Biografías Historia de España Nacionalismos

Carles Morenés i Tort (1831-1906): polític integrista, espanyolista però precursor de l’imaginari catalanista

MORENÉS i TORT, Carles. Baró de les Quatre Torres

[Tarragona, 19.09.1831 – Tarragona, 22.02.1906]
Senador per Tarragona, 1876; 1877; 1884; 1891.

Carles Morenés i Tort va néixer a Tarragona el 19 de setembre de 1831 (altres dades indiquen 1835). Com a parlamentari fou sempre escollit Senador per la província de Tarragona, adherit ideològicament al conservadorisme monàrquic.

Durant la seva vida formà part de diferents associacions, institucions i mereixedor de diversos honors. Arribà a ser membre de la Reial Acadèmia de la Història, fill predilecte de Tarragona, soci de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona, cavaller de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, Gran Ceu d’Isabel la Catòlica, gentilhome de cambra d’Isabel II i, finalment, Gran d’Espanya per la seva condició de Comte de l’Asalto, títol nobiliari adquirit per via matrimonial, ja que es casà l’any 1858 amb Fernanda García-Alesson.

Morenés i Tort nasqué noble, ja que heretarà el títol de Baró de les Quatre Torres, sent fill d’Antoni Morenés i Pastor, tercer Baró de les Quatre Torres. La seva mare fou Antònia Tort i Crell, qui administrà el patrimoni familiar des de la mort d’Antoni el 1836 i cuidà dels seus fills Carles i Ramon.

L’any 1852 Carles Morenés va començar a fer-se càrrec del patrimoni familiar, el qual, des de la mort del seu pare havia anant minvat per vendes i cessions de terres i finques. A més a més, sovint, per fer front a despeses elevades concretes i mantenir el seu estil de vida. En aquest context també van haver de llogar propietats que fins aleshores en feien un ús habitual.

1076_retrat
Carles Morenés i Tort (1831-1906)

Carles continuà la línia de gestió patrimonial de la seva mare, de fet, podem considerar que la família Morenés tenia una economia fonamentada en el «viure de rendes», és a dir, principalment derivades de la mercantilització de propietats, les quals es distribuïen en diferents poblacions tarragonines com la mateixa ciutat Tarragona, o pobles com El Catllar, Nou de Gaià, Altafulla, Alcover, El Vendrell, Albinyana, Santa Oliva o Banyeres del Penedès.

En aquest sentit, entre 1852 i 1858 vengué un mas en el terme del Catllar, un solar i terres de vinya a Nou de Gaià, o una casa i un solar a Tarragona, a més a més de rebre diferents lloguers i rendes immobiliàries. Reconeixent, en alguns casos, que les vendes eren fruit de l’acumulació de deutes.

Es casà el 1858 amb Fernanda García-Alesson, comtessa d’Asalto, Aquest fet li reportà 73.662 rals i el dret a una pensió anual de 20.000 rals pagada per la família de Fernanda. D’aquest matrimoni nasqueren diversos fills i filles, destacant entre la seva nombrosa descendència, els seus fills Ramon Maria, nascut el 1866, i Lluís, nascut el 1876. Tots dos arribaren a ser diputats.

La família Morenés va viure durant aquests anys a cavall de Madrid i la província de Tarragona i, malgrat la pèrdua constant patrimonial, segons consta en l’expedient del Senat de Carles Morenés de l’any 1876, fou el vint-i-setè major contribuent a la província de Tarragona per contribució territorial.

Carles Morenés fou un home afortunat, ja que va viure sense crear res productiu i, alhora, aconseguí poder desenvolupar les seves passions lliurement. De fet, molt possiblement una part important dels deutes que adquirí foren derivats d’aquestes passions:  l’arqueologia, la història dels «Grans Homes» i els monuments.

Fou membre de la comissió provincial de monuments de la província de Tarragona, impulsor, amb diners de la seva butxaca, de la restauració del Monestir de Poblet, o comprà i restaurà el Castell de Guadamur, a Toledo, l’any 1877. També, si ens centrem en l’àmbit de les edicions, fou autor de diverses investigacions, com la que a l’any 1891 rescatà de l’oblit l’escut original de Tarragona, la seva ciutat natal, després d’un estudi presentat a la Reial Societat Arqueològica de Tarragona. Aquest i altres fets comportaren que fos escollit fill predilecte de la ciutat, o que l’Ajuntament, l’any 1893, assumís l’estudi de Morenés i comencés a fer servir la seva propopsta d’escut.

Com altres conservadors de l’època, en la figura de Carles Morenés es reconeix, a l’estil del reconegut Francisco Silvela, certa visió d’Espanya com a nació com a producte de diferents pobles. A l’any 1894 va presentar un estudi sobre la figura de Jaume I, i en aquest, presentà una visió historicista i fins a cert punt romàntica i essencialista d’una Espanya suma de diferents pobles medievals. En aquest llibre es queixa que, a excepció de la ciutat de València, en els antics pobles de la Corona d’Aragó, la figura de Jaume I era poc valorada i reivindicada. Segons el seu punt de vista, ciutats catalanes com Tarragona havien de reivindicar la figura de Jaume I i la seva conquesta de terres musulmanes. De fet, aquesta vindicació de Jaume I la realitzà en el context de la construcció a Tarragona d’un monument a Roger de Llúria, afirmant que «lamentamos desde el fondo de nuestro corazón que se haya preterido á D. Jaime en frente de Roger de Lauria (…) que se cometiera ese acto de ingratitud precisamente por los encargados de la custodia de sus restos y también por casi todos los hijos que hablan la misma lengua que el hijo de Pedro II. Tarraconenses: reparad una grave aunque involuntaria falta; vindicad vuestra honra mancillada con el olvido en que habéis dejado á un gran hombre, al pleclaro rey que con su varonil esfuerzo consiguió doblar los límites y el espacio donde habitaba vuestra raza» (MORENÉS I TORT, Carles. El Casco del rey D. Jaime…, p. 32).

Carles Morenés i Tort morirà uns pocs anys després a la seva Tarragona natal, concretament el dia 22 de febrer de 1906.

Elecció i activitat parlamentària

El primer cop que Carles Morenés i Tort fou escollit com a Senador fou a les eleccions de febrer de 1876, on resultà escollit per la província de Tarragona. Formà part de diverses comissions relacionades amb carreteres i ferrocarrils, així com diferents intervencions presentant peticions de pobles o institucions com la Diòcesi de Barcela, les quals, en diversos casos coincidien en reivindicar la unitat del catolicisme. Per tant, Morenés i Tort formà part dels sectors catòlics i crítics amb l’article 11 de la Constitució, el qual malgrat manifestar com a religió d’estat el catolicisme, reconeixia el dret de la ciutadania a la llibertat de culte. Durant el debat d’aquest article, els sectors més intransigents del catolicisme, impulsats per la Santa Seu, s’oposaren frontalment a aquesta possibilitat.

D’aquesta manera, malgrat ser identificat com a part del conservadorisme liberal, com a Senador el 1876, Morenés i Tort seguí posicionaments clarament reaccionaris i integristes, típics d’aquella part del catolicisme seguidora de la Syllabus d’Errors de 1864 o de les doctrines integristes de catòlics com el pare Fèlix Sardà i Salvany, les quals consideraven incompatibles el liberalisme i les seves llibertats, amb la doctrina catòlica. Un any abans, el 1875, quan el Vaticà inicià la pressió al govern canovista sobre l’article 11 de la Constitució, Morenés i Tort fou l’autor d’un llibre que s’ha d’emmarcar en aquesta campanya: «Breves apuntes doctrinales sobre la libertad de cultos en España».

Seguint sota aquests paràmetres integristes, intervingué a la sessió del 13 de desembre de 1876 reclamant que es respectés les festivitats religioses, assegurant que el seu habitual no compliment era perjudicial per a la moral de la població, reclamant a més a més al govern que fes servir la força pública per obligar al descans en diumenges i altres festivitats catòliques.

A les eleccions de la primavera de 1877 tornà a ser escollit senador per Tarragona. En aquesta etapa com a parlamentari, que finalitzarà el 1878, no realitzà cap intervenció, mentre que formà part únicament d’una comissió.

A les eleccions del maig de 1884 novament fou escollit senador per la província de Tarragona amb 168 vots. La seva activitat senatorial va ser escassa, sent suplent de la comissió en resposta al discurs de la Corona i membre de dos comissions relacionades amb la construcció de ferrocarrils.

L’últim cop que fou escollit com a senador per Tarragona fou a les eleccions del 15 de febrer de 1891, obtenint 146 vots. En aquesta últim període fou membre d’11 comissions, les quals, excepte en un cas, estaven relacionades amb la millora i construcció de carreteres a la província de Tarragona. De fet, la seva única intervenció destacada s’ha de situar en una proposició de llei favorable a la unió d’una carretera entre Barcelona i Tarragona construint un tram d’uns 30 quilòmetres per la conca del riu Gaià, el qual facilitaria les comunicacions dels pobles de la zona, que representaven uns 11.000 habitants, els quals pagaven «al Estadp ciento treinta y tantas mil pesetas en contribución» (DSC, 25/06/1892).

Després d’aquesta última etapa com a senador, finalitzà la seva participació més activa en la política.

Conclusió

Carles Morenés i Tort formà part d’aquella classe política catalana vuitcentista integrada en la política espanyola, però crític amb certs aspectes de l’estat liberal, especialment en l’àmbit religiós i ètic, ja que fou representant de la moral catòlica més reaccionària i integrista, que aleshores tenia força presència dins de les dretes i classes altes d’Espanya i Catalunya.

Malgrat sentir-se espanyol en quant a identitat, les seves investigacions històriques i la seva visió d’una Espanya suma de diferents pobles medievals, faran que Morenés i Tort, especialment si pensem en la seva visió de personatges com Jaume I o en l’imaginari tarragoní, siguin alhora inspiradors de part del discurs catalanista d’aleshores, especialment el vinculat amb idees essencialistes i romàntiques.

Com a polític no destacà en res, i en quant a rol a la vida, fou bàsicament un rentista, és a dir, poc més que un paràsit social.

Obres

Breves apuntes doctrinales sobre la libertad de cultos en España. Barcelona. Establ. Tip. De Ramírez y C.ª, 1875.
La Guerra esplicada con arreglo a la moral cristiana. Barcelona: Imprenta de El Porvenir, 1875.
Blasón de Tarragona: ensayo crítico-histórico, acerca de cuál es su verdadero y legítimo Escudo Heráldico. Barcelona: Tipografía La Academia, 1891.
El casco del rey D. Jaime el Conquistador. Monografía crítico-histórica. Madrid: Establecimiento Tipográfico de Agustín Avrial, 1894.

Fonts i bibliografia

Diari de Sessions de les Corts
OLLERO PRIETO, María Luisa. «La tolerancia religiosa en la Constitución de 1876. Análisis de la campaña de protesta». A: Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, t.3, 1990, pp. 107-122.
ROBLES, Cristóbal. Insurrección o legalidad. Los católicos y la Restauración. Madrid: CSIC-Centro de Estudios Históricos. 1988.
ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. «Els Morenés vuitcentistes». A: Paratges, 22, 2009, pp. 29-40.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.