És habitual que polítics, institucions i mitjans espanyols afirmin que Espanya és la nació més antiga d’Europa i que fa 500 anys que està unida. És el que va dir Mariano Rajoy davant del Comitè Executiu Nacional del PP el 25 de novembre del 2013. “Rajoy dice que nadie en sus cabales puede esperar que decida en contra de la unidad de España».1.
Des de Catalunya, altres polítics, institucions i mitjans asseguren, per la seva banda, que la Guerra de Successió fou una guerra d’Espanya contra aquella. De fet, La Generalitat de Catalunya va organitzar el 2013 un simposi per analitzar les conseqüències de l’acció política d’Espanya en relació amb Catalunya des del segle XVII.2.
Quan hom afirma que fa 500 anys que Espanya està unida es fa referència al matrimoni d’Isabel de Castella i de Ferran de Catalunya-Aragó el 1469. Tots dos regnes, però, conservaren lleis, institucions de govern, moneda i llengües. A més, els habitants de Castella eren considerats estrangers a la Corona d’Aragó i els d’aquesta ho eren a Castella. Jaume Sobrequés en Història de Catalunya (2007) fa esment del que escrigué un ambaixador italià a la cort de Felip II el 1576 sobre el manteniment a la Corona d’Aragó del vell ordre constitucional medieval. SOBREQUÉS (2007:98):
Els testimonis dels observadors estrangers posen de manifest, però, que es mantenia el vell ordre constitucional heretat de la baixa edat mitjana. I el mateix es pot dir dels altres estats que integraven la Corona d’Aragó. Així, el 1576, un ambaixador italià a la cort de Felip II escriurà, tot parlant dels catalans: “Es governen segons lleis i ordinacions pròpies gairebé en forma de república, sense que el rei hagi pogut prevaler en res contra ells, ni en matèria de govern, ni en matèria de justícia, ni en matèria de diners, de totes les quals coses els aragonesos en són absoluts patro.3
Mort Carles II (1665-1700) sense descendència s’inicia la Guerra de Successió el 1701 entre els partidaris de Felip V, el Borbó que havia accedit al tron i Carles d’Àustria, que tenia el suport dels territoris de la Corona d’Aragó
Agustí Alcoberro afirma que la guerra va provocar la mort directa o indirecta d’1.200.000 persones. El conflicte enfrontà els estats borbònics –la França de Lluís XIV i l’Espanya del seu nét, Felip V– i els estats de la Gran Aliança de La Haia –Anglaterra, esdevinguda la Gran Bretanya el 1707, les Províncies Unides dels Països Baixos, els dominis dels Habsburg a l’Imperi Germànic i Hongria així com els petits estats de Savoia i Portugal.4.
La desfeta austriacista a Almansa el 25 d’abril del 1707 obrí les portes de València al duc de Berwick el 8 de maig. Paral·lelament, a Aragó, el duc d’Orléans entrava a Saragossa el dia 26, la qual cosa suposà un cop mortal per a les seves lleis i institucions pròpies.
El 29 de juny de 1707, Felip V signava el Decret de Nova Planta abolint els furs d’Aragó i de València. El monarca hi palesa la intenció de castigar aquests territoris per la seva rebel·lió i “por justo derecho de conquista” derogar-ne tots els furs, privilegis i costums. Es tractava de reduir els regnes d’Espanya a unes mateixes lleis, les de Castella. Aquest fet provocà un gran descontentament a València, segons recullen Manuel Ardit, Albert Balcell i Núria Sales a Història dels Països Catalans. De 1714 a 1975, així com provocaren també la repressió exercida pel capità general de la ciutat, el cavaller d’Aspheld, l’ordre de desarmament general, la depuració administrativa i la pressió fiscal5.
El govern del nou regne tenia com a pilars fonamentals el capità general i l’Audiència i el territori valencià fou dividit en tretze corregiments que substituïren les antigues governacions forals.
Un trets característic de la supressió del règim foral valencià va ser que s’abolí, fins i tot, el dret privat, la qual cosa no succeí als altres regnes de la Corona d’Aragó. El castellà es convertí en llengua oficial i tots els organismes hagueren d’adoptar-lo des del mateix any 1707. De fet, La Nova Planta, tot i seguir un patró comú arreu, fou distinta a cada regne de la Corona d’Aragó, Va canviar les institucions pròpies de cadascun d’ells per unes de noves semblants a les castellanes, però, segons Onofre Vaquer, no creà un estat espanyol unificat, no unificà el sistema fiscal ni imposà de manera estricta les lleis castellanes excepte, precisament, a València on s’introdueixen també els impostos castellans, cosa que no s’hauria pogut fer amb els furs valencians en vigor.6.
El 1711, França i Anglaterra iniciaren les converses de pau que culminaren en el Tractat d’Utrech (1713). En ell, les potències aliades, tret d’Àustria van reconèixer Felip V com a rei d’Espanya i, en la pràctica, va significar l’abandonament dels catalans per part dels anglesos a la defensa dels privilegis dels quals s’havien compromès a Gènova el 1705.Felip V n’exigí la rendició sense condicions. Joaquim Albareda a La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) es refereix al respecte a les gestions de l’ambaixador del rei borbó. ALBAREDA (2010:383):7.
Entre tanto, ¿cuál fue la postura del embajador Monteleón en Utrecht? En relación con el proyecto de evacuación de Cataluña presentado por el conde de Sinzendorf rechazó el artículo 9 que rezaba: “La Provincia de Cataluña gozará de sus antiguos privilegios, cambiándolo por Se acuerda el perdón de los catalanes a petición de S. Mag. Británica. En respuesta a las instancias del conde de Dartmouth a favor de los privilegios catalanes, respondió que la intención de Felipe V era limitarse a la concesión de la amnistía porque en lo tocante a los privilegios que los reyes, por pura bondad, otorgaron a los catalanes, se han hecho indignos de ellos por su mala conducta.
Després d’Utrech, ja no hi havia esperances per als austriacistes i la nit de l’11 al 12 se setembre del 1714, Barcelona capitula tot rendint-se incondicionalment al duc de Berwick. Dies després. el 15 de setembre el mateix Berwick dicta una ordre de desarmament de la població que establia la mort per als infractors.
És la fi de l’estat català. En substitució de l’antic govern català es crea una Real Junta Superior de Justicia y Gobierno. es dissolen la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent. Foren destituïts, igualment, els bisbes de Solsona, Vic i Tarragona, favorables a l’arxiduc Carles. Se segresten els llibres publicats durant el regnat d’aquest i a Barcelona, centenars de cases del barri de la Ribera són enderrocades per construir-hi una fortalesa per a controlar l’urbs, la Ciutadella.
D’altra banda, cal remarcar l’ocupació militar per part de l’exèrcit borbònic ja que les tropes en guarnició oscil·laren entre vint mil i trenta mil efectius durant la primera meitat del segle. Sobre aquest punt afirma TORRAS I RIBÉ (2005:266):
De totes maneres, la xifra dels contingents dels exèrcits borbònics que restaren acantonats a Catalunya en els mesos posteriors a la capitulació era manifestament desproporcionada per a temps de pau. Segons els diversos autors oscil-larà entre 25.000 i 30.000 soldats. En tot cas, no baixà mai per sota dels 20.000 efectius, fins i tot en les etapes de menor presència militar. És a dir, durant tot el segle XVIII, Catalunya hagué de suportar la presència intimidatòria d’un monumental exèrcit d’ocupació,-distribuït de manera desigua per les diferents contrades-, equiavlent a un soldat per cada 25 o 30 habitants.
A diferència del que passà a Aragó i València en què les noves institucions borbòniques foren imposades precipitadament, a Catalunya l’elaboració del Decret de Nova Planta fou lenta i minuciosa i en la redacció hi participaren el jurista Francesc Ametller i l’intendent José Patiño.
En la nova estructura de poder, el capità general era la màxima autoritat i en la seva figura requeien les funcions de l’antic virrei, de comandant de l’exèrcit i de governador de Catalunya. La Real Audiencia, en substitució de l’antic tribunal suprem de justícia incorporava funcions governatives i estava presidida pel capità general. Tots dos formaven el Real Acuerdo. Les antigues vegueries foren substituïdes per dotze corregiments que assumien la governació territorial, presidits per la figura del corregidor, i pels tinents de corregidors o alcaldes majors.
D’altra banda, la Nova Planta deroga la condició d’estrangeria entre els diversos regnes, cosa que permeté al natural d’un regne obtenir càrrecs en un altre, tant civils com eclesiàstics.
A la pèrdua de poder polític s’hi afegeix la forta càrrega fiscal simbolitzada sobretot per la imposició del Real Catastro8 dels estralls del qual entre els camperols en fa esment Francesc Gelat, un pagès de Santa Susanna el qual es queixa, igualment, dels abusos de les tropes borbòniques. El Real Catastro va ser instaurat pel reial decret el 9 de desembre de 1715, calcat de la taille francesa. Del cadastre personal n’estaven exempts Església i noblesa, a més de certes professions. Els no exempts pagaven poc més d’un 8% de sous o jornals, o d’un 10% d’utilitats, calculats a preu alçat sobre un nombre fix de dies de treball anuals: 100 per als jornalers del camp, 150 o 180 per als de la ciutat. Ara bé, del cadastre reial que gravava totes les cases i terres, ningú no se n’eximia.
Onofre Vaquer Bennasar en Mites i tòpics de la història d’Espanya i de Mallorca hi troba, però, un aspecte positiu des del punt de vista econòmic ja que, segons ell, Catalunya es veié beneficiada per la política dels Borbons9.
Una altra conseqüència de la desfeta fou la imposició del castellà la qual esdevé, com a València el 1707, llengua de l’administració i la Real Audiencia en substanciarà les causes.
Quedava encara, però, un reducte austriacista: Mallorca, illa que resistí fins al juliol del 1715 quan es rendí al general d’Aspheld les tropes del qual hi havien desembarcat el mes anterior. Com a Aragó, València i Catalunya, aquí també són abolits els furs i institucions propis com a càstig per l’hostilitat envers Felip V. Així, el virrei és substituït pel capità general, representant de l’autoritat central i que té al seu càrrec l’organització política i militar de l’illa.
El Gran i General Consell és dissolt i les seves competències passen, aquí també, a la Real Audiencia, presidida pel Capità General i composta del regent, cinc ministres o oïdors i un fiscal, quasi tots castellans.
Com a Catalunya, es creà el Real Acuerdo, nova institució jurídica que tenia com a funció primordial de mitjançar en aquells assumptes relacionats amb la justícia. El presidia el Capità General i estava format per la conjunció d’aquest i de l’Audiencia.
Quant a l’administració municipal, aquesta corre a càrrec d’un nou Ajuntament on els antics jurats, perden les prerogatives i reben el nom de Regidors.
Arribats aquí podem plantejar si la Guerra de Successió va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya o els diferents territoris de la Corona d’Aragó. S’ha de tenir en compte que Espanya i Catalunya no existien tal com són ara a l’època. Ni tan sols amb la Nova Planta es va crear un estat espanyol unificat ja que no hi havia unitat fiscal. Hobbsbawm subratlla la modernitat del concepte de nació moderna i de tot el que s’hi relaciona. HOBBSBAWM (1991:18):
Antes de 1884, la palabra nación significaba, sencillamente, la colección de los habitantes en alguna provincia, país o reino y también extranjero. Pero en 1884, se daba como definición estado o cuerpo político que reconoce un centro común supremo de gobierno y también territorio que comprende y aun sus individuos, tomados colectivamente, como conjunto, y en lo sucesivo el elemento de un estado común y supremo ocupa un lugar central en tales definiciones, al menos en el mundo ibérico.10.
Els partidaris de Felip V no eren “anticatalans”11 Onofre Vaquer remarca que, al principi, tots acceptaren el testament de Carles II i reberen amb tedeums el nou rei, que anà a Barcelona, hi jurà les constitucions de Catalunya i fou proclamat monarca (Felip IV). Afegeix, a més, l’historiador mallorquí que les Corts celebrades per Felip V el 1701-1702 van ser considerades les més favorables. I que les aspiracions de la burgesia quedaren satisfetes amb la creació de la Companyia Nàutica Mercantil i Universal, la concessió de port franc a Barcelona.
Felip V, a més, cal recordar-ho, no va destruir les llibertats i constitucions de navarresos i bascos i aixó va ser així perquè no s’havien revoltat contra ells al contrari que els territoris de la Corona d’Aragó.
Els austracistes, de la seva banda, tampoc no eren “catalanistes”. VAQUER (2010:151):12
Entre els tòpics que molta gent creu realitats històriques hi és el fet de creure que els austriacistes o maulets defensaven la llengua catalana […] Resulta que els austriacistes escrivien en castellà en les sentències dels tribunals i en l’ensenyança de primeres lletres, no Felip V. Els intel·lectuals austriacistes més importants com Feliu de la Penya o Castelleviu, escrivien llibres en castellà. Fins i tot els pamflets austriacistes a Barcelona s’editaven en castellà, com es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, a la col·lecció Fullets Bonsoms.
Per descomptat afirmar que Espanya és la nació més vella d’Europa i que te cinc segles d’existència no té el més mínim fonament. José Enrique Ruiz-Doménec, especialista en l’Edat Mitjana i Europa ho explicava així en una entrevista el 2015 a eldiario.es:
Los Reyes Católicos no crean la unidad de España, lo que hacen es una unión dinástica para sostener un proyecto político común entre reinos disímiles que llevaban siglos de enfrentamientos. No crean un Estado único ni crean una nación, pero en cambio evitan que los diferentes reinos hispánicos sobre los que ellos son reyes vuelvan a pelearse entre sí, tengan intereses comunes, y eso ya era mucho.
I afegia sobre les declaracions reiterades de Rajoy al respecte:
Si cuando surge el desafío soberanista el presidente del Gobierno dice que eso es un “retorno a la Edad Media” o una de dos, o no sabe nada de lo que fue la Edad Media o desconoce la realidad soberanista catalana; o quizás ambas, no sabe ni una cosa ni otra. Me preocupan por igual ambos aspectos de su ignorancia. El primero explica por qué el Estado se desentiende del rigor y la excelencia en el estudio de la historia en nuestros centros docentes; el segundo explica que se puede ser presidente del Gobierno sin saber política, ni actuar a través de ella. Todo esto es insólito13.
L’estat-nació espanyol es va crear durant el segle XIX i així ho palesa la declaració a les Corts del politic i escriptor Antonio Alcalá Galiano– que exercí de ministre de Marina el 1836 i, posteriorment, de Foment- l’any 1835: “Un dels objectius que ens hem de proposar nosaltres és fer la Nació espanyola, una nació que no ho és ni ho ha estat fins ara”.14
L’intent de creació de l’esmentat estat-nació inspirat en el model jacobí francès –Un Estat, una nació, un mercat– no va reeixir en el cas espanyol. Segons Joan Campàs, les causes rauen en el fet que l’educació es va deixar en mans d’institucions clericals, més interessades a fabricar catòlics que espanyols i que del servei militar se’n deslliuraven les classes benestants, entre d’altres.15
La Guerra de Successió, en conclusió, no va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya perquè cap de les dues no existien com a estats moderns.
Ser Histórico 