(Pincha aquí para leer en castellano)
Havíem deixat en Guillem Febrer (a) Truco una setmana després del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el setembre de 1923, moment en què li perdérem el rastre fins a la dècada següent. Només sabem, per la informació aportada pel seu net Guillermo Febrer Cifre, que durant aquests anys va tenir dos fills amb na Francisca Fullana, la seva parella: Mateu, el gener del 1927, i Bartomeu, el dia de Nadal del 1929.
… I DE L’ANARCOSINDICALISME AL REPUBLICANISME
En caure la Dictadura, els sindicats confederals tornaren a poc a poc a la legalitat i es varen reconstruir ràpidament. També els mallorquins. El secretari del Comitè Nacional de la CNT, Ángel Pestaña, vingué a Palma a finals d’agost de 1930 per parlar en un acte pro presos a la Casa del Poble i en un altre de propaganda al Teatre Victòria de la barriada de Santa Catalina.[1] No sabem si Febrer hi va assistir, però ja veurem que en qualque moment establí vincles personals amb el líder sindical lleonès.
El setmanari sindicalista Cultura Obrera va tornar a sortir a finals d’estiu de 1931 (2a època). El primer article signat per ell, publicat originàriament al setmanari manacorí Voz y Voto, és una carta de rèplica a un periodista sobre la brutal repressió de la vaga general convocada per la CNT a Sevilla pel mes de juliol.[2] El segon, de desembre, és una crítica als socialistes i a la lentitud de les reformes socials de la República.[3]
No obstant això, no podem assegurar que continués afiliat al Sindicato de la Madera Manacorense[4], ni tan sols que continués exercint l’ofici de fuster. En qualsevol cas, el juliol de 1933 l’Ajuntament de Manacor obrí l’Oficina Local de Col·locació, que rebia i seleccionava demandes i ofertes de treball, i Febrer va ser designat per fer-se càrrec de les dependències ubicades al número 1 del carrer de les Moreres, que disposava d’un servei d’informació i on es trametien inscripcions i sol·licituds de feina.[5] Obria tres hores i mitja cada dia. Més endavant es guanyarà la vida a una barberia instal·lada dins casa seva, al carrer de la Verònica, 3.[6]
El vertiginós creixement dels sindicats de la CNT a escala espanyola durant els primers mesos de la República es va frenar per mor de la greu divisió interna entre –grosso modo— radicals i moderats, que acabà en l’escissió dels anomenats trentistes, partidaris de contemporitzar amb la República per enfortir els sindicats i preparar millor la revolució. Formaren els anomenats Sindicats d’Oposició de la CNT i grups d’afinitat reunits, des de principis del 1933, dins una nova entitat anomenada Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Pestaña, després d’abandonar el càrrec de secretari del Comitè Nacional de la CNT per negar-se a convocar una vaga general en protesta per la deportació de desenes de participants en la Revolta de l’Alt Llobregat (o Fets de Fígols, el Berguedà, Barcelona), a principis de 1932, pel desembre va ser expulsat de l’organització i passarà a ocupar la secretaria de la FSL.
Per la seva banda, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB), adherida a la CNT, després d’una sèrie fracassos en diverses vagues, a finals de 1931 va fer un gir cap a la moderació per intentar reconduir la situació. Cultura Obrera passà a ser l’òrgan exclusiu del la CRTB, limitant així la influència d’elements anarquistes aliens als sindicats, i el director va ser designat directament pel Comitè regional. Tot i el poder de convocatòria d’una vaga a mitjan febrer de 1932 en protesta pels deportats de Fígols, l’anarcosindicalisme illenc entrà en crisi i es va anar escorant cada vegada més cap a les tesis més radicals.[7] Dins aquesta disputa interna, com a altres federacions, no sembla que hi hagués escissions dins els sindicats. Ara bé, pareix que Febrer s’alineà amb els moderats. No ho deduïm pels seus escrits sinó per la corresponsalia administrativa a partir del 1933 del principal diari trentista a Catalunya, Cultura Libertaria, així com del seu successor, Sindicalismo.[8]
L’any 1934, un grupet de trentistes liderats per Ángel Pestaña abandonaren la FSL davant el fracàs que va suposar no atreure’s les masses sindicalistes i, juntament amb altres elements procedents del republicanisme federal, crearen el Partit Sindicalista (PS). Aquesta curiosa criatura pretenia col·laborar amb el moviment obrer sense immiscir-se en la tasca dels sindicats (a diferència del PSOE amb la UGT i, en certa forma, de l’anarquisme dins la CNT) per intentar donar-los suport des del Parlament, ocupant un espai que fins aleshores havia posat entrebancs al desenvolupament del sindicalisme revolucionari. Doncs bé, el nostre protagonista serà corresponsal literari i administratiu del seu òrgan principal, El Sindicalista, que va començar a editar-se a Barcelona per passar poc després a Madrid. Des de les seves pàgines denuncia la misèria dels pagesos mallorquins, tot exigint l’expropiació de terres.[9] I seva és la crònica d’un míting del PS al Teatre Principal de Manacor celebrat dia 6 de gener de 1936, on intervingueren Pestaña i Josep Maria Bertran de Quintana, advocat, maçó i polític republicà procedent del catalanisme.[10] Possiblement en Truco n’era un dels organitzadors.
La visita dels sindicalistes polítics a Mallorca, que els va dur també a un acte de precampanya electoral en comú amb elements republicans al Teatre Balear, sembla que va esperonar l’organització d’una agrupació del PS a Palma.[11] En aquest sentit, cal tenir en compte que els sindicalistes de Pestaña actuaven des de mitjan 1935 col·ligats amb el Partit Republicà Democràtic Federal, presidit per l’advocat Eduardo Barriobero, cenetista i habitual defensor d’anarcosindicalistes. Així doncs, no pareix casual que sigui en Truco el presentador d’un míting a Manacor en què intervingueren Barriobero i Salvador Sediles,[12] un altre republicà federal passat a les files del PS.
Tot i això, l’únic partit del qual hi ha constància de la seva afiliació és la Unión Republicanade Diego Martínez Barrio, formada el 1934 a partir de la fusió de l’escissió més progressista del Partido Radical d’Alejandro Lerroux amb el Partido Republicano Radical Socialista de Félix Gordón Ordás. Antoni Amer (a) Garanya, l’històric batle republicà de Manacor assassinat pels colpistes el 1936, en fou un dels caps principals a escala local i espanyola, i Febrer va ser un dels vocals del partit dins el Comitè polític del Front Popular a Manacor.[13] A més, amb motiu de l’aniversari de la proclamació de la II República, l’abril de 1935 trobam Febrer entre els fundadors del setmanari manacorí d’esquerres Nosotros, on col·laborà assíduament. Malgrat el retorn al republicanisme, al periòdic encara hi podem captar el seu esperit llibertari.[14] De fet, va continuar enviant girs postals i administrant els exemplars rebuts de Cultura Obrera de la 3a època, entre 1934 i 1936.
REPRESSIÓ I EXILI
Segons l’expedient del tribunal militar que el jutjà, en començar el pronunciament militar s’uní als Carabiners que defensaren la legalitat republicana des de l’Ajuntament de Manacor.[15] Va ser pres governatiu des del 24 de juliol i de la presó de Manacor passà als camps de concentració de Sa Coma, on va ingressar l’abril del 1937, Son Granada i Capocorb Vell. Recuperà la llibertat el 24 de maig de 1938, però uns veïnats ressentits el denunciaren i tres setmanes després va entrar a complir presó preventiva a Can Mir, a Palma. Fou condemnat a mort en judici sumaríssim el 14 de novembre de 1938 per un delicte d’adhesió a la rebel·lió, però l’agost següent li commutaren la pena a presó perpètua, que des de principis de 1941 va complir a la Colònia Penitenciària de Formentera. Pel novembre del 42 va passar a la Presó Cel·lular de València i d’aquí a la d’Alcoi. També va estar tancat al Reformatori d’Adults d’Alacant. Finalment, el maig de 1943 la pena va quedar en 6 anys de presó menor i n’obtingué la llibertat condicional.[16]
Aquesta vegada no sembla que tornés a Manacor, ja que als documents del jutjat consta que vivia a Palma, al tercer pis del carrer de la Boteria, 14. Havia de complir els cinquanta anys, els set darrers els havia passat tancat i el bàndol antifeixista havia perdut la guerra; però en Truco no es va resignar i de seguida entrà a formar part de la CNT clandestina, en estreta relació amb la Regional catalana i amb l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Els cenetistes illencs es reunien en cases particulars o bars, com el Colonial del carrer de Sant Miquel o el Popular de la plaça d’en Coll, tots dos a Palma, i hi introduïen premsa anarquista procedent de la Península o bé feien servir una multicopista per imprimir propaganda. També editaren Alianza, un petit periòdic de l’ANFD els paquets del qual repartia Febrer, igual que ho havia fet altres tantes vegades. També s’encarregà de fer arribar una proposta cenetista d’unificació a l’UGT local.[17]
Complí la llibertat condicional el novembre de 1949[18] i va partir cap a Barcelona amb la seva família. Allà es varen embarcar al Cabo de Hornos Sevilla rumb a l’Argentina. Després de fer escala a Montevideo, van arribar a Buenos Aires. Llogaren una casa a San Fernando, a 24 km de la capital, la qual varen poder comprar més tard. Va treballar de fuster a la Carpintería Vaquer, l’amo de la qual era el seu cosí Antoni Vaquer, mestre tallista natural de Palma.[19]
Guillem Febrer Truco va morir en data i per malaltia encara indeterminades, al començament de la dècada dels seixanta. Va exercir un paper crucial en l’organització de l’anarcosindicalisme a Manacor i en la implantació del sindicalisme revolucionari a la regió. La seva trajectòria com a líder sindical, marcada per la participació activa en vagues, assemblees i mítings, ens ha mostrat el seu compromís amb la millora de les condicions laborals i l’educació de la classe obrera.
Un compromís que va continuar després dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i el cop d’estat del 1936, mostrant un sentit pràctic i una capacitat d’adaptació notables, passant del republicanisme al sindicalisme revolucionari per tornar més tard al republicanisme i al sindicalisme polític, tot i mantenir intactes els seus ideals de justícia social i solidaritat obrera. La seva història no sols informa sobre el desenvolupament de l’anarcosindicalisme a Mallorca, sinó que també ofereix un exemple de resistència i perseverança davant de l’adversitat. A través dels seus escrits, accions i lideratge, Febrer va deixar una empremta indeleble en el moviment obrer mallorquí, malgrat els intents d’enterrar la història de la CNT illenca mitjançant el silenci i la manipulació per part de tiris i troians.
[1]EL Obrero Balear (a partir d’ara OB), 30 d’agost de 1930.
[2]Voz y Voto. Semanario independiente, Manacor, 26 de setembre de 1931; Cultura Obrera (a partir d’ara CO), 17 d’octubre de 1931.
[3]CO, 12 de desembre de 1931.
[4]Sobre la continuïtat del sindicat de la fusta, vegeu: Sindicato de la Madera Manacorense, Arxiu del Regne… Cit.
[5]TUGORES, Antoni (2004), La història robada. El batle Antoni Amer ‘Garanya’ (1882-1936). Palma: Documenta Balear
[6]Juzgado Permanente de la Comandancia Militar de Baleares. Plaza de Palma de Mallorca, Causa 214/ 1938. Arxiu Memòria de Mallorca (reproducció de les causes judicials franquistes de l’Arxiu del Jutjat Togat Militar Territorial núm. 33 de les Illes Balears).
[7]Per seguir la dinámica de la CNT illenca entre 1931-1936, vegeu: GABRIEL, Pere (1973), El moviment obrer a Mallorca… Op. cit., pp. 211-220 i 259-263.
[8]Cultura Libertaria, 19 de gener de 1933; Sindicalismo, 4 d’agost , 1 de setembre, 10 de novembre de 1933, y 14 de març de 1934.
[9]Febrer, G. “Miseria en el campo”, El Sindicalista, Madrid, 16 de maig de 1936.
[10]“Manacor”, El Sindicalista, Madrid, 25 de gener de 1936.
[11]La Libertad, Madrid, 21 de gener de 1936.
[12]No hem aconseguit datar l’esdeveniment. Informació extreta de: Juzgado Permanente de la Comandancia Militar de Baleares… Cit.
[13]Boletín Oficial de la Provincia de Baleares, 7 de gener de 1937; Causa General (Manacor, Islas Baleares). Archivo Histórico Nacional, FC-CAUSA_GENERAL, 1458, Exp.34; Juzgado Permanente de la Comandancia Militar de Baleares… Cit.
[14]Nosotros. Semanario local, Manacor, 11 d’abril de 1936.
[15]Juzgado Permanente de la Comandancia Militar de Baleares… Cit.
[16]Ibidem.
[17]GINARD, David (1991), La resistència antifranquista a Mallorca (1939-1948). Palma: Documenta Balear, pp. 41-44 i 57; GINARD, David (2012), Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer a les Balears (1930-1950), volum I. Palma: Documenta Balear, pp.207-208.
[18]Juzgado Permanente de la Comandancia Militar de Baleares… Cit.
[19]Conversa amb Guillermo Febrer (net), 23 de febrer de 2023.
Ser Histórico 