Anarquismo Fascismo Historia Social Sindicalismo Revolucionario

La nota de l’alcalde de Terrassa a un formulari obsolet (1919)

1

Un dels moments més bonics del treball de recerca històrica és aquell en què trobes, entre centenars de documents insípids o repetitius d’un lligall, un full, o de vegades una senzilla nota, en la qual algú, revoltant-se contra l’estupidesa de les preguntes fora de lloc d’un imprès que ha d’emplenar, es decideix a explicar en una breu acotació que aquell formulari està antiquat i no pot intentar abastar la realitat existent perquè ja no és possible, ni en el paper, ni en la mentalitat del buròcrata que ho ha redactat amb cura per “arxivar” la realitat (social i laboral).

Això em va passar la setmana passada, consultant un arxiu de la Junta de Reformes Socials de Terrassa. Es tractava d’una sèrie d’estadístiques i informes, empresa per empresa, ciutat a ciutat, més o menys interessants, sobre vagues, en els quals es detallava el nombre i el sexe dels vaguistes, la durada de les lluites, les bases de regulació del treball aprovades, i les conquestes aconseguides pels obrers, entre les quals constava sempre com a primer punt el reconeixement del sindicat únic, en segon lloc la setmana anglesa, en tercer l’augment de salaris i posteriorment una sèrie de reclamacions pròpies de cada ofici o branca industrial. I llavors va aparèixer una breu nota, mecanografiada a dues cares, adjunta al formulari oficial, que l’alcalde de la important ciutat fabril de Terrassa havia omplert per enviar a la Junta de Reformes Socials.

La nota, datada a l’octubre de 1919, deia ni més ni menys que “Des que es va constituir en aquesta ciutat el Sindicat únic […] han proclamat la norma de no voler res amb les autoritats, sigui qualsevol el caràcter d’aquestes, i al acordar una vaga, la plantegen i desenvolupen sense donar coneixement previ i sense admetre cap intervenció que no sigui la de part directament interessada, donant-se també el cas que si es tracta d’indagar quina és la Junta o la Comissió dirigent del moviment, contesten els interessats que entre ells no hi ha Junta ni Comissió de cap mena, que tots obren amb igual autoritat i representació, i que els seus assumptes no més volen tractar-los amb aquells que directament han de resoldre’ls”.

L’alcalde efectua una magnífica definició dels mètodes de lluita i d’acció de la classe obrera, descriu la vaga salvatge com a excel·lent exemple de la tàctica d’acció directa, característica essencial del sindicalisme revolucionari en 1919. Els impresos de l’Institut de Reformes Socials eren ja incapaços de recollir i reconèixer l’aparició del sindicat únic, que donava una força enorme a la classe obrera, fins llavors organitzada en societats de resistència. El 1919 la CNT ja no cabia en els formularis de l’Institut de Reformes Socials. La filosofia de mediació entre la Patronal i els obrers, pròpia de l’Institut, havia quedat obsoleta davant els mètodes d’acció directa, en què el sindicat únic tractava directament amb cada un dels empresaris, que quedaven així en una situació de major debilitat.

La Patronal respondria, en els mesos següents, a aquests nous mètodes de la lluita obrera amb el terrorisme patronal i els pistolers contractats per assassinar als sindicalistes de l’únic, amb la modernització i militarització del sometent, amb la complicitat de la policia i del exèrcit, per posar en pràctica el terrorisme d’Estat contra la classe obrera, amb troballes com l’anomenada “llei de fugues”, d’aplicació quotidiana a la sortida de la presó, o en les cordes de presos, quan els obrers detinguts eren traslladats a peu d’una a una altra presó.

Però això està més enllà de la nota d’octubre de 1919, encara que aquest terrorisme estatal ja havia començat a manifestar-se. La importància de la nota rau en el crit d’impotència de l’alcalde contra els nous mètodes de lluita obrera. Els obrers que es presenten a negociar són comissions provisionals, nomenades per a cada ocasió, en les que poden i solen intervenir obrers d’un altre ram de producció, que a més no es presentarien a la propera reunió, i que no responen a més criteri que la defensa dels acords presos en assemblea. Aquesta organització de delegats, de caràcter provisional, revocable, sense més capacitat de decisió que l’atorgat per l’assemblea, desorienta i enfureix a empresaris i autoritats. Recordem que estem a l’octubre de 19191.

La Junta de Reformes Socials es lamentava de la inoperància del seu propi paper, ja que “és valent-se d’informacions indirectes i tractant de les qüestions millor amb caràcter particular que amb caràcter oficial” com podien assabentar-se del que estava succeint, perquè els treballadors no reconeixien a les autoritats establertes cap poder de mediació. El sindicat únic negociava directament amb cada empresari.

Les vagues en curs, a l’octubre de 1919, “les parcials de serrallers, mecànics, paletes, fusters i del ram de l’aigua, i les totals de forners i llauners i lampistes” ja no es plantejaven entre la Patronal del sector i un comitè de vaga, amb la mediació de l’Institut, sinó que els obrers manifestaven “no voler res amb l’Autoritat”. D’altra banda l’Institut confessava el seu total naufragi, i afirmava: “no aconseguir mai saber si aquells que acudien a les seves cites, ja anomenats a l’atzar, tenien la representació necessària per a tractar de l’assumpte. El més freqüent és que en citar a la comissió de vaga dels fusters, per exemple, es presenti un fuster i quatre o més de diferents oficis: carreters, paletes, sabaters, etcètera”.

La organització dels obrers al sindicat únic i els mètodes d’acció directa havien fet saltar aquest organisme de mediació que era l’Institut de Reformes Socials, que havia estat creat en 1883 com un primer intent d’institucionalitzar a Espanya l’anomenada “qüestió social”.

La patronal recorreria aviat a un altre tipus de mediació, i a practicar també “la seva pròpia acció directa”: la llei de fugues2 i el locaut3, amb la complicitat de la policia i l’exèrcit, el sometent i els pistolers a sou. Va ser l’inici dels anomenats “anys del pistolerisme”, és a dir, la guerra de classes de 1919-1923, que va acabar brutalment amb la dictadura del general Primo de Rivera. L’objectiu no era altre que destruir el sindicat únic i la imposició individual a cada treballador de les condicions de treball elaborades per la empresa.

2

La creació al desembre de 1883 de la Comissió de Reformes Socials va ser el primer intent d’institucionalitzar, a Espanya , l’anomenada qüestió social, o qüestió obrera. Els seus orígens hem de buscar-los en la nova societat industrial, que transformava l’espai productiu, amb l’aparició de la fàbrica; el social, amb el proletariat com a nova classe emergent; i l’urbà, amb el sorgiment de la ciutat industrial. Aquests canvis van provocar intenses polèmiques ideològiques i actuacions normatives de les classes dirigents espanyoles, que van veure la reforma social com un dispositiu estratègic més d’anul·lació, o combat, de les teories revolucionàries obreres.

La Comissió va patir el boicot d’una facció important del moviment obrer, l’anarquista. D’altra banda, mai va ser dotada de suficients fons econòmics, ni es va poder publicar la totalitat dels informes provincials, notant-se a faltar especialment els de Catalunya i Andalusia. Tampoc va poder no ja evitar, sinó ni tan sols comprendre, els greus conflictes socials de l’Espanya del primer terç del segle XX. No obstant això, va marcar un punt d’inflexió “pragmàtic” en l’actuació de l’Estat en les qüestions socials, i al mateix temps va ser un precedent de l’intervencionisme estatal en el treball, ja que si la Comissió de Reformes Socials podia considerar-se com un assaig, amb el pas del segle, l’abril de 1903, la creació de l’Institut de Reformes Socials va suposar la institucionalització definitiva de la reforma social a Espanya. A més, era la primera baula d’una cadena, que més tard continuaria amb la fundació de l’Institut Nacional de Previsió (1908) i amb la creació del Ministeri de Treball (1920) .

En definitiva, després d’un segle d’accentuada i progressiva actuació del estat en qüestions de previsió i d’intervencionisme laboral, l’acció social s’havia convertit en una de les preocupacions prioritàries dels governs, ja fossin dictatorials o democràtics. El 1983 es ​​va destinar a Espanya el dinou per cent del producte interior brut per a la Seguretat Social; el 1883, l’any de la fundació de la Comissió, per aquest concepte es va destinar el zero per cent .

En aquest context intervencionista és en el qual cal entendre el plantejament de la qüestió urbana a partir dels informes de la Comissió de Reformes Socials . Aquests reprodueixen les polèmiques i debats que la nova ciutat industrial està generant ja, des dels inicis del segle, entre els membres d’una burgesia altruista i reformista, formada per metges, higienistes, enginyers o funcionaris. La Comissió va continuar aquests debats i, això és original, es va produir la incorporació del proletariat a aquestes tasques.

Els debats que va generar la Comissió, a partir de la informació referida a la condició econòmica de la classe obrera, de la seva alimentació, de l’habitatge i cultura moral dels obrers, van servir a la burgesia per dissenyar nous marcs de relacions socials i espacials. Les polèmiques sobre la higiene i salubritat de la ciutat industrial van ser utilitzades per a imposar la separació de classes, és a dir, la segregació espacial. Així mateix, els debats sobre la cultura moral i religiosa van intentar integrar en el cos social a àmplies masses obreres, desarrelades per la industrialització i cada vegada més autònomes ideològicament.

Per altra banda, la classe obrera que participava en la Comissió de Reformes, representada pels socialistes, va posar en qüestió els supòsits filantròpics de les classes governants i es va marcar com a objectiu la superació gradual del sistema capitalista. I aquest gradualisme va assenyalar la diferència irreconciliable entre UGT i CNT.

3

La vaga general de 1902 a Barcelona va ser l’última manifestació del vell moviment obrer, constituït per associacions obreres de caràcter gremial, enfrontades al paternalisme patronal.

En 1906 va aparèixer “Solidaridad Obrera” , nom que s’establia en oposició al sorgiment de la burgesa i catalanista “Solidaritat Catalana”. La vaga general contra el reclutament de tropes per a la guerra del Marroc, coneguda com Setmana Tràgica de 1909, va imposar la necessitat de crear una organització obrera, no limitada a Catalunya i d’extensió nacional, ja que el principal motiu del fracàs d’aquesta Setmana Tràgica , va ser la impossibilitat d’estendre la insurrecció, que va ser només de caràcter local.

En 1910 es va fundar la Confederació Nacional del treball (CNT). La il·legalització immediata de la CNT, l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’enorme importància que va adquirir el fenomen migratori des de les zones rurals de tot Espanya cap a Barcelona i Madrid, i la carestia de la vida, provocada per l’extraordinària demanda bèl·lica dels europeus, van impulsar una refundació de la CNT el 1915, sota els criteris del sindicalisme revolucionari aprovats al Congrés d’Amiens (1906).

LA-CARGA.jpg
“La Càrrega, Barcelona” (1902), de Ramon Casas. L’obra fa referència a la vaga general de 1902 i la seva brutal repressió. Al fons el perfil de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, envoltada de les xemeneis de les fàbriques, on treballaven els i les obreres en vaga.

Aquests principis del sindicalisme revolucionari poden resumir-se en la capacitat de la classe obrera per enfrontar-autònomament al capitalisme, desenvolupant la lluita de classes, mitjançant una tàctica que s’oposava a l’apropiació política o parlamentària per qualsevol partit obrer o burgès, de la lluita obrera.

Les dues conquestes fonamentals de la CNT, en vigílies del congrés de desembre de 1919, que va donar preponderància a l’anarcosindicalisme sobre el sindicalisme revolucionari a la CNT, van ser el sindicat únic d’indústria i la acció n directa. Són precisament les dues conquestes que enlluernen en el text, que hem exposat, i que tant sorprèn i indigna l’alcalde de Terrassa.

4

La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic de indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.

En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per huit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control, i eliminació si escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament de Martínez Anido i Arlegui, durant la seva gestió governativa. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia antagonisme algun entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.

El 5 de febrer de 1919 es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la companyia elèctrica coneguda com “La Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, va ser estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven, els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar unes tres mil obrers.

El 17 de març Lawton, per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes sense represàlies. El 19 de març la CNT va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits, donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la implantació de la jornada laboral de vuit hores.

5

Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava la porta de casa a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT

En l’última setmana del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment. Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12 d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze mil encara estaven presos a primers d’agost.

L´1 de desembre la patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920, a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.

6

Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.

Els organitzadors d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar, Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els “progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació: ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe burgesa, totes coincidien en la defensa brutal d’un ordre social caduc.

Atrapada en una espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres , la CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos, sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament. El 10 de març de 1923 van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí ( “El Noi del Sucre”), que va morir a l’instant, i Francisco Comes ( “Perones”), que moriria pocs dies després. Les matances van durar fins a setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per una repressió salvatge i ignominiosa. La CNT que va ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT, totalment diferent: s’havia passat del sindicalisme revolucionari, dominant en els anys anteriors a 1919, a l’anarcosindicalisme

7

En la mateixa època a Itàlia triomfava el feixisme, després d’aixafar al moviment obrer després de diversos anys de ferotge guerra de classes. Les dictadures de Mussolini i Primo de Rivera es fonamentaven en la seva victòria sobre els intents revolucionàries del proletariat. Les notables diferències entre Espanya i Itàlia radicaven en el caràcter reaccionari de la burgesia espanyola i un escàs desenvolupament industrial, que contrastaven amb el caràcter contrarevolucionari de la burgesia italiana i el major grau d’industrialització italià.

El 24 d’octubre de 1922, a Nàpols, en el congrés del Partit Nacional Feixista, Mussolini va anunciar oficialment la Marxa sobre Roma: “o ens lliuren el govern o el prendrem caient sobre Roma”. La marxa es va desenvolupar entre el 27 i el 28 d’octubre. El Rei va demanar a Mussolini que formés govern, que ja estava constituït el dia 30. El Feixisme havia pres el poder.

Mussolini-no-estuco-en-la-Marcha-sobre-Roma-pero-la-propaganda-se-cuidó-de-ocultar-el-detalle.
Imatge al·legòrica de la “Marxa sobre Roma”. Font: Blog “Ciencia Histórica” de Jesús G. Barcala

El 13 de Setembre de 1923 el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va revoltar contra el Govern i va donar un cop d’Estat amb el suport de la majoria de les unitats militars. El cop s’anticipava a la reunió de les Corts que havia d’analitzar el problema del Marroc i les responsabilitats de l’exèrcit, i del rei, en els últims desastres militars. Amb el suport de l’exèrcit, de la burgesia catalana i dels terratinents andalusos, Alfons XIII va acceptar nomenar president del govern a Primo de Rivera, en la seva qualitat de dictador militar, el 15 de setembre de 1923. La dictadura només va ser rebutjada pels sindicats obrers i els republicans, les protestes van ser immediatament fetes callar amb la censura i la repressió. Es va crear un Directori Militar amb nou generals i un almirall, es va suspendre la constitució, es van dissoldre els ajuntaments, es van prohibir els partits polítics, els sometents es van transformar en milícies urbanes i es va declarar l’estat de guerra.

Mussolini, en el discurs del 3 de gener de 1925, va assumir tota la responsabilitat política que pogués derivar-se de l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti, segrestat el 10 de juny de 1924 per una esquadra feixista, que el va assassinar l’endemà. Aquest discurs va assenyalar l’inici del règim dictatorial feixista, que va imposar progressivament un règim totalitari.

8

La Guerra Civil es va saldar amb un milió de morts i tres-cents mil exiliats. Les organitzacions obreres havien estat destruïdes i perseguides fins a la seva aniquilació. El nivell de vida de l’obrer era inferior al dels anys trenta. Fam, misèria i por eren amos i senyors de la ciutat de Barcelona, ​​i de tot Espanya. El terror feixista formava part de la vida quotidiana, més segur que “el pa nostre de cada dia”.

En el Camp de la Bota es va afusellar massivament des de 1939 fins a 1952, quan es va deixar de fer-ho a petició de l’Església Catòlica, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic a la ciutat de Barcelona.

El 12 de febrer de 1948, tres accionistes van presentar un expedient de fallida de Barcelona Traction ( “la Canadenca”), que va prosperar fins a aconseguir en 1952 que els béns de l’empresa fossin subhastats i adquirits per “Forces Elèctriques de Catalunya SA” (FECSA), gestionada pel financer mallorquí Joan March Ordinas, fundada poc abans de la subhasta. La Canadenca va ser comprada per un preu equivalent a l’ ú per mil del valor real de la companyia.

La demanda presentada pel govern belga contra aquesta adquisició va ser rebutjada pel Tribunal de La Haia, que va dictaminar la incapacitat d’aquest govern per plantejar la defensa dels accionistes belgues, ja que la seu de la companyia estava al Canadà i corresponia a aquest govern presentar la demanda.

Joan March Ordinas va morir en 1962. El 5 de febrer de 1970 la resolució judicial era ferma, finalitzant el procés judicial. En una època en què la dictadura franquista semblava eterna, alguns opositors al règim van considerar, potser maliciosament, que la subhasta de 1952, a favor de FECSA, controlada per Juan March, que havia finançat el cop militar del 18 de juliol de 1936, podia considerar-se com un botí de la Guerra Civil.

1303617157_850215_0000000000_sumario_normal
Joan March Ordines, alies “el banquer de Franco”. Font: El País

Ara sabem que no és suficient el sindicat únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix només a la ciutat de Barcelona, ​​o només a Catalunya, o només a Espanya. No n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja gairebé noranta anys.

9

Però a l’octubre de 1919 l’alcalde Terrassa va redactar aquesta nota, adjunta a un formulari ja obsolet:

“Il·lm. Sr. President de l’Institut de Reformes Socials. Madrid.

Ilmo. Sr.:

En compliment del que disposa la R. O. de 2 de juliol de 1909, tinc l’honor de remetre a V.I. l’adjunta full estadística de la vaga de tipògrafs ha hagut en aquesta ciutat i solucionada fa poc.

Estranyarà V.I. segurament, l’escassetat de dades que en ella es donen, i el que aquesta Junta Local de Reformes Socials ignori molts d’ells, de caràcter força essencial. La raó és clara. Des que es va constituir en aquesta ciutat l’anomenat Sindicat únic, els afiliats a ell, i són tots els obrers constituïts en societats dels diferents rams de la producció, uns per voluntat i altres coaccionats, han proclamat la norma de no voler res amb les Autoritats, sigui qualsevol el caràcter d’aquestes; i en acordar una vaga, la plantegen i desenvolupen sense donar coneixement previ i sense admetre cap intervenció que no sigui la de part directament interessada; donant-se també el cas que si es tracta d’indagar quina és la Junta o Comissió dirigent del moviment, contesten els interessats que entre ells no hi ha Junta ni Comissió de cap mena, que tots obren amb igual autoritat i representació, i que els seus assumptes no més volen tractar-los amb aquells que directament han de resoldre´ls.

En aquest estat de coses, a aquesta Junta li és molt difícil exercir la seua comesa, i si compleix amb el preceptuat és valent-se d’informacions indirectes i tractant de les qüestions millor amb caràcter particular que amb caràcter oficial. Això haurà pogut apreciar aquest Institut de la digna Presidència de V.I. per les moltes fulles d’estadística que té rebudes d’aquesta Junta, sense omplir d’elles el requisit de la conformitat del patró en l’establiment es va produir la vaga, ni la del President de la Societat obrera causant d’aquella: dues firmes són punt menys que impossible poder-les obtenir.

Las vagues encara pendents de solució, que són les parcials de serrallers, mecànics, paletes, fusters i del ram de l’aigua, i les totals de forners i llauners i lampistes, han estat objecte reiterades vegades de propòsits d’intervenció per part d’aquesta Junta, i sempre ha ensopegat amb els obstacles esmentats: no voler res amb l’autoritat, d’una banda, i no aconseguir mai saber si aquells que acudien a les seves cites, ja anomenats a l’atzar, tenien la representació necessària per a tractar de l’assumpte . El més freqüent és que en citar a la comissió de vaga dels fusters, per exemple, es presenti un fuster i quatre o més de diferents oficis: carreters, paletes, sabaters, etcètera.

Tal és la situació d’aquesta ciutat, de manera que fa referència amb les qüestions socials i l’ascendent que l’autoritat té en ells. Déu guardi a VI molts anys.

Terrassa, 21 d’Octubre de 1919. L’Alcalde, President. [Segell rodó en el qual es llegeix: Junta Local de reformes Socials – Terrassa] “.

10

Un dels moments més bonics del treball de recerca històrica és aquell en què trobes, entre centenars de documents insípids o repetitius d’un lligall, un full o de vegades una senzilla nota, en la qual algú, revoltant-se contra l’estupidesa de les preguntes fora de lloc d’un imprès que ha d’emplenar, es decideix a explicar en una breu acotació que aquell formulari està antiquat i no pot intentar abastar la realitat existent perquè ja no és possible, ni en el paper, ni en la mentalitat del buròcrata que l’ha redactat amb cura per “arxivar” la realitat (social i laboral). Això em va passar la setmana passada, consultant un arxiu de la Junta de Reformes Socials de Terrassa.

01-a47-033379.jpg
Escola Industrial de Terrassa. / Imatge destacada de capçalera fa referència a la Plaça del Doctor Robert sobre l’any 1919. Font de les imatges: Blog de Joaquim Verdaguer

Publicat a Germinal. Revista de Estudios Libertarios, número 6 (2008)

Notes
1 Va passar el mateix, només per citar uns exemples concrets entre mil, en la vaga de la mineria asturiana a la primavera de 1962; o a la empresa Roca de Gavà, en 1976.
2 Alliberació del pres per a assassinar-lo a trets i justificar-ho com un intent de fuga.
3 Tancament empresarial que deixava sense feina, ni salari, als treballadors.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.