L’aposta política de la burgesia catalana neix el 1901 amb la fi de la supeditació als partits de dretes estatals i la formació de la Lliga Regionalista i acaba el 1939 amb la victòria franquista. Significa això que la burgesia catalana va deixar d’intervenir en política? No, no ho va fer el setembre de 1923 quan va donar un suport passiu a la dictadura de Primo de Rivera i encara  menys amb el règim franquista.

Burgesos catalans com el dirigent de la Lliga Regionalista Joan Ventosa i Calvell eren conscients de que si esclatava un greu conflicte a Espanya, haurien de fer costat a un règim dictatorial, segurament de caràcter feixista, ultracentralista i per tant anticatalanista. Tot i que la burgesia catalana donà suport al règim franquista, cal diferenciar els que per motius ideològics ho feren abans de la insurrecció militar del 19 de juliol de 1936; amb els que ho feren després del fallit cop d’estat i davant els canvis revolucionaris que s’havien produit a Catalunya.

Exceptuant alguns individus, la majoria social burgesa acceptà el franquisme ja que els permetia salvaguardar i augmentar els seus negocis i patrimoni i mitjançant la repressió acabava amb la contestació obrera, a canvi la burgesia catalana renunciava a les llibertats polítiques i nacionals, i a la seva autoorganització com a grup social específic. Però aquestes qüestions es van considerar prescindibles i ajornables, a canvi de recuperar i augmentar la seva riquesa i acabar amb la conflictivitat laboral.

Disposem de diverses mostres de suport de les èlits catalanes al bàndol nacional. Abans d’esclatar la guerra, a l’abril de 1936, el dirigent de la Lliga Catalana Joan Ventosa i Calvell avisava que en cas de situació de força, les classes conservadores catalanes havien de recolzar una sortida dictatorial:

En el cas de triomf d’una dictadura, l’individu no pot eludir el seu esforç. Li cal pensar en el cas d’Itàlia o Alemanya, en què la contribució de tots és molt accentuada. Quen no pensi ningú que, amb un cop de força un règim determinat vindrà a salvar-li els seus interessos de forma providencial. Això ja ha passat. (1)

L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:

El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agredecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalisimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario. (2)

Dins la burgesia catalana doncs, trobarem els partidaris d’una sortida dictatorial abans que es produís el cop d’estat, es tractava de persones provinents del carlisme, dels partits dinàstics, i també de la Lliga Regionalista, alguns d’ells anteriorment ja  havien donat suport a la dictaura de Primo de Rivera. I per altra banda els burgesos catalanistes que al esclatar la guerra militaven o donaven suport a la Lliga Regionalista però que davant el perill revolucionari de perdre les seves propietats, riquesa i estatus social, opten per recolzar el Bàndol Nacional deixant de banda les demandes de més autogovern o de defensa de la llengua i cultura catalana.

Dels afectes al règim anteriorment a l’esclat de la la guerra, trobem:

Joaquim Bau Nolla, (Tortosa, 1897–Madrid, 1973). Comerciant, carlista i alcalde de tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant el franquisme acumulà una gran riquesa a través del Banco de Tortosa. Fou procurador de les Corts franquistes, presidí el consell del regne desde 1965 fins la seva mort, any el qual el rei li otorgà el títol postom de Comte de Bau i el municipi de Tortosa va posar el seu nom a un institut. Un dels seus fills, Fernando Bau, també va ser procurador a les Corts franquistes i va ser un dels fundadors de Alianza Popular (AP) a les terres de l’Ebre.

Josep Burrull i Bonastre,  (Sabadell, 1922 – 23 de febrer de 2009). Empresari paperer, la seva empresa s’anomenava Burrull S.A. El seu suport al règim franquista comença ja durant l’adolescència quan va realitzar pintades a favor de l’exèrcit nacional. Un cop acabada la Guerra va fer-se militant del Frente de Juventudes, posteriorment s’afilià a la Falange i creà el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.

La seva militància a Falange l’ajudà a entrar com a regidor al consistori sabadellenc amb l’alcalde Josep Maria Marcet, amb l’entrada a l’alcaldia d’Antoni Llonch continuà com a primer tinent d’alcalde. Quan Llonch dimití, Burrull prengué el relleu de l’alcaldia el 1965, càrrec que ocupà fins l’any 1976, ja desbordat per la oposició antifranquista del moviment veïnal, el PSUC i la contestació obrera per part de CCOO (3). Ocupà altres càrrecs com el de  diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976 i  vicepresident de la Diputació de Barcelona el 1971. Creà juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Teran el partit Concordia Catalana que pretenia aglutinar els seguidors del franquisme, però aquest va fracassar.

Demetrio Carceller Segura, (Las Parras de Castellote, Teruel, 22 de desembre de 1894 – Madrid, 1 de maig de 1968). President de cervesses S.A Damm tot i no ser nascut a Catalunya realitzà la seva activitat industrial i política a Catalunya. Va ser juntament amb Primo de Rivera, fundador de Falange i va col·laborar amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista desde el govern, després l’abandonà i es dedicà a fer fortuna en el sector privat mitjançant el BOE. Apart d’haver sigut propietari de S.A Damm, va formar part dels consells d’administració del Banco Banco Comercial Transatlántico, el Banco Industrial de Catalunya, Fomento de Aragón i Cepsa. Ja en democràcia, el seu fill Demetrio Carceller Coll, consolida el seu imperi empresarial: Campsa, Cepsa, Hidrocantábrico y Banco Herrero, i participa en diferents empreses com EndesaBanco Comercial Transatlántico  i Damm. L’imperi empresarial dels Carceller continua actualment amb el fill de Demetrio Carceller Coll, Demetrio Carceller Arce, en sectors com l’alimentari: Damm, Pescanova, Ebri Foods, Cacaolat. El sector energètic: Repsol, Gas Natural, CLH. I la construcció i infrestructures: Sacyr i Vallhermoso (3).

Rafael Gay de Montellà, (Vic, Osona, 1882-Barcelona 1969). Advocat i falangista durant la Barcelona franquista, en el seu llibre de 1940, anomenat Autarquia defensa aquest model econòmic de la postguerra. El seu fill és Joaquim Gay de Montellà, president de la patronal catalana Foment del Treball.

José Manuel Lara Hernández, (El Pedroso, Sevilla, 31 de dicembre de 1914 – Barcelona, 11 de maig de 2003). Empresari editor, va participar  a la guerra al costat del bàndol franquista com a capità de la legió, fidel a Franco fins la seva mort, el 1949 fundà l’Editorial Planeta. Lara va bastir el seu imperi editorial, amb el vistiplau franquista que li permetia recórrer les impremtes de Barcelona a punta de pistola, requisant el paper que utilitzaria per publicar els seus llibres (4). Rebé el títol nobiliari de marqués de Pedroso de Lara el 1994. El seu fill, José Manuel Lara Bosch, continuà l’empresa editorial a més d’haver presidit el RCD Espanyol, va consolidar un dels principals grups editorials espanyols, l’Editorial Planeta, a més de posseïr accions a La Razón i Atresmedia (La Sexta i Antena 3). Conegudes són les seves declaracions en que amenaçada de traslladar l’Editorial Planeta de Catalunya si aquesta assolia algun dia la independència.

Miquel Mateu i Pla, (Barcelona, 1898-1972). Provenia anteriorment dels monarquics autonomistes, es convertí en falangista convençut, fou alcalde de Barcelona desde l’entrada dels feixistes a la capital catalana fins a 1945. També fou 24 anys procurador a les Corts franquistes com a conseller nacional de la Falange i cinc anys més com a membre vitalici, així com ambaixador a París. Inicià el conglomerat empresarial vinícola del Grup Peralada que dóna lloc al castell i les terres de la seva propietat. El seu fill destacarà pel control d’una part important de les sales de Joc de Catalunya, incloent-hi el casino situat al castell de Peralada. Miquel Mateu, era amic intím del Caudillo que l’anava a visitar sovint a la seva casa de Llançà. Fill d’un industrial, cofundador de la Hispano-Suiza, va tenir nombrosos càrrecs i responsablilitats al Banco Urquijo Catalán o Barcelonesa de Publicanos (editora del Diario de Barcelona), i va presidir La Caixa de Pensions, Fomento del Trabajo Nacional i l’agència de notícies EFE. (5)

miquel mateu
Miquel Mateu i Pla en un acte religiós poc després de ser nomenat alcalde de Barcelona

Carles Trias Bertran, (Barcelona, 1914–Madrid, 1969). Fill de l’alta burgesia barcelonesa va ser un dels fundadors de Falange a la provincia, va marxar a Burgos al esclatar la guerra. Tinent d’alcalde de la Barcelona franquista i primer secretari del Movimiento a la província de Girona, està vinculat amb la sentència de mort al fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera. Dels seus fills, Jorge Trias, és advocat i col·laborador de la la Fundación para los Análisis y los Estudios Sociales (FAES) i diputat del PP entre 1996 i el 2000. Històric columnista de l’ABC, actualment escriu a El País. Un altre dels seus fills, Eugenio Trias, fou un dels principals filòsofs espanyols del segle XX, promotor del manifest del Foro Babel que reclamava més presència del castellà a Catalunya i vinculat a Ciutadans.

Juan Antonio Samaranch Torelló, (Barcelona, 1920-2010). Fill d’una família acomodada que vivia a la dreta de l’eixample i que tenia una empresa tèxtil a Molins de Rei. Durant la Guerra Civil  fou cridat a incorporar-se al bàndol republicà (maig de 1938), com a sanitari, posteriorment passà a França i desde allà es traslladà a la zona nacional. Procurador a les Corts franquistes de 1964 a 1977 com a delegat nacional d’Esports, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i com a president de la Diputació de Barcelona de 1973 a 1977, el 1980 és designat com a president del Comitè Olímpic Internacional (COI), desde aquest càrrec  anuncià que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics del 92. Durant el seu mandat al COI es van donar greus casos de corrupció, el 1991 es va produïr la dimissió de l’advocat i mà dreta de Samaranch, Robert Helmick, per haver-se beneficiat del seu càrrec i haver cobrat de forma irregular 300.000 dòlars. Per altre banda, durant el seu càrrec també es va donar la comprar silenciosa de vots per part de la candidatura de Salt Lake City per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2002.

En l’ambit empresarial, Samaranch va ser  va ser conseller delegat i gerent de la societat familiar Samaranch Hermanos, conseller de la Fábrica Española de Magnetos (FEMSA), del Banco de Madrid i del Banco Catalán de Desarrollo. El 1987 va ser nomenat conseller delegat de la Caixa de Pensions el 1987, president de l’entitat fins 1999, així com president de la inmobiliària Colonial propietat de la mateixa Caixa de Pensions i desde on es va promoure l’especulació inmobiliària i la posterior bombolla del sector. Un cop jubilat Samaranch fou designat president d’honor del RCD Espanyol i el 1991 el rei el va nomenar Marquès de Samaranch.  

El seu fill, Joan Antoni Samaranch Salisachs és membre del Comitè Olímpic Internacional des de l’any 2001, vicepresident del COI des de 2016, vicepresident de la Federació Internacional de Pentatló modern des de 1996 i soci fundador de l’empresa GBS Finanzas, SA.

 

Burgesos que passaren de la Liga Regionalista a donar suport al franquisme al esclatar la guerra o amb la victòria franquista:

Francesc Cambó i Batlle,(Verges, 2 de septiembre de 1876-Buenos Aires, 30 de abril de 1947). Líder de la dretana Lliga Regionalista, al esclatar la guerra es trobava a l’Adriàtic navegant amb el seu iot Catalonia. Amb la formació del govern liderat pel socialista Largo Caballero, Cambó va recolzar públicament als militars sublevats i considerant la Guerra Civil com una Cruzada Española.

El 10 de febrer de 1938 en un escrit titulat Per què, malgrat tot, els catalans devem desitjar la victòria dels nacionals, es posicionava a favor de la causa nacional en aquests termes:

cambo
Cambó, Francesc. Meditacions. Dietari (1936-1940). Editorial Alpha SA, Barcelona. Abril de 1982

Finançà el servei d’espionatge franquista  Servicio  de información del Nordeste de España (SIFNE).El 1941 es va traslladar a Buenos Aires on fou president de l’empresa d’electricitat CADE, va morir el 1947.

398px-Francesc_Cambó
Estàtua de Francesc Cambó a la Via Laietana de Barcelona

Narcís de Carreras Guiteras, (La Bisbal d’Empordà, 16 d’agost de de 1905 – Barcelona, 11 d’ octubre de 1991). De professió advocat, va ser ser secretari personal del líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó. Un cop acabada la Guerra Civil col·laborà activament amb el règim franquista. A l’1 d’octubre de 1960 a l’aniversari de la designació de Franco com a cap d’estat escrivia un article a La Vanguardia anomenat “La política o la ilusión del bien común”(6), on es mostrà clarament favorable al règim franquista.

narcís carreras
Fragment final de l’article de Narcís de Carreras “La política o la ilusión del bien común” La Vanguardia, 1 d’octubre de 1960

Formà part de les directives del Futbol Club Barcelona d’Agustí Montal i Galobart i d’Enric Martí i Carreto. Fou president del Futbol Club Barcelona entre 1968 i 1969 (seva és la frase “el barça és més que un club”), i de la Caixa de 1972 a 1987. El seu fill és Francesc de Carreras Serra, jurista, articulista i catedràtic de Dret Constitucional a la UAB; abandonà el PSUC el 1986 ja que considerava que amb ICV havia derivat cap a posicions nacionalistes, crític també amb el PSC i Pascual Maragall a qui acusava de catalanistes, fou un dels firmants del Foro Babel contra la inmersió lingüística en català, i va participar en la fundació de Ciutadans el 2006.

Antoni Llonch i Gambús, (Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 1974), empresari tèxtil i alcalde de Sabadell entre 1960 i 1965. Va fer la guerra al costat del bàndol republicà al ser mobilitzat, fet que provocà que no fóra ben vist pels falangistes que li retreien no haver desertat. Representà el sector catòlic més moderat del franquisme, durant la seva curta alcaldia es fomentà l’assistencialisme amb la immigració provinent del sud d’Espanya, es van crear polígons, algunes escoles, s’augmentà la xarxa de clavegueram, les voreres i pavimentacions. Les tasques iniciades per l’alcadia de Llonch van quedar molt lluny de solventar els problemes de falta d’habitatge, escolarització i salubritat. També fou president de la patronal local, del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. Llonch, és el clar exemple d’alguns burgesos catalans que tot i no compartir l’anticatalanisme i antiliberalisme de Falange preferiren adaptar-se al règim per tal de mantenir les seves  propietats.

Josep Maria Marcet i Llonch, (Sabadell, 26 de març del 1901- 4 d’abril del 1963). Alcalde de Sabadell de 1942 al 29 d’abril de 1960. Empresari vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, i arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera i regidor durant el 1924-25. També va ser regidor durant la II República amb la Lliga Catalana. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a les FET-JONS. Participà en la primera centuria de Falange i creà la segona centuria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, fou delegat local de la CNS, d’excombatents i de mílicies, primer tinent d’alcalde i alcalde accidental al 1940. El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, fou nomenat alcalde, en un consistori on tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. Fou l’alcalde franquista de Sabadell que estigué més temps en el càrrec, desde finals de 1940 com a alcalde accidental i de 1942 fins al 1960. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro, realitzant una profunda depuració de l’administració anterior republicana i iniciant una dura repressió contra els antifranquistes vençuts, a més vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner dels que ell formava part, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també fou president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955-56.

José Tayá Solanes, el seu pare era propietari d’una carnisseria i ell treballà com a comerciant majorista de carn. Durant la II República va milità a la Lliga Regionalista però sense tenir-ne un paper destacat, durant la Guerra Civil es va quedar a l’Hospitalet i  col·laborà en les col·lectivitzacions, curiosament fou nomenat secretari de la Col·lectivització de les Empreses Càrnies a proposta de la CNT. Un cop acabada la Guerra i després del cessament del també empresari càrnic Enrique Jonama Darnaculleta va ser proposat com alcalde pel governador civil Felipe Acedo Colunga, però fou cessat quatre anys després al ser acusat de frau en els abastaments que practicàven alguns membres del consistori municipal.

Apart dels burgesos catalans que hem anomenat i dels quals podríem nombrar forces més, també cal destacar el suport al Franquisme de grans escriptors i intel·lectuals catalans com Josep Pla i Eugeni D’Ors.

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de marzo de 1897 – Llufríu, 23 de abril de 1981), treballà com espía al servei de Franco en el SIFNE, de fet va ser l’espía número 10 i una figura clau de la quintacolumna franquista. Al esclatar la guerra es traslladà a Marsella, posteriorment a Roma escriu per encàrrec de Cambó gran part de l’obra  Historia de la Segunda República Española, publicada al 1939. A la tardor de 1938 Pla i la seva parella, la noruega Adi Enberg, es desplaçen a Biarritz i desde allà arriben a San Sebastià desde on s’incorporen a l’Espanya franquista. El gener de 1939 entrà a Barcelona amb les tropes franquistes i entre febrer i abril de 1939 fou subdirector de La Vanguardia sota la direcció de Manuel Aznar.

Eugeni d’Ors, al esclatar la guerra es trobava a París fins que el 1937 es traslladà a Pamplona on continuà el seu Glosario al Diari Arriba España, i començà a col·laborar en les institucions culturals del bàndol nacional. D’Ors també colaborà a la revista Jerarquia i participà el 1938 en la creació i com secretari perpetu al Instituto de España. Fou nombrat Jefe Nacional de Bellas Artes i aconseguí recuperar a Ginebra pel règim de Franco els tresors del Museo del Prado exportats pel Govern de la República durant la Guerra. Durant els anys quaranta D’Ors representà el règim franquista en els principals forums culturals europeus. 

Tot i el recolzament de la burgesia catalana al franquisme aquesta va ser poc premiada pel règim, el finaçament de Cambó al bàndol nacional no va ser recompensat per Franco i el personal polític català va tenir poc pes en l’estructura franquista, quedant relegat a l’àmbit local. A la dècada dels quaranta només va haver-hi dos ministres catalans: Eduardo Aunós, Ministro de Justícia (1943-45), membre del primer Consejo Nacional de FET-JONS, exmilitant de la Lliga i exministre durant la dictadura primoriverista, que va ser nomenat Ministro de Justícia (1943-1945); i Demetrio Carceller, ministre d’Industria y Comercio (1940-1945). Això es podia deure a que els falangistes es malfiaven del passat catalanista d’alguns catalans que ara recolzaven el règim de Franco i que alhora de construïr el nou estat a Catalunya es van agafar funcionaris provinents d’altres zones de l’estat espanyol.

 

______________________________________

(1) de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg 63).

(2) de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg.66).

(3) Grasso, Danielle; Ruíz, Iván. La Dinastia de los Carceller, un imperio levavantado en tiempos de Franco. El Confidencial. Economia, 12 de setembre del 2013. <https://www.elconfidencial.com/empresas/2013-09-12/la-dinastia-de-los-carceller-un-imperio-levantado-en-tiempos-de-franco_27556/>

(4) Borràs, Xavi. Lara i l’imperi de les pistoles. Media.cat observatori crític dels mitjans. Opinió, 31 d’octubre del 2013 <http://www.media.cat/2013/10/31/lara-i-l%E2%80%99imperi-de-les-pistoles/>

(5) Vives Faig, Jordi. Miquel Mateu i Pla, l’ànima de ferro franquista de l’imperi dels casinos de Catalunya. La Directa, Economia, 22/09/2016 <https://directa.cat/miquel-mateu-pla-lanima-de-ferro-franquista-de-limperi-dels-casinos-catalunya>

(6) Hemeroteca La Vanguardia: Narciso de Carreras, “La política o la ilusión del bien común” <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1960/07/02/pagina-5/32734166/pdf.html?search=narcis%20de%20carreras>

BIBLIOGRAFIA

Guixa, Josep. Espias de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó. Ed. Forcola, Colección s.XX. 2014. 520 pàg.

Marín i Corbera, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12.

Marin i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista. L’articulació política municipal 1939-1979. Arraona Revista d’Història. Núm.9. 1991 <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/203631/280416>

de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana.

Salellas, Lluc. El franquisme que no marxa. Edicions Saldonar i Grup Barnils, 2015.

Escrito por Arnau B.

Licenciado en Historia por la UAB, 2014. Interesado en Historia Contemporánea, Historia social, Local y del Movimiento Obrero, corrientes socialistas, fascismo, comunismo, sociedades de posguerra y temas de actualidad.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s