Historia de España Historia Social Marxismo

Els Gapos de Madrid: l’atracament a la «Plaza de la Villa» del 1935 [Sergi Rosés]

Apunts preliminars per a una història dels Gapos de Madrid, arran de l’atracament de la Plaza de la Villa del novembre del 1935. Per Sergi Rosés Cordovilla, desembre del 2021

Agraeixo a Josep Llovera i a Juan José Barrero els seus comentaris a una primera versió d’aquest text, comentaris que m’han ajudat a precisar-lo; qualsevol errada que hi pugui haver, però, és només responsabilitat meva.

Els Gapos: una història per fer

Camió municipal de pagaments de jornals atracat pels Gapos. Font: Ahora, 12/01/1935. Hemeroteca de Madrid

Després de la il·legalització del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), la clandestina Juventud obrera, òrgan de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), en uns resums biogràfics dels militants poumistes empresonats que feu l’octubre del 1937, digué de Francisco Clavel Ruiz que va ser expulsat de les joventuts del Partido Comunista de España (PCE) el desembre del 1934 i que ingressà a principis del 1935 en la Izquierda Comunista Española (ICE), passant després de la fusió d’aquesta organització amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC) a militar en el POUM, i que «Fué uno de los organizadores de las [sic] Gapos en Madrid, o sea de los grupos de choque del Partido que tuvieron una actuación muy destacada contra los fascistas antes y después de las elecciones de febrero».1 A partir d’aquesta informació, Pepe Gutiérrez escrigué en el seu recull de biografies de militants poumistes que «En la parte que le correspondía, ellos [los poumistas] tenían capacidad de movilizar barrios como Vallecas, y más de una vez organizaron respuestas contundentes cuando a los falangistas se les ocurrió asomar el hocico […] en octubre 1934 ambos [Jesús Blanco Bermejo i Enrique Rodríguez Arroyo] actuaron en la tentativa de organizar «grupos de acción» a la manera de los «Gabocs».2

Aquestes dues semblen ser les úniques referències que hi ha sobre l’existència i actuació dels Gapos (Grups d’Acció del POUM) de Madrid,3 dels que no se sap res més. El present text no és cap intent d’història d’aquests grups, perquè la manca de documentació ho impedeix, i té un objectiu més modest, encara que doble: obrir l’interès en l’estudi futur dels grups d’acció del POUM, i apuntar que probablement l’acció d’aquests grups -o com a mínim d’alguns dels seus membres- anava més enllà de l’autodefensa obrera contra la violència falangista (que s’emmarcaria en un principi de formació de milícies) i abastà també les expropiacions.

Els fets que porten a considerar com a probable la implicació de Gapos madrilenys, o de membres d’aquests, en expropiacions durant el 1935 són com a mínim dos atracaments que es realitzaren el segon semestre d’aquell any, el més important dels quals fou el que es produí el 30 de novembre a un camió que portava els diners per a pagar els empleats de l’ajuntament de Madrid. Aquesta acció es realitzà en ple matí en la Plaza de la Villa, i se saldà amb un empleat de l’ajuntament mort a trets i dos de ferits, i amb la fugida dels atracadors amb un quantiós botí d’un milió i mig de pessetes. La premsa considerà aquella acció com l’atracament més important dels realitzats en Espanya, que hi inaugurava la «modernitat» d’aquestes accions i hi importava el modus operandi estranger, en especial el dels gàngsters estatunitencs.

La investigació policial d’aquest darrer atracament permeté no només capturar a sis dels integrants del grup expropiador de l’acció en la Plaza de la Villa, sinó també establir que quasi tots ells ja havien participat com a mínim en un altre anterior: els mateixos integrants confessaren i reconegueren en els posteriors judicis la seva participació en aquests dos. Tant per la informació que sobre la investigació policial i sobre els judicis feu la premsa espanyola del moment, com per documentació generada durant la Guerra Civil, es pot saber que al menys cinc atracaments en aquell període foren realitzats per persones relacionades amb el PCE, bé perquè eren militants o simpatitzants, o be perquè ho havien estat; i d’aquestes darreres persones hi ha indicis -com mostraré en el present article- que apunten a una vinculació amb el recentment format POUM (que va ser fundat oficialment el setembre del 1935, però que ja funcionava com a tal des del mes de juny, amb l’inici del treball conjunt dels militants de l’ICE i del BOC).

Entre el juny i el novembre de 1935 hi hagueren a Madrid un mínim de cinc expropiacions comeses per persones relacionades amb el PCE. És bastant possible que existiren més i força probable que aquestes accions vinguessin d’abans, com a mínim des del 1934 -tal com es pot seguir per la premsa del moment- però aquestes cinc del segon semestre del 1935 permeten veure el fil que pot portar a la conclusió de que militants o simpatitzants poumistes participaren en aquest tipus d’accions.

La primera acció d’aquest seguit es realitzà el 6 de juny, amb l’atracament a un majorista de peix. La notícia passà bastant desapercebuda,4 i posteriorment es relacionà amb els autors de l’expropiació de la Plaza de la Villa.5 Cinc setmanes després, el 18 de juliol, s’atracà un majorista de fruites; com en el cas anterior, la notícia passà bastant desapercebuda i no se n’informà fins a cinc dies després.6 En aquesta acció es robà prèviament un taxi i es retingué el taxista durant el temps necessari per a realitzar l’atracament. Els seus autors, segons el judici que es feu l’11 de gener del 1936, foren els germans Eugenio i Florencio Izquierdo López, Mariano Salas Castroverde i Manuel Sánchez Canalejas; Fernando Salvadores Prieto conduí el taxi robat, i Jesús Luque López retingué el taxista.7

Un tercer robatori succeí nou dies després, el 27 de juliol: León García Palacios8 i Eugenio Tejedor Martín atracaren un comerciant amb la col·laboració de Julio Fernández González; en llur fugida, Tejedor robà un taxi i disparà al taxista Agustín Manuel Plaza quan aquest es negà a seguir conduint, el qual morí vuit dies després. Els tres foren detinguts i posteriorment Tejedor va ser condemnat a mort i els altres dos a trenta anys. García Palacios i Tejedor eren militants del PCE i sindicalistes i havien participat prèviament, com també Fernández González, en diferents accions armades. Encara que cap dels tres autors d’aquest atracament estava implicat en els dos anteriors, quan es produí el del 30 de novembre la policia vinculà els integrants dels dos grups, sent aquesta una de les vies d’investigació fructíferes per a la policia.

El 9 de setembre hi hagué un nou atracament, en aquest cas a uns empleats de l’empresa de la plaça de toros. Foren detinguts com a autors Manuel Gallego Alarilla, Juan Urrutia Buitrago, Carlos Lamela Prado, Gonzalo Pérez Frutos, i posteriorment Felipe Pulgar Luengo, pels seus vincles amb els autors de l’anterior robatori del 27 de juliol al comerciant; els cinc eren membres o simpatitzants del PCE i Gallego també tenia antecedents policials per haver participat en altres accions. Però a la vegada, malgrat estar composat aquest grup per altres persones, en aquest atracament s’utilitzà la mateixa tècnica que havien utilitzat els autors del robatori del 18 de juliol, és a dir, els seus autors fugiren en un taxi que prèviament havien robat i havent retingut el taxista durant el temps que durà el robatori.

El 30 de novembre es produí l’atracament de la Plaza de la Villa. Poc abans de les onze del matí Casimiro Chaves Romero, Ramón Fernández Cortina, els germans Eugenio i Florencio Izquierdo López i Mariano Salas Castroverde atracaren el camió municipal de pagaments de jornals que transportava uns tres milions de pessetes, ferint de bala tres treballadors de l’ajuntament, un dels quals, Álvaro Fernández Canelo, operari de neteja, afiliat a l’Agrupación de Dependientes Municipales-UGT, que havia forcejat amb els assaltants, morí poques hores després.9 Un cop amb les bosses que contenien aproximadament un milió i mig de pessetes, fugiren en un taxi robat conduït per Fernando Salvadores Prieto; com en els atracaments del 18 de juliol i del 9 de setembre, també s’havia retingut el taxista durant tota l’operació, aquesta vegada per Manuel Sánchez Canalejas. Però no només l’acció era de factura semblant a aquests dos atracaments anteriors, sinó que cinc autors eren els mateixos que en el del 18 de juliol: els germans Eugenio i Florencio Izquierdo, Mariano Salas, Fernando Salvadores i Manuel Sánchez.

Manuel Sánchez, Casimiro Chaves, Mariano Salas, Ramón Fernández, Fernando Salvadores i Florencio Izquierdo. Font: Ahora (Madrid), 12/01/36. Hemeroteca de Madrid

Per les característiques de l’atracament, ja des del primer moment la policia tractà «de localizar como primera medida a todos aquellos elementos de acción capaces por sus antecedentes de organizar un hecho como el acaecido»,10 perquè sospità que «no ha sido obra de una banda aislada, sino de grupos de acción perfectamente dispuestos que obedecen a una organización extremista«,11 una «banda de pistoleros, nueva en los archivos de la Policía».12 La policia inflà l’afer i informà la premsa de que probablement a la plaça hi havia fins a quinze còmplices armats que no calgué que intervingueren13 i, probablement per evitar crítiques a les grans batudes que endegà, informà la premsa que un «obrer aturat, conegut extremista» amb antecedents, Juan José de la Cruz González, s’havia presentat voluntàriament a comissaria el mateix dia 30 per a preguntar sobre el seu cunyat, desaparegut, i informà llavors la policia de que ell havia estat a la plaça aquell matí però que no tenia res a veure amb l’atracament; llavors fou detingut preventivament, així com el seu germà i el seu cunyat, Benito López de la Cruz, malgrat no tenir res a veure amb l’atracament, per possessió de pistoles.14

Molt probablement aquesta història era una invenció policial per a maquillar les seves grans batudes. El cert és que tan bon punt s’inicià la investigació de la policia, aquesta buscà entre els medis «extremistes» (com els anomenava la premsa)15 mitjançant batudes indiscriminades en els barris populars de Madrid, especialment de la zona sud. Així, en les primeres catorze hores després de l’atracament, la policia feu quaranta registres i detingué trenta quatre persones, en unes batudes indiscriminades que continuaren els dies següents.16 Fou aquest alt nombre de detencions en els barris obrers madrilenys amb els seus consegüents «minuciosos interrogatorios», com púdicament els anomenava la premsa,17 allò que va permetre la policia lligar els atracaments anteriors -que pràcticament no havia investigat i que estaven per resoldre- amb el de la Plaza de la Villa, i que els conduí a la detenció de sis dels set participants. El rellevant és que des del primer moment la policia reconegué que aquesta acció no era pròpia de la delinqüència comuna sinó que estava feta per militants o simpatitzants comunistes, i fou a partir dels interrogatoris a activistes fitxats, possiblement amb l’ajuda també de confidències,18 d’on la policia va aconseguir estirar del fil.

El 17 de desembre, poc més de dues setmanes després de l’atracament, es donà la notícia de la detenció de quasi tots els seus autors i de la recuperació de quasi tots els diners. Els detinguts foren Casimiro Chaves Romero («el Chavito»), Ramón Fernández Cortina («el Nicolás, el Gallego»), Florencio Izquierdo López, Mariano Salas Castroverde, Fernando Salvadores Prieto («el Lenin»), i Manuel Sánchez Canalejas («el Canalejo»); restà en recerca i captura Eugenio Izquierdo López, que aconseguí no ser pres. Els primers dies després de la detenció s’informà de que «eran, o tenían connivencias» amb els que van atracar el majorista de fruites i els empleats de l’empresa de la plaça de toros -i més tard s’informà també que amb els del majorista de peix- però ells només reconegueren en aquell moment ser els autors de l’atracament del 30 de novembre, i posteriorment Florencio Izquierdo, Mariano Salas, Fernando Salvadores i Manuel Sánchez, juntament amb Jesús Luque López, reconegueren també ser-ne els del 18 de juliol, i només per aquestes dues accions se’ls va jutjar i condemnar.

Foren detinguts també i encausats com a encobridors els germans Pablo Julio Prieto García del Muro i el seu germà Félix. Aquests germans no van participar en l’atracament, però acompanyaven Fernández Cortina quan aquest va ser localitzat i detingut; arran de llur detenció, la policia descobrí que Félix Prieto hostatjava a casa seva Eugenio Izquierdo, Mariano Salas i Fernando Salvadores, per la qual cosa la registrà i descobrí en un magatzem d’aquesta armes -entre les quals les utilitzades en l’atracament- i una màquina multicopista «que los aludidos sujetos empleaban para imprimir circulares de carácter extremista«.19 La policia també registrà la casa on vivia la xicota d’Eugenio Izquierdo, Emma Roca Rodrigo, on hi trobà diners ocults, i la detingué seguidament; ella declarà que Eugenio Izquierdo li havia lliurat uns diners per tal que li guardés, que ignorava la seva procedència i quantia, i que no sabia on era aquest.20 Roca va ser alliberada sense càrrecs el dia següent de ser detinguda,21 potser per la seva edat (setze anys), o potser com a esquer per a poder detenir Eugenio Izquierdo.

Un mes després d’aquestes detencions, en el començament de la campanya electoral de les eleccions de febrer del 1936, es feren els dos judicis per als autors dels atracaments del 18 de juliol i del 30 de novembre, els quals, excepte en el cas de Jesús Luque,22 foren realitzats per les mateixes persones. Pel fet d’haver ocasionat un mort i per la quantia dels diners robats en l’atracament de la Plaza de la Villa, el fiscal demanà cinc penes de mort en el judici d’aquest darrer, i per a la resta de participants penes que anaven dels deu als quaranta anys i mig de presó. Els dos fets més remarcables d’aquest procés són, d’una banda, l’atribució per part dels acusats a Eugenio Izquierdo -l’únic integrant que no havia estat capturat- tant de la idea i direcció de l’atracament com de la mort d’Álvaro Fernández Canelo i, de l’altra, llur justificació de l’acció per ser destinada a recaptar diners solidaris, tant per a presos com per a sindicats.

El fiscal rebutjà l’atribució a Eugenio Izquierdo de la principal responsabilitat en l’origen i direcció de l’atracament i en la mort de Fernández Canelo com una estratagema per a descarregar les culpes en l’única persona que seguia lliure; el fiscal seguia així la línia policial, que en boca del comissari Antonio Lino Pérez assegurava que no havien pogut esbrinar qui havia dirigit l’atracament.23 La manca de documentació impedeix saber qui va idear aquelles accions, però les declaracions dels acusats, així com les poques dades que tenim de la vida d’Eugenio Izquierdo,24 fan pensar ben al contrari que aquest probablement sí que va tenir un paper determinant en la decisió d’emprendre les accions d’expropiació. Respecte la mort de Fernández Canelo, que tots els encausats van lamentar en les seves declaracions,25 semblaria que el seu autor seria bé un dels germans Izquierdo o bé Fernández Cortina, ja que tots tres foren els que arrabassaren les bosses de diners als tres empleats municipals, però el fet que l’obrer mort rebé diversos trets i que Fernández Cortina sembla que portava l’única pistola metralladora (encara que ell ho negà)26 fa pensar que fou ell qui li disparà durant el forcejament (al contrari que els altres dos empleats, Fernández Canelo va oposar resistència i va forcejar amb un dels assaltants).

Respecte els fins que motivaren els assaltants, tant el fiscal com la policia com la premsa s’esforçaren en negar cap motivació social a l’atracament i presentar-lo com a obra de delinqüents habituals, que cercaven simplement rebaixar la pena a què serien condemnats enganyant el tribunal amb suposats objectius altruistes.27 Però aquesta posició es contradeia amb l’actuació de la mateixa policia i amb les primeres cròniques periodístiques després de l’atracament: el fet és que la policia havia realitzat la seva cerca precisament entre medis i sospitosos «extremistes», i que la premsa -tant dretana com republicana- des del primer moment explicà les accions com a obra d'»extremistes» comunistes i socialistes per a fins de les seves organitzacions.28 Després dels primers dies, però, el discurs periodístic es canvià al que marcava la policia i es presentà els autors dels atracaments com a delinqüents sense escrúpols que cercaven alleugerir la seva segura condemna atribuint fins socials a les seves accions, que és el discurs que recollí el fiscal.29

La informació que existeix és escassa però indica amb força consistència que, contràriament a aquest discurs hegemònic, el grup que realitzà l’expropiació en la Plaza de la Villa buscava recaptar fons no bàsicament per a gaudi personal, sinó per a finançar organitzacions obreres, especialment de suport a presos i aturats. Inclús un fet secundari com que entre els advocats defensors estiguessin José Antonio Balbontín i Eduardo Barriobero i, entre els testimonis de la defensa de Félix Prieto, José María Galán (el germà del capità Fermín Galán, el cap de la insurrecció de Jaca el 1930), ja indica que en el judici no es jutjava un grup de mafiosos sinó militants obrers. Els principals arguments per a conèixer els objectius de llurs expropiacions són, a manca d’altra documentació, les declaracions dels acusats, i les seves biografies.

Seguint l’ordre d’intervenció dels acusats en les seves declaracions en el judici, Sánchez Canalejas -que ja quan va ser detingut declarà a la policia que va parlar de política amb el taxista que tenia retingut-30 respongué a preguntes sobre la seva filiació política que havia estat militant del PCE, però que ja no ho era,31 i que havia estat pres governatiu i alliberat el mes d’abril, trobant-se des de llavors en l’atur. Assegurà que la finalitat de l’atracament era política i social, que els diners eren per als aturats i per a les famílies dels presos (algun diari afegí que per a armes).32 Florencio Izquierdo declarà que amb els diners pensaven assignar-se un sou de deu pessetes diàries fins a trobar feina, i que la resta aniria destinada a ajudar aturats i altres fins socials.33 Salas Castroverde declarà que coneixia Eugenio Izquierdo des de feia molt de temps, que havia estat expulsat del PCE, i que la finalitat de l’acció era social.34 Fernández Cortina declarà que quan Eugenio Izquierdo li va proposar participar en l’acció «Me opuse en principio a la realización del atraco. Este era incompatible con mis simpatías por el credo comunista», però que la quantia i la promesa de que «todo el dinero sería invertido en socorros sociales», especialment per a les famílies dels presos, el van fer acceptar, i que els diners no eren per a armes.35 També assegurà que quan lliurà els diners a Pablo Julio Prieto li digué que provenien de l’organització de vaquers -de la qual ell era el responsable- i que estaven destinats al subsidi dels seus aturats;36 Prieto, ell mateix acusat d’encobriment, corroborà que quan Fernández Cortina li lliurà els diners amb aquesta explicació, el cregué perquè anteriorment ja havia vist com aquell havia lliurat subsidis a aturats en la Casa del Pueblo.37 Salvadores Prieto declarà que pertanyia al PCE però que pensava que ja hauria estat expulsat, que la idea de l’atracament fou d’Eugenio Izquierdo -«un hombre activo e inteligente»-, i que els diners eren per a ajudar els 30.000 presos polítics i socials,38 en clara referència als represaliats després d’Octubre del 1934.

El tribunal s’alineà totalment amb l’acusació i recollí pràcticament les mateixes peticions de pena del fiscal, mantenint quatre penes de mort i rebaixant en uns pocs anys les de presó; només transigí no condemnant a mort Chaves i absolent els germans Prieto García. D’aquesta manera, condemnà a la pena de mort Ramón Fernández Cortina, Florencio Izquierdo López, Mariano Salas Castroverde i Fernando Salvadores Prieto (malgrat que aquest només havia conduït!); a un total de trenta anys de presó per a Casimiro Chaves Romero; i a un total de vint-i-quatre anys per a Manuel Sánchez Canalejas. Els condemnats recorregueren la sentència, però el triomf del Front Popular no els atorgà cap amnistia i, en el mes de maig, com a mínim Chaves s’adreçà directament al diputat del PCE Pedro Martínez Cartón per a aconseguir-la.39

Eugenio Izquierdo. Font. BNE

No obstant, només la nova situació creada per l’inici de la guerra civil, amb l’efímer inici de doble poder a Madrid, alliberà els presos, i només a posteriori, quan aquests ja es trobaven lliures i lluitant en els fronts, atorgà l’administració de justícia del Front Popular una commutació de la pena de mort per la de trenta anys. L’11 d’agost del 1936 la «Sala de Vacaciones» del Tribunal Suprem informà favorablement per a la concessió de l’indult dels quatre condemnats a mort, arran d’un recurs que aquests havien posat, i immediatament el ministeri fiscal, adaptant-se als nous temps, acceptà aquest informe. El 4 de setembre el cas arribà al Tribunal Suprem i el 8 aquest acordà que la pena fos commutada «por la inmediata inferior en su grado máximo o sea treinta años de reclusión mayor con las accesorias correspondientes».40 Malgrat l’oportunista intent d’adaptació de jutges i fiscals a la nova situació, la pena imposada representava un divorci absolut amb la realitat, perquè com a mínim Chaves, Fernández, Eugenio Izquierdo i Salvadores ja eren lliures, lluitant; es pot suposar per tant que la resta del grup també es trobava en la mateixa situació (si és que algun d’ells no havia mort ja, com aviat li passà a Eugenio Izquierdo).

Per llurs pròpies declaracions, i també pel fet que la policia els detingués fent batudes en medis del moviment obrer, es pot saber que els participants en aquestes expropiacions eren persones que estaven relacionades amb el PCE, bé perquè fossin militants o simpatitzants, bé perquè ho havien estat. De les declaracions sembla que existien dos nuclis separats que s’ajuntaren per a fer l’atracament de la Plaza de la Villa, un que girava en torn Eugenio Izquierdo, i altre liderat per Fernández Cortina.

Aquest darrer grup és el que sembla més proper al PCE. Ramón Fernández Cortina, com ja he indicat, s’identificà com a comunista i com a president o secretari del Sindicato Autónomo de Dependientes de Vaquería, i havia estat sospitós de participar en l’agressió al president del gremi de vaquers comès el 1934 en el Puente de Vallecas. Durant la guerra assolí el grau de capità i morí en campanya el 1937. El seu germà Manuel s’havia exiliat (alguns diaris deien que a la URSS) per haver participat en un atac contra guàrdies de presons el 1934, i durant la guerra va ser un dels comandaments de les MAOC (les milícies del PCE) del sud de Madrid, després del batalló «Sargento Vázquez», més tard arribà com a mínim a major de l’exèrcit, i al final de la guerra fou un dels comandaments de les forces anti-casadistes.

Amic de Ramón Fernández era Chaves, que com ell també era vaquer (com també ho era León García Palacios, un dels autors de l’atracament del 27 de juliol); és indicatiu que, com ja he assenyalat anteriorment, el maig del 1936 els dos darrers escriguessin a diputats del PCE demanant-los llur actuació per a aconseguir l’amnistia. A partir de l’agost fou milicià confederal, i després tinent de l’exèrcit. En quant els germans Prieto, també eren amics de Ramón Fernández; Félix havia estat delegat de la UGT i durant la guerra fou tinent de l’exèrcit, i fou afusellat el 1942 després d’un consell de guerra.

Amb la documentació actual, és difícil dir a quin dels dos grups pertanyia Fernando Salvadores Prieto («el Lenin»). D’una banda, durant el judici declarà que era militant del PCE (però que sospitava que hauria estat expulsat) i abans de l’atracament del 30 de novembre vivia amb Ramón Fernández; però de l’altra, durant la guerra documents poumistes i estalinistes (el diari de Mikhail Koltsov) el vincularen clarament amb el POUM. Salvadores, el xofer d’alguns d’aquests atracaments, era taxista i no estava fitxat, i a la policia li va costar molt poder-lo identificar; de fet, ni la policia ni la premsa (ni, posteriorment, tampoc Koltsov) van descobrir mai que Fernando Salvadores Prieto, a més de comunista, taxista i expropiador, era molt probablement el dibuixant Fernando Salvadores, que signava com a «Fersal» (que sovint s’ha confós com un pseudònim d’un altre dibuixant, Enric Pertegàs Ferrer). Fernando Salvadores, de trenta-nou anys, tenia una dilatada trajectòria com a il·lustrador i dibuixant, havent publicat en la premsa amb la signatura «Fersal» des d’al menys el 1927, en la revista Buen humor. Pertanyia a la Unión de Dibujantes Españoles i l’octubre del 1931 exposà set dibuixos en el Salón de Otoño,41 i al març de l’any següent en el 15è Salón de Humoristas.42 A partir d’aquell 1932 col·laborà profusament en les revistes eròtiques de l’Editorial Carceller (La Chala, Bésame, La Traca, Chic, Miss, Fifí, Rojo y verde, i la col·lecció Frú-frú), però aquesta experiència sembla que finí l’any següent, el 1933. Durant aquell any col·laborà esporàdicament en la premsa diària (almenys en La Libertad) i sembla que fou a partir d’aquell moment que adquirí un fort compromís polític, participant el mes de desembre en la I Exposición de Arte Revolucionario, organitzada per l’Asociación de Escritores y Artistas Revolucionarios (AEAR), vinculada al PCE.43 Els dos anys següents els seus dibuixos aparegueren freqüentment en la publicació esportiva As, encara que sembla que els dibuixos publicats el 1935 havien estat realitzats l’any anterior.44 Durant la guerra, va ser milicià del POUM («No podía estar en otro sitio», va dir d’ell El Combatiente rojo),45 va lluitar a Sigüenza i a Madrid -on fou ferit- i va col·laborar com a dibuixant (signant sempre com a Fersal) en la premsa poumista de Madrid.46

Aquesta informació és prou indicadora, doncs, d’una banda, de que Fernando Salvadores Prieto era Fernando Salvadores «Fersal» i, de l’altra, de que el novembre del 1935 ja podria estar vinculat al POUM. Tal com mostrà l’article d’El Combatiente rojo, el «camarada Salvadores» era Fersal, el qual, de «temperament aventurer» i «clara consciència revolucionària» s’havia enfrontat «una vegada més» davant la mort (descripció que sembla feta en referència als atracaments), i «no podia estar en un altre lloc» que no fossin les milícies del POUM, «compenetrat amb la posició del partit».

Més tard, el gener del 1938 aparegué com a tinent d’infanteria de l’exèrcit republicà en el Diario oficial del Ministerio de Defensa,47 sent aquest el darrer esment d’ell que he trobat.

El segon grup és el que pivotava al voltant d’Eugenio Izquierdo, format pel seu germà Florencio i els seus amics Salas i Sánchez. Hi ha poques dades sobre aquestes persones, però sembla que, a diferència de les altres, ja havien abandonat el PCE abans dels atracaments. Florencio Izquierdo era ebenista i també ferroviari, havent-ne treballat durant vuit anys, encara que en aquell moment es trobava en l’atur. Salas era tintorer també aturat, tenia vint-i-dos anys, era amic d’Eugenio Izquierdo i havia estat expulsat del PCE,48 i Sánchez Canalejas, de vint anys, era amic de Salas i també havia militat en aquest partit, però ja no hi pertanyia. De Juan José de la Cruz González, detingut quan la policia descobrí que guardava algunes armes arran de ser un dels primers interrogats poc després de l’atracament del 30 de novembre, se sap que era amic de Salvadores,49 i durant la guerra fou milicià en una unitat del POUM i després sergent de l’exèrcit i tinent de guerrillers.50

Eugenio Izquierdo probablement ja estava fitxat per la policia per «extremista», perquè les fotos d’ell que aparegueren en alguns diaris (un retrat de front i un altre de tres quarts) molt possiblement tenien origen policial, no podien haver estat preses per periodistes donat que no havia estat detingut. Però malgrat ja ser probablement conegut per la policia, aquesta no aconseguí detenir-lo, i un jutge el va declarar rebel a finals de gener del 1936. La seva xicota era Emma Roca, tal com ella mateixa declarà davant la policia i el jutge. Aquesta dada és una de les tres que permeten situar Eugenio Izquierdo -i possiblement les persones del grup lligades a ell- com a militant o simpatitzant del POUM i, probablement, com a membre d’un Gapo, perquè una dada certa és que Emma Roca era una militant de l’ICE que provenia de les joventuts comunistes,51 formant part del nombrós grup de joves del «Radio Sur» del PCE que a principis del 1935 havien passat a l’organització bolxevic-leninista.52 La segona dada per a poder determinar la filiació política d’aquestes persones és que els amics d’Eugenio Izquierdo que participaren en els atracaments, joves com ell, havien estat membres del PCE, però ja no ho eren; no obstant, manifestaven que les seves accions eren per a fins socials, la qual cosa apuntaria a una dissidència comunista i probablement, doncs, al POUM. I la tercera dada és que Enrique Rodríguez Arroyo, militant de l’ICE i després un dels dirigents del comitè madrileny del POUM, esmentà Eugenio Izquierdo en els seus records sobre el POUM de Madrid; parlant de la derrota en Sigüenza, Rodríguez digué:

«Con la Catedral en sus manos, donde se encontraba una parte de la población civil, los fascistas procedieron a seleccionar a aquellos que más se habían distinguido en su defensa y que seguidamente fusilaron. Así murió Eugenio Izquierdo, destacado militante del POUM; joven y ya veterano revolucionario.»53

Rodríguez, doncs, confirmà que Eugenio Izquierdo era militant del POUM, «destacat» i, malgrat la seva joventut, un «veterà revolucionari», descripció que, a la llum de la seva participació en els atracaments del 1935, permet pensar en la seva pertinença al POUM en aquell moment i possiblement també als Gapos.

Finalment, resta Emma Roca Rodrigo, de qui ja hem esmentat l’essencial per a aquesta història en el paràgraf anterior: militant de l’ICE des de principis del 1935 provinent de les joventuts comunistes, militant del POUM amb la fusió, xicota d’Eugenio Izquierdo, miliciana a Sigüenza, capturada i empresonada, continuà militant en el POUM durant el franquisme, sent de nou empresonada i, un cop alliberada el 1946, s’exilià a París amb el seu company, Enrique Rodríguez.

L’explicat fins aquí permet plantejar seriosament que l’ingrés en l’organització bolxevic-leninista espanyola dels militants provinents de les joventuts comunistes -ja prou important en la història de l’ICE i del POUM pel fet que aquest grup fou un dels més ferms detractors de l’entrisme i defensors de la constitució del POUM- probablement fou determinant també per a la constitució dels Gapos madrilenys i per a les seves accions armades. Després dels esdeveniments d’octubre del 1934, un grup de militants de les joventuts comunistes de Madrid, especialment del Radi Sud, abandonaren l’estalinisme i passaren a l’ICE. Luis García Palacios digué el juliol del 1935 que recentment havien passat a l’ICE de Madrid «gran número de militantes» [del PCE],54 l’historiador Pierre Broué escrigué que foren una vintena de militants, i Enrique Rodríguez afirmà que van ser una trentena.55 En aquest nou ingrés, el qual degué produir-se el febrer o març del 1935, tingué un paper destacat un militant de l’ICE de qui només se sap el pseudònim, Yerim/Yerym, i entre els militants que se sap que ingressaren llavors hi havia Jesús Blanco Bermejo,56 Francisco Clavel Ruiz (que, com ja he assenyalat anteriorment, fou un dels creadors dels Gapos de Madrid),57 Paco Gómez Palomo,58 Emma Roca,59 i Teodoro Sanz.60

És probable, doncs, que també els germans Izquierdo, Mariano Salas i Manuel Sánchez, joves ex-militants del PCE, formessin part d’aquest nombrós grup i que s’integressin de seguida en un dels Gapos que Clavel i altres formaren llavors.

És molt indicador que l’escriptor estalinista Mikhail Koltsov, en l’entrada del 21 de gener del 1937 del seu Diario de la guerra de España (publicat originalment per entregues en Pravda aquell mateix any), quan parlà de la seva visita al local del POUM de Madrid61 on s’entrevistà amb Enrique Rodríguez, es referís a l’atracament del 30 de novembre del 1935 i esmentés explícitament Florencio Izquierdo, Mariano Salas i Fernando Salvadores.

En un relat veritablement falsejador i denigrant, utilitzant la tècnica estalinista de les mitges veritats, fent servir només els bocins d’informació que li interessaven, amagant d’altres o mentint obertament (el que digué sobre Sigüenza és paradigmàtic d’aquesta tècnica), i fent befa, ridiculitzant i inclús insultant a més els militants poumistes, especialment Rodríguez, Koltsov preguntà a aquest, inesperadament i sense cap relació amb la conversa que estaven tenint, sobre l’atracament de més d’un any enrere, presentant-lo exclusivament com responsabilitat de militants del POUM i amagant en tot moment tant el paper de Fernández Cortina com l’antiga militància en el PCE de tots o la majoria dels assaltants. Koltsov es referí a Florencio Izquierdo, Salas i Salvadores com a membres «de la direcció del POUM» i, segons el seu tendenciós relat, Rodríguez corroborà que aquelles tres persones n’havien format part. La intenció de Koltsov en el seu relat era clara: presentar els militants del POUM no ja només com a contrarevolucionaris, sabotejadors i desertors, sinó també com a embriacs, ganduls, ignorants, i per últim, corruptes, estafadors, atracadors i delinqüents de tota mena.

Evidentment, Koltsov potser falsejà aquí el seu relat i atribuí a Rodríguez frases que aquest no va dir, cosa que en absolut es pot descartar. Però el fet que interessa aquí és que Koltsov volia crear una connexió entre l’atracament del 30 de novembre i el POUM, i que en aquesta connexió no esmentà els participants que més vinculació tenien amb el PCE; d’aquesta tècnica es pot concloure que, per tant, esmentà aquells que sí que la tenien amb el POUM. I d’aquestes persones, com a mínim hi ha documentació que demostra que Salvadores i el germà de Florencio Izquierdo, Eugenio, eren membres d’aquest partit el 1936, un altre fet que permet contemplar aquesta militància també per al novembre del 1935.

Sembla, doncs, que quatre grans conclusions preliminars es podrien extreure de l’estudi d’aquests atracaments: 1, que foren obra majoritàriament de militants o simpatitzants comunistes; 2, que aquests militants o simpatitzants comunistes eren tant oficials com no oficials, la qual cosa demostra una col·laboració «per la base» d’estalinistes, poumistes i inclús també socialistes; 3, que, pel que respecta els poumistes, la majoria havia militat prèviament en el PCE, per la qual cosa aquests militants o simpatitzants probablement provenien del Radio Sur d’aquest partit i conformarien la base principal dels Gapos madrilenys: aquests no naixerien dels Gabocs (inexistents a Madrid) ni de la tradició de l’ICE, sinó dels militants provinents de la UJCE, que probablement ja havien viscut -o al menys vist- la versió expropiadora de l’acció directa; i 4, que, per tant, l’activitat dels Gapos -com a mínim en els seus orígens i en relació a diversos membres- no seria només l’autodefensa contra els feixistes, sinó també les expropiacions.

La posició de l’ICE respecte els atracaments, explicitada només un any abans d’aquests fets, era clarament contrària a aquests; com deia prou clarament el títol d’un article aparegut en el seu òrgan La Antorcha, «Los atracos no son delitos sociales, sino simples crímenes comunes»: l’article rebutjava l'»expropiació individual» realitzada per l’atracador -que «generalmente es un desalmado, que fomenta una moral capitalista basada meramente en la idea del lucro», negava per tant el seu caràcter social, i emfatitzava la necessitat de desolidaritzar-se dels atracadors, alertant sobre la deriva de l’anarquisme i la seva idealització de l’expropiació individual.62 Era una posició defensada des de sempre per totes les organitzacions que es reclamaven del marxisme, la mateixa posició que permeté a un estalinista com Ramón Fernández declarar en el seu judici que l’atracament era «incompatible amb les seves simpaties pel credo comunista».

Com és que, llavors, militants, ex-militants i simpatitzants comunistes oficials i no oficials s’embarcaren en atracaments en el Madrid del segon semestre del 1935? Ultra la desesperada situació socioeconòmica personal (la majoria d’ells aturats de llarga durada, en entorns familiars en igual situació) i la cerca d’una solució econòmica immediata, la justificació i motivació que trobaren en aquestes accions fou el repartiment d’una part important del botí en socórrer aturats, presos i organitzacions obreres. Malgrat la posició tradicional d’aquestes organitzacions en contra dels atracaments, el cert és que diferents organitzacions marxistes arreu els havien practicat -inclòs el Partit Bolxevic- en determinades situacions que cercaven aquest tipus de fins i, en aquest sentit, el que sembla fora de tot dubte és que les motivacions dels autors d’aquests atracaments no corresponien a les que l’article de La Antorcha havia criticat l’any anterior.

La documentació no permet saber si tant les direccions locals del PCE com del POUM sabien d’aquestes activitats, però el més probable és que no fos aquest el cas i que es deguessin a decisions individuals dels seus autors, els quals no informarien llurs respectives direccions partidistes; no es tractaria llavors d’una política dels respectius partits i potser tampoc dels propis Gapos com a tals, sinó només de membres d’aquests. Però a la vegada, és difícil que la majoria dels membres del Gapos, inclosa llur direcció, no sabés o tingués força sospites d’aquestes actuacions: es tractava d’una vintena a una trentena de joves de la mateixa organització i districte, amb una educació (via participació o via coneixement) en l'»acció directa» versió PCE, que junta havia menat una lluita política en el sí de llur organització, l’havia abandonada o n’havia estat expulsada, i junta novament havia entrat com a bloc en una altra organització, per la qual cosa la coneixença mútua era gran entre ells i és bastant possible, doncs, que se sabés o sospités de les capacitats i tendències dels companys expropiadors.

No hi ha documentació tampoc fins el moment de si el POUM va fer un balanç crític d’aquestes accions, però probablement la caiguda d’aquest grup de militants degué comportar la severa crítica de la direcció del partit. És improbable concebre que aquesta autoritzés una activitat que no només posava en perill militants valuosos (les penes de mort dictades en són un exemple) sinó sobretot l’organització mateixa, a més de poder causar víctimes innocents inclús entre els propis treballadors (com en el cas de Fernández Canelo). Probablement, doncs, seria a partir d’aquesta experiència negativa que l’activitat dels Gapos es dirigiria ja només a l’autodefensa i a l'»actuació molt destacada contra els feixistes».

Notes

1 «Nuestros presos». Juventud obrera, nº 14 (19-X-37), p. [4]; l’autor d’aquest article fou Ignacio Iglesias, vegeu: IGLESIAS, Ignacio. Experiencias de la revolución española. Barcelona : Laertes, 2003.

2 GUTIÉRREZ, Pepe. Retratos poumistas. Sevilla : Espuela de Plata, 2006, p. 345-346

3 No conec cap estudi específic sobre els Gabocs (els grups d’acció del BOC), però la seva actuació està recollida en un bon nombre de treballs i memòries (massa gran per a referenciar aquí), ja que foren les forces del BOC l’octubre del 1934 i la base de les del POUM el juliol del 1936 (ja transformats en Gapos, encara que se’ls continuava identificant com a Gabocs), a partir dels quals es formarien les seves milícies; més tard, continuaren la seva activitat a Catalunya durant la repressió estalino-burgesa, notablement amb l’execució de l’espia Leon Narwicz.

4 «Un atraco». Acción : diario de Teruel y su provincia (7-VI-35), p. 3; Diario de Las Palmas (7-VI-35), p. 2.
5 «El atraco en la Plaza de la Villa». El Sol (18-XII-35), p. 5.

6 «Una petición a la alcaldía». La Época (23-VII-35), p. 3.

7 J. M. S. «En la Cárcel Modelo». La Voz (11-I-36), p. 10.
8 Malgrat tenir idèntics cognoms, no tenia cap relació de parentiu amb Luis García Palacios, històric militant de l’ICE madrilenya i en aquell moment un dels dirigents locals de l’incipient POUM.
9 Els seus companys li tributaren un emotiu i massiu comiat en el seu funeral, al qual s’hi apuntaren de manera oportunista els governs municipal i estatal.

10 «La preparación del golpe». Ahora (1-XII-35), p. 5.

11 Ídem.

12 «El atraco a los pagadores del ayuntamiento». Ahora (18-XII-35), p. 4.

13 «La preparación del golpe», op. cit.

14 «Detenciones y registros por el atraco en la plaza de la Villa». El Debate (3-XII-35), p. 4.

15 Per exemple, «Van practicadas diversas detenciones, en su mayor parte de elementos de filiación extremista.» («El escandaloso atraco a funcionarios del ayuntamiento». La Época (3-XII-35), p. 3), «A este testigo le han sido presentadas en la Dirección de Seguridad diversas fotografías de extremistas con antecedentes en los archivos policíacos. En alguno de estos retratos cree haber reconocido a algunos de los individuos que formaban parte del grupo de atracadores.» («Últimas noticias del atraco en la plaza de la Villa». El Heraldo de Madrid (3-XII-35), p. 11).

16 «Numerosos registros y detenciones». Ahora (1-XII-35), p. 6.

17 «Están detenidos los autores del atraco de la plaza de la Villa y se ha recuperado el millón y medio de pesetas». El Siglo futuro (17-XII-35), p. 25.

18 «El atraco ante el ayuntamiento». La Libertad (18-XII-31), p. 4.

19 «El atraco en la plaza de la Villa», op. cit.

20 «El atraco ante el ayuntamiento», op. cit., p. 6; «La detención de los atracadores de la plaza de la Villa». El Heraldo de Madrid (18-XII-35), p. 3; «Noventa y nueve mil pesetas junto a un fogón. Y diez y siete mil seiscientas en casa de una novia». Ahora (18-XII-35), p. 6; «Se dicta auto de procesamiento y prisión contra los detenidos». El Sol (18-XII-35), p. 5.

21 «El atraco de la plaza de la Villa». El Sol (19-XII-35), p. 4.

22 Tipògraf i militant del PSOE, fou condemnat a quasi quatre anys; durant la guerra fou membre de la policia i del SIM.

23 «El juicio oral del atraco al ayuntamiento de Madrid». La Voz (13-I-36), p. 12.

24 Ofereixo una breu biografia dels principals protagonistes d’aquesta història en el proper apartat.

25 Per exemple, Fernández Cortina digué «que no tenían el propósito de matar a nadie y que lamentaron la muerte del barrendero por ser camarada suyo» («Hoy ha comenzado la vista contra los atracadores de la plaza de la Villa». El Heraldo de Madrid (13-I-36), p. 7); en el mateix sentit es va pronunciar la resta: Chaves especificà «que se acordó no disparar sobre nadie, y si era preciso hacer fuego, tirar al aire o al suelo para amedrentar a la gente» (ídem), Florencio Izquierdo assegurà que «no estaríamos hoy sentados en el banquillo de haber tenido la seguridad de que en la ejecución del hecho moriría un hombre.» («Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo». La Voz (13-I-36), p. 3), i Salvadores Prieto declarà que va exigir que no hi haguessin víctimes («La vista de la causa por el atraco de la plaza de la Villa». Ahora (14-I-36), p. 27).

26 «Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo», op. cit. El seu advocat defensor, José Antonio Balbontín Gutiérrez, digué també que l’autor de la mort de Fernández Canelo va ser Eugenio Izquierdo perquè «la» bala que es va trobar en el cos d’aquell era del calibre de la pistola d’aquest darrer («Ayer terminó la vista de la causa por el atraco de la plaza de la Villa». Ahora (15-I-36), p. 23), però no va fer cap referència al calibre de les altres bales que Fernández Canelo també va rebre.

27 Per exemple: «La Policía cree que los detenidos, si pertenecen a una organización extremista, es para poder justificar el delito sin tener que confesar que tenían formada una banda. La Policía tiene la creencia de que detrás de estos individuos no existe ninguna organización política, sino que ellos recurren a la estratagema de adquirir un «carnet» de cualquier entidad societaria con el fin de prestar al delito carácter social. […] si bien los detenidos están afiliados al comunismo […]» («El atraco en la plaza de la Villa». op. cit.).

28 Per a la dreta, des del primer dia, eren «Extremistas rojos los del atraco en la Plaza de la Villa. Destrozaron a tiros a un pobre barrendero. Extremistas rojos.» («Quisicosas políticas». La Nación (18-XII-35), p. 4), i «como socialistas y comunistas que son, necesitaban buscar fondos para sus filantrópicos partidos» («Tribunales de justicia». El siglo futuro (14-I-36), p. 22). També l’esquerra republicana reconegué que els objectius de l’acció eren finançar organitzacions: «una banda de «gangsters» mezclada de extremistas criminales y de bandidos con ribetes postizos de stalinistas (sabido es que Stalin fué un grande atracador en beneficio de la causa).» (CASTROVIDO, Roberto. «Robo a la moderna en un barrio antiguo». El Pueblo (22-XII-35), p. 1).

29 Per exemple: «Pertenecían a organizaciones sociales extremistas, y parece que robaban por cuenta propia y para provecho propio solamente.» («Después del atraco al ayuntamiento». Mundo gráfico (25-XII-35), p. [34]); «este grupo de hombres que no vacilaron en cometer dos delitos monstruosos: manchar sus manos en la sangre de un honrado trabajador, haciendo huir la sombra del padre en un hogar modesto, y atribuir a fines sociales, que están por encima de tanta bajeza, su abominable asesinato.» (LORCA, Isidro. «El atraco de la plaza de la Villa». La libertad (14-I-36), p. 4); o el comentari irònic del periodista de La Nación (SENRA, Alfonso. «El atraco de la plaza de la Villa». La Nación (13-I-36), p. 15).

30 «Comienza la labor judicial». Ahora (18-XII-35), p. 6.

31 La precisió de la premsa trontollava: uns diaris informaren que havia estat expulsat («La vista de la causa por el atraco de la plaza de la Villa», op. cit.), i d’altres que era ell qui s’hi havia donat de baixa («Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo», op. cit.).

32 La declaració de Sánchez Canalejas que apareixia en Ahora deia expressament que els diners no eren per a armes: «-¿Ese dinero no era para comprar armas? -No, señor; para los parados y para las familias de los presos» («La vista de la causa por el atraco de la plaza de la Villa», op. cit.); en canvi, El Heraldo de Madrid informà que eren «para comprar armas para los comunistas, con el fin de defender la causa del obrero, y que no ha oído hablar de que pensaran con tal cantidad hacer donativos al Socorro Rojo y al Comité Pro Presos» («Hoy ha comenzado la vista contra los atracadores de la plaza de la Villa», op. cit.); la tercera versió «de síntesi» la donà La Voz, segons la qual els diners eren tant per a socors com per a armes: «el dinero todo lo convertiríamos en socorros y armas para la clase obrera» («Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo», op. cit.).

33 «Hoy ha comenzado la vista contra los atracadores de la plaza de la Villa», op. cit.; «Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo», op. cit.

34 «Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo», op. cit.; «La vista de la causa por el atraco de la plaza de la Villa», op. cit.

35 Ídem; ídem, p. 28.

36 «Hoy ha comenzado la vista contra los atracadores de la plaza de la Villa», op. cit.; «Vista de la causa contra unos atracadores». El Nervión, 13-I-36, p. 3; «Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo», op. cit.; «La vista de la causa por el atraco de la plaza de la Villa», op. cit., p. 27.

37 «Hoy ha comenzado la vista contra los atracadores de la plaza de la Villa», op. cit.

38 «Los ocho procesados por el atraco al ayuntamiento de Madrid han declarado esta mañana con gran desparpajo», op. cit.; «Hoy ha comenzado la vista contra los atracadores de la plaza de la Villa», op. cit.; «La vista de la causa por el atraco de la plaza de la Villa», op. cit.

39 Vegeu: «Ficha de Casimiro Chaves Romero». Centro Documental de la Memoria Histórica», DNSD-Secretaría, Fichero, 14, C0227445 (http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/10257283?nm); també León García Palacios feu el mateix escrivint al secretari general del PCE, José Díaz (vegeu: «Ficha de León García Palacios». Centro Documental de la Memoria Histórica», DNSD-Secretaría, Fichero, 24, G0109645 (http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/11292379?nm)).

40 Expediente de indulto nº 35/1936, Archivo Histórico Nacional, FC-Tribunal Supremo Reservado, Exp.23, N.36 (http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/description/7211230?nm).

41 Catálogo del Undécimo Salón de Otoño. Madrid : Asociación de Pintores y Escultores, 1931, p. 22-24, 93.

42 Catálogo del XV Salón de Humoristas. [Madrid] : Unión de Dibujantes Españoles, 1932.

43 L’Exposició declarà que «El hecho de concurrir a esta exposición significa: estar contra la guerra imperialista, contra el fascismo, por la defensa de la Unión Soviética, junto al proletariado» («I Exposición de arte revolucionario». Octubre : escritores y artistas revolucionarios, nº 6 (Abril, 1934), p. 16).

44 El darrer dibuix en As, signat i datat el 1934 («Fersal 34», Fersal sempre posava l’any en la seva signatura) apareguè el 30 de desembre del 1935, és a dir, quan Salvadores ja portava dues setmanes empresonat.

45 «Nuestro colaborador «Fer – Sal», herido en uno de los últimos combates, visita nuestra redacción». El Combatiente rojo (19-I-37), p. 2. L’article, il·lustrat amb una fotografia de Salvadores dibuixant el retrat d’un milicià en una trinxera (fotografia que també va ser reproduïda en La Batalla del 27 de gener), deia entre altres coses:

«El camarada Salvadores, popular colaborador gráfico de «El Combatiente Rojo», ha sido herido en uno de los últimos combates. Un balazo «de suerte» ha puesto a «Fersal» en trance de enfrentarse, una vez más, con doña muerte. «Fersal», temperamento aventurero, de clara conciencia revolucionaria, lucha desde el primer día en las milicias del P.O.U.M. No podía estar en otro sitio. Compenetrado con la posición del Partido […] «Fersal» combate y dibuja […] esboza el retrato de los camaradas. Uno a uno, van posando ante el retratista.».

46 A El Combatiente rojo des del núm. 1 (la capçalera d’aquesta revista és a més seva) i a POUM com a mínim des del núm. 2; és a dir, al menys des del 24 d’agost del 1936 fins al 2 de febrer del 1937, quan es prohibí tota la premsa madrilenya del POUM.

47 «Ejército de Tierra, Subsecretaría : empleos en campaña». Diario oficial del Ministerio de Defensa Nacional, año 51, n.º 7 (8 de enero de 1938), p. 69.

48 Va ser empresonat durant el franquisme i el 1945 va fer un recurs sol·licitant que se li apliqués l’indult del 1936, però no li fou concedit. El 10 de març del 1961 li concediren la llibertat condicional, però la deixaren sense efecte cinc mesos després. Morí el 4 d’agost del 1972 a Madrid, i la seva vídua Demetria Martínez Domingo demanà ser declarada hereva universal dels seus bens el 1980.

49 «Uno de los heridos reconoce a uno de los atracadores en un individuo detenido por la Policía». Ahora (1-XII-35), p. 6.

50 Vegeu les fitxes de Juan José Cruz González, Centro Documental de la Memoria Histórica, DNSD-Secretaría, Fichero, 14, C0204148, C0204149 i C0204150 (http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/11532482?nm , http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/12127817?nm i http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/11532486?nm).

51 PASTOR, Jaime. «Recordando a nuestra amiga Emma Roca». Viento sur, nº 77 (noviembre 2004), p. 125.

52 Paco Gómez Palomo, per exemple, havia conegut Emma Roca en les joventuts del PCE i junts passaren a l’ICE, segons aquest mateix relatà (testimoniatge recollit per Eulogio Fernández Izquierdo i comunicat per aquest a l’autor, 18 i 20-X-21).

53 RODRÍGUEZ ARROYO, Enrique. «El POUM en Madrid : memoria». Viento sur, nº 68 (junio 2003), p. 85.

54 GARCÍA PALACIOS, Luis; JO. MO. «Interviu con el camarada García Palacios a propósito del Partido Único». La Batalla (26-VII-35).

55 RODRÍGUEZ ARROYO, Enrique; PAGÈS, Pelai. «El POUM : guerra, revolució i resistència : conversa amb Enrique Rodríguez». L’Avenç, no. 86 (octubre 1985), p. 11; i RODRÍGUEZ ARROYO, Enrique. «El POUM en Madrid : memoria», op. cit., p. 77.

56 GUTIÉRREZ, Pepe. Retratos poumistas, op. cit., p. 346.

57 «Nuestros presos», op. cit.

58 REEVE, Charles ; RUANO BELLIDO, Raúl. Le suspect de l’Hôtel Falcón : itinéraire d’un révolutionnaire espagnol. Montreuil : L’Insomniaque, [2011], p. 23; i el seu testimoniatge ja esmentat anteriorment recollit per Eulogio Fernández Izquierdo.

59 PASTOR, Jaime. «Recordando a nuestra amiga Emma Roca», op. cit.

60 RODRÍGUEZ ARROYO, Enrique. «Teodoro Sanz». En: Enrique Rodríguez Arroyo, Quique. [Madrid : Fundación Andreu Nin, 1990?], p. 20-21.

61 KOLTSOV, Mikhail. Diario de la guerra de España. 1ª ed. Prólogo de Paul Preston. Barcelona : BackList, 2009, p. 387-392.

62 «Los atracos no son delitos sociales, sino simples crímenes comunes». La Antorcha, nº 1 (1.º de mayo de 1934), p. 3.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: