Havien estat uns dies d’octubre convulsos els d’aquell 1934. L’Aliança Obrera (la confluència del Bloc Obrer i Camperol, el PSOE, la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, l’Esquerra Comunista i la Unió de Rabassaires) havia convocat una vaga general en contra de l’entrada de la CEDA al govern de la República, liderat pels radicals de Lerroux. A Astúries, els miners havien pres amb armes i dinamita el control de les principals conques mineres. A Andalusia, els jornalers s’havien declarat en vaga. I a Catalunya, rabassaires i jornalers també havien secundat la crida.
La plana de Lleida, el Camp de Tarragona, el Penedès i el Vallès eren els punts més calents de la conflictivitat rabassaire i pagesa. S’havien cremat esglésies i destruït collites, davant del suport de la jerarquia a les pràctiques caciquils i el recurs presentat per la Lliga a la Llei de Contractes de Conreu, respectivament. La situació havia arribat al seu límit. Tres anys després d’haver fet fora els Borbons de l’Estat, la República no garantia els anhels de justícia, llibertat i igualtat que havien promogut durant el segle XIX els ideals republicans. Les classes populars, fartes d’abusos dels patrons, de controls caciquils, de desnonaments de famílies rabassaires i arrendatàries de les terres que cultivaven, decideixen prendre partit actiu en la vida pública amb la afiliació a sindicats i partits obreristes. Es posava de manifest que tot i haver fet fora a Alfons XIII, les relacions de poder i explotació que havien caracteritzava la monarquia, no havien canviat amb la República.
Entre el 5 i el 6 d’octubre, centenars de rabassaires del Penedès i el Vallès es concentren a Martorell amb la intenció de marxar sobre Barcelona per forçar a la Generalitat, i a Companys, a moure fitxa davant la Vaga general que s’havia convocat a tot l’Estat i que a Catalunya s’havia secundat. Els rabassaires, prenen partit política de la situació i declaren l’Estat Català. Amb els pagesos a les portes d’Esplugues de Llobregat, Companys no n’hi queda cap altre que veure’s forçat a decantar la balança a favor dels que havien estat els seus companys de lluita i que havia defensat com advocat laboralista durant els anys de la Dictadura de Primo. El dia 6, Companys declara l’Estat català dins la República Federal espanyola, entroncant amb aquella idea de l’Espanya federal de Pi i Margall i Valentí Almirall i que s’havia estès durant el darrer terç del segle XIX i principis del XX per tota l’orografia catalana a través d’ateneus, federacions obreres i sindicats de pagesos.
Les conseqüències de la declaració de Companys el 6 d’octubre no es van fer esperar. El Capità General de Catalunya, Domènec Batet, va ocupar la Generalitat i va detenir al govern en ple, que seria portat al vaixell-presó Uruguay, a Cadis. De la mateixa manera, l’exèrcit, juntament amb les forces paramilitars del Somatent (format per voluntaris), van intervenir en la majoria de pobles de les zones conflictives durant aquells dies d’octubre, detenint-te els principals dirigents obreristes. A nivell institucional, es suprimien l’Estatut i la Llei de Contractes de Conreu, al mateix temps que s’intervenia la el govern de la Generalitat. A partir d’ara, i fins al seu restabliment el febrer de 1936, faria les funcions d’una delegació del govern central amb membres de la Lliga Regionalista i amb Francesc Cambó al capdavant (el candidat de la CEDA a Catalunya). Així l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la patronal agrària catalana que compartia il·lustres militants amb la Lliga, podia estar tranquil·la i sabia que una vegada més les estructures de l’Estat estarien al servei dels seus interessos. Arrel de les reivindicacions fetes pels pagesos per aplicar la Llei de Contractes de Conreus, jutges, cacics i propietaris, acompanyats de la Guàrdia Civil, van seguir desnonant als pagesos de les seves terres per ser incapaços de retornar-los-hi les pagues que no havien hagut de satisfer durant la l’aplicació de la llei de conreus. Així, amb els instruments de l’Estat, els patrons catalans marginaven a la misèria als més desafavorits, perpetrant unes relacions de poder arbitràries i garantint, per sobre de tot, la permanència al culte de la sacro-santa propietat privada.
Bibliografia
- Jackson, G. (1984) “La insurrección de octubre de 1934 en España”, Estudios de Historia Social, 31, pp. 23-36.
- López Esteve, M. (2013) Els Fets d’Octubre de 1934. Barcelona: Editorial Base.
- Macarro, J. M. (2000) Socialismo, República y revolución en Andalucia (1931-1936). Sevilla: Universidad de Sevilla.
- Mayayo Artal, A. (1995) De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994. Catarroja : Afers.
- Pomés Vives, J. (1998) Sindicalisme pagès i republicanisme popular a Catalunya (1918-1930). La Unió de Rabassaires: entre el radicalisme obrerista i la via cooperativista. Tesis doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.
Ser Histórico 
A Girona, l’últim llibre sobre el tema és La lluita per la terra, d’en Pere Bosch, que posa una mica d’ordre a la gran sopa de sigles que caracteritzà el sindicalisme agrari a la regió de Girona durant el primer terç del segle XX. Una virtut necessària i útil. Per les seves pàgines desfilen els primers sindicats agrícoles, controlats pels propietaris; el sindicalisme catòlic, emergit del palau episcopal; la USA, un intent de reciclatge dels anteriors amb tocs “cooperativistes” per adaptar-se al nou règim republicà; la federació provincial enllestida per la USC; l’ASA, més autònoma, més lligada als pagesos i amb una estructura més horitzontal; l’intent fracassat d’organitzar la UdR a la regió; i la dotzena i mitja de municipis on la CNT aconseguí constituir sindicats de pagesos, de vegades com a seccions de federacions locals.
El llibre ens presenta una radiografia de la conflictivitat pagesa a la regió, lligada als desnonaments, la revisió de rendes, la derrota dels pagesos als jutjats, el pegat de la “llei petita” i el fracàs de la Llei de contractes de conreu. També l’impuls del sindicalisme agrari per la Mancomunitat, alguns clergues i els capdavanters polítics, que ho veien com a un mur de contenció front el sindicalisme revolucionari. L’intent xocava contra els interessos dels hisendats, que no cedien prou, provocant amb la seva actitud conflictes per tota la regió. Amb l’arribada de la república, l’empenta pagesa s’enfortí i trobà la complicitat d’ERC, la USC i el BOC, que intentaven sumar els pagesos a les seves bases electorals. Els enfrontaments entre els partits polítics en la seva disputa pel vot foren inevitables. L’ASA, al enfrontar-se electoralment amb ERC i la USC (molt aviat un apèndix d’ERC) i el BOC, cavaria la seva pròpia tomba.
Tot i que al Baix Empordà augmentà la venda de masos des de la proclamació de la república, els conflictes demanen reformes o repressió, i l’autor esmenta els personatges partidaris de les reformes, des de les propiciades per Pelai Negre o Camps i Arboix –equiparables, malgrat que l’autor els consideri en les antípodes– a les demanades per l’ASA, els germans Purcallas o els pagesos de Torroella de Montgrí –que sí tenien components socials–, passant pels decrets del govern espanyol. Alguns dirigents de l’ASA i del BOC exhortaren a passar de les paraules als fets, i l’estiu de 1932 demanaren als pagesos que retinguessin la meitat de la renda que pagaven als propietaris. Alguns seguiren el consell i, d’immediat, Claudi Ametlla els titllà de subversius, ERC de pertorbadors i el partit del governador d’anarquistes i de concomitància amb el cop de Sanjurjo. Purcallas aprofità per mirar d’adherir l’ASA a la UdR, i l’assemblea de l’ASA per recolzar les retencions de rendes. La “llei petita” intentà taponar el forat obert entre els pagesos i ERC, i la USC dedicà esforços a enllestir una federació provincial agrària, amb algun èxit organitzatiu i electoral.
Fetes les presentacions, anem al moll de l’os: la lluita pel poder, és a dir, el control social dels municipis. Amb interessos polítics contraposats, aquí sí, Pelai Negre i Camps i Arboix difereixen pel que fa al missatge, és a dir, la propaganda, tot i que disfressada de postulats ideològics. Tant la Lliga com Esquerra defensaven, amb vots i fets concrets, la propietat i la renda sostreta als pagesos. La diferència estava en què ERC pretenia controlar-la legalment per acontentar arrendataris i parcers. I a aquesta finalitat responien les comissions arbitrals, creades a l’empar de la “llei petita”, una llei que, lluny de defensar els interessos dels pagesos, es limitava a fer l’ullet als conreadors que havien gosat demanar revisió de rendes als jutjats, on havien perdut. Per afectar a tan pocs, ERC propagava la llei com a una bestreta de la futura reforma agrària catalana, que plasmarien en una llei de contractes de conreu.
El capítol dedicat a aquesta llei –més moderada que la reforma agrària del govern espanyol, ja prou moderada– ens presenta les possibles conquestes pageses sobre el paper, no sempre respectat per la crua realitat quotidiana: més garanties de continuïtat en l’explotació de la terra, unes rendes controlades pels poders públics, el reconeixement de les millores i la possibilitat d’accedir a la propietat. També la persistència de la parceria, una concessió als terratinents. Aquests, però, la van combatre a sang i fetge, en base a la incompetència del parlament català en legislació social. Van aconseguir una sentència d’inconstitucionalitat. Recordem que Macià i Largo Caballero havien pactat el vot positiu dels socialistes a l’estatut de Catalunya en base a l’absència de legislació social al text. Tot i que l’autor no fa esment, persistint en el tòpic, les negociacions entre els governs espanyol i català continuaren, i el 30 de setembre el BOGC publicà la redacció definitiva de la llei mitjançant un reglament d’aplicació. Dos dies després, Semper acceptà el text i dimití com a president del govern.
El penúltim capítol està dedicat a “la revolta dels pagesos”, insistint en un altre tòpic força arrelat. El cert és que el cop de força del 6 d’octubre fou enllestit per la Generalitat, amb especial protagonisme de la facció més reaccionària i nacionalista i la col•laboració de l’Aliança obrera, bastant controlada pels futurs militants del POUM. Cert que alguns pagesos, encoratjats pels dirigents d’ERC, es passejaren amb escopetes pels seus municipis. Cert també que els pagesos resultarien les principals víctimes de la repressió. A Girona, la revolta fou organitzada per Amadeu Oliva, el comissari d’ordre públic de la Generalitat, que repartí alguns fusells entre els homes del BOC que, un any després, militarien al POUM. La CNT la considerà un simple moviment polític i no participà, com no es va involucrar en les campanyes de revisió de rendes, que veia com pur reformisme per a mantenir el sistema. Alguns llibertaris de la regió, malgrat les consignes de la confederació, sí participaren de valent en la revolta. Palafrugell és un exemple.
El curt capítol final mostra les conseqüències favorables que per als pagesos va suposar la victòria del Front d’esquerres. Era el context propici per a impulsar la UdR a la regió. És el que van fer des d’ERC, aconseguint consolidar-la al llarg de 1937, a mida que la revolució anava perdent pistonada, com a sindicat oficial de la Generalitat.
En suma, un llibre útil, amb una redacció que atén els interessos ideològics de l’autor, un polític professional. Sembla lògic que en una regió on, l’any 1936, el 75% dels propietaris tributava pel 15% de la terra, i on el 78,5% dels cap de casa pagesos estaven mancats de prou terra de conreu en propietat per a subsistir, necessita estudis que tinguin en compte les relacions socials i econòmiques de la majoria dels pagesos, inclosos el 16% dels cap de casa pagesos que aleshores vivien de jornals, perquè no tenien ni un pam de terra que conrear. No és el cas d’aquest llibre. Ni el de cap altre. Ni d’aquí, ni d’en lloc, ja que les xifres de Tarragona són encara més esfereïdores, i les de Lleida semblants, amb la particularitat de què a la “terra ferma” els terratinents s’apinyaven majoritàriament a les rengles d’ERC. Per això, no podem estranyar-nos de les paraules de Purcallas a L’Autonomista recordant la revolució: “Tot des dels primer moments es vulgué col•lectivitzar. En els cafès i en els llocs de reunió, la febre dominant consistia en parlar de la nova economia a crear […] la consigna severa arribava als racons més allunyats; tant és així que, aquella retrunyia a les valls, al planell i a la muntanya alta. I amb un ritme accelerat com si el traspàs d’una o [a?] altra economia l’amparés la vara màgica del Messies, tot es col•lectivitzava o s’incautava; els ramats, les granjes, les riqueses forestals, els camps experimentals, etc.”. Ja el 15 d’agost de 1936, Alexandre Deulofeu intuïa que “la transformació serà tan radical que depassarà totes les prevencions” [acte fallit per previsions?], i el dia 22 veia Catalunya com el “gressol de la futura organització social del món”, perquè “estem realitzant experiments de socialització o comunització dels quals no en dubten, en sortirà l’estabilització d’un règim social, que fent desapareixer els privilegis de classe, portarà la pau i el benestar als únics homes que tenen dret a la vida o siga, els que treballen”. Música per amansir les feres.
Me gustaLe gusta a 2 personas