Estalinisme

AHIR

L‘estalinisme fou una ideologia totalitària, fonamentada en el culte a Stalin, que utilitzava un llenguatge marxista, i es reclamava (i legitimava) com continuïtat de les tesis de Marx, Engels i Lenin.

A la mort d’Stalin, els dirigents de l’Estat soviètic i del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), varen criticar les “desviacions” provocades pel culte a la personalitat de Stalin. La tornada a una direcció col·lectiva del PCUS i de l´URSS era suficient (el 1956) per resoldre els errors més greus del despotisme d’Stalin, denunciats per Kruschov en el XX Congrés del PCUS. Als hereus de Stalin els sobrava, en els anys cinquanta, com introduir els principis democràtics en la direcció col·lectiva del PCUS per declarar que tot estava arreglat. Per a ells, Stalin fou un fenomen monstruós, però ACCIDENTAL, i en tot cas les manifestacions perverses del sistema estalinista, degudes al culte a la personalitat, es difuminaven i empetitien enfront als “gloriosos èxits” del sistema soviètic. Els errors i horrors d’Stalin es limitaven, segons els hereus i successors estalinistes, al període que anava des de principis dels anys trenta fins a la seva mort el 1953.  Aquesta fou l’explicació dels estalinistes sense Stalin, que a ningú va convèncer, però que va servir a tots per tirar les culpes d’un règim totalitari, antiproletari i opressor a un sol individu, i enterrar tot el període estalinista sota el pany de l’oblit, l’amnèsia i els palimpsestos, això és, de la continua “correcció” oportunista de la història.

Les característiques de la contrarevolució estalinista foren:

1. – Terrorisme polític imparable, omnipresent i gairebé omnipotent.
2. – Imprescindible falsificació de la seva pròpia naturalesa contrarevolucionària, i de la naturalesa dels seus enemics, especialment dels revolucionaris.
3. – Explotació dels treballadors mitjançant un capitalisme d´Estat, dirigit pel Partit-Estat, que va militaritzar el treball i va aplicar el terror estatal a la vida quotidiana.

L’aïllament de la revolució russa, unit a las catàstrofes de la guerra civil, el caos econòmic, la misèria i la gana, varen eixamplar els terribles errors dels bolxevics, entre els que destacaven la identificació entre Partit i Estat, que varen conduir al triomf inevitable de la contrarevolució estalinista, des del propi partit bolxevic, que havia impulsat la revolució soviètica d´Octubre de 1917.

La contrarevolució estalinista fou doncs de caràcter polític, va destruir tota oposició política i ideològica, va reprimir durament moviments i grups proletaris, indubtablement revolucionaris, i va perseguir fins a l’extermini físic als que varen manifestar la més mínima dissidència, ja foren dintre o fora del partit únic bolxevic.

La contrarevolució va conquerir el monopoli del poder pel propi partit bolxevic, es va afermar en les mesures de nacionalització i concentració econòmica estatal (capitalisme d’Estat) i en la transformació del Partit bolxevic en un Partit-Estat, dirigit pel comitè central d’un partit únic, sotmès a la tirania del seu secretari general i pare de la pàtria.

L’encertada crítica anarquista al leninisme i a l’estalinisme es troba en la teoria i la pràctica dels anarquistes i anarcosindicalistes espanyols dels anys trenta, que varen denunciar d’arrel les concepcions i derives totalitàries de la revolució russa. La insurrecció proletària de maig de 1937 fou el primer aixecament obrer contra els estalinistes (i el govern de la Generalitat). Alguns teòrics marxistes també varen criticar el leninisme i l’estalinisme des dels seus orígens, fonamentalment des del consellisme: Gorter, Pannekoek, Korsch.

L’any 1956 els tancs russos varen aixafar la sublevació dels treballadors hongaresos, el 1968 la del poble txecoslovac. En cadascuna d’aquestes ocasions els intel·lectuals burgesos renegaven del seu passat estalinista. El endarreriment econòmic del capitalisme de l’Estat soviètic, les tímides reformes polítiques, les aspiracions nacionalistes i la tirania exercida pel partit únic sobre la vida militaritzada dels treballadors varen produir entre 1989 i 1992 la caiguda del sistema estalinista en tota Europa, el que va provocar la desaparició de la Unió Soviètica, substituïda per una multitud de nous estats. No va haver-hi mai un pas del comunisme al capitalisme, perquè a la Unió Soviètica i altres països estalinistes no havia existit mai una societat o economia autènticament socialista. Tan sols es va produir una modernització del caduc i obsolet capitalisme “d’Estat”, que va adoptar sense masses dificultats les formes polítiques i econòmiques del capitalisme “de mercat” occidental, convertint en multimilionaris els vells buròcrates i els amos de l’aparell estatal i del partit únic.

A les darreries de l’Espanya franquista els estalinistes del PCE i del PSUC van ser l’organització més forta de l’antifranquisme, que amb la seva política de reconciliació nacional van aconseguir un pacte social i polític, l’anomenada Transició/Transacció, que va amnistiar tots els crims de la dictadura feixista i va permetre la continuïtat dels poders fàctics i financers.

Durant els anys vuitanta tots els partir estalinistes van desaparèixer en el no-res o es van amagar sota sigles vergonyoses del seus avant-passats estalinistes.

AVUI

Avui no hi ha estalinistes, o dit amb més exactitud, tots els antics estalinistes s’anomenen a si mateixos socialdemòcrates o leninistes o de qualsevol altra mena. Fa lleig dir-se estalinista. Aquells que es diuen socialdemòcrates opten per la via reformista i gradual del capitalisme i pretenen ser, com els progres del PSOE, els millors gestors del capitalisme. Els que és diuen leninistes són pels partits de caire substitutori i per una mena de despotisme il·lustrat d’uns pocs il·luminats, que casa molt bé amb la classe mitja desemparada pel desaparegut Estat del benestar, que volen refer.

Els nous estalinistes, amb dosis molt fortes de populisme, patriotisme i demagògia, ho confien tot en l’Estat, considerat como un pare benvolent que vetlla pel benestar dels seus ciutadans, en contra dels interessos del capital internacional i dels mercats financers. Vells i nous estalinistes són corrents molt fortes dins Podemos, Iniciativa o Izquierda Unida. Instauren un maniqueisme absurd i surrealista: ells són els bons i tots els altres són dimonis, anarquistes i cucs. Sempre llestos per a la cacera de bruixes contra tota mena d’oposició, ja sigui demòcrata o sobretot si és revolucionària. Volen governar per al poble i en lloc del poble i pels seus acòlits.

Així ho diuen i així ho fan fins el dia en què aquells que segueixen manant de debò els hi diuen prou: llavors giren cua, s’embolcallen a la bandera i demanen sacrificis per la pàtria, encara que tot el que estiguin fent no sigui altra cosa que obeir la veu del seus amos.

Publicat al Catalunya núm. 176 (octubre 2015)