Joan Peiró va néixer el 18 de febrer de 1887 al si d’una família obrera de barri de Sants de Barcelona. Des dels 8-9 anys va començar a treballar en la indústria del vidre, primer a Sants, després a Poble Nou i finalment a Badalona. Fins els 15 anys va ser analfabet i tenia afició per la tauromàquia, però la Vaga a l’empresa Costa i Florit on treballava i la setmana tràgica el van portar a la defensa dels drets de la classe treballadora.

Joan Peiró arribà a Badalona l’any 1908, quan Peiró ja s’havia casat amb amb Mercè Olives, treballadora de l’Espanya Industrial que havía residit temporalment a Poble Nou el 1907. Joan Peiró va aparèixer com ajudant de vidrier de l’empresa Costa i Florit de Badalona, l’any 1908. Les condicions de les empreses de vidre i cristall al conjunt d’Espanya, eren dures. Els obrers treballaven a preu fet i els aprenents en prou feines aconseguien un jornal, perquè eren renumerats -amb una mena de propina- pels mestres vidriers, els quals la repartien de manera capritxosa i freqüenment injustament. A més els mestres vidries i els ajudants tenien una societat de resistència, però els aprenents i els obrers no hi eren exclosos.

La primera quinzena del juliol de 1908, Joan Peiró va secundar una vaga a l’empresa Costa i Florit on treballava i va protagonitzar la seva primera intervenció pública, favorable a una millor organització sindical dels obrers. La Vaga va rebre el suport de Solidaridad Obrera de Badalona, la Societat de Paletes, i la Junta Local de Reformes Socials. El dia 17 de juiol va publicar-se la resolució del conflicte amb el triomf obrer,

els patrons van haver de cedir a les demandes dels operaris que eren les mateixes que tenien els obrers de la casa Vilella del Poblenou. Els sector professional dels mestres vidriers va críticar en una assemblea al president de la Societat de Vidriers de Badalona, Jaume Pladevall, de beneficiar més al col·lectiu d’ajudants i aprenents que a ells. Peiró va intervenir a l’assemblea defensant a Jaume Pladevall i la importància d’organitzar-se conjuntament perquè tots els obrers de la industria vidriera milloressin les condicions generals de treball. La seva intervenció va ser aplaudida entusiasticament per la resta d’obrers.

Una altre vivència important que marcar la trajectòria de Joan Peiró, van ser els fets de la setmana tràgica l’estiu de 1909. A causa de la setmana tràgica Peiró va ser empresonat, a Badalona mateix dos obrers van ser condemnats a mort i finalment indultats. Durant aquest període Joan Peiró  va aprendre de manera autodidacta a llegir i escriure, i gràcies a això a partir de 1910, Peiró començà a escriure amb el pseudònim de Juan Fuentes a Juventud Rebelde òrgan del Partit Republicà Radical a Badalona.

El primer article que escrigué fou al 5 de març de 1910, titulat Del enemigo al consejo, on defensava les escoles laiques i en contra de la brutal repressió després de la Setmana Tràgica i de l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. Peiró va escriure el seu segon article a Juventud Rebelde, el 26 de novembre de 1910, titulat Democracia Neroniana, on  críticava el president de govern José Canalejas, ja que segons Peiró permetia els abusos de la burgesia, mentre els obrers tenien uns salaris de fam, l’article també recolzava els vaguistes de Sabadell. En el tercer article, publicat el 6 d’abril de 1912, titulat Moral de redención. El bombre , era el primer d’una sèrie d’articles en aquest primer tractava bondat primigènita de l’home i les manipulacions de les religions. En els dos següents tractava sobre el concepte de llibertat.

Després de teoritzar sobre les llibertats, Peiró va publicar tres nous articles de la sèrie Moral de Redención amb el títol Problema urgente, en el primer defensava la sortida del mercat laboral de les dones treballadores, en el segon va aprofundir en les condicions laborals de les dones; i en el tercer i últim article va afirmar que l’emancipació dels treballadors havia de ser obra dels treballadors mateixos. Un cop acabada la sèrie Moral de redención, Peiró va fer anàlisis crítics de la societat establint una connexió directa amb la conflictivitat laboral i social del moment.

Pel que fa a la vida familiar de Joan Peiró i Mercè Olives, el 2 de novembre de 1912, Juventud Rebelde va anunciar  la inscripció en el registre civil d’una filla amb els noms d’Aurèlia, Electra i Casandra, així aquest acte  va suposar una manifestació de suport als actes civils.

Joan Peiró va polemitzar amb els articles “los mujerzuelas” i “los puercos”, de Sol Ixent, òrgan d’expressió local de la Lliga Regionalista a causa d’un article difamatori contra ell, va denunciar les desigualtats socials i les autoritats per defensar-les i posicionar-se en contra els obrers i la necessitat dels obrers d’organitzar-se i sindicar-se per defensar els seus drets i també va denunciar els esquirols.

El 1915 uní els sindicats badalonins en una Federació Local i fundà el seu portaveu, La Colmena Obrera, de 1916 a 1920 és secretari general de la Federació Espanyola del Vidre i un any després redactor del diari El Vidrio.

El 1917 defensà en una conferència les tesis anarcosindicalistes i el 1918 assistí al Congrés de Sants. El 1920 es traslladà a Sants, organitzà el congrés nacional vidrier, patí dos atemptats i fou empresonat a Sòria i Vitòria per reunió clandestina. El 1922 es convertí en Secretari General de la CNT i residint a Mataró lluità pels drets del vidriers participant en diversos mítings. Destacà la seva aportació en el cooperativisme, creant el 1924 la cooperativa de producció Cristalleries de Mataró, la cooperativa del vidre més important de Catalunya; fou empresonat diverses vegades per conspirar contra Primo de Rivera. Tornà a ser Secretari General de la CNT el 1928 i 1929, i a finals de 1929 polemitzà amb Ángel Pestaña, un any després, firmà el Manifiesto de Inteligencia Republicana, rebent moltes crítiques, i com a conseqüència acabà retirant la firma. Participà en la fundació dels diaris sindicalistes Mañana y Acción.

carnet-peiro

Un cop s’inicià l’enfrontament entre «moderats» i «radicals», es posicionà amb els «moderats», firmant l’agost de 1931 el manifest trentista i abandonà la direcció de Solidaridad Obrera, per pressions de la FAI. El 1932 ingressà a la Federació Sindicalista Llibertària i el 1934 críticà durament la creació del Partit Sindicalista d’Angel Pestaña i apostà per la reunificació confederal, que no es produiria fins 1936.

El seu treball teòric el portà a través dels Diaris, cal destacar la sèrie d’articles a la Colmena Obrera al 1919, titulada La democracia y el sindicalismo, que és el primer escrit seriós del principis i tàctiques del sindicalisme revolucionari i els seus fins.

Polemitzà amb Pestaña, rebutjant la CNT com un simple recipient, condemnant el corporativisme i reivindicant l’acció directa, acció directa en clau anarcosindicalista, sense intermediaris.

El 1930 al diari confederal de Vigo, ¡Despertad!, escrigué Problemas del sindicalismo y el anarquismo, inspirant-se en la carta del sindicalisme francès que el 1906 havia fet la seva declaració de principis al Congrés d’Amiens, defensà que el sindicalisme necessita l’anarquisme per avançar cap el control obrer de la producció i l’ideal de societat sense estat.

Iniciada la Guerra Civil, col·laborà amb Solidaridad Obrera, afirmà que la guerra es guanya per l’economia, defensà un règim de transició: guanyar la guerra és el més important, unitat sindical amb UGT i presència de la CNT al govern. La CNT tot i ser la primera força sindical, si volia guanyar la guerra i no perdre les conquestes socials assolides havia de col·laborà amb la UGT i els partits republicans d’esquerres.

images

Fou membre del Comitè Local Antifeixista de Mataró que abandonà pel periodisme a l’agost; a l’octubre fou nombrat delegat del Consell d’economia de la Generalitat, i el novembre de 1936 ministre d’Indústria al Govern Central i Comissari General d’Energia Elèctrica el 1938.

Després de passar pel govern, dirigí el diari Catalunya, primera publicació en català de la CNT, Tot i que el 1938-1939, els seus escrits mostren la desolació davant els esdeveniments de la guerra: considera que la CNT no hauria d’haver col·laborat de manera directa amb el govern, desconfiança cap a la UGT i defensa de les col·lectivitzacions. Considera que la CNT ha cedit massa enfront el govern i la UGT i ha pagat un preu molt car

Davant l’avanç de les tropes Nacionals s’exílià a París on col·laborà a la Junta de Asistencia a los Refugiados Españoles (JARE). Amb el triomf nazi sobre França, fou detingut i entregat al bàndol franquista on li van oferir entrar al Sindicato Vertical falangista, fidel a les seves idees va rebutjar l’oferta i fou afusellat pel règim de Franco.

Obres de Joan Peiró i Belis:

•      Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925).

•      Ideas sobre Sindicalismo y Anarquismo (1930).

•      Perill a la retaguarda (1936).

•      De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937)

•      Problemas y cintarazos (1938).

 

_______________________________________________________________________________________________

Albaladejo, Jordi i Zambrana, Joan .Inicis d’un sindicalista llibertari, Joan Peiró a Badalona 1905-1920,  Edicions fet a mà, març de 2005.

Garau Rolandi, Miquel. Joan Peiró i Belis. Ed. Cossetània. Col·lecció cooperativistes catalans núm.17, juny del 2011.

Iñiguez, Miguel. Esbozo de una enciclopedia historica del anarquismo español. Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo. Madrid, 2001. (Pàg. 466-467)

Peirats, José. Figuras del movimiento libertario español. Ediciones Picazo, 1ªedición: Enero 1978.

Escrito por Arnau B.

Licenciado en Historia por la UAB, 2014. Interesado en Historia Contemporánea, Historia social, Local y del Movimiento Obrero, corrientes socialistas, fascismo, comunismo, sociedades de posguerra y temas de actualidad.

5 comentarios

  1. Benvolgut Fran,no he pogut resistir-me a la seva amable invitació d’obrir debat,de manera que m’he pres la llibertat d’acceptar-la.

    Tal com ja vaig comentar,l’article m’ha agradat,perquè repassa força bé l’etapa de formació i ascens de Joan Peiró,però passa massa subreptíciament sobre la època de la Guerra Civil Espanyola,on va arribar a destacar realment,políticament parlant,encara que fos per un curt periode de temps.I és que aquest període de la II República espanyola,és un període francament contradictori.Es fascinant,perquè amb tots els seus importants problemes i errors representà un temps de canvis i transformacions profundes,en les que el personatge tractat va jugar el seu paper rellevant,i és també es vulgui admetre o no,el primer antecedent democràtic real de l’actual sistema polític que ens regeix.Per altra banda,tristament,amaga la catàstrofe també més gran de la història espanyola contemporànea: la Guerra Civil.Màxim exemple de radicalització i violència en una societat anomenada civilitzada.

    Com he dit,Joan Peiró tingué un paper preponderant en tot aquest període,per bé que donades les circumstàncies,breu.En esclatar el cop d’Estat militar,tots els mecanismes de control i estructura de l’Estat republicà s’ensorren engolits sota la força i envergadures de l’atac patit i la fúria revolucionària posterior desencadenada per combatre’l.Per altra banda,el fet de que tota estructura d’Estat hagi saltat pels aires en zona republicana, inmediatament després de la contenció del cop militar,donarà una importancia a partits d’esquerres i sobre tot als sindicats que no hagueren pogut somiar mai.Les formacions CNT-FAI i UGT,com a sindicats més importants,junt amb altres formacions més petites,disposen ara d’armes i ostenten el poder efectiu al carrer.Tant la Generalitat com el gobern espanyol,es veuen obligats a tenir-los en compte i requerir la seva col.laboració si volen reconstruir unes mínimes estructures d’Estat i control en tanta disbauxa i rauxa.Per Joan Peiró i els seus companys llibertaris,és la oportunitat que han estat esperant tota una vida.La oportunitat de reconstruir la societat com ells sempre l’han imaginat,més justa i més igualitària.Per desgràcia els fets aviat els desenganyaran.

    Després de passar breument per la Consellería d’Economía de la Generalitat,Peiró és requerit al govern de l’Estat espanyol republicà,on assumirà en el 2on govern format per Largo Caballero el novembre de 1936,la cartera d’Indústria.Aquest govern inclourà una altra figura emblemàtica de l’anarquisme català.Es tracta de Joan García Oliver,pertanyent també a la CNT,que assumeix la cartera de Justícia.També inclou una altra figura també emblemàtica de l’anarquisme espanyol,la madrilenya Federica Montseny de la FAI,que assumirà la cartera de Sanitat.Ella és la primera ministra de la història de l’Estat espanyol i una de les primeres d’Europa.Tots tres són persones ressolutives i de caràcter,amb aspiracions revolucionàries i radicals,però al mateix temps pràctiques.Comencen una etapa de canvis profunds en una societat i una economía que cal reconstruir de dalt a baix.També cal recuperar el control de la reraguarda republicana,que la revolució ha convertit en inexistent,provocant una fúria repressora amb abusos,assessinats i arbitrarietats de tota mena.Es la època en que sorgeixen experiments de societat col.lectivitzada al llarg i ample de tota la geografía republicana.Un exemple també únic a tota la Europa occidental del s.XX.

    Des de la cartera d’Indústria,Peiró intentarà donar ales a aquesta col.lectivització.Creu que descentralitzar l’Estat per donar la iniciativa a la il.lusió i impuls creador del poble,pot ajudar a que les coses funcionin millor de manera local,en cada racó del territori lleial.Cosa que va estretament lligada a la seva filosofía llibertària,que òbviament té els seus avantatges però també inconvenients.La seva política descentralitzadora,intenta recolzar les empreses col.lectivitzades i segueix mantenint gairebé intacte el poder aconseguit pels sindicats amb l’esclat de la guerra.Però aviat toparà amb enemics molt poderosos a la seva gestió.Es tracta de Juan Negrín i el PCE,que persegueixen just el contrari: la recentralització de l’Estat.Com a Ministre d’Hisenda en el mateix govern,Negrin negarà a Peiró els recursos financers per bloquejar la seva política cosa que causarà molts problemes a les empreses col.lectivitzades que no tardaran en experimentar problemes de funcionament per aquest motiu.També podrà comprovar Peiró,des de dins del govern espanyol,la poca simpatía que tenen molts polítics republicans com Negrín o Azaña,per la Generalitat de Catalunya,de la que més aviat desconfíen.Tot acaba en desencadenar-se els fets de maig de 1937 a Barcelona.Els anarquistes de CNT-FAI i els comunistes dissidents del POUM serán vençuts i comença gairebé la seva persecució i repressió pel SIM,controlat ja pels comunistes.En formar nou govern Juan Negrin just a mitjans de maig de 1937,no queda cap anarquista al govern espanyol i comença la tasca de desmuntatge de tota la obra de gestió anarquista.També la realitzada per Joan Peiró.Les empreses que no són absorbides o controlades directament pel govern espanyol,serán bloquejades a la pràctica i s’aturen,col.laborant en les creixents carències de la reraguarda republicana.Negrín vol congraciar-se amb les democràcies occidentals que ignoren l’Espanya republicana perquè es malfien del seu caire revolucionari.Per això,Negrín procedirà en conseqüència,i eliminarà la principal força humana que recolza al govern republicà:el poder de la revolució i més que res la il.lusió per realitzar-la.Cal recuperar la imatge de república burgesa.Tot el que faci olor de revolucionari ha de ser eliminat.Negrín comparteix el lema dels comunistes del PCE: Primer guanyar la guerra,després la revolució.La repressió de la revolució social que els anarquistes com Peiró i altres partits i sindicats obrers propugnen,contribuirà,junt amb les contínues derrotes militars a la desmoralització progressiva de la reraguarda republicana.La cosa anirà a més al instal.lar-se el govern de la República a Barcelona,el 28 d’octubre de 1937.El govern espanyol amb Negrin al capdevant i el recolzament incondicional del PCE,comencen llavors el procés de desmuntage del govern de la Generalitat,arrabassant-li cada vegada més competències.

    Mentrestant,Peiró i els seus companys llibertaris,ja fa temps que s´han desenganyat de realitzar els seus projectes.El poder republicà està ara fermament controlat per Negrin i els seus companys comunistes,enemics acèrrims del projecte llibertari.Peiró no tornarà a ostentar càrrecs de rellevància pública,si descomptem un poc rsignificatiu nomenament de Comissari d’Energía Elèctrica a l’abril del 1938,que ben poca cosa li permet de fer amb els recursos al seu abast,i totes les principals hidroelèctriques ja en poder franquista.Peiró parteix a l’exili el 22 de gener de 1939.A França després de la invasió nazi,serà capturat per la Gestapo amb l’ajuda dels serveis secrets franquistes,al igual que passà amb Companys, i serà executat a Paterna el 24 de juliol de 1942,després d’un judici sumaríssim on es trobat culpable (dins del cinisme dels revoltats)

    En un somni llibertari que no va poder ser,dins del breu miratge republicà,Joan Peiró mantingué la fidelitat a les seves ideees fins al final.Allò que aconseguí i el que pretenía desenvolupar,en els seus aspectes positius i negatius,queden ja pel debat de la història.

    Le gusta a 1 persona

    1. Bones, gràcies per l’aportació a l’etapa de la Guerra Civil. Si, després dels fets de maig del 37, el govern espanyol passa a les mans de Negrin i la influència total del PCE, aquest es dedicarà a centralitzar tan l’economia com les institucions de l’estat. Les col·lectivitats perden força, algunes són atacades i destruïdes (General Líster acaba amb les col·lectivitats de l’Aragó), i fins i tot el govern de la Generalitat que s’enfrontà a la CNT i el POUM durant els fets de maig de la Telefònica, va perdre influència a favor del govern central (famosa és la vivència que explica Garcia Oliver quan els Guàrdiès d’Assalt i sobretot els milicians armats aturen el cop militar a Barcelona, i al entrar després a la Generalitat Companys els hi ofereix el poder, sent aquest rebutjat). De fet, un dels periòdes de més independència de Catalunya respecte a l’estat, si s’entén aquesta com independència de les persones respecte a tota institució, va ser quan els treballadors controlaven la producció, sobretot de juliol del 36 a maig del 37.

      La centralització ecònomica i també la disciplina militar acaba amb l’entusiasme dels treballadors de la CNT i també de part dels de la UGT -que també va participar en diverses col·lectivitzacions-, al veure que al món sense amos i on controlaven ells mateixos l’economia, les seves vides, se’n anava a norris. Pel que fa a la disciplina militar, els llibertaris eren contraris ideològicament a aquest i no estaven acostumats a les jeràrquies d’un exèrcit regular, sinó a la batalla urbana de colpejar, amagar-se i tornar a colpejar, entrenats desde els grups d’acció per defensar-se del pistolerisme de la patronal als anys 20 i també les insurreccions dels anys 30 com la de l’AltLlobregat, per això ja disposaven d’entrenament i d’armes (com altres partits i sindicats) i van poder aturar el cop i fer-se amb les armes del quartel de Drassanes. Hi ha qui diu que si els llibertaris haguessin actuat com a guerrilla, s’hagués pogut aturar o almenys fer més mal a les tropes nacionals.

      Le gusta a 1 persona

  2. Molt bon article Arnau. Un parell d’apunts. Quan comentes el tema de la condició de la dona en una sèrie d’articles escrits per Peiró, de veritat defensà que la dona havia de sortir del mercat laboral? En què es fonamentava?

    Sobre les reflexions finals de la Guerra Civil, he pensat en l’article que he fet sobre Louise Michel, quan considerà que La Comuna de París fracassà a causa dels escrúpols dels revolucionaris. Llegint el què comentes de Peiró, veig que arribà a conclusions similars.

    Una abraçada

    Me gusta

    1. Bones Fran, aclarir que Peiró a “Problema Urgente” es refereix a les dones que tenen fills i els han de deixar o dur-los a la fàbrica, més que res ell es refería que la dona tenia dret a deixar de treballar per poder cuidar els seus fills i no deixar-los o portar-los a treballar a llocs insalubres. Ara ho podem veure antiquat,etc. ja que tant l’home com la dona haurien de poder deixar la feina per cuidar els seus fills.

      Si, veient tot el que passa, ell es dóna compte que la CNT s’ha equivocat col·laborant directament. Està clar que la CNT sola no podía guanyar la guerra, però potser va cedir massa i com a conseqüència el guanys de les col·lectivitzacions tant en millores de producció salut i higène i per suposat participació obrera, van anar sent esclafats amb la sortida de Largo Caballero i l’entrada de Negrín. El tema també està si la defensa d’aquestes col·lectivitzacions a tota costa no hagués provocat un altre maig del 37 a escala encara més gran.

      Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s