LA SECCIÓN FEMENINA DE FALANGE

En el marc de l’exposició “Mujeres Libres (1936-1939) precursoras de un mundo libre”, presentada per la CNT de Sabadell al Centre Cívic Sant Oleguer de Sabadell, el dia 15 de juny del 2023 vaig fer aquesta conferència.

————————————————————————————————————

En primer lloc, volia agrair als companys i companyes de la CNT per haver-me convidat a participar en aquest acte, al Centre Cívic Sant Oleguer de Sabadell per haver-me acollit i a tots vostès per la seva presència.

Bé, abans de començar volia aclarir perquè al títol he posat la paraula Falange i no ho he deixat simplement en sección femenina. Com sabem, el vot de la dona a Espanya es va aprovar a finals del 1931, mesos després d’instaurada la República. Doncs bé, a principis del 1932 els partits polítics van formar les seves seccions femenines. Es deien així: sección femenina de la Lliga Regionalista, sección femenina d’Esquerra Republicana… Per això vaig pensar que el títol d’aquesta xerrada havia de ser Sección Femenina de Falange.

Comencem per parlar del feixisme i de la Falange

En l’actualitat, l’adjectiu feixista ocupa un espai gairebé diari en els mitjans de comunicació i en el discurs de certes formacions polítiques. No obstant això, alguns experts deixen clara la seva posició davant d’un possible retorn del fenomen. No ho veuen possible. Per què? Veiem. El feixisme fou un moviment polític i ideològic que va tenir un origen i un final. Tenia una sèrie d’elements que les noves dretes no tenen. Por exemple, el voler instaurar un règim de partit únic, o una dictadura autoritària, o el tractar de disposar d’un partit milícia. D’altra banda, les extremes dretes actuals tampoc no tenen voluntat d’enquadrar a homes i dones en organitzacions de masses. I no son una religió política ni tenen la voluntat de construir uns homes i dones nous. Tanmateix, es pot preguntar, pot dir-se amb rotunditat que algunes d’aquestes extremes dretes una vegada en el poder no adoptarien alguns dels trets del feixisme històric podent devenir feixismes?

La veritat és que seria molt interessant debatre ara si el tema de que si VOX assolís el poder podria esdevenir un partit amb totes les característiques que els especialistes donen al feixisme històric, però no és el moment.

No obstant això no he pogut reprimir-me i he copiat, de google, un paràgraf d’un document de Falange Española, datat el 2020, és a dir, d’ara fa tres anys, davant de l’anunci de l’aparició de Solidaridad, un nou sindicat impulsat per VOX (llegeixo en castellà tal i com està escrit): “Sea como fuere, es evidente la inconsistencia de la comparación entre el sindicalismo revolucionario y anticapitalista que promueve Falange Española y el “giro social” que algunos aprecian en VOX, más como la expresión de un deseo de lo que les gustaría que llegase a ser, que como constatación de una realidad que, a día de hoy, está aún muy lejos de llegar a ser”, tanco cometes. Observem que parla d’anticapitalisme i de sindicalisme revolucionari. En aquest sentit, seguim mirant que diu el document de Falange: “Los falangistas aspiramos a sustituir el modelo de clases con intereses antagónicos -capitalistas y asalariados- por una organización en el que desaparezca dicha diferenciación y todos los productores cooperen organizándose por ramas de la producción”.

Bé, com que aquesta reflexió no és el motiu pel qual ens ha reunit aquí, ara vaig a parlar de les dones espanyoles feixistes aparegudes oficialment el 12 de juliol del 1934, concretament de la Sección Femenina (SF), branca femenina de Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS. Pel juliol del 1936, quan començà la guerra civil, la SF tenia al voltant de 2500 militants i el 1977, quan es va disoldre, 900.000 el seu màxim històric.

Per començar, us prego que sentiu això:

«Todos los días deberíamos dar gracias a Dios

por habernos privado a la mayoría de las mujeres

del don de la palabra, porque si lo tuviéramos,

quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo

en las plazas. Las mujeres nunca descubren nada;

les falta el talento creador reservado por Dios

para inteligencias varoniles”.

Pilar Primo de Rivera, máxima dirigente de la Sección Femenina

“Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres”.

Sección Femenina de Falange

Bé, després d’això no se pas si cal dir alguna cosa més sobre les dones falangistes.

Veiem com va aparèixer aquesta Sección Femenina

Històricament, la SF fou un fenomen sorgit durant els anys trenta del passat segle en el context dels feixisme europeus en alça. El seu fundador fou l’advocat José Antonio Primo de Rivera, un senyoret madrileny fill primogènit de Miguel Primo de Rivera, dictador d’Espanya entre el 1923 i el 1930. Ell va estar d’acord en que es creés aquesta secció, la SF, de la qual la seva germana, Pilar Primo de Rivera, seria la seva principal dirigent.

Els militants d’ambdós grups feixistes, el masculí i el femení, es van vestit amb un uniforme que tenia com emblema la camisa blava pròpia dels treballadors, volent donar un caire obrerista a les seves respectives formacions. Van escollir per la seva bandera els mateixos colors de la CNT, sindicat anarcosindicalista de classe, majoritari a Catalunya en aquella època i totalment enfrontat al nacionalsindicalisme. La SF, a l’igual que Falange, va estar present a Espanya fins la mort del dictador Francisco Franco als anys setanta.

Dèiem que la SF havia sorgit en el context dels feixismes europeus, caracteritzats per uns moviments que refusaven alhora la lluita de classes i, encara que de vegades pot sonar estrany, també el sistema social capitalista. El feixisme espanyol femení, a l’igual que el masculí, va copiar molts dels elements que han caracteritzat el feixisme italià de Mussolini, en el poder des del 1922, i del nazisme de Hitler, que va pujar al poder el 1933. A través de continus missatges, Mussolini exposava el seu enfocament respecte el paper que la dona havia de tenir en la societat. Bàsicament, la dona havia de fer el paper de reproductora de la raça dins la llar. Per ella, la vida havia de limitar-se a l’esfera privada perquè el feixisme deia que no tenia talent per a la vida pública, per a la creativitat o per a la síntesi. Abans que la Falange, doncs, Mussolini també va organitzar les dones en diverses organitzacions feixistes.

Si posem el focus en Alemanya, veiem que allí, abans que es fundés la SF, ja existia també una organització només per a dones. Es deia Liga de Muchachas Alemanas en las Juventudes Hitlerianas. Un dels seus objectius era el de preparar a les noies pel matrimoni. Si volien tenir càrrecs en l’organització, les lidereses d’aquesta organització havien de ser solteres i sense fills. Igual passava en les organitzacions femenines feixistes italianes i la SF copià aquest principi: si les seves comandaments es casaven o tenien fills perdien el lideratge.

Les fundadores de la SF a Barcelona

A Barcelona, les fundadores de la SF eren dones molt conegudes de l’alta societat. Elles, després, ocuparien càrrecs en la naixent organització falangista a la zona nacional: Salamanca, Sant Sebastià, Sevilla, Burgos, etc.

La figura més rellevant fou María Josefa Viñamata Castanyer. El seu pare, José Viñamata y Nochettti, era cònsol d’Austria. A Barcelona, abans d’esclatar la guerra, la família Viñamata, molt monàrquica, vivia en una casa luxosa i en ella es reunia la flor i nata barcelonina. Josefa Viñamata tenia vint-i-sis anys quan es va afiliar a la SF. Va subscriure el discurs que Pilar Primo de Rivera pronuncià en el II Congreso Nacional de la SF celebrat a Segòvia entre 15 de gener i el diumenge 23 de gener del 1938, en plena guerra civil, on es posà de manifest el que l’estat feixista esperava de les dones.

Dos mesos desprès de començada la guerra, el setembre de 1936, es creà la Territorial de la Falange catalana a Burgos. La Territorial aviat s’estengué per altres ciutats espanyoles que estaven sota el control de Franco. Viñamata passà a representar-les a totes elles. Estava tant ben valorada dins l’organització que van traslladar-la a Salamanca per treballar al costat de Pilar Primo de Rivera. En la trobada amb Adolf Hitler l’abril de 1938, Viñamata va acompanyar a la líder de la SF a escala nacional, Pilar Primo de Rivera per tal de felicitar-lo per la feina feta.

Sobre la ideologia

Sobre la ideologia del falangisme, que englobava, està clar, els principis de la SF, he parlat una mica abans. Veiem ara que diu l’estudiós del tema, el professor Joan Maria Thomàs: “el partit és com un autèntic moviment feixista, antiesquerrà, antiliberal, antidemocràtic, antiseparatista.., però també anticonservador i amb la pretensió de crear un moviment de masses i captar al menys a una part de les «masses» enemigues…, començant pels anarcosindicalistes (considerades erròniament com les més «espanyoles») o fent guinyols al líder socialista al que considerava més patriota, Indalecio Prieto. Era un discurs ambigu, com molt bé queda de manifest en els seus «no somos ni de derechas ni de izquierdas», la seva actitud davant la qüestió catòlica o el seu anti-capitalisme, ho hem dit abans, repeteixo. Tot això conformava un discurs ambigu dissenyat per a captar sectors molt diversos, tot i que la pura i dura realitat fos que acabava captant la mateixa clientela que la resta de les dretes, i en proporcions molt més reduïdes. Sobretot, en els seus inicis, era un moviment que penetrà entre molts estudiants, però no en els barris obrers com si està passant amb VOX. A l’igual que els feixismes europeus, el falangisme va rebre finançament del gran capital que s’adonava que darrera de la retòrica obrerista el que la Falange intentava era posar fi a les organitzacions obreres.

Com deia, la ideologia de la SF, amb les seves variants particulars, estava fortament unida als feixismes europeus, però també, i això és molt important, a l’església, cosa que no només li permeté educar a les escoles diverses generacions de nenes espanyoles amb les seves idees, sinó que la convertí en una de les organitzacions més importants del règim franquista.

Un dels principal temes de la SF fou la família. La Sección ensenyava a les nenes i joves que l’objectiu de la seva vida era casar-se i ser mares, ja que donar fills a la Pàtria era la major glòria possible. Crear una família on elles tindrien la funció, en primer lloc, de convertir la casa familiar i l’entorn en acollidor, un lloc on el marit se sentís a gust per tal que no tingués motius per a sortir de casa, en definitiva elles havien d’aconseguir que la llar fos un lloc apte per al repòs del marit, al qual havia de comprendre, consolar i obeir.

D’altra banda, la SF sempre fomentà entre les seves afiliades el vitalisme, és a dir, l’acció més que no pas la reflexió, així com la fe pura, sense discussions, la fe en la religió catòlica, la fe en l’ideari i els valors feixistes, la fe més que no pas la raó o el pensament crític. La SF va pretendre fabricar dones submises i dòcils, tant respecte al règim com a la masculinitat. L’objectiu era que l’home no se sentís amenaçat. Per aconseguir-lo es recomanava a les dones “disimular la seva superioritat intel·lectual” o “revestir la seva intel·ligència d’emocionalitat”. També, guardar silenci.

Una de les virtuts que més es van exalçar d’elles com a símbols de femineïtat falangista van ser el silenci i el no cridar l’atenció. Un silenci que anava més enllà de l’absència de paraules i que influïa, fins i tot, inclús, en la forma de gesticular i moure’s. La historiadora Begoña Barrera lo descriu com “una dimensió física de l’adoctrinament. Una imposició que es reflectia en la manera de caminar i de moure els braços. En un determinat to de veu”. El lema era: com a dona ideal ella no ha fer espavents, no ha de parlar alt, ha de ser decorosa i, davant de tot, ha de somriure.

En el costat oposat, a manera d’un mirall deformant, la SF situava varis contramotlles a evitar: la dona republicana, la dona comunista, la dona anarquista i la dona feminista. Un discurs que responia a un context històric concret a un temps, república i guerra civil, en el que moltes dones van ser protagonistes de les seves vides. En definitiva, desmuntar la cultura política republicana que havia permès el reconeixement dels drets de les dones.

Des de la SF no només es dictava com havien de ser les dones; també, quines emocions s’havien d’evitar. Entre elles, Barrera destaca el mal humor, las actituds severes i la gelosia. Explica que elles eren considerades “més sentimentals, passionals i donades al desbordament emotiu”. Més histèriques, vaja.

A través del temps

Durant la República, recentment fundada la Falange, quan pels carrers de Madrid els falangistes es barallaven amb els comunistes, elles, les noies de la SF, s’encarregaven d’assistir a la militància masculina, als detinguts del partit o a les famílies dels morts per la causa, recaptar fons… Una altra activitat era la següent: quan la Falange feia mítings, elles eren les encarregades de passar porres i pistoles als homes falangistes ja que aquests solien ser escorcollats al entrar en aquests actes.

Quan començà la guerra el 18 de juliol del 1936, frustrat l’alçament dels rebels a Barcelona, el manteniment de focus rebels en altres localitats catalanes fos impensable i les tropes que s’havien sollevat a Lleida, Girona, a Mataró i a Figueres tornaren a les seves casernes. Tarragona s’havia mostrat indecisa, però de seguida es va rendir.

Ja des del dia 19 de juliol s’inicià l’èxode de catalans a “Zona Nacional”, de persones que se sentien amenaçades (religioses, industrials, i afiliats als partits de dretes, entre d’altres). (Recordem aquí com Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, marxà a Itàlia i Suïssa i ajudà a finançar la guerra de Franco). Els que fugiren primer marxaren a l’estranger (principalment a Itàlia i el sud de França), però deprés entraren a Espanya, a les zones on l’alçament havia triomfat. En aquests llocs, Falange Española de las JONS experimentà un gran creixement i es convertí en el primer moviment polític en nombre d’efectius.

L’organització catalana a “Zona Nacional” aparegué a principis de setembre de 1936 a Burgos on es creà la Jefatura Territorial de Cataluña. La majoria dels seus integrants pertanyien a classes de procedència social mitjana o alta, de famílies conegudes catalanes. El sector dominant era el de Barcelona, tot i que un 20% eren lleidatans.

La nova organització instal·lada a Burgos postulà la realització d’una revolució nacional i la construcció d’un estat totalitari i corporatiu. Com havia fet abans Mussolini i Hitler, i, tot i que sembli estrany, com ho feien tots els feixismes, la falange i la SF posaven èmfasi en la retòrica obrerista. També es van esforçar per donar a conèixer la seva actitud envers el “problema catalán”, ja que eren radicalment anticatalanistes i antiautonomistes. Unes dades: les dones catalanes falangistes refugiades a l’Espanya nacional van arribar a ser entre 1.500 i 2.000. En total, la colònia catalana refugiada a l’Espanya nacional la formaven unes 20.000 persones.

Un cop acabada la guerra, el 1939, el discurs nacionalsindicalista, la importància del catolicisme i la centralitat de la família serien els pilars ideològics sobre els quals s’assentaria el nou règim. Els franquistes es disposaven a construir la seva pàtria, dissenyada a mida dels guanyadors de la guerra. En aquella Espanya, suposadament magnífica, les dones, sobre el paper, tenien un paper molt important, encara que sens dubte mai protagonista: eren les encarregades de tenir i criar els futurs homes, destinats a engrandir Espanya, és a dir, la Pàtria amb majúscula, i a fer que es complís el seu destí universal.

Bé, en aquesta obsessió del falangisme per exalçar la família tinguem una cosa en compte: els anys 40 i 50 el règim impulsà unes fortes polítiques natalistes per tal de compensar la sangria que significaren la guerra i l’exili i el que implicava tenir milions d’homes en les presons, en els camps de concentració i en el maquis.

Durant dècades, elles, les dones espanyoles, tots els dies reberen un missatge: com havien de comportar-se i quines havien de ser les seves expectatives. Un relat que sonava en programes de radio i es podia llegir en llibres, en revistes, en diaris, però que també reproduïen mares i àvies encarregades de transmetre’l dins de la família.

Veiem, a partir de 1939, consolidat el règim franquista, es va suprimir la coeducació a escoles primàries i instituts, les nenes amb les nenes i els nens amb els nens. Llavors, les falangistes van aconseguir que les “Escuelas de Hogar” –institucions dirigides a totes les dones amb la voluntat d’ensenyar-los a ser bones mares i esposes– es convertissin en obligatòries en tots els centres femenins de primera i segona ensenyança.

La presència de les falangistes a les escoles creà tensions entre la SF i l’església. Sovint, des dels sectors religiosos es criticaven els ensenyaments de les falangistes, que no consideraven oportuns –les classes d’educació física reberen moltes crítiques, tot i que també es veien amb distància les classes de Nacionalsindicalisme, ja que sobre tot les monges consideraven que no era oportú que les noies rebessin formació política.

En aquest sentit, hi havia contradiccions. Per exemple, la SF sempre defensà que les dones havien de mantenir-se fora de temes no femenins, com ara la política. Llavors, perquè les seves caps vessaven tanta tinta i parlaven tant del concepte “Pàtria”? I perquè s’ensenyava a les escoles els principis del nacionalsindicalisme? Això no era fer política?

Bé ara parlaré en primera persona. Als anys cinquanta, a la meva escola venia, com a totes, noies de la SF donar-nos classes de nacional sindicalisme i de gimnàstica. Una gimnàstica d’acudit. Bé sabeu com anava jo vestida per fer aquella caricatura de gimnàstica?: amb pantalons que m’arribaven sota els genolls i allí es tancaven amb una goma, a sobre havia de portar una faldilla i a la part de dalt una brusa de màniga curta ben ampla.

I ara quelcom divertit si no fos perquè era tan trist. Què dir de la sexualitat femenina? posem atenció el que va dir una dirigent de la SF: “Si tu marido te pide prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes” (em pregunto, en què estaria pensant aquesta dona? “Si él siente la necesidad de dormir, no le presiones o estimules la intimidad”. “Si sugiere la unión, accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar”.

Bé, crec que no cal dir res més sobre aquest tema.

I que dir de la indumentària de les militants de la SF? Veiem que explica la historiadora Sofía Rodríguez: “Mientras tanto, su aspecto, su imagen exterior se mantiene «uniforme», inalterable, y tan radiante como la misión que les encomendara Pilar Primo de Rivera:

«Nota importantísima.- Para el día de Santa Teresa y en el acto oficial del paso a la Sección Femenina, las afiliadas que formen para el paso deberán vestir uniforme correctísimo completo (camisa azul bien planchada, completamente abrochada, mangas remangadas y con el emblema bordado, falda reglamento negra, zapato negro y boina roja puesta con seriedad, o sea, bien metida sin rizos que salgan por delante). Al mismo tiempo, y teniendo en cuenta la dignidad del acto, respeto debido al uniforme y respeto con que deben vestirse, suprimirá todo exceso de maquillaje y coquetería”.

Bé, vaig acabant, com diu la historiadora lleidatana Antonieta Jarne: “L’afiliada a SF reunia la condició de ser dona virtuosa, humil i patriòtica. Així ho exigia la naturalesa de l’organització i del “nou” estat. La militància a la SF era una forma de vida i una manera de ser, requeria uns estils de vida diferents dels tradicionals que elles mateixes defensaven: la falangista dirigent no era ni esposa ni mare, ja que recordem, ho he dit, que per a dur a terme tasques significades i de responsabilitat calia ser soltera. Tanmateix, la seva activitat i els requisits per dur-la a terme el donava l’oportunitat d’una vida pròpia, amb una certa independència econòmica i social, li permetia viatjar, fet llunyà al model domèstic que propugnava: casada, mestressa de casa i, sobretot, mare.

Però la resta d’espanyoles, com havien de ser? Submises, silencioses, obligades moltes a dissimular la seva superioritat intel·lectual. Així es va adoctrinar a les dones durant el franquisme.

De nou, Barrera senyala que durant gairebé 40 anys la SF fou l’organisme encarregat de controlar la vida de les dones, d’educar-les, de formar-les, d’adoctrinar-les… i, sobretot, de tutelar-les. Això es portava a terme sobre tot a través d’un discurs continu que ocupava tot el dia a dia del quefer de les dones falangistes. Tenia un objectiu clar: modelar física i emocionalment a elles, a les dones.

Bé amb tot i això ja poso fi a la xerrada, només afegir que durant la guerra, i només acabada aquesta, la Sección Femenina de Falange va crear tres organitzacions amb diferents finalitats. Auxilio Social, per assistir al més necessitats en uns moments de grans mancances i evitar així revoltes. Es diu que l’any 1939 va distribuir a la província de Barcelona una mitjana de més d’un milió i mig d’àpats. També tenim Servicio Social de la Mujer, una mena de servei militar femení. Feia diferents funcions durant la guerra (infermera, per exemple) i després es dedicarien a educar les dones en els principis del règim. Les dones menors de 35 anys solteres havien d’estar uns mesos prestant serveis si volia aconseguir un passaport, el carnet de conduir… i Coros i Danzas, folflore espanyol. Aqui també hi havia homes. Els grups feien molta propaganda cantant i ballant a països amics, com l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial o l’Argentina del general Perón a partir del 1946.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Soledad Bengoechea és doctora en història, membre grup de recerca consolidat “Treball, Institucions i Gènere” i de Tot Història, associació cultural.