Josep Rebull Cabré, va néixer a Tivissa (Tarragona), el 1906. Es va iniciar en les lluites socials, seguint l’exemple del seu germà gran, el conegut militant del POUM, Daniel Rebull («David Rey»). Va patir la seva primera detenció als 11 anys, a casa del seu germà, a Barcelona, arran de la vaga general de 1917. Va cursar estudis de peritatge industrial. Durant la Dictadura de Primo de Rivera (el 1927), mentre complia el servei militar, es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya, a Tarragona.
El 1929, va ingressar a la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), dirigida per Joaquín Maurín, que havia estat expulsat de la Tercera Internacional. Josep Rebull va ser membre del Comitè Local de Tarragona de la FCCB. Quan, entre finals de 1930 i març de 1931, es va decidir la fusió amb el Partit Comunista Català, dirigit per Jordi Arquer, va votar favorablement la fundació del Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Va intervenir, el 1932, en el comitè de vaga de l’empresa tèxtil Soliano, a Tarragona. La vaga va durar nou setmanes. Hi va haver una campanya de premsa denunciant a la família propietària i el seu intent de locaut. Rebull va escriure alguns articles de denúncia en el Diari de Tarragona. La vaga, dirigida pel BOC, va ser un èxit quan es va aconseguir el reconeixement del sindicat, augment de l’escala de salaris, reducció d’horaris i millora de les condicions de treball. La vaga es va guanyar amb la condició que Rebull abandonés la fàbrica. Després de discutir-ho en el BOC es va decidir acceptar aquesta condició. Josep Rebull va marxar llavors a Terrassa, on va iniciar els seus estudis de peritatge industrial, en les especialitats de química i electricitat, que abastaven a més cursos d’economia política, legislació social i organització empresarial, que apuntaven a la sòlida formació de quadres tècnics en les empreses. Al novembre de 1932 va ser candidat a les eleccions al Parlament català.
En 1933 va ser un dels fundadors del BOC a Terrassa. Responsable remunerat del treball editorial del BOC, des d’octubre de 1934, va aconseguir excel·lents resultats mitjançant una imaginativa i eficient distribució de la premsa del seu partit. La gran aportació de Rebull com a administrador de la premsa, i de les Edicions Marxistes, va ser una moderna concepció de distribució de la mateixa, basada a la ciutat de Barcelona en el repartiment mitjançant taxis a diversos punts acordats prèviament, a hores concretes, i a l’ús d´ordinaris als pobles i petites ciutats. El servei d’ordinaris (“recaderos” en castellà) era un sistema de missatgeria estès a tot Catalunya, que funcionava al marge del sistema de correus, molt vigilat per la policia. Aquest sistema de distribució era ràpid i molt efectiu, fins i tot en moments de clandestinitat o per burlar la censura. De la mateixa manera, era molt exigent en la recaptació del pagament de les subscripcions (fins i tot internacionals) i dels venedors per evitar impagaments (moltes vegades per deixadesa o falta de professionalitat dels venedors de la premsa). Va imposar un modern mètode de distribució i cobrament que es va mostrar molt eficient. Va aprofitar els seus estudis de peritatge per donar a la distribució de la premsa un caràcter comercial modern.
Va participar en la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) a Les Planes (setembre de 1935). El nou partit era resultat de la fusió entre el BOC i l’Esquerra Comunista d’Espanya (ICE).
Josep Rebull era íntim amic de Manuel Maurín. Al febrer de 1936, va participar en les llistes electorals del POUM per Tarragona. Durant les jornades revolucionàries del 19 i 20 de juliol de 1936 va intervenir en les lluites de carrer de Barcelona, a la Plaça de Catalunya i al carrer de Bergara, en el grup d’un centenar de militants, entre els quals hi havia Carmel Rosa («Roc»), Rovira, Algemir, Vidal, etcètera.
Josep Rebull va sortir il·lès de l’enfrontament amb un escamot militar, amb el que s’estava parlamentant, tot i que es trobava al costat de Germinal Vidal, secretari de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), que va ser ferit de mort a la Plaça Universitat el 19 de juliol, en el tiroteig amb el qual es va interrompre bruscament la conversa amb els soldats.
Requisades les premses d’El Correo català, va reorganitzar la premsa del POUM i les edicions de l’Editorial Marxista, en les que va seguir exercint el càrrec d’administrador.
Gaston Davoust, dirigent del grup francès Union Communiste, va passar tres setmanes a Barcelona, en els mesos d’agost-setembre de 1936, durant les quals va mantenir diverses entrevistes amb dirigents anarquistes i del POUM, i va iniciar la seva amistosa relació amb Josep Rebull.
No es tenien notícies de Joaquín Maurín, que el 19 de juliol es trobava a Galícia, i al qual es va donar per mort. El 21 de juliol CNT i POUM van recolzar la formació a Catalunya del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), en el qual participaven també representants de partits burgesos, del govern burgès de la Generalitat i els estalinistes.
Andreu Nin, secretari polític del POUM, sense consultar a la militància del seu partit, va acceptar el càrrec de ministre de Justícia en el govern de la Generalitat, que va exercir des del 26 de setembre fins al 13 de desembre de 1936, quan va ser expulsat per pressions estalinistes. L’1 d’octubre de 1936 es produïa la autodissolució del CCMA, el dia 9 d’octubre el govern de la Generalitat – amb participació del POUM i de la CNT – dictava un decret de dissolució dels comitès locals, que serien substituïts per Ajuntaments frontpopulistes; el 13 d’octubre un decret elaborat i signat pel propi Nin escombrava l’obra revolucionària de Barriobero en els tribunals de justícia; el 24 d’octubre s’aprovaven els decrets de militarització de les Milícies Populars, de Col·lectivitzacions i de control de l’ordre públic per una Junta de Seguretat Interior.
Al gener de 1937 Nin va escriure al CE del PSOE proposant la participació del POUM en les conferències d’unificació del PSOE i el PCE. Només alguns dies després s’iniciava la repressió estalinista contra els poumistes a Madrid. Tarradellas va promulgar una bateria de 58 decrets econòmics i financers, coneguts com decrets de S’Agaró, que van iniciar l’ofensiva de la Generalitat per aconseguir el control de les empreses col·lectivitzades.
El 4 de març de 1937 el decret de control de l’ordre públic va fundar un Cos Únic de Seguretat, format per Guàrdies d’assalt i antiga Guàrdia civil, fins a les hores aquarterats a la rereguarda. El mateix temps s’aprovava la dissolució de les Patrulles de Control. Aquest Decret fou rebutjat per la CNT i va donar pas a una llarga i greu crisi de govern de la Generalitat
La vida quotidiana dels treballadors es va veure afectada per la carestia de la vida, les cues del racionament i la manca dels productes bàsics. Al març i abril de 1937 es van produir múltiples enfrontaments en diferents localitats de Catalunya entre la militància anarquista i les forces de la Generalitat i PSUC, destacant l’esdevingut a Bellver de Cerdanya el 27 d’abril.
A la primavera de 1937 s’havia entaulat una sorda lluita empresa a empresa entre la militància cenetista, partidària de la socialització i oposada a una col·lectivització sotmesa a l’intervencionisme de la Generalitat, propiciat pels decrets financers i tributaris de S’Agaró. Van ser freqüents les assemblees obreres a les fàbriques, coaccionades per la presència de les forces d’ordre públic. Els comitès revolucionaris locals, sorgits al juliol de 1936, havien de dissoldre´s i acceptar els decrets de la Generalitat sobre la constitució d’ajuntaments frontpopulistes, ja que en cas contrari es quedaven sense cap font de finançament, fet que els havia estat vedada la possibilitat de imposar cap tribut propi, ja fos revolucionari o de guerra.
Al març de 1937 un ampli sector de militants del POUM va manifestar les seves protestes davant la falta de discussió interna i el nou ajornament del congrés del partit, posposat ja al desembre de 1936, febrer de 1937 i de nou al març. Durant març i abril de 1937 les reunions setmanals dels secretaris polítics i d’organització dels comitès de districte, en què s’organitzaven les cèl·lules del partit, van canalitzar el descontentament de la militància de base. Així va ser com el Comitè Local (CL) de Barcelona del POUM es va convertir en un ferm organisme d’oposició a la direcció del POUM, és a dir, del Comitè Executiu (CE) i Comitè Central (CC). El CL de Barcelona, a més de reclamar la convocatòria del congrés, va iniciar un debat sobre el treball polític al front, que va trobar l’oposició dels comandaments a la formació de cèl·lules entre els milicians, i també sobre la participació del partit en un govern burgès, el que suposava desautoritzar l’estratègia seguida fins llavors pel CE. El 13 d’abril, com a culminació d’aquestes accions de protesta, producte d’un extens malestar entre la base militant poumista, es va convocar una reunió conjunta del CL de Barcelona i del Comitè Central (CC), en què Josep Martí, secretari del CL de Barcelona , i Josep Rebull van aconseguir l’aprovació i àmplia difusió d’un manifest del CL de Barcelona, que va ser publicat a La Batalla, el 15 d’abril de 1937, referent a la crisi de la Generalitat, que criticava la intervenció del POUM en aquest govern burgès, i cridava a la formació d’un Front Obrer Revolucionari que potenciés els Consells Obrers com a òrgans de poder. També es va anunciar la nova convocatòria del Segon Congrés del POUM per al 8 de maig, així com una àmplia facilitat per publicar i difondre, en butlletins interns, les contratesis de les diferents cèl·lules a les tesis oficials del CE. El 16 d’abril Nin va assistir a una reunió del CL de Barcelona en què va aconseguir impedir la publicació d’un fullet, contrari a la línia oficial del partit. Segons Nin no s’havia de parlar de soviets, sinó de govern sindical.
El POUM era un partit leninista format per cèl·lules. Aquestes cèl·lules, de caràcter organitzatiu, informatiu i formatiu, es coordinaven entre si en el Comitè Local de Barcelona. Eren el mateix model de les cèl·lules del PCE o del PCF, és a dir, el model clàssic dels partits leninistes. Les cèl·lules es reunien un cop a la setmana, i cada membre tenia una missió concreta: el secretari per a organització i relacions amb el comitè local, un altre encarregat de premsa, un altre cotitzacions, un altre Socors Roig, un altre sindical. Era una petita organització dins de l’organització general.
Josep Rebull era secretari de la cèl·lula 72 del POUM, a Barcelona. Les contra-tesis signades per la cèl·lula 72 del POUM (uns 12 militants), que van ser publicades en el Butlletí de discussió del II Congrés del POUM, editat pel Comitè Local de Barcelona, eren obra seva, i no feien sinó recollir, aprofundir i teoritzar les controvèrsies i reivindicacions de la base militant del POUM, contràries a l’estratègia política del CE. La raó que aquestes contra-tesis fossin signades per la cèl·lula 72, en lloc de Josep Rebull, es devia a les exigències del reglament del II Congrés.
Durant les Jornades de Maig Josep Rebull havia estat retingut durant dos dies com a ostatge per un escamot estalinista. La seva intervenció en les Jornades de maig va tenir tres punts destacats, però mai va cridar els camarades de la CNT a prendre el poder, com s’afirma en «The Spanish Civil War. The View from the left» (Revolutionay History, volume 4, números 1 i 2), sinó que es va limitar a plantejar aquesta qüestió al CE del seu partit.
Aquests tres punts destacats van ser:
a) Una entrevista entre la cèl·lula 72 i Els Amics de Durruti (la nit del 4 de maig), en què van participar Josep Rebull i Jaime Balius, en què es va decidir no prendre cap iniciativa, donat el caràcter minoritari de les dues organitzacions, i perquè van considerar que l’acció que prengués la CNT seria decisiva.
b) Una entrevista amb el CE del POUM: Nin, Andrade i Gorkin, en la qual amb un plànol de Barcelona a la mà, va demostrar la certesa d’una victòria militar, si el POUM es decidia a assaltar els edificis governamentals del centre de la ciutat, al que se li va respondre que no es tractava d’una qüestió militar, sinó política: prendre el poder significava trencar la unitat antifeixista i precipitar una ràpida victòria dels exèrcits de Franco.
c) Va cedir la impremta del POUM a Els Amics de Durruti (el 8 de maig) perquè aquests, desautoritzats per la CNT, poguessin llançar un manifest, que feia balanç de les recents jornades de maig.
El 29 maig 1937 Josep Rebull va publicar, en el Butlletí Interior de discussió del POUM, un article excepcional, en què exposava la seva anàlisi de les Jornades de Maig de 1937 des d’una perspectiva revolucionària.
Per Rebull, maig del 37 era la previsible ofensiva de la contrarevolució (encarnada al PSUC i ERC), conseqüència directa de no haver destruït l’Estat burgès i pres el poder el juliol del 1936. La rapidesa de l’avanç de les forces contrarevolucionàries havia estat possible gràcies a la col·laboració de la CNT-FAI amb les institucions burgeses, i a l’absència d’un partit revolucionari. Al maig de 1937 el proletariat es va enfrontar espontàniament a la presa de la Telefònica, aixecant barricades per tot Barcelona. Però va fallar la direcció, coordinació i objectius polítics de la lluita empresa. La burocràcia cenetista només tenia una decisió ferma: la retirada sense condicions, que Rebull no va dubtar a qualificar de TRAÏCIÓ al moviment obrer i capitulació sense parangó possible davant la burgesia. També constatava Rebull que la direcció del POUM havia anat sempre a remolc dels esdeveniments, i que només Els Amics de Durruti havien tingut l’immens mèrit de cridar a la lluita CONTRA la Generalitat .
Rebull qualificava Maig del 37 com una derrota sense pal·liatius del proletariat, encara que hagués estat possible la presa del poder si la lluita hagués estat impulsada decididament per un partit revolucionari, inexistent … perquè el POUM ni ho era ni podia arribar a ser-ho mai, donada l’estratègia política de la direcció del partit.
Josep Rebull va ser l’únic poumista que va advertir de la necessitat imperiosa i immediata de passar a la clandestinitat, per preparar-se contra la previsible repressió.
Els greus esdeveniments succeïts durant les Jornades de maig a Barcelona (del 3 al 7 de maig de 1937) van fer impossible la celebració del congrés, que va ser ajornat de nou per al 19 de juny, alhora que es convocava una conferència internacional per al 19 de juliol. Després de la repressió contra el POUM, desencadenada el 16 de juny de 1937, el partit va fer pinya, i les crítiques contra la política col·laboracionista del CE del POUM, atesa la impossibilitat de convocar el II Congrés, van ser provisionalment silenciades. Rebull, d’altra banda, es va trobar aïllat, ja que la resta de membres de la cèl·lula 72 va deixar de seguir-lo en les seves posicions. D’aquesta manera, descartada definitivament la possibilitat de celebrar un congrés del partit, l’anomenada esquerra del POUM a Barcelona, a principis de l938, només tenia un militant: Josep Rebull. Durant l’any de clandestinitat que va viure a la ciutat de Barcelona va ocupar alternativament el pis de Manuel Maurín al carrer Pàdua o una habitació llogada al carrer Llibreteria. Va estar sempre actiu en l’edició i distribució de la premsa clandestina del POUM (fins a abril de 1938), així com en la solidaritat i ajuda als presos, amb assídues visites al ministre de Justícia Irujo per aconseguir el trasllat dels militants del POUM de les txeques estalinistes (d’on podien desaparèixer sense deixar rastre ) a les presons republicanes. Però l’omnipresent repressió estalinista contra els militants del POUM, i les creixents dificultats per burlar l’enrolament militar, li van decidir a allistar-se en l’exèrcit, sota el fals nom de Pau Mitjá, a finals de 1938.
Després de la caiguda de Barcelona, ocupada per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, es va iniciar el gran èxode cap a la frontera francesa. Josep Rebull va passar a peu, amb la seva companya Teresa, la frontera francesa per Coll d’ Ares fins Prats de Molló i Perpinyà. Daniel Guerin i Maurice Jaquier, militants del PSOP (Partit Socialista Obrer i Camperol francès) havien aconseguit localitzar en plena frontera pirinenca a «Gironella», Andrade, Bonet, «Gorkin», Solano i Rodés, per traslladar-los a Perpinyà, evitant els camps de concentració. El PSOP, per raons de seguretat, va organitzar el viatge a París dels més destacats militants del POUM. Ja a París, durant alguns mesos, abans de la mobilització militar motivada per l’inici de la segona guerra mundial, Josep Rebull va estar allotjat a París, a casa del seu amic Gaston Davoust, dirigent d’Union Communiste, que havia publicat a L’ Internationale la traducció al francès de les contra-tesis de la cél.lula 72.
A primers de març de 1939 el CE del POUM, dominat per l’ala dreta del partit, constituïda al voltant de Rovira i Arquer, va donar una espècie de «cop d’estat», consistent a proposar l’elecció d’un nou comitè central mitjançant referèndum, i en ajornar sine die la convocatòria d’un congrés del partit.
La reacció contra el oportunisme i manipulació del CE va ser de caràcter massiu. S’exigia la convocatòria d’un congrés que debatés els errors del POUM durant la guerra d’Espanya i resolgués la crisi del partit. Es reivindicava, a més, de forma natural, perquè era evident i «de calaix», en qualsevol partit, que aquest congrés era l’única autoritat capacitada per exigir responsabilitats al CC i CE sortints, així com per nomenar un nou CC i CE del partit. El perill d’escissió del partit era tan real que possiblement va ser evitat per l’inici de la «drôle de guerre», el setembre de 1939, i la consegüent mobilització militar, que feia perillosa i pràcticament impossible qualsevol activitat política.
El CE del POUM, davant l’allau de protestes per les decisions preses en la reunió de principis de març, va haver de fer marxa enrere i va convocar una reunió del CC Ampliat, a la qual van ser convidats els membres del CC que encara quedaven, més una vintena de destacats militants «de reconeguda solvència i autoritat». En aquesta reunió, a la qual va assistir Josep Rebull, es van rectificar totalment els acords del «cop d’estat» de Rovira, es va acordar la celebració d’un congrés, i es va obrir immediatament un període de discussió, comprometent-se l’CE a publicar les diferents aportacions en un Butlletí interior de discussió.
Segons Solano, al POUM van aparèixer tres tendències: la dreta, formada per Rovira, Pelegrí i Farré; el centre constituït per «Gorkin», Bonet i Rodés; i l’esquerra, dirigida per Andrade, Molins i Solano. Wilebaldo Solano parla de Rebull com a animador d’uns comitès de defensa del congrés, que no situa en cap tendència. Josep Rebull assenyalava en la seva carta oberta a tots els militants del POUM, datada el 25 de maig de 1939, que en realitat podien resumir-se en dues alternatives: l’oficial, que tenia tots els mitjans econòmics i organitzatius al seu abast, constituïda per les tres tendències que reconeixia Solano, i la «tendència de rectificació» que Rebull impulsava, que no tenia recursos econòmics, però que va aconseguir un enorme suport entre els militants de base. Així, doncs, Josep Rebull va impedir el «cop d’estat» de Rovira, i va aconseguir que s’obrís un període de discussió precongressual en el partit. Debat que va fructificar en la publicació pel CE d’un excel·lent butlletí en el qual es van publicar interessants crítiques als errors comesos pel POUM durant la guerra d’Espanya: L’ experience Espagnole.
La «tendència de rectificació» va llançar el seu propi butlletí al juliol de 1939, publicant diversos articles de Josep Rebull.
Aquest és el context històric i polític en què s’emmarcava la carta oberta de Josep Rebull, dirigida a tots els militants del POUM amb l’objectiu de mobilitzar-los per defensar el dret i la necessitat de convocar un congrés del partit, que s’oposés a les maniobres burocràtiques que volien furtar-lo, que debatés obertament els errors comesos pel CE i el CC, que exigís les oportunes responsabilitats polítiques, que rectifiqués l’oportunisme teòric que havia caracteritzat al POUM durant la guerra i la revolució a Espanya, que nomenés un nou CC i CE del partit, elegit conscient i fonamentadament, gràcies al debat d’unes posicions polítiques.
La carta oberta de Josep Rebull, de maig de 1939, era un text de debat polític magistral, d’una gran bellesa literària, en què destacava la passió del revolucionari en defensa de les seves tesis contra l’oportunisme que destrueix al seu partit, que per un marxista és l’arma de la revolució .
Després de la invasió nazi de França, els Rebull van estar dos anys a Marsella, de manera clandestina per la falta de papers, en convivència amb refugiats bordiguistes, com Mitchell (belga) i la seva companya italiana Herminia, els francesos Marc i Clara Chiric, i els italians Tullio i Piccino, tots ells d’una extraordinària solidaritat i una no menor intransigència en les seves anàlisis polítiques. Josep Rebull sempre es va sentir més proper a les tesis de Davoust i d’Union Communiste sobre la Guerra civil espanyola.
Durant alguns mesos Josep Rebull va treballar, com tants altres exiliats d’extrema esquerra, de totes les nacionalitats, a la fàbrica de confitures Croque-Fruit, dirigida per trotskistes. Josep Rebull va obtenir falsos papers d’identitat a nom de Robert Verdeaux. Durant la seva estada a Marsella va fer amistat amb l’escriptor Jean Malaquais, veí seu a Air-Bel. En l’estiu de 1943 va intervenir en la Resistència francesa, al departament del Var, fins que va ser detingut per la Gestapo, i per fi alliberat el 1944. El 1947 es va instal·lar de nou a París. Durant el llarg exili francès va sobreviure com a administrador d’una petita editorial i periodista de Franc-Tireur, que va adoptar més tard el nou títol de Paris Jour.
Josep Rebull va ser membre del CE del POUM a l’exili fins al maig de 1953, quan va presentar la seva dimissió per desacords polítics amb la resta de membres del CE del qual formava part, encara que excusant-se en problemes de salut. Des de llavors va continuar en el POUM ja només com a militant de base, i cada vegada més llunyà d’una militància activa, encara que sempre interessat en l’anàlisi de l’actualitat econòmica i política. En els anys vuitanta va formar part del sector del POUM que va decidir ingressar en el Partit Socialista de Catalunya (PSC). No obstant això, Rebull va ser molt crític amb el PSC, a qui considerava una sucursal del PSOE, defensant posicions socialdemòcrates i catalanistes, que van derivar cap a un torbador nacionalisme.
En el seminari d’estudis històrics, commemoratiu del cinquantè aniversari de la fundació del POUM, celebrat a Barcelona, a Ca l’ Ardiaca, el 27 de setembre de 1985, Pierre Broué, en il·lustrar la possibilitat efectiva que va existir durant les Jornades de Maig de prendre el poder, va al·ludir al paper jugat per Josep Rebull de la següent manera: «al maig del 37 Josep Rebull anava amb un mapa de Barcelona a la mà, afirmant a qui volia escoltar-lo que el POUM podia prendre militarment el poder». Solano va interrompre a Broué per dir: «No era un fet merament militar, sinó també polític». Rebull es va mantenir en silenci i va prendre algunes notes en un petit quadern.
En el debat posterior a la conferència de Broué van ser molts els que van acusar Pierre de donar una visió trotskista del POUM, que no s’ajustava a la realitat. El debat va pujar de to, i va ser precisament Josep Rebull qui va prendre la paraula per calmar els ànims i defensar el dret de l’historiador a donar la seva pròpia versió dels fets. Va dir Josep Rebull: «Broué no ha vingut a afalagar a ningú, sinó a assenyalar el fracàs del POUM com a organització revolucionària, que si bé va néixer amb moltes il·lusions, al llarg dels anys es va anar desdibuixant, perdent a cada cantonada de la història esquinçalls del seu programa. No hi ha res més tossut que els fets, i el POUM com a partit revolucionari va fallar. Estic d’ acord amb l’anàlisi que una organització revolucionària no pot avançar més enllà d’on l’hi permet la situació revolucionària i l’alè revolucionari de les masses. Però el POUM, tal com ho va analitzar la cèl·lula 72 en el seu moment, va fallar com a avantguarda revolucionària. «Interromput per algunes veus de desacord, Rebull va alçar la veu per concloure amb una afirmació lapidària: «Hauria estat millor que als militants del POUM se’ns executés per revolucionaris davant un escamot d’afusellament, que haver estat jutjats per traïdors a la República«. Josep Rebull recolzava la seva intervenció en les notes preses anteriorment. Les últimes paraules de Rebull van tenir la virtut de provocar uns breus instants de silenci, potser reflexió? Però a poc el barroer guirigall va retornar de nou a la sala, encara amb més estrèpit i confusió. Crec que ningú havia comprès que Josep Rebull acabava de destrossar l’argument esgrimit per Solano per justificar que el POUM no intentés prendre el poder el maig del 37: «no era una qüestió militar, sinó política». Després algú, crec que «Gironella», va desplegar un cartell que il·lustrava l’evolució política del POUM des de la seva fundació fins al seu ingrés al PSC, provocant una trista, esperpèntica i impròpia baralla verbal, i a mastegots, entre alguns exaltats septuagenaris i octogenaris, que va horroritzar Rebull.
Acabat l’acte, Josep Rebull em va prometre respondre a un qüestionari escrit, que li vaig enviar poques setmanes després, juntament amb una còpia dels butlletins en què es varen publicar les contratesis de la cèl·lula 72, que ell no havia pogut conservar.
Josep Rebull va gaudir d’una gran longevitat. Retirat des de feia molts anys a Banyuls-sur-mer, va morir ja nonagenari, el 22 de maig de 1999, en aquest bell poble del Rosselló, on va continuar vivint la seva companya Teresa Rebull (morta el 15 d´abril de 2015), que va publicar un llibre de memòries: Tot cantant, en les que apareixen disseminades algunes dades i guspires de la biografia privada de «En Pep».
Ser Histórico 