tot convertint-se en assessor i ajudant d’Andrade per a aquests temes,³⁶ arribant a ingressar en el P.O.U.M. en el mes d’abril del 1937, a diferència de Lois, que en aquell moment ja ho refusà per no considerar revolucionari aquest partit. Lois escrigué el 26 d’abril del 1937 que «En Charlie s’ha fet del POUM, és membre d’una cèl·lula, li han donat el manual del partit, etc. Jo no me n’he fet. Penso que el partit -el nostre partit- com en diuen els catalans, és ple de buròcrates i s’allunya del marxisme bolxevic, i els líders són uns covards fastigosos, políticament, no personalment.»;³⁷ no obstant, sí que havia ingressat un mes abans en el Secretariat Femení d’aquest partit.³⁸

A finals de desembre Low i Breà abandonaren Espanya, i Charles es convertí llavors en l’editor de The Spanish revolution, comptant durant una temporada a partir del febrer amb la col·laboració tècnica de Krehm, el militant de l’L.R.W.P. acabat d’arribar a Barcelona.³⁹ John McNair, dirigent de l’Independent Labour Party (I.L.P., organització socialista d’esquerra britànica afiliada al Buró de Londres, organització internacional on també estava afiliat el P.O.U.M.) present a Barcelona a finals del 1936 i enllaç de fet del seu partit i del Buró de Londres amb el P.O.U.M., s’hi oposà per tal d’evitar una possible orientació quartainternacionalista en la publicació,⁴⁰ però tanmateix Orr aconseguí tant mantenir Krehm (fins que finalment aquest abandonà la redacció a finals de març, fastiguejat per la política dretana del P.O.U.M.)⁴¹ com mantenir l’edició clarament esquerrana respecte la resta de publicacions del P.O.U.M. Aquesta publicació mai no arribà a tenir els que Broué anomenà «accents bolxevic-leninistes» de la premsa poumista madrilenya, però no obstant sí que tingué una orientació més esquerrana que no pas les seves homòlogues en francès, italià i alemany, controlades per pivertistes, maximalistes, i brandlerians i sapistes, respectivament; Felix Morrow, militant bolxevic-leninista als Estats Units i autor d’una de les anàlisis clàssiques del trotskisme sobre la Revolució Espanyola, ja assenyalà la disparitat entre The Spanish revolution i la resta de l’abundant premsa del P.O.U.M., i com aquest butlletí donava una façana d’esquerres per al consum extern.⁴²

La censura als Orr no es limità a McNair: també The Socialist call, l’òrgan oficial del Socialist Party estat-unitenc, no publicà mai cap dels articles que els dos membres de la parella els hi envià, òbviament pel posicionament anti-frontpopulista d’aquests, tot i que ells ja expressaren llur poca confiança en que el diari socialista publiqués llurs articles, «perquè els hi donem als estalinistes bastant fort».⁴³ En aquest sentit, Lois sembla haver estat la primera a escriure un document demanant explícitament al Socialist Party no enviar la Debs Column (els voluntaris nord-americans organitzats per aquest partit) a les Brigades Internacionals.⁴⁴

Les limitacions lingüístiques de la parella en castellà i més encara en català, van fer que llur interacció amb la població local fos molt limitada. Lois escrigué encara al gener que «Ja entenc una mica el castellà, però molt poc encara. És horrorós que faci tant temps que soc aquí i no sàpiga gens de castellà; després de dos mesos, he après prou alemany per parlar-lo. Però aquí ningú parla castellà. Només català.».⁴⁵ Aquest allunyament s’incrementà encara més en Lois especialment, la qual, reflectint la pressió de l’unitarisme nacional monolingüe prevalent als Estats Units, tingué una incomprensió notable de l’opressió nacional catalana. Les seves cartes de l’hivern contenen apreciacions negatives sobre el nacionalisme català, associat només a un sentiment localista creat per la burgesia i fomentat exclusivament pel govern de la Generalitat, intentant justificar la seva posició amb un internacionalisme mal comprès que, valorant exclusivament la identitat de classe i la primacia de la seva opressió, ignorava però totes les opressions parcials, com la nacional i que, per tant, el que feia era perpetuar aquestes:

«Aquesta gent són uns fanàtics d’això del catalanisme. […] Però els interessos de l’obrer català no són diferents, en absolut, dels de l’obrer espanyol, l’obrer francès, l’obrer anglès. Evidentment, en un món de treballadors no hi ha lloc per aquest esperit nacionalista.

[…]

el que més importa dels treballadors catalans no és que portin barrets vermells i beguin vi amb unes ampolles molt estranyes; el que més importa és que són l’avantguarda de la classe obrera mundial, i hem de posar l’èmfasi en les coses que tenen en comú amb treballadors d’arreu del món.

No vull ser desdenyosa ni parlar de coses teòriques, és clar que no, però aquesta cultura catalana i aquestes tradicions tan fantàstiques les van alimentar els burgesos ganduls, i ara qui les promou és el Comissariat de Propaganda de la Generalitat catalana. En realitat, els obrers i els pagesos catalans són si fa no fa com els treballadors de qualsevol altre lloc: granotes blaves, bruts, sense estudis, incultes, etc. etc.; amb molts fills, ungles negres, però amb un ideal -tot just esbossat- que els treballadors americans no tenen. Però com que no són extraordinàriament intel·ligents, s’han deixat enredar pel reformisme dels seus líders. Fet i fet, la cultura local de què parles consisteix en diferències en l’arquitectura, el menjar, la parla, etc. Coses importants per a gent que té temps de cultivar-les; però no per als obrers que han de treballar tot el dia, i ara a aquests burgesos ja no se’ls veu tant i la seva «cultura», de moment, ha quedat en un segon pla. És irrellevant i passa desapercebuda.

Podria pensar: quan torni a llegir les meves cartes, què diran de la cultura d’aquí, és a dir de la cultura burgesa? Però no ho penso. És un cosa massa superficial i massa allunyada del moll de l’os de la situació d’aquí. (De totes maneres, la cultura catalana és només cultura espanyola sota una altra bandera, però aquesta gent estan trastocats pel nacionalisme).»⁴⁶

A la primavera s’obrí a conèixer els catalans i la seva llengua, reconeixent que el seu propi cercle era només el dels estrangers:

«Saps una cosa, mama? Tens raó que he de mirar de conèixer millor els catalans. En realitat, ni els conec ni els entenc. No és pas que hagi viscut en una bombolla, perquè he après una pila de coses sobre els sentiments i la vida dels estrangers que viatgen amunt i avall -refugiats, periodistes, aquests sofisticats representants de la cultura parisenca- i moltes més coses. Hem pensat, però, que potser podria anar a passar una setmana o més temps a un poble de per aquí a la vora a aprendre català i saber més coses de la gent.»,⁴⁷

i després dels Fets de Maig començà a veure parcialment l’actitud centralista del govern espanyol:

«Ara no hi ha tanta escassetat de menjar. És més fàcil trobar pa, en part perquè el govern de València, que abans havia sabotejat l’economia catalana, ara és qui té la paella pel mànec, i ens vol convèncer que és millor que manin ells que no el govern autònom català.«⁴⁸

Quan més temps passava, més madurava la seva visió política, i no només respecte el programa que li portà del socialisme d’esquerra al trotskisme, sinó també en la seva percepció de la qüestió catalana; si a l’arribar a Barcelona el setembre del 1936 el fet que la gent parlés majoritàriament en català era quelcom negatiu i curiós («Ara, aquí no puc aprendre a parlar castellà. La gent només parla aquesta cosa estranya del català.»), un any i mig després, entre camarades poumistes a París, les seves converses en català, la «llengua estrambòtica, però molt bonica», li feien recordar la Barcelona revolucionària.⁴⁹

La vida fora de la redacció de The Spanish revolution i de la feina en l’Oficina de Propaganda passava, doncs, per l’observació de la vida quotidiana i per les contínues discussions polítiques sobre la manera de fer avançar la revolució i aturar el procés contrarevolucionari accelerat des de l’expulsió del P.O.U.M. de la Generalitat al desembre. El cercle social dels Orr va ser ampli en persones, però tancat en composició, consistent principalment en revolucionaris anglòfons residents a Barcelona; fora dels locals de reunió social (oficines, locals del partit i bars o restaurants), la vida privada també era ocupada per relacions amb el mateix cercle, convivint durant tota la seva estada amb militants estrangers, primer a l’Hotel Falcón i després en el gran pis de deu habitacions on vivia Blackwell, que es trobava en l’avinguda República Argentina, 2 bis, 2n 1a, on convivien, a més de amb Blackwell, amb Krehm, els arqueomarxistes grec Vitte i albanès Nikola Jovan, el socialista d’esquerra irlandès Paddy Trench i potser d’altres més.⁵⁰ En aquest cercle d’amistats i coneguts hi havia també, entre d’altres, Eileen O’Shaughnessy (Blair), que era la secretària de McNair i treballava sovint amb Charles en la redacció de The Spanish revolution (era també la companya de Georges Orwell (Eric Blair)), Skippy Escuder (companya de Josep Escuder, director tècnic de La Batalla), i també els espies estalinistes anglesos George Tioli⁵¹ i David Crook, els quals treballaven en el medi anglòfon poumista de Barcelona (Crook probablement fou qui donà la detallada informació que permeté a la policia detenir tots els revolucionaris que vivien en el pis de l’avinguda República Argentina).⁵²

Al contrari del que el «sentit comú» fa pensar i que tant utilitzen historiadors i polítics defensors de les polítiques frontpopulistes, aquest cercle limitat de relacions no només fou certament un handicap, sinó també, a la vegada, un avantatge, perquè al contrari de tants militants revolucionaris catalans i espanyols, la formació política d’aquests era moltes vegades superior; tractaré seguidament quina va ser la influència que reberen els Orr, especialment Lois. Però com he assenyalat en el començament del paràgraf anterior, els Orr també foren atents observadors de la vida quotidiana i de la situació política i social del país en el que hi eren, mitjançant no només les discussions, sinó també les lectures de tota la premsa (poumista, anarquista, estalinista i burgesa), inclosa l’escrita en castellà, idioma que amb el temps podien llegir.

Així, a partir del gener, i coincidint amb el que descrivien tants participants quartainternacionalistes en la Revolució Espanyola com Moulin, Benjamint Péret, el milicià belga Motke o Krehm, els Orr també descriviren i analitzaren la contrarevolució política i social en curs:

«Però el cas és que el fervor revolucionari que, quan en Charlie i jo vam arribar, al setembre, encara existia, poc o molt, i que era una cosa meravellosa, ha desaparegut, això és claríssim, i, en canvi, continuen les manipulacions polítiques per part dels dirigents de les organitzacions obreres, alguns dels quals són buròcrates obreristes, la majoria dels quals són estalinistes, i contínuament hi ha pactes i més pactes i manifestacions, però, en realitat, estan destruint el que els treballadors van fer al juliol. […] El que sí que faig és observar i aprendre la teoria i la pràctica de les revolucions.»,

apuntant clarament d’on provenia el fre contrarevolucionari:

«La campanya del PSUC i la Internacional Comunista contra el POUM s’intensifica. Fan servir els judicis de Moscou com a prova que el POUM ha de ser exterminat físicament. Ho afirmen cada vegada més obertament als seus diaris: ens han de liquidar perquè som agents contrarevolucionaris i feixistes. T’imagines? Que un partit amb la història del PC i el llegat del PC hagi pogut arribar tan lluny? No té cap ni peus, han perdut el senderi; menteixen, difamen i, el que és pitjor, quan ens ataquen a nosaltres i als anarquistes -als quals també acusen d’estar influenciats per elements trotskistes-, el que busquen és fer desaparèixer les forces realment revolucionàries que hi ha a Espanya. Què volen? És evident que no volen la revolució social.»⁵³

Anys més tard, quan Lois feu el seu primer manuscrit del seu estudi sobre la Revolució Espanyola, malauradament inèdit (com els dos que faria posteriorment), donà també altres claus de la situació social espanyola, com en el camp, que deixen en no res les objeccions que alguns voldrien fer als «estrangers allunyats de la situació espanyola». Així, mostrà com la immensa majoria de treballadors agrícoles sense terra recolzaven el camp republicà i recolzaren les col·lectivitzacions promogudes per les milícies anarquistes, i com una política revolucionària de la terra hauria soscavat la base social de Franco en la seva zona:

«En els primers dies, els FAIstes van fer un esforç per vincular les seves accions militars amb la confiança en les idees revolucionàries com les seves millors armes. Alguns dels reclutaments antifeixistes més devots es van fer pels repartiments de terres de les columnes de la CNT als camperols i la seva creació de «comunes lliures». Aquests actes van ser atacs poderosos a Franco en el seu punt més feble: la seva manca de recursos humans. Dos terços de la població espanyola eren en territori antifeixista, i els camperols que quedaven en les regions controlades pels feixistes es van convertir en pro-revolució tan bon punt van saber de la presa de la terra a l’altra banda. Centenars de milers d’aliats es podien guanyar dins del territori feixista amb la proclamació d’una política de la terra revolucionària.» ⁵⁴

La primavera del 1937 no només es caracteritzà per l’avenç contrarevolucionari esperonat especialment pel P.S.U.C., sinó també, malauradament, per la «vendetta» sectària del P.O.U.M. contra els quartainternacionalistes, fossin bolxevic-leninistes oficials o no. Durant els mesos de març i abril aquest partit no considerà en absolut l’obertura que Trotsky havia fet en les seves declaracions públiques fetes a Mèxic, i aprofità a més aquestes per a polemitzar amb ell i, sobretot, per a justificar la seva passada actuació governamental sense plantejar la més mínima autocrítica. El tancament en banda no es limità als atacs periodístics: a finals de març, el C.E. de la Joventut Comunista Ibèrica (J.C.I., les joventuts del P.O.U.M.) expulsà el milicià bolxevic-leninista Helmut Lentze per «labor fraccional trotskista», probablement el mateix dia que el P.O.U.M. al també bolxevic-leninista Myeczyslaw Bortenstein per «haver-se apartat de la línia política del partit»; fins i tot els arqueomarxistes Vitte i Jovan foren expulsats de l’Hotel Falcón, malgrat tenir una posició molt suau vers el P.O.U.M. i haver defensat la seva entrada en el govern català.

Krehm, que acabava de retornar de París després d’haver-hi estat quasi un mes i mig, s’adonà de seguida del canvi d’ambient, tant general com en el P.O.U.M., i informà el 4 d’abril que «Aquests nois s’estan menjant a Trotsky per tot arreu com a guarnició de la petita campanya de Gorkin per a la secretaria del partit. No us lamenteu pel pobre Nin màrtir, perquè el bastard està realment tant en la dreta del partit com la resta»,⁵⁵ i Lois constatà el mateix dia que «Hi ha una certa agitació al POUM aquests dies, perquè estan investigant els «trotskistes». Mireu, el POUM té molts defectes, un dels quals és que els fa por que els anomenin trotskistes.».⁵⁶ Com a mínim des del febrer, Lois evolucionava vers un trotskisme genèric, probablement tant per la influència de Moulin, amb qui dinava sovint en aquells mesos, com encara més per la de Blackwell, amb qui compartia pis; en aquesta ocasió, just després d’assenyalar la preocupació del P.O.U.M. per tal de no ser qualificats de trotskistes, Lois afegí: «En realitat, no en són, és clar; potser, si en fossin, serien més bons revolucionaris. Però això és una qüestió discutible, i jo no tinc una resposta.».⁵⁷ En efecte, Lois no fou convençuda pel trotskisme oficial mentre fou a Barcelona, i les seves posicions durant la primavera tingueren en canvi molta sintonia amb les de l’R.W.L., probablement per les converses amb Blackwell, el qual mantenia excel·lent relacions amb Josep Rebull, dirigent de l’esquerra del P.O.U.M. a Barcelona.⁵⁸ L’R.W.L. tenia l’esperança d’influir sobre aquesta esquerra i que aquesta obtingués la majoria en el proper congrés del partit; aquesta posició coincidia amb la que ja havia manifestat anteriorment Lois i, per tant, la conjunció d’estratègia revolucionària amb aquesta tàctica vers el P.O.U.M. propugnada per ambdós facilità el gir de Lois cap els posicionaments de l’R.W.L., en la qual, tanmateix, no hi milità.

Ja durant l’hivern, però especialment a partir del mes de març, la consciència entre els diferents quartainternacionalistes presents a Espanya de que hi hauria un enfrontament armat que inclinaria la balança d’un costat o de l’altre era ben present: per exemple, Péret escrigué el 7 de març que «bajo el impulso de los estalinistas la revolución sigue un curso descendente que si no se detiene rápidamente lleva directamente a la contrarrevolución violenta»;⁵⁹ Charles al dia següent que els estalinistes «estan intentant ara provocar la insurrecció eliminant descaradament les conquestes revolucionàries dels treballadors»;⁶⁰ Krehm el 4 d’abril que «políticament, les coses estan arribant a un punt final»;⁶¹ la Sección Bolchevique-Leninista de España (S.B.L.E., secció oficial a Espanya del Moviment per la IV Internacional) al dia següent que la finalitat del nou govern de la Generalitat era «precisamente vencer la resistencia revolucionaria del proletariado encuadrando a sus organizaciones en el Estado burgués. La burguesía, por mediación de sus servidores stalinianos y socialistas, se desembarazará de la CNT cuando la colaboración de esta haya creado las condiciones necesarias»;⁶² el Parti ouvrier internationaliste (P.O.I., secció oficial a França del Moviment per la IV Internacional) el 9 d’abril que «Els estalinistes continuen el seu treball reaccionari preparant un govern «fort»»;⁶³ poc després un desconegut milicià del Parti communiste internationaliste (P.C.I., secció dissident del trotskisme a França, molinierista) que «La contrarevolució «democràtica» progressa […] creix cada dia i demà aixecarà el seu cap sagnant»;⁶⁴ Oehler el Primer de Maig -en referència al fets de la Cerdanya on s’assassinà Antonio Martín i s’acabà amb el control anarquista de la comarca- que la darrera setmana d’abril s’estava desenvolupant una guerra i que la «Contrarevolució està guanyant aquestes precioses hores, mentre els obrers amb fusells estan preparats per a lluitar»;⁶⁵ i Milton el dia següent –el dia abans de l’inici dels Fets de Maig- que «Les files anarquistes estan bullint; i amb l’augment de l’activitat de la Generalitat per tal de desarmar les patrulles de control obreres, espero que esclatarà un bon infern».⁶⁶

Quan aquest infern esclatà, el 3 de Maig, els Orr aportaren el seu gra de sorra en defensa de les conquestes revolucionàries atacades per la Generalitat, el P.S.U.C. i E.R.C. Lois era malalta al llit però acompanyà Charles per a col·laborar en la construcció de barricades en el barri de Gràcia, on una bala fregà el coll de Charles:

«La L. ha hagut de fer llit dues setmanes, perquè després de la grip va agafar una febre estranya. Al cap de deu minuts d’assabentar-se del que passava, era al carrer amb mi ajudant a construir barricades. Ara soc un expert; vaig atendre 5 o 6 ferits, a la meva posició, i vam tenir un mort, també. Una bala em va fer una rascada al coll. Però si hagués entrat, hauria valgut la pena morir.»;⁶⁷

aquella primera nit, la del 3 al 4, Charles va ser en el local del C.E. de la J.C.I., en la Casa Fuster;⁶⁸ posteriorment, el dijous 6, en ocasió d’una treva, ambdós formaren part del grup de poumistes que van poder accedir a la redacció de La Batalla i treure els militants que s’hi trobaven, entre els quals els Escuder.⁶⁹

Amb l’acabament de la lluita per l’ordre de retirada donada pels ministres anarquistes, arribà el moment de fer el balanç i assenyalar les perspectives. Lois, quines cartes i les de Charles serviren de base per al capítol sobre els Fets de Maig que escriuria més tard Morrow, redactà un informe de seguida, que tingué grans semblances amb el primer article de fons que publicà La Lutte ouvrière (l’òrgan del P.O.I.) i amb el primer informe de l’S.B.L.E., redactat per Domenico Sedran «Carlini». L’informe de Lois seria publicat dos mesos després en l’Information bulletin del Buró Internacional (B.I.) del Moviment per la IV Internacional,⁷⁰ i assenyalà la majoria d’elements apareguts en l’article de La Lutte ouvrière i l’informe de Sedran, sent en tot cas especialment crític amb la política col·laboracionista de la direcció de la C.N.T.-F.A.I., que no dubtà en qualificar de «traïció», i amb la claudicació de la direcció del P.O.U.M. a l’anarquista. Lois –o al menys el seu informe editat- esmentà els bolxevic-leninistes -però només feu això, un esment, probablement afegit pels editors del butlletí del B.I.- afirmant que els comitès de defensa anarquistes havien estat els iniciadors de la resistència i que tant els Amigos de Durruti com l’esquerra del P.O.U.M. com els bolxevic-leninistes havien constituït l’única direcció, confonent no obstant les consignes d’ambdues organitzacions i atribuint-les ben significativament només a l’Agrupación, obviant d’aquesta manera les consignes especifiques dels bolxevic-leninistes per no ser prou audaces i no criticar les direccions anarquista i poumista.

Val la pena aturar-se aquí a fer una mica d’història d’aquest text, ja que va ser l’únic informe sobre els Fets de Maig que aparegué en el màxim òrgan del Moviment per la IV Internacional, i que tanmateix no va ser redactat per una militant d’aquesta organització, la direcció de la qual podia haver publicat els de l’S.B.L.E. o del P.O.I. L’informe de Lois que va ser publicat en l’Information bulletin està datat el dia 10 de maig; en l’Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es conserva una còpia original mecanografiada d’un informe de Lois -amb afegits a mà seus i de Charles- pràcticament idèntic, datat el dia abans, el 9, i adreçat a Erber per Charles, que no fa aquest esment dels bolxevic-leninistes.⁷¹ Per tant, o bé Lois redactà un nou informe al dia següent afegint-hi aquest petit esment als bolxevic-leninistes i canviant-li la data, o bé els editors de l’Information bulletin reberen una altra còpia de l’informe del dia 9 i decidiren afegir el petit esment quan el publicaren, confonent també la data. Els Orr enviaren còpies de l’informe a diverses persones, entre les quals Trench; en una carta posterior a aquest, Lois sí li esmentà els bolxevic-leninistes i els seus fulls volants, però de manera crítica, expressant que un dels fulls volants cridava per l’aliança C.N.T.-P.O.U.M. «quan els dirigents d’ambdues [organitzacions] estaven traint obertament els obrers i el que era necessari eren consignes per acció directa immediata contra la direcció» i afirmant –força injustament- que «Durant els fets de Maig ells [els bolxevic-leninistes] no van jugar res que s’aproximés a un paper seriós».⁷² Aquesta crítica de Lois deixa veure, doncs, (a més, òbviament, de la influència de l’R.W.L.) que probablement l’esment als bolxevic-leninistes aparegut en el seu informe editat fou un afegit posterior dels editors de la revista.

En aquest mateix informe, Lois manifestà també que el resultat havia estat una clara derrota per als obrers i que hi hauria un vigorós avanç de la contrarevolució, i conclogué que l’absència d’una direcció revolucionària matà d’arrel el moviment revolucionari i que calia organitzar immediatament un partit marxista revolucionari:

«La lección más importante es la necesidad de organizar inmediatamente un partido marxista-revolucionario. Los dirigentes anarquistas se han convertido en reformistas. El P.O.U.M., cuya dirección política reposó enteramente en la idea de que la Generalitat «podía transformarse en estado obrero si se diera en ella una mayoría de las organizaciones obreras» (incluyendo, por supuesto, el estalinista-burgués P.S.U.C.); no quería destruir el estado. Dependió enteramente de las conferencias de pasillo con los burócratas de la C.N.T., para discutir la cuestión del poder, y el martes, sin el peso de los dirigentes de la C.N.T.-F.A.I., «no se sintió lo suficientemente fuerte, física y espiritualmente» -según las palabras de un miembro del comité ejecutivo- para tomar el poder, o incluso solamente para dejar a los obreros anarquistas destruir el estado.» ⁷³

«La lección más importante es la necesidad de organizar inmediatamente un partido marxista-revolucionario», una conclusió «trotskista» que devia però més a Blackwell que als bolxevic-leninistes: no deixa de ser irònic que el testimoniatge sobre els Fets de Maig publicat pel B.I. fos escrit per algú més proper en aquell moment a l’R.W.L. que al Moviment per la IV Internacional. De fet, en una carta del 28 de maig, Lois donà més pistes d’aquesta influència de Blackwell: per tal de construir aquest «partit marxista revolucionari» calia preparar-se per al proper congrés del P.O.U.M. per tal que l’oposició d’esquerra guanyés la majoria del partit⁷⁴ i, de fet, dos dies després Lois tornà a negar que fos trotskista: «El P.O.U.M. està censurant el meu correu perquè John MacNair [i.e. McNair] els va dir que jo era una trotskista de la varietat Moulin -una mentida és clar però mai no va discutir l’assumpte amb mi».⁷⁵

Per la seva banda, Charles acceptà quan acabà la lluita armada als carrers la línia oficial del P.O.U.M. de que «ningú no havia vençut», però una setmana després, el dia 15, ja escrigué que esperaven ser prohibits aviat i que la contrarevolució «s’ha imposat».⁷⁶ Aparentment, fou a partir d’aquest moment que començà a desenvolupar serioses diferències amb el P.O.U.M.: segons un informe dels serveis secrets estalinistes, Charles Orr manifestà «crítiques agudes» a la posició i conducta vacil·lants del C.E. del P.O.U.M. tant durant els Fets de Maig com en relació a la suspensió de La Batalla a finals d’aquell mes.⁷⁷ Dos mesos després, ja sa i estalvi a París, pensaria retrospectivament que durant les jornades de Maig hauria estat possible una ofensiva per tal de prendre militarment els centres oficials i d’aquesta manera tota Barcelona,⁷⁸ en una posició compartida amb Rebull i Oehler.⁷⁹ De fet, els escrits de juliol de Charles estan en plena sintonia amb els que havia escrit Lois, mantenint ambdós doncs una línia molt propera a la de l’R.W.L. Així, una setmana després de pensar que el pla militar de Rebull i Oehler havia estat factible durant els Fets de Maig, també mostrà acord amb la principal tàctica dels representants de l’R.W.L. i l’L.R.W.P. a Barcelona i que Lois feia mesos que defensava, és a dir, fer triomfar l’ala esquerra dirigida per Rebull en el projectat congrés del partit (que no va poder-se celebrar per la repressió republicano-estalinista), escrivint que «Fins i tot va haver la possibilitat de que l’ala esquerra (Rebull) prengués el control del P.O.U.M. i si el Congrés s’hagués finalment celebrat, és segur que s’haurien adoptat les [seves] contra-tesis i abandonat el Buró de Londres»;⁸⁰ no obstant, també manifestà en la mateixa carta dubtes de que aquesta esquerra hagués triomfat, ja que malgrat comptar amb la simpatia de bona part de la militància, aquesta també mantenia fidelitat als vells dirigents del C.E.

Després dels Fets de Maig la repressió republicano-estalinista avançà ràpidament fins a culminar en la il·legalització del P.O.U.M. i la detenció dels seus dirigents el 16 de juny. Abans, però, s’havia prohibit La Batalla (el darrer número legal fou el del 27 de maig), i nombrosos militants poumistes i anarquistes estaven detinguts. Un d’ells fou Maurits Stevens, anarquista neerlandès que treballava a Correus de censor, el qual patí una detenció a principis de juny i finalment una expulsió d’Espanya precisament per haver eludit la censura en les cartes que els Orr enviaren durant el mes de maig.⁸¹ Durant els primers dies després de la il·legalització del P.O.U.M. fou detingut un gran nombre de militants, amb els estrangers en un nombre proporcionalment alt;⁸² d’entre els citats en aquest escrit, alguns aconseguiren mantenir la llibertat fins arribar a França més tard, com Chéron, o a l’acabament de la guerra, com Bortenstein, i d’altres només ho aconseguiren temporalment, com Moulin (assassinat a finals de juliol o principis d’agost), Carlini (detingut al febrer del 1938 i evadit l’estiu de l’any següent, ja amb la victòria franquista) o Blackwell (detingut al març del 1938 i expulsat al gener del 1939), però la majoria foren detinguts el dia 17 de juny o durant aquells dies, entre ells molts dels que he citat en aquest text: Jovan, Krehm, Milton, Oehler,⁸³ Clara i Pavel Thalmann (bolxevic-leninistes suïssos), Vitte, i també els Orr. En el transcurs dels tres mesos següents Krehm, Milton, Oehler, els Orr i els Thalmann foren alliberats per separat, en part gràcies a una vaga de fam de tretze dies,⁸⁴ i en part per diferents gestions del dirigent de l’I.L.P. Fenner Brockway i d’alguns cònsols. Els Orr foren dels més afortunats, ja que després d’una dotzena de dies detinguts i interrogats foren alliberats i pocs dies després, el 3 de juliol, pogueren marxar en vaixell cap a França; la seva sort fou doble, ja que no només foren alliberats abans que la majoria, sinó que efectivament pogueren marxar: els Thalmann, que també havien de marxar en el mateix vaixell, foren detinguts novament quan estaven a punt de pujar a la passarel·la.⁸⁵

Encara abans de marxar, els Orr havien tingut ocasió de trobar-se per darrera vegada amb camarades ja en la clandestinitat, entre els quals Blackwell i el «dirigent del grup bolxevic-leninista» (Moulin, doncs) i que aquest els explicà les mesures que l’S.B.L.E. havia pres per a la clandestinitat; respecte Moulin mateix, «Estava en aquell moment dedicat a la més inesperada de les ocupacions».⁸⁶ Un cop ja arribaren a França, els Orr anaren a París, on contactaren amb la xarxa del P.O.U.M. i especialment amb el P.O.I., integrant-se en el treball de solidaritat amb el presos revolucionaris en Espanya i, per encàrrec de Pierre Naville, un dels dirigent del P.O.I., seleccionant i traduint articles i notícies de premsa sobre la situació espanyola, a més d’aportar els seus propis articles i, en el cas de Lois, començant a preparar un text que acabaria el 1943 sobre la Revolució Espanyola. Gràcies a un informe de Charles, l’S.B.L.E. pogué donar llum internacionalment sobre la situació dels revolucionaris empresonats.⁸⁷ Malauradament, es toparen també en aquesta tasca amb el frontpopulisme anarquista, el qual optà per la inacció dels òrgans anarquistes en el cas dels presos poumistes i la seva intenció d’acabar tota relació amb el P.O.U.M.:

«La CNT té un Comitè d’Assistència Legal que té una llista de tots els presos però que no fa res; diu que no pot fer res davant del govern. L’actitud dels dirigents de la C.N.T. és de suport total al govern. […] Han decidit desvincular-se completament del P.O.U.M. en comitès menors, etc. No estan prenent cap mesura de cap tipus (Seccions de Barcelona)»⁸⁸

A París la relació amb els militants del P.O.I. feu que els Orr fossin convençuts pel programa del trotskisme oficial, un cop la tàctica de l’R.W.L. i l’L.R.W.P. de que l’esquerra del P.O.U.M. prengués el control d’aquest partit es desmentís tant per la repressió com perquè aquesta esquerra no estava disposada a cap escissió per tal de formar el «partit marxista revolucionari» que tots els quartainternacionalistes propugnaven. Així doncs, en una lenta però constant evolució d’una mica més d’un any, mitjançant les discussions amb els quartainternacionalistes oficials (especialment Moulin) i no oficials (Blackwell, Krehm, i Oehler), l’observació de la política contemporitzadora del P.O.U.M., i l’experimentació de la política contrarevolucionària del P.S.U.C., els Orr esdevingueren militants del Moviment per la IV Internacional a França, ingressant en el P.O.I.⁸⁹ i en el Socialist Workers Party (S.W.P.) quan retornaren als Estats Units. El 1940 passaren al Workers Party (W.P.) dirigit per Max Shachtman, escindit de l’S.W.P. per la «Qüestió Russa»; aquell estiu, poc abans de l’assassinat de Trotsky, Charles el visità a Mèxic amb un grup d’estudiants simpatitzants del W.P., i s’organitzà un debat entre ambdós precisament sobre la Qüestió Russa: Charles escrigué dècades més tard que considerava una «gesta» haver pogut conservar quasi la meitat dels seus estudiants al final d’aquell debat.⁹⁰ De retorn als Estats Units, els Orr s’implicaren en la militància del seu partit, especialment Lois en el treball sindical, però després de la II Guerra Mundial els dos membres de la parella abandonaren tant el marxisme com la política en general; tanmateix, la seva trajectòria a Barcelona i les seves anàlisis sobre el procés revolucionari i contrarevolucionari a Espanya, algunes de les quals es contenen en Cartes de Barcelona, són valuoses eines que no poden ser ignorades; malauradament algunes, quan podrien ser força més. I explico seguidament el per què.

L’edició de Cartes de Barcelona, com deia al principi d’aquest escrit, és tardana: s’ha posat a la venda la quarta setmana de gener del 2025, quan l’edició original en anglès feta per Gerd-Rainer Horn aparegué el 2009. Malauradament, aquest retard de més de quinze anys no és el pitjor que hem de lamentar respecte aquesta edició. Horn va fer una edició que consistia en una selecció de la majoria de cartes que es troben en la Labadie Collection, acompanyada d’altres texts dels Orr i precedit tot de tres articles seus. Però no va incloure tota la correspondència, i ni tan sols va publicar els texts sencers de les cartes, sinó que va fer la seva particular «edició», excloent els paràgrafs que va creure convenient. Si heu arribat fins aquí en la lectura d’aquest text, incloent-hi les notes, haureu vist que hi ha més d’una desena de cites de texts dels Orr on dic que el text citat no s’ha inclòs en l’edició de Horn. Són citacions pertinents, que expliquen les reflexions polítiques dels Orr, amb informació important. Horn va decidir amputar les cartes precisament d’aquestes parts, no pas de quan es parla del menjar, les olors i el sol de Barcelona. Soc del parer que els texts no s’han de retallar, però el que en tot cas no té cap sentit en un recull de correspondència política és retallar paràgrafs de contingut polític pertinent. Ignoro per què Horn va fer això, però clarament ha privat al lector/a interessat/da en els escrits revolucionaris dels Orr d’agudes visions i comentaris, emblanquint la política del P.O.U.M. i del Socialist Party dels Estats Units.

D’altra banda, quinze anys després de l’edició original donaven per a fer una edició millorada, i no pas una simple traducció, responsabilitat que recau òbviament en l’editor de l’obra original i no pas en el traductor, a qui devem aquesta edició.⁹¹ Hauria calgut no només haver-hi posat tots els texts íntegres, sinó haver-la ampliat amb tots els escrits que els Orr van escriure en aquest període i es conserven en els arxius, començant pels seus articles en The Spanish revolution, La Batalla, i els mai publicats per a The Socialist call, passant per l’informe de Lois sobre els Fets de Maig amb una nova traducció, la correspondència dels Orr conservada en l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -només part de la qual va ser donada a conèixer fa més de 30 anys- i acabant en els articles dels anys 40 de síntesi i anàlisi sobre la Revolució Espanyola escrits per Lois per a la premsa militant; si finalment calia retallar per una qüestió editorial, bé es podia haver fet aquest estalvi pels tres capítols de Horn, però no pas pels escrits dels Orr. És per això que, benvinguda com és aquesta edició de Cartes de Barcelona, dóna en definitiva una sensació agredolça al contrastar el que s’ofereix amb el que es podia haver ofert.

1 ORR, Lois; ORR, Charles. Cartes de Barcelona : una americana a la Revolució i la Guerra Civil. Gerd-Rainer Horn, ed. ; traducció de Josep Grau Mateu. Barcelona : L’Avenç, 2024.

2 ORR, Lois; ORR, Charles. Letters from Barcelona : an American woman in revolution and civil war. Edited by Gerd-Rainer Horn. Houndmills : Palgrave Macmillan, 2009.

3 HOCHSCHILD, Adam. Spain in our hearts : Americans in the Spanish Civil War, 1936-1939. London : Macmillan, 2016; en castellà: HOCHSCHILD, Adam. España en el corazón : la historia de los brigadistas americanos en la Guerra Civil Española. 1ª ed. Traducción de Mariano López. Barcelona : Malpaso, 2018.

4 ORR, Lois. «Los acontecimientos de mayo : una revolución traicionada». En: TROTSKY, L. La revolución española. Edición, prólogo y notas de Pierre Broué ; traducido al castellano por Jaime Pons. Barcelona : Fontanella, 1977, v. 2, p. 395-401; l’edició original és del 1975.

5 VEGA, Carme ; MONJO i OMEDES, Anna ; VILANOVA, Mercè. «Socialización y Hechos de Mayo : una nueva aportación a partir del proceso a Mauricio Stevens, 2 de junio de 1937». Historia y fuente oral, nº 3 (1990), p. 93-103.

6 Contràriament al que vaig escriure fa uns anys (ROSÉS CORDOVILLA, Sergi. «ORR, Charles y Lois, 1906-1999 y 1917-1985». En: Biografías del 36 : revolucionarios, extranjeros, judíos, anarquistas, trotskistas, bordiguistas, olvidados, internacionalistas, disidentes, exiliados, apátridas y otros malditos de la Guerra de España. Barcelona : Descontrol, 2016, p. 270), els Orr no foren guanyats al trotskisme per l’entrisme del W.P.U.S. en el Socialist Party, sinó per la seva pròpia experiència a Barcelona i posteriorment a França.

7 El seu cognom de soltera era Culter.

8 Bona part de la informació d’aquest paràgraf i del següent prové de: ORR, Charles. «La révolution espagnole vue en Catalogne». Cahiers Léon Trotsky, no. 51 (octobre 1993), p. 64-65; i Cartes de Barcelona, p. 72-77, 92.

9 Vegeu: «Olden, Orr tour Europe and India». The Cardinal (19-IX-35), p. 6, i «Charles Orr revisits university campus». The Cardinal (16-I-36), p. 4; vegeu també: HOCHSCHILD, Adam. España en el corazón, op. cit., p. 66. Charles Orr amplià després l’abast de la seva recerca a un estudi complet d’aquests boicots, i defensà el 1940 a la University of Michigan la seva tesi, A study of Indian boycotts.

10 El 21 de setembre Charles escrigué que «Fa gairebé una setmana que som aquí», i Lois dos dies més tard que «un dimarts plujós vam entrar a Espanya» (Cartes de Barcelona, p. 72-73), així que creuaren la frontera el dia 15 -com ja assenyalà l’editor de la compilació Gerd-Rainer Horn- que fou el dimarts anterior al dia 21.

11 («although I could see evidence of it all about me»), carta de Charles Orr a Clarence Senior (25-XII-36); i ORR, Charles ; DEMBY, Frank L. «An interview with Charles Orr» (15-VII-37), p. 1, ambdós en: Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan (agraeixo a Elizabeth Cusick, filla de Lois Orr, haver-me proporcionat còpia de la majoria de la documentació dels Lois and Charles Orr Papers esmentada en aquest text); vegeu també: ORR, Charles. «La révolution espagnole vue en Catalogne», op. cit., p. 64; i HOCHSCHILD, Adam. España en el corazón, op. cit., p. 80-81. Lois Orr explicà la mateixa història, però dient que qui els interrogà fou un home «que ens assegurà que això no era una revolució social, sinó una guerra per la democràcia contra el feixisme» («who assured us that this was not a social revolution, but a war for democracy against fascism.») (ORR, Lois. «Correspondents in fascist-torn Spain reach Barcelona». The Cardinal (3-XII-36), p. 4; èmfasi en l’original). Aquest relat coincideix, a més, amb una experiència similar recollida pel periodista Franz Borkenau, que explicà com el 17 d’agost «Miembros representativos del PSUC expresan la opinión de que no está teniendo lugar una revolución en España y estos hombres (con quienes sostuve una discusión relativamente larga) no son, como debía de suponerse, viejos socialistas catalanes, sino comunistas extranjeros.» (BORKENAU, Franz. El reñidero español : relato de un testigo de los conflictos sociales y politicos de la guerra civil española. [Paris] : Ruedo ibérico, cop. 1971, p. 87). La (o el) militant del P.S.U.C. transmeté, doncs, el que fou la posició de l’estalinisme durant la revolució i la guerra, tal i com quedaren consignades en un memoràndum de la I.C.: «Sobre l’orientació política a Espanya. Les qüestions plantejades (República, democràcia, règim parlamentari – Respecte dels interessos dels estrangers, Anglaterra, França, Amèrica – Respecte de les creences religioses – Respecte de la petita i mitjana propietat) es van comunicar al camarada de París (Thorez i Clément), als camarades del PCE (Díaz, Codovilla i tot el BP) i al camarada Marty a Albacete. Cap camarada va fer cap objecció. Aquestes directives van rebre la seva primera aplicació en la sessió de les Corts (1r de desembre) en els discursos de Largo Caballero i de José Díaz; però va ser sobretot en el discurs pronunciat uns dies després per José Díaz a València on tots aquests problemes van ser desenvolupats i precisats». (GUYOT, Raymond. «Memorandum du camarade R. Guyot sur les questions espagnoles» (21-XII-36), Arkhiv Kominterna, f. 495, op. 20, d. 270, l. 160, R.G.A.S.P.I. (http://sovdoc.rusarchives.ru/Final_s/rgaspi/495/20/Дело 270/РГАСПИ_Ф495Оп20Д270Л160.jpg (també: f. 495, op. 20, d. 271, l. 19); document en francès, traducció meva).

12 De nou, el relat de Lois és substancialment el mateix que el de Charles però amb alguna diferència de detall (vegeu el seu article esmentat en la nota anterior). En la seva carta que m’adreçà, però, Erber digué que la primera vegada que trobà els Orr fou a la frontera, on es trobaven retinguts (carta d’Ernest Erber a l’autor (17-V-09). He preferit primar la versió dels Orr en el text, i posar la d’Erber en nota, perquè la distància entre els fets i el relat és menor en el cas de la parella que en el d’Erber. En tot cas, Charles Orr i Erber coincidiren en recordar que la seva primera trobada fou en aquell míting de New York.

13 El qual retornà ben aviat cap a Madrid, ja que el dia 27 escriví una carta des d’allà (MOULIN. «Cartas desde Madrid» [carta del 27 de setembre del 1936]. En: TROTSKY, L. La revolución española, op. cit., v. 2, p. 373-377).

14 Cartes de Barcelona, p. 102.

15 Ídem, p. 97.

16 Extracte d’una carta de Mary Low a Gerd-Rainer Horn, citada en: ídem, p. 235, n. 162; i carta de Charles Orr a la seva família, ídem, p. 133.

17 Vegeu: «Betr. Charles Orr» (30-X-37) i «Betr. Luise Orr, Amerikanierin [sic]» ([ca. 30-X-37]), Comintern Archives, f. 545, op. 6, d. 958, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University (agraeixo a Adam Hochschild haver-me facilitat la primera consulta d’aquest document); i R.G.A.S.P.I., http://sovdoc.rusarchives.ru/Final_s/KOMINT00915/DIR0007/IMG0076.JPG i IMG0077.JPG).

18 Cartes de Barcelona, p. 235, n. 162. No obstant, Lois mostrà signes de cert cinisme gestionant la contradicció de traduir textos en el Comissariat de Propaganda que li feien «bullir la sang» amb el benestar que li produïa el sou que guanyava per fer això (ídem, p. 103).

19 Carta de Moulin a Charles i Lois Orr (30-IX-36), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; vegeu també: Cartes de Barcelona, p. 79.

20 Versemblantment del P.O.U.M., bé que també es podria referir al Secretariat Internacional (S.I.) del Moviment per la IV Internacional.

21 Carta de Moulin a Charles i Lois Orr (s.d., ca. setembre-octubre 1936), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan. Juan Andrade era el màxim dirigent del P.O.U.M. madrileny, i provenia de l’antiga organització bolxevic-leninista espanyola, la Izquierda Comunista Española (I.C.E.).

22 CABO VIVES, Francesc de. Nuestros años treinta : recuerdos de un militante del POUM. 1ª ed. Madrid : Sepha, 2005, p. 154.

23 Vegeu: «Necesidad de formar un gobierno –o consejo- en consonancia con las necesidades revolucionarias del momento actual : Cataluña, a la cabeza». La Batalla (17-X-36), i C.C. del P.O.U.M. «Resolución del Comité Central del P.O.U.M. sobre la situación política actual». La Batalla (18-IX-36).

24 Vegeu, per exemple, l’editorial d’Avant de l’1 d’agost, on s’hi deia que el P.O.U.M. no entraria en el govern de la Generalitat si no era un govern obrer, o el discurs de Nin en el teatre Bosque (La Batalla del 7 d’agost).

25 Vegeu els editorials de La Batalla del 3 al 6 de setembre.

26 («P.O.U.M. has always been for the workers taking complete control and organizing an assembly of workers, peasants and soldiers which will create the constitution for a workers democracy. But now they are in this cabinet and we cannot understand.» ), carta de Lois Orr a la seva família (27-IX-37), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; incomprensiblement, només la primera part de la cita apareix en: Cartes de Barcelona, p. 76, en una pràctica recurrent per part de l’editor Horn de retallar informació important i pertinent, com es veurà al llarg d’aquestes notes a peu de pàgina; la part que no hi apareix és traducció meva).

27 Ídem, p. 109.

28 («You will probably find it pretty theoretical and unreadable – but we are writing it for people who are already revolutionaries and Marxist students. It is not designed to interest people in Spain or Marxism, but to provide food for revolutionaries to practice on – as they get ready in their own countries. I guess that is what it is for. I am not the editor and cannot have the final word on choice of articles. We are limited in our choice to those appearing in «La Batalla». But I try to run in a certain amount of factual material and interest stuff. The one on the «Anti-Fascist Militia Committees» in Nov 2 I think, was written special by Lois. Now Mary & Lois are working the Publicity Office of the Generality which leaves most of the bulletin & radio translating to me.»); carta de Charles Orr a la família de Lois (10-XI-37), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; ; traducció meva; de nou, incomprensiblement, només la darrera frase d’aquesta cita es troba també en: Cartes de Barcelona, p. 95.

29 Carta de Lois Orr a la seva família (12-XII-36), en: Ídem, p. 112.

30 («I am not a Trotskist, & the majority of POUM are not. We are revolutionaries, tho.»), carta de Charles Orr a la seva mare (14-XII-36), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; de nou, incomprensiblement, aquesta frase no apareix en el recull de Horn; traducció meva.

31 Cartes de Barcelona, op. cit., p. 146, 145.

32 («The POUM is not a Bolshevik party. That is sure, and can be proved time and again. It has shown itself incapable of real leadership. […] Still, it remains the only hope of the revolution here in Spain. So we continue to work for it, and propagandize it. […] more propaganda by the official and un-official Trotskiests who are the only force able to provide this leadership»), carta de Lois Orr a Ann Culter (24-II-37), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; de nou, aquest paràgraf no apareix en el recull de Horn; traducció meva.

33 CUSICK, Elizabeth. Anarchist heaven : Barcelona 1936-1937. [Baltimore : [l’autora]], 2015 [treball final de màster presentat a la University of Maryland, Baltimore County], p. 98 (agraeixo a Elizabeth Cusick haver-me proporcionat una còpia del seu treball).

34 Cartes de Barcelona, p. 83-84.

35 ORR, Charles. «La economía de la revolución social». La Batalla (31-X-36). En principi, la reducció de pàgines de La Batalla deguda a l’escassetat de paper fou el motiu per a la no publicació de tota la sèrie (vegeu: Cartes de Barcelona, p. 117), però el cert és que quan el diari retornà a les vuit pàgines aquests articles tampoc no es publicaren.

36 Cartes de Barcelona, p. 124; segons Lois, Andrade preparava un pla per a l’organització de la indústria en una Espanya socialista, i Charles preparava tot el treball teòric.

37 Ídem, p. 168; l’èmfasi indica en català en l’original.

38 Vegeu: carta de Lois Orr al seu pare (23-III-37), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; de nou, incomprensiblement el paràgraf on informava d’això no apareix en el recull de Horn.

39 Krehm es posà el mateix dia de la seva arribada a Barcelona o a l’endemà a ajudar Charles Orr «de manera superior» (Cartes de Barcelona, p. 133, 142 (incorrectament traduït com «amb aire de superioritat»)); també feu al·locucions en Radio P.O.U.M. (introducció a: KREHM, William. «Spanish Revolution being betrayed by Stalinists». The Workers’ voice, v. 4, no. 2 (February, 1937), p. 1). Krehm, que coneixia Low, li havia criticat la seva actitud respecte l’edició de The Spanish revolution, i plantejà la seva pròpia col·laboració només com de caire tècnic (com la que Lois feia en el butlletí en anglès de la Generalitat), amb la intenció de poder tenir un contacte amb el P.O.U.M. i poder-se pagar l’estada i la manutenció, inicialment en l’Hotel Falcón.

40 Ja al desembre, McNair havia fet que un article de l’òrgan del seu partit, The New leader, es queixés de les emissions en anglès de Radio P.O.U.M. pel seu suposat control per part dels trotskistes (carta de Mary Low i Juan Breá a William Krehm (19-XII-36), Arxiu privat de William Krehm).

41 Escriguè als seus camarades: «No treballaré en res per al POUM — el meu temps està millor dedicat d’una altra manera» («I am going to work on nothing for POUM — my time is better applied otherwise»); carta de William Krehm a Aubrey Joel (30-III-37), Arxiu privat de William Krehm; traducció meva.

42 MORROW, Felix. Revolución y contrarrevolución en España ; La Guerra Civil. Madrid : Akal, cop. 1978, p. 168, n. 1.

43 («because we jump on the Stalinists pretty hard»), vegeu: carta de Lois Orr a Gus Tyler (27-II-37) -on hi adjunta l’article «The role of the Popular Front in Spain» i on anuncia la intenció d’enviar més articles- i carta de Charles Orr a la seva germana Dort (5-III-37) -on hi diu que «Ara estem escrivint articles per al Socialist Call cada setmana» («We are writing articles for the Socialist Call every week now») (dos d’aquests foren «The role of the anarchists» i «Workers police dissolved»), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; de nou, la primera carta no apareix en el recull de Horn, i de la segona només s’hi inclou un paràgraf sobre el seu trasllat a un nou pis en l’avinguda República Argentina, però incomprensiblement no pas la informació sobre els articles per a The Socialist call.

44 Vegeu: carta de Lois Orr a Gus Tyler (27-II-37), op. cit.

45 Cartes de Barcelona, p. 124.

46 Ídem, p. 135, 150.

47 Ídem, p. 165.

48 Ídem, p. 176.

49 Ídem, p. 96 i 216.

50 A principis d’abril Blackwell l’abandonà per seguretat (ídem, p. 162).

51 Vegeu: ORR, Charles. «Souvenirs sur l’hotel Falcon de Barcelone». Cahiers Léon Trotsky, no. 51 (octobre 1993), p. 56-58; i Cartes de Barcelona, especialment p. 193-194.

52 Charles informà els seus camarades quan es trobava en llibertat de com els agents tenien un plànol del pis i un llistat no només dels que hi vivien, sinó també dels que hi havien viscut o l’havien visitat (vegeu: ORR, Lois; ORR, Charles. «Report of situation in Barcelona up until July 3, 1937», p. 1; i ORR, Charles. «Some facts on the persecution of foreign revolutionaries in «Republican» Spain», p. 2, ambdós en: Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; de nou, aquest paràgraf no apareix en el recull de Horn, on es reprodueix parcialment el segon informe. Vegeu també els records de Lois citats en: HOCHSCHILD, Adam. España en el corazón, op. cit., p. 233; i també: CUSICK, Elizabeth. Anarchist heaven : Barcelona 1936-1937, op. cit., p. 75.

53 Cartes de Barcelona, p. 135-137.

54 («In the first days the FAIists made an effort to link their military actions with a reliance on revolutionary ideas as their best weapons. Some of the most devoted antifascist recruits were made by the CNT columns’ land distributions to the peasants, and their setting up of «free communes». These acts were powerful attacks on Franco at his weakest spot: his lack of manpower. Two thirds of Spain’s population was in antifascist territory, and the peasants remaining in the fascist-held regions became pro-revolution as soon as they heard of the seizure of the land on the other side. Hundreds of thousands of allies could be won inside fascist territory by the proclamation of a revolutionary land policy.» ), ORR, Lois. Spain, 1936-1937 : a short history of the Spanish Revolution. [Mecanoscrit]. [Louisville], 1943, p. 142, Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan.

55 («These babies are eating Trotsky all over the place as a side dish to Gorkin’s little campaign for the secretaryship of the party. Don’t get lamenting the poor martyred Nin, since the bastard is actually quite as much to the right in the party as these others»), carta de William Krehm a B. J. Field (4-IV-37), Arxiu privat de William Krehm; traducció meva.

56 Cartes de Barcelona, p. 162.

57 Ídem.

58 Vegeu: ROSÉS CORDOVILLA, Sergi. «Rebull, Blackwell, Oehler i Krehm el 1937». Ser histórico, https://serhistorico.net/2020/04/26/rebull-blackwell-oehler-i-krehm-el-1937-sergi-roses-cordovilla/ (publicat el 26-IV-20).

59 Carta de Benjamin Péret a André Breton (7-III-37) (en: PÉRET, Benjamin. «Cartas de Benjamin Péret a André Breton enviadas desde España, 1936-1937». Balance : cuadernos de historia del movimiento obrero internacional y de la Guerra de España, nº 26 (noviembre de 2002), p. 10; hi ha una altra traducció en: PÉRET, Benjamin. Cartas de la Revolución Española. Barcelona : Etcétera, 2000, p. 19).

60 («are now trying to provoke the uprising by brazenly taking away the revolutionary conquests of the workers»), ORR, Charles. «The role of the anarchists» (8-III-37, article enviat a The Socialist call, però que no fou publicat), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; de nou, aquest article no apareix en el recull de Horn; traducció meva.

61 («things politically are coming to a head»), carta de William Krehm a B. J. Field (4-IV-37), Arxiu privat de William Krehm; traducció meva.

62 «El estado burgués en crisis». La Voz leninista, nº 1 (5 Abril 1937), p. 7; reproduït en: Documentación histórica del trosquismo español, 1936-1948 : de la guerra civil a la ruptura con la IV Internacional. 1ª ed. Madrid : De la Torre, 1996, p. 115-116.

63 («Les staliniens continuent leur travail réactionnaire préparant un gouvernement «fort»») «La crise catalane continuera jusqu’au gouvernement des comitès!». La Lutte ouvrière (9-IV-37); traducció meva.

64 («La contre-révolution «démocratique» progresse […] elle croit chaque jour et demain elle relèvera sa tête sanglante») «La Révolution espagnole étranglée : stalinistes et réformistes a l’oeuvre là oú Franco échoua». La Commune (13-V-37); traducció meva.

65 («Counter-revolution is gaining these precious hours, while the workers with guns are ready to fight»), carta d’Hugo Oehler (1-V-37), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 3, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University (reproduïda en: OEHLER, Hugo. «May Day in Barcelona». The Fourth International, v. 2, no. 12 (June, 1937), p. 24, 25).

66 («The Anarchists ranks are boiling; and with the increased activity on the part of the Generality to disarm the workers patrol guards, I expect plenty hell to break loose»), carta de Harry Milton a Martin Abern (2-V-37), Harry Milton Papers, Hoover Institution, Stanford University, p. 6 (retraduït –de l’anglès al francès, i del francès al castellà- en: «Informe de un militante americano». En: TROTSKY, L. La revolución española. Barcelona : Fontanella, 1977, v. 2, p. 393).

67 Cartes de Barcelona, p. 174.

68 SOLANO, Wilebaldo. «La Juventud Comunista Ibérica (POUM) en las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona». En: Los Sucesos de mayo de 1937 : una revolución en la República. Fundación Andreu Nin en colaboración con la Fundación Salvador Seguí [eds.]. Barcelona : Pandora Libros, cop. 1988, p. 160.

69 Cartes de Barcelona, p. 179-180; vegeu també: CUSICK, Elizabeth. Anarchist heaven : Barcelona 1936-1937, op. cit., p. 72.

70 ORR, Lois. «Los acontecimientos de mayo : una revolución traicionada». En: TROTSKY, L. La revolución española. Barcelona : Fontanella, 1977, v. 2, p. 395-401 (publicació original: «May events : a revolution betrayed». Information bulletin : issued by the International Bureau for the Fourth International. (July, 1937), p. 1-2).

71 Vegeu: informe de Lois Orr adreçat a Ernest Erber (9-V-37), expedient 266/1937, Jutjat núm. 8 especial, Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

72 («when the leaders of both were openly betraying the workers and slogans for direct immediate action against the leadership were necessary […] «During the May events they did not play anything approximating a serious role»), carta de Lois Orr a Paddy Trench (31-V-37), ídem.

73 ORR, Lois. «Los acontecimientos de mayo : una revolución traicionada». En: TROTSKY, L. La revolución española. Barcelona : Fontanella, 1977, v. 2, p. 400-401.

74 Vegeu: carta de Lois Orr a Eugenie Van Overbeke (28-V-37), expedient 266/1937, op. cit.; traduïda en: VEGA, Carme ; MONJO, Anna ; VILANOVA, Mercè. «Socialización y Hechos de Mayo», op. cit., p. 101-103; extractes d’una altra versió d’aquesta carta (potser un esborrany desenvolupat) en: Cartes de Barcelona, p. 180-181.

75 («The P.O.U.M. is censoring my mail because John MacNair told them I was a trotskiest of the Moulin variety –a lie of course but he never did discuss the matter with me»), carta de Lois Orr a Ann Culter (30-V-37), expedient 266/1937, op. cit.

76 Cartes de Barcelona, p. 173-174, i 175-176.

77 Vegeu: «Betr. Charles Orr» (30-X-37), op. cit., IMG0073.JPG i IMG0074.JPG.

78 Vegeu: ORR, Charles ; DEMBY, Frank L. «An interview with Charles Orr» (15-VII-37), op. cit., p. 2.

79 Vegeu: CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. «Las Jornadas de Mayo». Boletín interior : órgano de discusión para el II Congreso del Comité Local de Barcelona del Partido Obrero de Unificación Marxista, nº 2 (29 Mayo 1937), p. 8; i OEHLER, Hugo. «Barricadas en Barcelona : la primera revuelta del proletariado contra el Frente Popular capitalista : relato de un testigo : Barcelona, 15 de mayo de 1937». En: Barcelona, mayo 1937 : testimonios desde las barricadas. Barcelona : Alikornio, 2006, p. 51.

80 («There was even the posibility of the left winf [sic] (Rebull) taking control of the P.O.U.M and if the Congress has ever been held, it is certain that the counter-thesis would have been adapted and the London Bureau ditched.»), carta de Charles Orr a «Dear Comrades in America» (24-VII-37), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; de nou, aquesta carta no apareix en el recull de Horn.

81 Vegeu: VEGA, Carme ; MONJO, Anna ; VILANOVA, Mercè. «Socialización y Hechos de Mayo», op. cit., p. 99, n. 2; i l’expedient 266/1937 ja citat anteriorment, que aquestes tres historiadores recuperaren per primera vegada.

82 Els detinguts estrangers després dels Fets de Maig foren uns dos-cents (vegeu: Antifascistas alemanes en Barcelona, 1933-1939 : el Grupo DAS : sus actividades contra la red nazi y en el frente de Aragón. 1ª ed. [Barcelona] : Sintra, 2010, p. 107). L’alt nombre de militants estrangers detinguts era un fet amplament notori; vegeu, per exemple, l’entrevista al militant molinierista Georges Chéron al seu retorn a França: CHÉRON, Georges [«Rémy»]. «Un an à Madrid et à Barcelone : comment la révolution prolétarienne a été battue en Espagne». La Commune (27-VIII-37).

83 Per a l’amalgama i les mentides estalinistes sobre Trotsky i Oehler, així com també com a exemple de la set de sang dels estalinistes, vegeu: «El trotskismo vil y asesino, agente del fascismo, quiere impedir el triunfo del pueblo español : nuestra guerra y el mundo». Mundo obrero (14-VIII-37).

84 La vaga de fam va ser començada per Jovan, Krehm, Gaston Ladmiral i Julius Kanfer (Vitte, malgrat estar-hi d’acord, no la feu per tenir tuberculosi), començà entre el 21 i el 24 de juny (els documents donen tres dies diferents), durà tretze dies i s’estengué després a una setantena de presos (vegeu: carta de Martin Gudell a la Comisión Jurídica de la C.N.T. (28-VI-37), Cartes referents a la detenció de simpatitzants estrangers, ANC1-886-T-3095, Arxiu Nacional de Catalunya [document en línia]; ORR, Lois. «Journal», p. 1, Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan; postal de Charles Orr a l’L.R.W.P. (4-VII-37), Arxiu privat de William Krehm; ORR, Charles. «Alguns fets relatius a la persecució dels revolucionaris estrangers a l’Espanya «republicana»». En: ORR, Lois; ORR, Charles. op. cit., p. 200; carta de William Krehm a l’autor (24-XII-08); i la carta del 15 de juliol en: WOLF, Erwin. «Appell» [sic] (Barcelona, 15-VII-37), (5232) Leon Trotsky Soviet papers, Houghton Library, Harvard College Library; reproduïda en: «Lettres de Barcelone». Service d’information et de presse, no. 21-22 (début août 1937), p. 127, i traduïda en: WOLF, Erwin. «Una nueva burguesía surge en la retaguardia al amparo del gobierno de Negrín : cartas de Barcelona». España obrera, nº 1 (noviembre de 1937), p. 2); Vitte i Jovan foren alliberats i expulsats el 1938, després d’una fuga fallida de l’hospital per part de Vitte.

85 Vegeu: THALMANN, Clara ; THALMANN, Pavel. Viviendo la Revolución del 36 : Clara y Pavel Thalmann en la Revolución libertaria. 1ª ed. Epílogo de Siya ve Enan ; [traducción del texto : Fernando Sánchez «Nano»]. Barcelona : Descontrol, 2020, p. 134; ORR, Lois. «Journal», p. 2, op. cit.; ORR, Charles. «Some facts on the persecution of foreign revolutionaries in «Republican» Spain», p. 6, ídem; i Cartes de Barcelona, p. 211.

86 («He was at that time engaged in the most unexpected of occupations»), ORR, Charles. «Some facts on the persecution of foreign revolutionaries in «Republican» Spain», p. 1, op. cit.; de nou, aquest paràgraf -important perquè dóna alguna informació sobre la clandestinitat de Moulin abans del seu assassinat- no apareix en el recull de Horn, on aquest document es reprodueix parcialment.

87 Vegeu: «Aux militants révolutionnaires de tous les pays». Service d’information et de presse, no. 21-22 (début août 1937), p. 125.

88 («The CNT has a Legal Aid Committee which keeps a list of all prisoners but does nothing; it says it is helpless before the government. The attitude of the C.N.T. leaders is one of complete support for the government. […] They have endeavored to completely disassociate themselves from the POUM in minor committees etc. They are taking no action whatsoever (Barcelona Sections)»), ORR, Lois; ORR, Charles. «Report of situation in Barcelona up until July 3, 1937», p. 2, op. cit.; de nou, aquest document no apareix en el recull de Horn.

89 ORR, Charles. «Souvenirs sur l’hotel Falcon de Barcelone», op. cit., p. 49.

90 ORR, Charles. «Trotsky comme je l’ai vu à Mexico», Cahiers Léon Trotsky, no. 51 (octobre 1993), p. 39-40.

91 Josep Grau Mateu no només té el mèrit d’haver fet la traducció i haver aconseguit l’edició en català d’aquest llibre, sinó que també ha fet petites correccions al text original, com per exemple indicant el veritable cognom de Paddy Trench (que apareixia com a «French» en l’edició original en anglès).