El cop d’estat de juliol del 1936 va triomfar a Galícia, Navarra, Àlaba, a les Pitiüses i a Mallorca. En aquests territoris el gallec, l’èuscar i el català, respectivament, hi eren usats en major o menor grau a l’època. En el cas de Galícia i les Illes, l’idioma del país estava molt estès i la gran majoria de la població el feia servir habitualment. A Àlaba i Navarra, per contra, la situació era distinta ja que es tractava de territoris territorialment bilingües i el castellà era la llengua pròpia de bona part dels seus habitants.
En les eleccions de febrer del 1936 es configurà a Galícia un mapa polític particular. El Partido Galeguista s’havia adherit al Frente Popular i n’havia determinat la victòria a les circumscripcions de Pontevedra i A Coruña. A Lugo es va imposar el centre i l’esquerra mentre que Ourense fou l’única circumscripció en què la dreta va triomfar i, a més, de manera folgada. D’altra banda, Galícia fou l’únic territori en què el nou Partido Centro Nacional Republicano de l’aleshores president del consejo, Emilio Portela Valladares (Pontevedra, 1867-Bandol, França, 1952) tenia una certa presència 1
|
A Coruña |
Lugo |
Ourense |
Pontevedra |
|
|
FP i galleguistes |
153.435 vots (13 diputats) |
7.065 (7) |
48.200 (2) |
103.436 (10) |
|
Dreta i radicals |
127.008 (4) |
87.401 (3) |
91.768 (6) |
71.321 (2) |
|
Centro Nacional Republicano (Portela Valladares) |
65.970 (0) |
98.715 (7) |
80.664 (2 i després 1) |
70.350 (1) |
|
Independents |
– |
43.304 (0) |
– |
– |
|
PR radicals |
– |
– |
63.128 (1 i després 0) |
|
|
Falange |
18.704 (0) |
– |
– |
– |
El Partido Galeguista obtingué tres diputats a Corts entre els quals Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (Rianxo, Galícia, 1886-Buenos Aires, 1950) que sortí elegit diputat per Pontevedra i comptava el 1936 amb uns 5.000 militants. L’òrgan del partit era el setmanari A Nosa Terra.2
El Partido Galeguista i Castelao havien estat els principals impulsors de la reinvindicació autonomista que culminà amb la celebració del referèndum per a aprovar l’Estatut el 28 de juny de 1936. Comptava amb el suport de totes les forces del Frente Popular i també dels centristes i de l’escissió conservadora dels galleguistes (la Dereita Galega) mentre que la dreta hi propugnà l’abstenció. El resultat va superar totes les expectatives ja que hi va haver una participació del 74’52% i el sí obtingué 993.351, sobre 1000.963 vots vàlids.3
L’article 4 del preliminar del títol primer de l’Estatut disposava que «Seran idiomas oficiais en Galicia, o castelán e o galego» i exigia el coneixement de l’idioma «os funcionarios que se designen para actuar na Rexión». Establia, igualment, que qualsevol escrit presentat davant d’un tribunal o autoritats redactat en gallec hauria de ser traduït en castellà si ho demanava la part interessada.
Quant a l’ensenyament, l’article 15 estipulava que:
Nas Escolas primarias da Rexión e nas do Estado, será obrigatorio o ensino das linguas galega e castelá, e nos Institutos e nas Escolas Normais crearanse as materias de Lingua, Literatura, Xeografía e Historia de Galicia.4.
Les guarnicions gallegues se sublevaren una mica més tard que les de la resta de la Península i les dels arxipèlags. Entre el 20 i el 21 de juliol hi sortiren les tropes al carrer amb importans enfrontaments a Vigo, Ferrol i A Coruña principalment. La resistència a l»urbs viguesa i comarques de l’entorn va durar fins al 28 del mateix mes, però, al final, la superioritat dels sublevats en va determinar la victòria i l’esclafament dels resistents, bàsicament membres de la CNT i de la FAI.5
L’inici de la Guerra Civil va suposar la interrupció immediata dels fins aleshores progressiu augment de ús públic de la llengua gallega. Així va desaparèixer tota la premsa escrita en gallec com ara A Nosa Terra a A Coruña i Nós a Ourense i molta que, alternant amb el castellà, es mostrava oberta a l’idioma propi. Seria el cas de Resol a Santiago de Compostela i Lugo o del Boletín de la Real Academia Galega a A Coruña que reapareixerà el 19426. D’altra banda, diaris com El Pueblo Gallego de Vigo, el periòdic més pròxim a les tesis galleguistes, (fins que el 1934 se n’apartà per passar a donar suport als centristes de Portela Valladares) va ser incautat pels colpistes el 31 de juliol del 1936 i convertit en òrgan de la Falange.7
La repressió que va patir el món de la cultura i el galleguista en general fou implacable. Així ho posa de manifest Claudio Rodríguez Fer en A literatura en Galicia durante a guerra civil (Edicións Xerais, 1994).
Foi o caso de nomes tâo ilustres como Alexandre Bóveda (secretario de organizaçao do Partido Galeguista e impulsor do Estatuto de Autonomia, Axel Casas (editor e presidente galeguista da Câmara de Santiago de Compostela, Camilo Díaz Baliño (pintor e cenógrafo), Víctor Casas (director do jornal galeguista A Nosa Terra, Johán Carballeira (jornalista, poeta e presidente de Câmara), Roberto Blanco Torres (poeta e jornalista), Xaime Quintanilla (presidente socialista da Câmara de Ferrol), Xoán Xesús González (jornalista e fundador da Uniâo Socislidts Galega, Víctor Fráiz (mestre e fundador da sindical Federaçao de Trabalhadores do Ensino), Darío Álvarez Limeses (doutor e jornalista), Manuel Lustres Rivas (jornalista).8
Cal tenir en compte que el cop d’estat va impedir que s’apliqués la cooficialitat del gallec prevista en l’Estatut aprovat en referèndum pocs dies abans. La llengua pròpia havia experimentat un avenç molt important en les primeres dècades del segle XX com a llengua formal usada en la literatura (sobretot en prosa narrativa encara que també en poesia), en assaigs científics i divulgatius. En l’àmbit polític, la primera Asemblea Nacionalista (1918) en va demanar la cooficialitat i la segona (1919) reclamà la creació de càtedres de dret, història i literatura gallegues.9
La cooficialitat de la llengua gallega despertava les reticències d’alguns sectors encara que fos la d’ús habitual entre el poble a l’època. L’idioma no tenia aquí, com passava també aquells anys a les Illes, cap connotació política entre la majoria de la població. El gallec era vist com la llengua “d’anar per casa,” però no comparable amb l’idioma “important” que era, per a molts, el castellà. Res a veure, per tant, amb la situació de Catalunya. Només els sectors nacionalistes (sobretot el Partido Galeguista) i una part del món de la cultura establien un lligam entre llengua pròpia i reinvindicació nacional.
Rafael Abella a La vida cotidiana durante la guerra civil. La España nacional (Planeta,1963) afirma al respecte:
Hablar en catalán estaba muy mal visto, con olvido de que los gallegos utilizaban su lengua sin que nadie se llamara andana. Más de una vez se pudieron contemplar escenas en locales públicos en las que un señor se dirigía a una mesa de catalanohablantes advirtiéndoles que hablaran en “cristiano».10
No es va arribar a prohibir publicar llibres en gallec, però, segons el catedràtic de literatura gallega i sociolingüista Xosé Alonso Montero (Vigo, 1928) «O franquismo con esta liberalidade era máis perigoso para a causa do idioma galego que se optase por decretar (oficial e publicamente) algún tipo de interdicción.Tal decreto-cavílese-podia ser contestado, polo menos, nalgún foro internacional polos intelectuais ou políticos do exilio exterior.11”
Malgrat tot, durant la guerra civil es van publicar dos llibres en gallec Fala d’as masas (1936), de Daniel Permas Nieto i O amor, o mar, o vento e outros gozos (1938) d’Anxel Sevillano i s’incorporaren textos en la llengua del país en altres tres llibres escrits majoritàriament en castellà per dones publicistes de la causa franquista: Galicia por la España Nueva (1937), d’Esther Gallo Muruais, ¡Por España y para España! El Libro del Combatiente (1937), d’Herminia Fariña i Rayos de sol (1938), de Mercedes Viso Troncoso.12
L’any 1938 es va impulsar un seguit de mesures legislatives en contra de les llengües no castellanes de l’Estat. Així, una ordre del 18 de maig d’aquell any prohibeix qualsevol idioma que no fos el castellà en el Registre Civil i també s’estén la interdicció al Registre de Persones Jurídiques. El dia 1 de març de 1939, el Ministerio de Educación Nacional declara el Catecismo patriótico español d’Albino González Menéndez-Reigada (Tineo, Astúries, 1881-Còrdova, 1958) com a manual escolar. María Pilar Freitas Juvino, doctora en Filologia Gallega, en el seu llibre A repressâo linguística en Galiza no século XX (Edicións Xerais, colección universitaria, 2008) en reprodueix un fragment que palesa quin era el model lingüístic dels sublevats.
A língua castelhana é formosa e apta como nenhuma outra das línguas vivas, pois é a que melhor conserva o caráter do latim, do qual procede […] tem uma literatura clássica formosíssima e abundantíssima, a mais formosa e original de todas as modernas literaturas […] A língua castelhana tem um porvir imenso, pois além de ser falada pelo maior número de nações, terá de ser a língua da civilização do futuro […] porque o inglês e o francês, que com ela pudessem partilhar essa função, são línguas tão gastadas, que vão a caminho da dissolução completa.13 (Freitas, 2008, 292).
A Mallorca, Eivissa i Formentera el cop d’estat va tenir lloc el 19 de juliol i triomfà sense problemes. En les eleccions del 16 de febrer les dretes, amb l’excepció de l’illa de Formentera, hi havien guanyat clarament. De fet, els conservadors s’emportaren els 7 diputats de la circumscripció. La dreta i el centre hi obtingueren 91.183 vots i els 7 parlamentaris. El Frente Popular, de la seva banda, arreplegà 54.413 paperetes i cap diputat. Segons Joan Oliver Araújo, el fet que les Illes fossin una de les quatre províncies-juntament amb Guadalajara, Navarra i Palència- en què le dretes es quedaren amb tots els parlamentaris, palesa que l’arxipèlag era “una de las regiones de España en donde la red caciquil era más perfecta y la influencia reaccionaria más consolidada.14”
Cal tenir en compte que el partit més votat a les Balears era el Partit Republicà de Centre el qual era conegut vulgarment com a “Partit Liberal d’en Verga”, malnom de Joan March Ordinas (Santa Margalida, Mallorca, 1880-Madrid, 1962).15
Les Illes no aconseguiren durant la República aprovar un Estatut d’autonomia. Malgrat els esforços per aconseguir-ne un que va dur a terme l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’Avantprojecte d’Estatut balear que va ser presentat al Teatre Principal de Palma entre els dies 20 i 23 de juliol de 1931 no va tirar endavant per l’oposició dels ajuntaments de Menorca que es negaren acudir a l’acte.
Entre representants de l’ACM a la comissió redactora de l’avantprojecte hi havia Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-Palma, 1937) (foto inferior), que esdevindria batlle de Palma en 1933-1934 i de febrer a juliol de 1936 i que seria afusellat pels feixistes el febrer de 1937.
A l’arxipèlag, per tant, no hi hagué cooficialitat del català i l’única llengua oficial continuà essent la castellana, malgrat que diverses entitats com l’esmentada abans i no pocs docents maldessin pel seu reconeixement i per l’extensió a les Illes del decret de bilingüisme de Catalunya.
El mes de juny de 1935 un editorial de La Nostra Terra, òrgan de premsa de l’ACM es dolia que el català no hagués estat implantat a les escoles i als instituts de Mallorca i, en la mateixa línia, República, òrgan d’Esquerra Republicana Balear maldava pe l’ús de la llengua en aquests termes:
L’escola de Mallorca ha d’ésser mallorquina (…) Ja hi ha molts de mestres a Mallorca que ensenyen el mallorquí als seus al.lots. Però han d’ésser tots els mestres els que s’han d’imposar aquesta obligació patriòtica. A les escoles primàries i als instituts volem imposar la nostra llengua que és tan digna com qualsevol altra forastera d’ocupar els llocs d’honor de la cultura.16
La gran majoria de la població usava, aleshores, l’idioma propi anomenant-lo, això sí, mallorquí, menorquí o eivissenc. El català, però, no tenia, tret de per a sectors del món de la cultura i del minoritari nacionalisme, com els esmentats, cap connotació política. Passava una mica com a Galícia, agreujat aquí pel fet que el caciquisme conservador hi estava més arrelat i aquests sectors menyspreaven la cultura autòctona, eren anticatalanistes, consideraven el castellà la llengua de prestigi i reservaven a la pròpia un rol secundari per a actes folklòrics i poca cosa més.
El 19 de juliol el capità general des les Balears, Manuel Goded Llopis (San Juan, Puerto Rico,1882- Barcelona, 1936) hi declarà l’estat de guerra i, sense grans dificultats, els militars (amb l’ajuda de militants de la Falange, tradicionalistes i altres elements dretans) prengueren el control de l’arxipèlag tret de Menorca on l’aixecament va ser finalment sufocat i que romangué en mans republicanes fins al febrer del 1939.
L’ús quotidià de la llengua no fou posat mai en dubte malgrat la nova situació creada. El mallorquí i l’eivissenc eren utilitzats amb naturalitat a casa, al carrer i, fins i tot, a les oficines públiques i a les casernes. Les mesures castellanitzadores s’anirien aplicant amb una certa lentitud i n’és una mostra l’admissió del bilingüisme a les sessions de l’Ajuntament per Mateu Zaforteza Musoles, nou batlle de Palma col.locat pels colpistes (després de la destitució i arrest d’Emili Darder Cànaves, el batlle republicà). I ho va fer “por la sencilla razón de que puede haber gestores, principalmente obreros, que no tengan facilidad de expresarse en castellano.17”
El mes de novembre de 1936 es poden trobar les primeres disposicions clarament discriminatòries. El 5 d’aquest mes, el Correo de Mallorca publica una ordre del nou governador civil Mateu Torres Bestard (Palma,1891-1969), d’ideologia falangista i més radical que els seus antecessors en el càrrec, segons la qual totes les classes s’havien de fer en castellà als centres d’ensenyament primari i secundari, oficials i particulars i especificava que “la lengua vernácula solo se empleará cuando necesidades de carácter pedagógico lo exigieren para esclarecer vocablos o expresiones cuyo sentido no acertaran a comprender los alumnos”.18
Dos dies abans, el 3 de novembre, el batlle de Palma, Mateu Mussoles, havia promulgat un edicte que el Correo de Mallorca resumia així: ”Los rótulos y anuncios y cartas de casas de comer deberán estar redactados en castellano” amb l’exclusió de noms tradicionals com “Ca na Maria des Cego” o de topònims tipus “So n’Armadams”. El dia 5, del mateix mes, el governador civil Torres Bestard tornà a manar que tots els rètols i anuncis fossin posats en castellà dins el termini de quaranta-vuit hores sota pena de fortes sancions econòmiques.
Francesc de Borja Moll (Ciutadella,1903-Palma, 1991) en Els altres quaranta anys. (1935-1974) (Editorial Moll, 1975), posa de relleu el clima d’intimidació a què es veien sotmeses les associacions culturals mallorquinistes des dels primers dies de l’aixecament militar. Així, l’Associació per la Cultura de Mallorca i el Foment del Civisme es dissolgueren en forma reglamentària poc temps de començada la guerra. També va aturar-se automàticament la sortida de La Nostra Terra i del Bolletí del Diccionari19 i qualsevol altra publicació que no fos en castellà. Moll es refereix, igualment, al fet que l’ordre de posar els rètols en castellà donava lloc, de vegades, a situacions còmiques. El lingüista fa esment del cas d’una botiga palmesana on venien ous anomenada “Ca na Maria d’ets Ous” que, metre havia estat en mallorquí no havia estranyat ningú; però quan es convertí en “Casa María de los Huevos”, la gent ho prengué amb rialles i la propietària va anar a protestar davant del batlle contra el canvi d’idioma perquè, d’ençà que li havien imposat el castellà, molts en feien una nova traducció i li deien “Ca na Maria d’es Collons.20”
Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978) es refereix -sense precisar-ne la data- a la prohibició del català a les conferències telefòniques interurbanes i en la correspondència particular tal com també s’esdevingué a Catalunya un cop acabada la guerra. De fet, Massot i Muntaner al.ludeix a la correspondència regular entre la seva tia, Mercè Massot i la poetessa Maria- Antònia Salvà (Palma, 1869-Llucmajor, 1958) que sempre havia estat en català, el 1937 va passar a ser en castellà “perquè estava manat”, segons li havia comentat ella i continuaria així fins al 1941, quan tornarien a fer servir la llengua pròpia. Massot també fa esment d’una carta de Maria-Antònia Salvà al també poeta- i escriptor- Miquel Ferrà i Juan (Palma,1885-1947), del 27 de setembre de 1937 redactada en català en la qual hi ha una nota afegida pel censor militar de Llucmajor que diu:
En España se escribe y habla el castellano. El Censor Militar.21
Es va intentar també el 1937 la substitució de la llengua autòctona a les esglésies tal com es féu al Principat a partir del 1939, però aquestes temptatives toparen amb la ferma oposició del bisbe Josep Miralles i Sbert (Palma 1860-1947), el qual manà que els capellans continuessin aplicant les disposicions del concili de Trento referents a llengües vernacles ratificades al Sínode que havia tingut lloc a Palma el 1932.22
Malgrat tot, la gent no deixà de fer servir el mallorquí com ho palesa l’editorial del Baleares. òrgan del Movimiento a les Illes del 25 d’octubre del 1937 sota el títol “Mallorca no es solo para los mallorquines”.
(…) En efecto, la sensación que produce Mallorca a todo español que la pisa por primera vez no puede ser más desastrosa. Desde el taxista que le recoge en el muelle apenas desembarca hasta el orador sagrado a quien tiene que escuchar pacientemente- sin entenderlo- cuando acude al Templo para cumplir su Mandamiento de la Iglesia, pasando por cuanto necesita un viajero, hoteles, teatros, cafés, diarios, telégrafos, correos, comercios, etc, etc, todo le es extraño, tiene que insistir una y dos veces para que, por fin contesten a sus preguntas o le ofrezcan sus géneros en español, y aún así y todo no evita que, delante de él, se hable en dialecto que no entiende lo que, aparte de ser de muy mala educación, le hace creerse en país extranjero.
I concloïa
Mallorca no es solo para los mallorquines, es para todos los españoles como española que es. Que el mallorquín se hable en la intimidad, en la familia, nos parece muy bien; pero que se use en la vida social, comercial e industrial de la nación, nos parece sencillamente deplorable (…) Mallorca nunca fue separatista y, sin embargo, lo está pareciendo por su manía de olvidar el idioma español23.
Ser Histórico 