Corrupción Elecciones Historia de España

Joaquim Marín Carbonell i el caciquisme berguedà a finals del segle XIX

Diputat per Berga, Barcelona (1881; 1884; 1886; 1893; 1896).

No coneixem l’indret exacte de naixement de Joaquim Marín i Carbonell, però sí que era nascut a Catalunya. Fill de l’antic diputat provincial per Granollers, Valentí Marín, a l’igual que el seu pare serà reconegut, políticament, pel seu posicionament proteccionista. Fou nebot del conegut Víctor Balaguer per part de la seva dona. Coneixem l’existència d’un germà seu anomenat Valentí, qui fou aleshores un conegut poeta. També coneixem l’existència de dos fills seus, en Valentí Marín i Llovet, qui exercia de notari el 1900 a Barcelona i en Ricard Marín i Llovet, el qual sabem que acompanyà al seu pare en una visita per diferents poblacions del Berguedà a l’any 1893. La residència habitual de Marín i Carbonell fou la ciutat de Barcelona, concretament un pis al Passeig de Gràcia número 82.

0093-Paseo-de-Gracia

Professionalment va formar part del Consell d’Administració de la Sociedad de Ferrocarriles de montaña a grandes pendientes, societat que gestionà diverses línies d’aquest tipus. La societat es creà a l’any 1881, amb la intenció de crear un ferrocarril de cremallera a l’estil dels que n’hi havien aleshores a Suïssa. El seu primer projecte va ser la construcció del conegut tren cremallera de Montserrat. Els treballs de construcció s’iniciaren el setembre de 1891, sent inaugurat un primer tram en menys d’un any. Posteriorment, el recorregut s’anirà perllongant fins a l’actual estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de Monistrol-Enllaç. Aquesta nou tren de cremallera facilità molt la visita de la coneguda muntanya, ja que permetia fer el viatge d’anada i tornada des de Barcelona en un mateix dia. Durant les següents dècades la companyia, igualment, gestionà línies d’aquest tipus a Núria o a les illes Canàries. Però amb total seguretat va tenir també altres fonts d’ingressos, ja que a diferents fonts se’l defineix com a comerciant i propietari.

Si s’hagués de definir en unes poques paraules la seva vida com a polític, seria apropiat afirmar que fou un empresari ficat a la política per interessos personals, fill de la corrupció i la tupinada electoral. Es donà a conèixer per ser nebot de Víctor Balaguer, mentre que perdurà en la política per ser un candidat al servei del cacic o partit de torn, sempre i quan aquesta fidelitat “temporal” repercutís en el seu propi bé i en els dels seus. La seva estratègia política fou la d’apropar-se al foc que més escalfor li pogués reportar. Va ser un home amb sort a la vida, no només pel seu èxit com a polític i empresari, ja que també resultaren il·lesos ell i la seva família al famós atemptat del Liceu de l’any 1893.

Epist-VB
Víctor Balaguer, 1824-1901

Per a profunditzar en l’activitat política de Marín hem d’entendre la realitat social del seu districte. Allà, dues famílies i els seus seguidors, els rosalistes i els pujolistes, controlaven la  política local. El primer bàndol estava encapçalat pels empresaris i germans Agustí i Antoni Rosal, mentre que l’altra seguia els interessos del negociant i industrial Ramon Pujol. Com explicà l’historiador Xavier Tornafoch: els dos bàndols tenien periòdics afectes ‘El Bergadán’, en el cas dels pujolistes, i ‘La Verdad’, en el cas dels rosalistes. Els dos adversaris crearen una sèrie de solidaritats al seu voltant, una ‘colla’ de gent que els donava suport. Els rosalistes afins arribaren a crear el Partido de Administración, ficció de grup polític que tenia per única missió estendre els tentacles dels Rosal a tots els pobles del Berguedà” (TORNAFOCH, Xavier. Política i premsa…, p.29.). Segons el mateix Tornafoch, tots dos bàndols eren molt similars en el terreny ideològic, sent potser els rosalistes un xic més conservadors. En qualsevol cas, dins d’aquest context, Joaquim Marín i Carbonell s’inicià al joc de la política. Era un candidat que s’adequava als requisits dels bàndols en disputa ja que, per exemple, la descripció del candidat ideal que varen fer a l’any 1876 tots dos bàndols, aleshores aliats circumstancials, coincideix amb el perfil d’aquest diputat, ja que aquest havia de ser un home que no fuese hombre de partido político ni local (…) que sus antecedentes y circunstancias fuesen garantía suficiente de que en las Cortes no habría de ser ni un estorbo sistemático, ni instrumento dócil y ciego del Gobierno, sino un voto independiente más favorable sin embargo al Gobierno” (Així ho expressà el periòdic El Bergadán en referència a les eleccions de 1876. Font: TORNAFOCH, Xavier. p.30). Així doncs, Marín i Carbonell depenia moltíssim de les xarxes caciquils locals, les quals demanaven, en paraules senzilles, un “home de palla” que fos servidor dòcil als plantejaments del bàndol guanyador a les eleccions.

La primera elecció en que resultà escollit com a diputat fou interessant, ja que ens serveix per entendre certs mecanismes de frau electoral típics durant l’Espanya de la Restauració. En aquelles eleccions de l’agost del 1881 el candidat inicialment guanyador fou en José Pasqual de Bonanza, un militar relacionat amb Martínez Campos qui, a les eleccions de 1876, ja havia sigut escollit diputat per Berga. Era el candidat dels pujolistes i, a l’igual que en Marín i Carbonell, es presentava sota una candidatura del Partit Liberal Fusionista, aspecte que ja ens deixa entreveure l’anecdòtic paper que tenien aleshores els partits polítics, en un sentit ideològic, en districtes com el de Berga.

Després d’un primer moment on Bonanza resultà guanyador, els rosalistes denunciaren públicament el frau electoral que havien realitzat els pujolistes. En aquest sentit, diferents periòdics es van fer ressò d’aquest cas. Per exemple, a les pàgines de La Publicidad s’informà àmpliament d’aquest tema i en el número del 2 de setembre de 1881, fins i tot, es posicionaren en contra de Bonanza, el qual estava sota l’aixopluc d’en Martínez Campos. En aquell número publicaren una carta de la majoria de la Junta d’escrutini del districte, la qual afirmava que el recompte de vots s’havia falsejat i que la proclamació de Bonanza era una manipulació de l’escrutini. Segurament Bonanza, el nexe d’unió entre el bàndol del pujolistes i en Martínez Campos, aleshores enfrontat amb Cànovas del Castillo i membre del recentment creat Partit Liberal Fusionista, havia jugat brut a les elecciones, però resultava simptomàtic que, entre els noms de la Junta acusadora, responsables sobre el paper, no cal oblidar-ho, de la netedat de les eleccions, predominessin noms afins al bàndol dels rosalistes, entre ells el mateix Agustí Rosal. La pressió del seu bàndol des de la majoria de la Junta d’escrutini resultà decisiva per tal de revertir el primer resultat electoral. Per altra banda, no cal oblidar que, si bé Bonanza era proper a un personatge de gran rellevància com era Martínez Campos, Marín i Carbonell, per la seva banda, era el nebot de Víctor Balaguer, així doncs, dins d’aquest joc de poder i influència, sembla ser que el bàndol rosalista, a nivell local, i Víctor Balaguer, en un àmbit més general, van ser qui, finalment, s’imposaren en el districte de Berga.

Com hem apreciat, el bàndol dels rosalistes va fer ús dels mitjans de comunicació, en aquest cas enviant cartes als periòdics, per tal d’incidir políticament, però aquest fet no resultava gaire sorprenent, ja que cada bàndol al districte controlava diferents periòdics. En 1881, per exemple, el bàndol rosalista, segons apuntà l’historiador Josep Noguera, per donar a conèixer a Marín i fer-li campanya, Rosal va crear un nou periòdic, ‘El Criterio Bergadán’” (NOGUERA CANAL, Josep, p.215). Així doncs, dins del les pugnes entre cacics al Berguedà, el mitjans de comunicació jugaren un paper clau. En aquest sentit, la campanya local en favor de Marín es difongué sota l’aixopluc d’aquest nou periòdic, mentre que l’altra candidat rebé el suport del periòdic El Bergadán. Darrera de cada periòdic, per altra banda, n’hi havien dues associacions, La Prosperidad Bergistana en el cas de El Bergadán, i La Liga de Propietarios en el cas de El Criterio Bergadán. Aquesta última, a més a més, estava formada per els majors propietaris de la zona i per reconeguts carlins.

Altres tècniques per tal de decidir els resultats finals al districte, com apuntà Josep Noguera, passaven per confeccionar un cens a mida, excloent o incloent noms afins o contraris, ja fossin vius o morts, la compra de vots, selecció d’interventors, les trameses d’actes en blanc vers la Junta Central, per tal de ser confeccionades al gust, amenaces i agressions, etc. En aquest sentit, la imaginació fou el límit a les formes de frau electoral.

En un àmbit més general, aquelles eleccions a Berga foren igualment un duel entre el bàndol de Víctor Balaguer i el Govern Civil de Barcelona, i el de Martínez Campos i el Comitè Provincial del Partit Liberal Fusionista, els quals recolzaren a Bonanza. Finalment, el fusionisme, a l’hemicicle del Congrés a Madrid, va haver de decidir entre dos candidats de la seva pròpia formació en un procés electiu més que sospitós. Poc importa esbrinar qui fou el veritable guanyador d’aquelles eleccions, ja que, al cap i a la fi, totes dues candidatures d’un mateix partit jugaren brut.

D’aquesta forma Marín fou escollit per primer cop diputat, però la seva evolució durant els següents comicis resulta, igualment, interessant, ja que a les eleccions de 1884 i 1886, per exemple, els rosalistes aconseguiren que els carlistes votessin a Marín i Carbonell. El 1889, per contra, Marín tingué temps de dimitir com a diputat per ser Governador Civil d’Albacete, per, poc temps després, dimitir d’aquest càrrec per retornar a ser diputat, al·legant que es volia tornar a presentar a les eleccions parcials del novembre, en les quals, amb el suport dels rosalistes i nocedalistes, tornà a guanyar.  A les eleccions de 1891, per contra, les va perdre davant del candidat carlí, Lluís Maria de Llauder i de Dalmases, en un context en el qual també perdé el recolzament del clan dels germans Rosal.

A les de 1893, “abandonat” pels rosalistes, Marín passà a ser el candidat del bàndol dels pujolistes, essent escollit diputat a les eleccions d’aquell any com a candidat fusionista. Novament repetí èxit electoral a l’any 1896, malgrat que la seva acta, aquest cop, resultà aprovada sota el qualificatiu de “greu”, degut a les sospites de frau que existiren. Malgrat tenir el recolzament del pujolistes i “liberals” locals, va ser escollit pel Partit Conservador, front el candidat liberal, que en aquest cas fou el conservador Antoni Rosal. Possibles paradoxes berguedanes que, en el fons, no resultaven ser tan estranyes dins de la lògica política de la Restauració. Malauradament pels interessos de Marín, a les següents eleccions, les de l’any 1898, es trobà orfe de recolzaments locals i del partit fusionista, al qual intentà retornar. Així doncs quedà marginat de tenir opcions a tornar ser escollit diputat. En aquest context hostil no tindrà més remei que romandre a l’òrbita conservadora.

En plena decadència política, Marín i Carbonell es situarà aleshores en l’òrbita del conservadorisme català. No abandonà la política, ja que continuà lligada a ella, como ho demostra que l’any 1903, en una situació semblant a la de 1898, es presentà com a diputat per Berga sota la candidatura conservadora, però sense recolzaments de cap bàndol local i amb nous partits d’àmbit català presents en l’escena política, guanyar aquelles les eleccions fou quelcom impossible.

Activitat parlamentària

Com ja s’ha explicat, a les eleccions de 1881, les primeres en les quals Marín i Carbonell fou proclamat diputat, van formar part d’un cas paradigmàtic de corrupció electoral per part dels dos bàndols que controlaven el districte de Berga. La decisió final de decidir el candidat oficial va recaure sobre el mateix Congrés, on finalment, a la sessió del 13 d’octubre de 1881 es decantà per la candidatura de Marín. La comissió d’actes es decidí per la seva candidatura assegurant que havien rebut dues actes de la població de Casserres, una de les quals, la que donaria la victòria al candidat Bonanza, no tenia cap segell oficial i les rúbriques del interventors semblaven falses. Així doncs, aquest va ser el fet definitiu que facilità l’elecció de Marín i Carbonell.

Un cop jurat el seu càrrec, participà en 8 comissions parlamentàries, les quals, en la seva gran majoria estaven relacionades amb les gestions de les línies del ferrocarril. Si tenim en consideració que el mateix any formava part d’una empresa d’aquest àmbit, i que, aquell mateix 1881, obtingué els permisos per a la construcció del tren cremallera de Montserrat, no seria agosarat afirmar que aprofità el seu rol de polític per intercedir favorablement als seus interessos econòmics. De fet, participà en la comissió del ferrocarril de Monistrol a Montserrat, precisament el tram que la seva pròpia empresa intentava aconseguir. En una tònica similar, moltes d’aquestes comissions també afectaven a trams vinculats amb el Berguedà, com el de Berga a La Pobla de Lillet o el de Manresa a Berga. Els seus discursos, per contra, es centraven en la defensa de posicionaments proteccionistes, com fou la tramesa de diferents exposicions i queixes contràries a un possible tractat comercial entre França i Espanya. En aquest cas concret per part de la Asociación de navieros y consignatarios de Barcelona i de la Sociedad Gerundense de Amigos del País.

En resum, un diputat que no va tenir cap recança en utilitzar la seva posició per afavorir el seus negocis i, igualment, fou fidel als designis i interessos dels cacics locals que li van donar suport. En un àmbit més general, Marín i Carbonell representà el rol del típic polític de Catalunya partidari del proteccionisme econòmic, amb contactes amb diferents organitzacions de pressió amb les quals teixia relacions d’afinitat.

Una vegada feta la feina per la qual havia sigut escollit, com fou la gestió de concessió d’infraestructures relacionades amb el Berguedà i, igualment, assegurada la concessió del seu propi projecte de tren cremallera, la seva activitat parlamentària minvà fins a l’extrem que l’últim any del seu mandat no realitzà cap tipus d’activitat remarcable. Segurament, com altres parlamentaris, va tenir més activitat en els passadissos del Congrés que no pas en l’hemicicle.

1920px-Ferro_Carriles_de_Montana_a_Grandes_Pendientes_1891.jpg
Acció de la Societad de Ferrocarriles de Montaña y Grandes Pendientes, societat que Marín i Carbonell tenia interessos econòmics i a la qual afavorí com a polític. Font: Wikimedia

A les següents eleccions, les de l’any 1884, tornà a ser escollit diputat pel districte de Berga. Continuà amb una dinàmica política força similar, ja que continuà situant-se a l’òrbita de les concessions de línies ferroviàries, com fou, per exemple, la seva proposició de llei per allargar la concessió de construcció d’un ferrocarril entre Manresa i Guardiola de Berguedà.  De fet, més enllà de la seva participació en votacions, aquesta proposició va ser la única acció que, com a parlamentari, va realitzar durant aquest seu mandat.

A les eleccions del 1886, on resultà escollit gràcies al suport dels rosalistes i els carlistes berguedans, Marín i Carbonell tingué una escassa activitat. Durant la legislatura de 1886 únicament participà en la comissió parlamentària relativa a la construcció d’una carretera a l’Aragó. A la de 1887 participà igualment en una comissió, en aquest cas la relativa a la construcció d’un ferrocarril entre Sant Gervasi de Cassoles i Rubí, mentre que la seva única intervenció, realitzada a la sessió del 8 de febrer, demanà una rectificació del seu vot en una votació del 6 de febrer. A la següent legislatura, la de 1887-1888, la seva activitat seguirà sent baixa, participant en dos ocasions, un cop per demanar un expedient del Tribunal de Comptes, mentre que a l’altre per presentar una exposició de la Cambra del Comerç de Reus, on es reclamava la restitució dels tribunals especials de comerç. En la legislatura de 1888-1889 va ser el president d’una comissió encarregada de la pròrroga de la construcció del ferrocarril de Villena a Alcoi, i de Iecla a Alcúdia. També intervengué per presentar una exposició dels mestres públics de la província de Barcelona, on es demanava que, d’una vegada, cobressin el seu sou. Marín i Carbonell, en aquest sentit, es mostrà solidari amb els mestres. També presentà una exposició de l’Ajuntament de Manresa contrària a la supressió de l’Audiència criminal a dita ciutat. En aquest sentit afirmà que como representante que soy del distrito de Berga, cuyo Juzgado forma parte de la referida Audiencia, cuando llegue el momento oportuno demostraré los graves inconvenientes que acarrearía la desaparición de la Audiencia de Manresa, y lo ilusorias que resultarían las economías con esta medida” (DSC, 03/05/1889). El 2 d’agost de 1889 fou designat com a Governador Civil d’Albacete, aspecte que el feu renunciar a la seva acta de diputat però, al comprovar que, pel novembre d’aquell any, es tornarien a celebrar eleccions de caràcter parcial, per tal d’escollir el candidat per Berga, renuncià al seu càrrec amb la intenció de presentar-se a les eleccions, les quals, precisament, es celebraven per la seva anterior renúncia. Les tornà a guanyar amb el suport dels rosalistes i dels nocedalistes, en un context de fortes divisions internes dins de l’antic carlisme. En aquest període, destacaren les seves gestions davant del Ministeri de Foment per a la construcció d’una carretera entre Anfesta i Correà (carretera del Miracle), fet que provocà que la població de Cardona el nomenés “fill adoptiu de la vila“.

Novament resultà escollit diputat a les eleccions de 1893, aquest cop sota l’aixopluc del bàndol dels pujolistes. Continuà, però, sent fidel a la candidatura liberal-monàrquica. Malgrat continuar en una dinàmica similar a d’altres eleccions, formant part de comissions relacionades amb carreteres i, especialment, els ferrocarrils. Sembla que les exigències dels pujolistes a Madrid foren més incisives que no pas durant la seva etapa rosalista, ja que en un sol mandat va participar en més comissions que mai, en un total de 16. A una d’elles com a mínim, i de manera força evident, per tal d’afavorir els seus propis interessos econòmics, com fou la relativa a l’apujada de preus en un 50% del ferrocarril cremallera de Montserrat. De fet, ell mateix presentà una proposició de llei en la qual demanava aquest augment. Val a dir que, com en altres ocasions, aconseguí els seus objectius amb l’aprovació d’una llei signada per la regent Maria Cristina amb data del 26 de maig de 1893.

La seva última activitat com a parlamentari data de les eleccions de 1896, en les quals continuà fidel al bàndol dels pujolistes, els “liberals” del Berguedà, malgrat que sortí escollit, teòricament, sota la candidatura conservadora. Aquest fet mai serà perdonat pels seus antics companys del partit liberal, i malgrat els esforços en acostar-se de nou al seu antic partit en eleccions futures, aquests resultaren infructuosos. En els següents anys, potser perquè no li quedava altra opció, se’l situà a l’estela del conservadorisme monàrquic català.

Seguint la tònica d’anteriors comicis del districte de Berga, la seva elecció no es va lliurar de la polèmica, ja que es van presentar diferents al·legacions a favor i en contra de la seva elecció de Marín. Finalment, fou aprovat diputat electe amb l’acta qualificada com greu. Les seves escasses intervencions al Congrés en aquell mandat es van emmarcar en defensar-se de les acusacions d’haver guanyat fraudulentament les eleccions. D’aquesta manera, Marín i Carbonell finalitzà la seva etapa com a diputat.

Fonts

Arxius:
    Hemeroteca Digital de la BNE.
    ARCA.
    Hemeroteca digital de La Vanguardia.
Fonts hemerogràfiquess:
    La Vanguardia (Barcelona). Anys 1881-1900.
    La Dinastía (Barcelona), Any 1900.
    La Publicidad (Barcelona), Anys 1881-1910.
    La Unión Católica (Madrid), Any 1898.
Bibliografia:
    NOGUERA CANAL, Josep. Industrialització i caciquisme al Berguedà 1868-1907 [Tesi Doctoral]. Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.
    PALOMAS I MONCHOLI, Joan. El rerefons econòmic de l’activitat dels parlamentaris catalans (1876-1885) [Tesi doctoral]. Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.
    TORNAFOCH, Xavier. “Política i premsa política al Berguedà durant la primera etapa de la Restauració (1875/1898) (I). A: Dovella, abril 1991, pp. 25-33.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.