Joan Peiró, vidrier i anarcosindicalista

Joan Peiró va néixer el 18 de febrer de 1887 al si d’una família obrera de barri de Sants de Barcelona. Des dels 8-9 anys va començar a treballar en la indústria del vidre, primer a Sants, després a Poble Nou i finalment a Badalona. Fins els 15 anys va ser analfabet i tenia afició per la tauromàquia, però la Vaga a l’empresa Costa i Florit on treballava i la setmana tràgica el van portar a la defensa dels drets de la classe treballadora.

Joan Peiró arribà a Badalona l’any 1908, quan Peiró ja s’havia casat amb amb Mercè Olives, treballadora de l’Espanya Industrial que havía residit temporalment a Poble Nou el 1907. Joan Peiró va aparèixer com ajudant de vidrier de l’empresa Costa i Florit de Badalona, l’any 1908. Les condicions de les empreses de vidre i cristall al conjunt d’Espanya, eren dures. Els obrers treballaven a preu fet i els aprenents en prou feines aconseguien un jornal, perquè eren renumerats -amb una mena de propina- pels mestres vidriers, els quals la repartien de manera capritxosa i freqüenment injustament. A més els mestres vidries i els ajudants tenien una societat de resistència, però els aprenents i els obrers no hi eren exclosos.

La primera quinzena del juliol de 1908, Joan Peiró va secundar una vaga a l’empresa Costa i Florit on treballava i va protagonitzar la seva primera intervenció pública, favorable a una millor organització sindical dels obrers. La Vaga va rebre el suport de Solidaridad Obrera de Badalona, la Societat de Paletes, i la Junta Local de Reformes Socials. El dia 17 de juiol va publicar-se la resolució del conflicte amb el triomf obrer,

els patrons van haver de cedir a les demandes dels operaris que eren les mateixes que tenien els obrers de la casa Vilella del Poblenou. Els sector professional dels mestres vidriers va críticar en una assemblea al president de la Societat de Vidriers de Badalona, Jaume Pladevall, de beneficiar més al col·lectiu d’ajudants i aprenents que a ells. Peiró va intervenir a l’assemblea defensant a Jaume Pladevall i la importància d’organitzar-se conjuntament perquè tots els obrers de la industria vidriera milloressin les condicions generals de treball. La seva intervenció va ser aplaudida entusiasticament per la resta d’obrers.

Una altre vivència important que marcar la trajectòria de Joan Peiró, van ser els fets de la setmana tràgica l’estiu de 1909. A causa de la setmana tràgica Peiró va ser empresonat, a Badalona mateix dos obrers van ser condemnats a mort i finalment indultats. Durant aquest període Joan Peiró  va aprendre de manera autodidacta a llegir i escriure, i gràcies a això a partir de 1910, Peiró començà a escriure amb el pseudònim de Juan Fuentes a Juventud Rebelde òrgan del Partit Republicà Radical a Badalona.

El primer article que escrigué fou al 5 de març de 1910, titulat Del enemigo al consejo, on defensava les escoles laiques i en contra de la brutal repressió després de la Setmana Tràgica i de l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. Peiró va escriure el seu segon article a Juventud Rebelde, el 26 de novembre de 1910, titulat Democracia Neroniana, on  críticava el president de govern José Canalejas, ja que segons Peiró permetia els abusos de la burgesia, mentre els obrers tenien uns salaris de fam, l’article també recolzava els vaguistes de Sabadell. En el tercer article, publicat el 6 d’abril de 1912, titulat Moral de redención. El bombre , era el primer d’una sèrie d’articles en aquest primer tractava bondat primigènita de l’home i les manipulacions de les religions. En els dos següents tractava sobre el concepte de llibertat.

Després de teoritzar sobre les llibertats, Peiró va publicar tres nous articles de la sèrie Moral de Redención amb el títol Problema urgente, en el primer defensava la sortida del mercat laboral de les dones treballadores, en el segon va aprofundir en les condicions laborals de les dones; i en el tercer i últim article va afirmar que l’emancipació dels treballadors havia de ser obra dels treballadors mateixos. Un cop acabada la sèrie Moral de redención, Peiró va fer anàlisis crítics de la societat establint una connexió directa amb la conflictivitat laboral i social del moment.

Pel que fa a la vida familiar de Joan Peiró i Mercè Olives, el 2 de novembre de 1912, Juventud Rebelde va anunciar  la inscripció en el registre civil d’una filla amb els noms d’Aurèlia, Electra i Casandra, així aquest acte  va suposar una manifestació de suport als actes civils.

Joan Peiró va polemitzar amb els articles “los mujerzuelas” i “los puercos”, de Sol Ixent, òrgan d’expressió local de la Lliga Regionalista a causa d’un article difamatori contra ell, va denunciar les desigualtats socials i les autoritats per defensar-les i posicionar-se en contra els obrers i la necessitat dels obrers d’organitzar-se i sindicar-se per defensar els seus drets i també va denunciar els esquirols.

El 1915 uní els sindicats badalonins en una Federació Local i fundà el seu portaveu, La Colmena Obrera, de 1916 a 1920 és secretari general de la Federació Espanyola del Vidre i un any després redactor del diari El Vidrio.

El 1917 defensà en una conferència les tesis anarcosindicalistes i el 1918 assistí al Congrés de Sants. El 1920 es traslladà a Sants, organitzà el congrés nacional vidrier, patí dos atemptats i fou empresonat a Sòria i Vitòria per reunió clandestina. El 1922 es convertí en Secretari General de la CNT i residint a Mataró lluità pels drets del vidriers participant en diversos mítings. Destacà la seva aportació en el cooperativisme, creant el 1924 la cooperativa de producció Cristalleries de Mataró, la cooperativa del vidre més important de Catalunya; fou empresonat diverses vegades per conspirar contra Primo de Rivera. Tornà a ser Secretari General de la CNT el 1928 i 1929, i a finals de 1929 polemitzà amb Ángel Pestaña, un any després, firmà el Manifiesto de Inteligencia Republicana, rebent moltes crítiques, i com a conseqüència acabà retirant la firma. Participà en la fundació dels diaris sindicalistes Mañana y Acción.

carnet-peiro

Un cop s’inicià l’enfrontament entre «moderats» i «radicals», es posicionà amb els «moderats», firmant l’agost de 1931 el manifest trentista i abandonà la direcció de Solidaridad Obrera, per pressions de la FAI. El 1932 ingressà a la Federació Sindicalista Llibertària i el 1934 críticà durament la creació del Partit Sindicalista d’Angel Pestaña i apostà per la reunificació confederal, que no es produiria fins 1936.

El seu treball teòric el portà a través dels Diaris, cal destacar la sèrie d’articles a la Colmena Obrera al 1919, titulada La democracia y el sindicalismo, que és el primer escrit seriós del principis i tàctiques del sindicalisme revolucionari i els seus fins.

Polemitzà amb Pestaña, rebutjant la CNT com un simple recipient, condemnant el corporativisme i reivindicant l’acció directa, acció directa en clau anarcosindicalista, sense intermediaris.

El 1930 al diari confederal de Vigo, ¡Despertad!, escrigué Problemas del sindicalismo y el anarquismo, inspirant-se en la carta del sindicalisme francès que el 1906 havia fet la seva declaració de principis al Congrés d’Amiens, defensà que el sindicalisme necessita l’anarquisme per avançar cap el control obrer de la producció i l’ideal de societat sense estat.

Iniciada la Guerra Civil, col·laborà amb Solidaridad Obrera, afirmà que la guerra es guanya per l’economia, defensà un règim de transició: guanyar la guerra és el més important, unitat sindical amb UGT i presència de la CNT al govern. La CNT tot i ser la primera força sindical, si volia guanyar la guerra i no perdre les conquestes socials assolides havia de col·laborà amb la UGT i els partits republicans d’esquerres.

images

Fou membre del Comitè Local Antifeixista de Mataró que abandonà pel periodisme a l’agost; a l’octubre fou nombrat delegat del Consell d’economia de la Generalitat, i el novembre de 1936 ministre d’Indústria al Govern Central i Comissari General d’Energia Elèctrica el 1938.

Després de passar pel govern, dirigí el diari Catalunya, primera publicació en català de la CNT, Tot i que el 1938-1939, els seus escrits mostren la desolació davant els esdeveniments de la guerra: considera que la CNT no hauria d’haver col·laborat de manera directa amb el govern, desconfiança cap a la UGT i defensa de les col·lectivitzacions. Considera que la CNT ha cedit massa enfront el govern i la UGT i ha pagat un preu molt car

Davant l’avanç de les tropes Nacionals s’exílià a París on col·laborà a la Junta de Asistencia a los Refugiados Españoles (JARE). Amb el triomf nazi sobre França, fou detingut i entregat al bàndol franquista on li van oferir entrar al Sindicato Vertical falangista, fidel a les seves idees va rebutjar l’oferta i fou afusellat pel règim de Franco.

Obres de Joan Peiró i Belis:

•      Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925).

•      Ideas sobre Sindicalismo y Anarquismo (1930).

•      Perill a la retaguarda (1936).

•      De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937)

•      Problemas y cintarazos (1938).

 

_______________________________________________________________________________________________

Albaladejo, Jordi i Zambrana, Joan .Inicis d’un sindicalista llibertari, Joan Peiró a Badalona 1905-1920,  Edicions fet a mà, març de 2005.

Garau Rolandi, Miquel. Joan Peiró i Belis. Ed. Cossetània. Col·lecció cooperativistes catalans núm.17, juny del 2011.

Iñiguez, Miguel. Esbozo de una enciclopedia historica del anarquismo español. Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo. Madrid, 2001. (Pàg. 466-467)

Peirats, José. Figuras del movimiento libertario español. Ediciones Picazo, 1ªedición: Enero 1978.