Democracia Nacionalismos Opinión

Nació o classe

Article publicat originalment a la revista Catalunya nº158 (febrer de 2014) / Imatge de portada: entrada en helicòpter al Parlament de Catalunya durant els successos d’encerclament del mateix davant l’aprovació de les retallades “Omnibus” el passat 2011. Font: Diari Ara.

Per a què serveix el nacionalisme?

A les Facultats de Ciències Polítiques s’estudiarà com modèlica la deriva independentista de Convergència i Unió (CiU), durant el període 2012-2013. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, ha traspassat totes les línies vermelles de la prudència, la manipulació i el “bon govern”, si és que això existeix o ha existit mai.

Un govern autonòmic, caracteritzat per les seves ferotges retallades a la sanitat pública, a l’educació pública i als serveis socials, que havia rebaixat els salaris dels funcionaris i les ajudes per dependència, que es vanagloriava de fer aquests ajustaments anteriorment i en major profunditat que el govern de Madrid, i que convertia tals atacs contra els treballadors i el poble català en una política orientada a la privatització de l’ensenyament i de la sanitat, amb l’objectiu precís de convertir en negoci privat el que fins llavors havien estat serveis públics fonamentals, estava destinat a obtenir un profund rebuig popular i una gran patacada electoral.

Un govern autonòmic, marcat per diversos processos judicials, sempiternament pendents, tothom sospita per què, omertà mitjançant i màfia operant. Com el del quatre per cent, repartit per Millet en un un i mig per la seva butxaca i un dos i mig per als seus protectors. Com el de la corrupció i atracament sistemàtic als hospitals de Lloret i altres de Girona, que ha acabat amb el processament dels redactors de la revista que va denunciar aquests excessos. Com l’escàndol de les concessions de les llicències d’ITV al millor postor, fora de concurs públic, pel que està encausat Oriol Pujol. Es tracta d’un llarg etcètera de casos judicials, a qual més greu, que han tingut la virtut de desvetllar l’existència d’una corrupció sistemàtica d’aquest govern autonòmic, tan greu com la generalitzada i impune corrupció existent a tot Espanya.

arturmas-oriolpujol2012.jpg
Artur Mas i Oriol Pujol en un acte del passat 2012. Font: Libertad Digital.

Aquest govern autonòmic català, incapaç d’afrontar els problemes reals de l’economia i la societat, que a més apuntava cap a una pronunciada deriva feixista per la brutal repressió del malestar ciutadà al carrer, amb la posada en joc de grups policials de provocadors entre els manifestants pacífics, amb l’ús de pilotes de goma amb diversos lesionats de gravetat i les habituals pallisses indiscriminades en els centres de detenció, de vagades amb el resultat de mort, estava destinat a ser derrotat a les urnes, per la seva manifesta incompetència .

Però milió i mig de persones, sàviament dirigides, pasturades i canalitzades, es van manifestar l’11 de setembre de 2012 a Barcelona, a favor que Catalunya “tingui un Estat propi dins d’Europa”. Aquest esdeveniment ha estat enfocat des de molt diferents lectures, totes elles falses: “És viable la independència de Catalunya?”, “Per què Catalunya pretén “divorciar-se” d’Espanya?”, “Viuran millor els catalans amb la independència?”, “És cert que Catalunya aporta més a Espanya del que rep d’aquesta?”, “Caldria passar a un Estat federal?”.

El dia 11 de setembre de 2012 vam veure Felip Puig, conseller d’Interior de la Generalitat, impulsor d’una desmesurada i brutal repressió contra les manifestacions massives de protesta contra les retallades, l’any anterior, ordidor de tèrboles provocacions policials contra els manifestants, va desfilar envoltat amistosament de les seves víctimes: joves, aturats o precaris. Vam veure a 9 dels 11 consellers d’un govern, que ha estat pioner en aplicar cruels retallades en sanitat i educació, rebaixes en els sous dels funcionaris de la Generalitat i bestial supressió o disminució de les ajudes per dependència, caminar braç a braç amb les seves víctimes: els menyspreats i maltractats mestres i estudiants, els funcionaris sense paga extra, les infermeres o metges que han perdut més del trenta per cent dels seus salaris, o els usuaris que havien de pagar un euro cada cop que anaven a la consulta (taxa que no s’aplicava a la resta de l’Estat espanyol, excepte Madrid). Vam veure a patrons, policies, capellans, polítics, líders sindicals i altres vampirs, compartir carrer amb les seves víctimes: aturats, treballadors, jubilats, dependents, immigrants… Una atmosfera de UNIÓ NACIONAL va presidir la concentració. El Capital es va fer acompanyar per les seves víctimes, convertint-les en babaus útils dels seus objectius egoistes, elitistes i nacionalistes .

El capital: aquest sí que no té pàtria, i és internacional i internacionalista!

Crisi, retallades i atac a les condicions de vida dels treballadors desapareixen del panorama polític i electoral català, engolits per buides i estúpides discussions entre el novíssim i eixelebrat independentisme català i el ranci centralisme de la Meseta, impregnat fins al moll de l’os de l´obsolet ideari de l’assignatura franquista de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), que produeix urticària a la perifèria de les Espanyes.

És possible que una part important dels assistents a la manifestació de l’11 de setembre del 2012 no compartís l’objectiu de la independència, potser hi fos perquè estan farts de retallades, d’atur, de no tenir cap futur. Però, per art d’encantament, màgia tramposa de triler i, manipulació mediant, aquest malestar contra l’actual govern de la Generalitat ha estat canalitzat al seu favor. Obra mestra del més implacable venedor de fum i il·lusions. Els consellers han tingut prou amb embolicar-se en la senyera i donar consignes en defensa de la Pàtria catalana. La ràbia popular contra les retallades, contra la corrupció, contra la privatització de l’escola i sanitat públiques, contra la precarització del treball, contra les pràctiques feixistes de la repressió policial, han desaparegut com fa un mag amb els asos de la baralla. Ja se sap que per no caure de la bicicleta l’únic que es pot fer és seguir pedalant, cada vegada més ràpid. I si a més, davant, els catalanistes es troben amb un govern centralista i centralitzador, més carca i carcamal, inútil i autoritari que la finida Falange, plou sobre mullat. El nacionalisme català multiplica la seva audiència gràcies al nacionalisme espanyolista i l’immobilisme de don Tancredo, encara que tots dos guanyen en aquest fictici enfrontament nacionalista i ideològic, que desvia al proletariat (aturat, precari, jubilat o aterrit treballador) dels seus problemes reals. La venda de fum i il·lusions, com fa la loteria, demostra ser un bon negoci polític.

El govern de CiU s’ha tret el conill independentista del barret de copa i, amb això, ha aconseguit transformar les retallades pressupostàries, la corrupció generalitzada, L’ATAC GENERALITZAT CONTRA LES CONDICIONS DE VIDA DE LA CLASSE OBRERA, els acomiadaments massius, l’atur amb la seva desesperació (que condueix a molts al suïcidi), o l’assalt privatitzador contra la sanitat i ensenyament públics, en la defensa de la NACIÓ catalana. Independència ja ! Res més importa.

La venda de quimeres, miratges, enganys, deliris, somnis i, en definitiva, d’esperança, va aconseguir que l’any següent, l’11 de setembre de 2013, una imponent cadena humana unís la Catalunya-nord , o Catalunya francesa, amb la Catalunya-sud, o València, que no va arribar a la Catalunya-est, o Balears, per que la Mediterrània hi feia nosa. Un sentiment independentista generalitzat, il·lusionat i utòpic, havia tret al carrer a una immensa multitud de catalans, desencantats i enfrontats a l’estúpida arrogància i immobilisme d’un govern central i centralista, obsolet, caduc, ranci, frustrant, feixistoide, anticatalanista, senil i decrèpit.

Tram_235_de_la_via_catalana_per_la_independència_(section_235_of_the_Catalan_Way_towards_independence).JPG
Tram de l’anomenada “Via catalana cap a la independència” del passat 11 de setembre de 2013. Font: Viquipèdia.

Rajoy, des del govern central, apostava i aposta tossudament per la sort de don Tancredo, que donada la nul·la afició i cultura taurina de molts catalans, no ha estat ben apreciada en el que val .

Els estudiants de Ciències Polítiques del futur estudiaran l’actual política del govern del PP com a exemple clàssic del què no ha de fer un govern central davant les peticions independentistes d’una autonomia. I exemplificaran la seva nefasta tàctica com tancredisme. Fer del senyor Tancredo consisteix en pintar-se totalment de blanc i esperar el brau a la sortida de corrals, en la més completa immobilitat, amb l’esperança que el toro li confongui amb una estàtua de marbre i no li envesteixi. Don Tancredo sol vestir còmiques robes d’èpoques caduques, i el seu mèrit rau en quedar-se quiet perquè l´animal cregui que està davant d’una estàtua i temi trencar-se les banyes amb la duresa del marbre. Però don Tancredo no s’adona que ha deixat la totalitat de l’arena (ibèrica) perquè el brau corri, per tot arreu, al seu plaer. I encara que no envesteixi, el toro català s’ha apoderat de la zona que li interessa, sense cap oposició. Però don Tancredo continua impertèrrit al capdamunt del pedestal, el toro furga amenaçant a la sorra, i el públic, avorrit, es dorm o comença a marxar. Els estudiants de Ciències Polítiques li posen un excel·lent al Artur i un zero patatero al Mariano. Però a l’escenificació conjunta de tots dos, posant en primer pla de l’actualitat l’artificiosa qüestió nacional catalana, anul·lant les preocupacions reals sobre retallades en educació, sanitat, salaris i pensions, ajuda a la dependència, acomiadaments massius i un atur del 28 per cent, que ens llança a tots a la precarització i la misèria … a aquesta escenificació, els estudiants li donen un doctorat “cum laude”.

Pretendents llaminers, àvids i golafres, candidats ferotges a la presidència de la República, planten les seves credencials, per si de cas. Un, conqueridor de l´illa del julivert, s’afaita el hitlerià bigotet, es mima la cabellera, i antipàtic, barroer i cregut com un gall perdonavides, promet tancs, dictadures, fam, misèria i canons. Un altre, simpàtic, burleta, rialler, xerraire i més mentider que Pinotxo, matemàtic d’equacions sense x, ven federalismes unitaris i irrompibles, pa amb molt xoriço, i més il·lusions i fum que el que més/Mas doni. Davant tals candidats la nonata República s’esvaeix en la nàusea del no-res.

Futurs herois i criminals de guerra de totes les pàtries s’alcen ja en un horitzó en el qual es dibuixen massacres com la del setge de Sarajevo, el bombardeig de Belgrad o els cent mil morts de la guerra serbocroata. I, com en l’extinta Iugoslàvia, tot comença en els mitjans de comunicació i en les televisions i ràdios d’uns i altres. Tot fa pudor a espectacle de bufonada i de pallassos sense gràcia, que no fan riure.

L’autèntica pregunta, l’única qüestió real és: Classe o nació ?

Si el proletariat lluita sota banderes que no són seves, ja sigui la coreana, la xinesa, la francesa, la japonesa o la d’El Corte Inglés, serà derrotat, perquè el nacionalisme, ja sigui serbi, croat, escocès, flamenc, quebequès, europeu, o de “la Caixa”, és aliè a les seves necessitats i interessos, perquè REFORÇA al Capital i a totes i cadascuna de les seves fraccions. És possible que revifi les contradiccions entre ells, però aquestes contradiccions es canalitzen dins de les seves crisis, les seves guerres, els seus conflictes mafiosos, les seves baralles de família, banda o secta, és a dir, passen a formar part de l’engranatge de barbàrie i destrucció amb el que el sistema capitalista atrapa la humanitat .

La nació no és la comunitat de tots els nascuts a la mateixa terra, sinó la finca privada del conjunt de capitalistes a través de la qual organitzen l’explotació i l’opressió dels seus “estimats conciutadans”. No és cap casualitat que el lema de les manifestacions independentistes hagi estat que “Catalunya tingui un Estat propi”. La nació, aquesta paraula “entranyable”, és inseparable d’aquest monstre, res entranyable, fred i impersonal, que és l’Estat, amb les seves presons, els seus tribunals, els seus exèrcits, els seus policies, la seva burocràcia. Artur li està dient a Mariano: “a la meva finca només mano jo”. És una baralla de carrer entre lladregots que volen aparèixer com a salvadors de pàtries.

Que se’n vagin tots! Si ningú ens representa, només nosaltres podem decidir; però decidir sobre tot el que afecta la nostra vida quotidiana.

El senyor Mas ha promès un referèndum, i ja té feta la pregunta, però no sabem si li deixaran que es voti, però el que sí sabem és el que pretenen, tant ell com els seus col·legues espanyols, fer-nos triar entre tres opcions, a quina pitjor: “Vol que els ajustos i retallades se’ls apliqui l’Estat espanyol?”, “Vol que li siguin imposats en el marc de la “construcció nacional de Catalunya”?” o 2Vol que se’ls atiïn conjuntament i federalment l’Estat espanyol i l’aspirant català?”.

El Capital a Espanya compta amb diverses pàtries per imposar-nos la mateixa misèria .

Per què volen donar-nos pel… Estat?

El nacionalisme no és el patrimoni exclusiu de la dreta i l’extrema dreta, és el terreny comú que comparteix l’arc polític que va des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, i que inclou a més a les anomenades “organitzacions socials” (Patronal i Sindicats).

El nacionalisme de dretes, lligat a símbols rancis, així com a una repel·lent agressivitat enfront del estranger (xenofòbia), resulta poc convincent per a la majoria de treballadors (excepte sectors molt endarrerits). El nacionalisme d’Esquerra i Sindicats té més ganxo, doncs apareix com més “obert” i més proper als assumptes quotidians. Així, el discurs nacionalista de l’esquerra ens proposa una “sortida nacional” a la crisi, per al que demanen una “distribució justa” dels sacrificis. Això, a part que justifica els sacrificis amb l’esquer de “fer pagar als rics”, ens inocula la visió nacionalista, ja que ens presenta una “comunitat nacional” de treballadors i patrons, d’explotadors i explotats, tots units per la “marca Espanya “.

A aquesta comunitat nacional els treballadors només poden oposar la comunitat de lluita mundial de tots els proletaris contra la barbàrie i la misèria capitalistes.

Un altre dels discursos preferits d’Esquerra i Sindicats és que “Rajoy imposa les retallades perquè no defensa Espanya i és un criat de Merkel”. El missatge que es desprèn és que la lluita contra les retallades seria un moviment nacional contra l’opressió alemanya, i no com el que és: un moviment per les nostres necessitats humanes, contra l’explotació capitalista. A més, Rajoy és tan espanyolista com ho va ser Zapatero, o com ho seria un hipotètic govern de Cayo Lara. Ells defensen Espanya imposant sang, suor i llàgrimes als treballadors i a la gran majoria de la població.

Les mobilitzacions sindicals del 15 de setembre de 2012 han estat convocades perquè els empresaris “volen enfonsar el país”, el que significa que els treballadors hem de lluitar no pels nostres interessos, sinó per “salvar el país”. Això ens col·loca al terreny del Capital, el mateix que Rajoy, que pretén salvar Espanya a costa del sagnant sacrifici dels treballadors a l’altar de l’austeritat.

Els grups que s’han quedat amb “la marca 15 M” defensen coses “més radicals”, però no menys nacionalistes. Diuen que hem de lluitar per la “sobirania alimentària”, el que vol dir que hem de produir espanyol i consumir espanyol. De la mateixa manera, parlen de fer “auditories al deute”, per rebutjar aquells deutes que “s’haurien imposat il·legítimament a Espanya”. Un cop més, educació nacionalista pura i dura. Esquerra, Sindicats/Estat, UGT/CCOO, i les restes pútrides del 15 M realitzen una metòdica tasca de “formació de l’esperit nacional”. En temps de Franco l’assignatura de Formació de l’Esperit Nacional era obligatòria, avui des de totes les tribunes ens la imparteixen democràticament, fent-nos-la empassar ho vulguem o no.

La matraca nacionalista té com a finalitat enfrontar uns treballadors contra uns altres. Als treballadors alemanys, que estan patint sous de 400 € i pensions de 800, se’ls diu que els sacrificis són culpa dels treballadors d’Europa del Sud: “uns ganduls que han viscut per sobre de les seves possibilitats”. Però als treballadors de Grècia se’ls diu que la seva misèria és causada “pel manteniment dels privilegis i luxes dels treballadors alemanys”. A París els diuen que és millor que hi hagi acomiadaments en les sucursals de Madrid, per no imposar-les a França.

Com es veu, ens lliguen amb un nus gordià de mentides que cal trencar, comprenent que la crisi és mundial, la desocupació és mundial, les retallades es donen en tots els països. Però el plantejament nacional amb el qual ens lliguen provoca que només veiem els vuit-cents mil aturats de Catalunya, o com a màxim als sis milions a Espanya, en lloc de veure els més de 200 milions en el món. Que només veiem les retallades a Catalunya i a Espanya, i no veiem els dos enormes paquets de retallades que s’ha imposat, per exemple, als treballadors “privilegiats” d’Holanda. Que només veiem “la nostra misèria” i no la misèria mundial. Quan tot es veu segons l’estreta, mesquina i excloent òptica nacional, es té la ment preparada per creure en contes de la lletera com el que propaga el president Mas de “si paguessin els 10.000 milions que es deuen a Catalunya no caldria fer retallades”, versió regional del “si Espanya no estigués tan cargolada per Alemanya hi hauria diners per a sanitat i educació”.

Tots menteixen, perquè ningú té solució a l’actual crisi d’un capitalisme que avui ha entrat en la seva fase terminal, que és obsolet, i que només pot oferir misèria i barbàrie. Una crisi que no és només econòmica, social i política, sinó també ecològica, climàtica i energètica. Per exemple: en 150 anys s’han esgotat gairebé íntegrament recursos energètics que van necessitar 150 milions d’anys per generar-se. Aquests són els autèntics problemes que se’ns plantegen, i no aquestes absurdes preguntes d’identitat, pròpies de l’adolescència, sobre si som o no som murcians o marcians.

Però la burgesia catalana ha trobat la seva solució a la crisi: un Estat propi. Si Catalunya esdevé un Estat independent, això serà el paradís a la terra. I com a mínim ho serà per a Millet i els propietaris de la finca Catalunya. Ens volen donar pel… Estat.

L’actual obsolescència del capitalisme

El model keynesià-fordista dels Trenta anys Gloriosos, des de 1945 al 1975, es basaven en un creixement constant del pastís que es repartia entre patronal, assalariats i impostos governamentals. El sistema es fonamentava en un creixement continu de la productivitat.

Aquest model va fer aigües, i va donar pas al model neoliberal, de 1976 a 2008, que va fomentar el crèdit , l’endeutament d’estats i particulars i la desregulació bancària, com a motor de l’economia capitalista . El pastís es mantenia igual o fins i tot disminuïa, de manera que els salaris xocaven directament amb el benefici empresarial i els impostos. Van ser els anys de la derrota internacional del moviment sindical i la seva integració com un aparell d’Estat (exercint les funcions pròpies de la CNS en l’època franquista).

Amb la crisi iniciada el 2008 , el capitalisme ha entrat en una altra fase , que no té res a veure amb el model keynesià-fordista , ni amb el neoliberal. Ens trobem davant d’un model obsolet . No és que el pastís augmenti poc o que disminueixi , resulta que és una crosta enorme , però buida al seu interior.

El fet que ja no només ens evoquin les fallides probables d’empreses, sinó directament la dels Estats, és molt significatiu d’aquesta naturalesa de degradació, pròpia d’un capitalisme obsolet .

La història de la successió dels models productius en el capitalisme ens ensenya que són necessàries quatre condicions perquè una nova fase succeeixi a l’anterior, ja esgotada :

  1. Una desvalorització massiva del capital, ja sigui mitjançant una crisi econòmica com la de 1929, o amb una guerra (com la Segona guerra mundial).
  2. L’emergència d’un nou règim d’acumulació, portador d’uns augments de productivitat importants .
  3. Una regulació, fonamentalment financera, que asseguri una producció rendible, alhora que les condicions de la seva realització .
  4. Unes relacions de força entre les classes (tant entre les fraccions de la classe dominant, com entre aquestes i el proletariat) que permetin la instauració i l’expansió d’un nou model productiu.

Cadascuna d’aquestes condicions és necessària, però no suficient. Així, les desvaloritzacions massives mitjançant la destrucció del capital fix durant la primera guerra mundial no van ser suficients per produir una fase de prosperitat, comparable a la que va existir després de la segona guerra mundial, ja que faltaven les altres condicions.

Després de la guerra de 1914-18, i malgrat la presència d’elements del model de regulació keynesià-fordista, la classe dominant tenia la il·lusió de poder tornar al que havia provocat l’èxit de la Belle Époque: el liberalisme colonialista. I encara que els moviments socials, després del crac del 1929, van donar origen a un New-Deal que va instaurar el keynesià-fordisme, l’impacte més limitat de la crisi econòmica a Europa, i les importants divisions entre les capes dominants al continent, van impedir l’acceptació i la instauració d’una nova fase productiva com als Estats Units. Van fer falta els horrors de la segona guerra mundial, la mort d´uns seixanta milions de persones i la destrucció de mitja Europaper, per convèncer a tots els actors socials que adoptessin el nou model de regulació.

És doncs la conjunció de les quatre condicions, en un tot coherent, el que possibilita el desenvolupament d’un nou model productiu durant un temps determinat.

Res, absolutament res, en la situació present, indica que estiguem en vigílies que alguna cosa semblant sigui possible. El capital excedent encara no ha estat ” sanejat ” a través d’un procés de desvalorització massiva, és més, s’ha incrementat a conseqüència de les polítiques anticícliques dels poders públics. No ha aparegut règim algun d´acumulació que aporti uns augments substancials de la productivitat, ni tampoc un nou model de regulació. En fi, encara que existissin aquestes condicions, la configuració actual de les relacions de força entre les classes no permetria la seva adopció, donada la debilitat i inoperància actuals del proletariat.

Tot indica que, més enllà de les fluctuacions conjunturals que es presenten davant nostre, s’obre la perspectiva d’un descens inexorable als inferns. Aquesta perspectiva és la més probable en la situació actual, tant més que no està present cap de les condicions gràcies a les quals el capitalisme podria passar a una nova fase o model de prosperitat econòmica i social. Faran la seva aparició totes les ideologies burgeses, amb la finalitat de desviar el proletariat del seu únic i autèntic objectiu realista, que no és altre que la fi del capitalisme. I aquestes ideologies han estat en el passat: el nacionalisme, les guerres comercials fins a desembocar en guerres militars, el feixisme, el racisme, messianismes i mil·lenarismes de tota mena, i un llarg etcètera de degradació i barbàrie.

Les democràcies parlamentàries, més o menys efectives, tenen els dies comptats: aquestes polítiques d’austeritat, aquestes brutals retallades, aquestes privatitzacions del sector públic… estan demanant a crits règims autoritaris i un feixisme que imposi obertament sacrificis inaudits a l’altar de les pàtries i de la guerra contra els incontrolats de sempre .

Res augura, en aquestes condicions econòmiques i en l’estat actual de les relacions entre les forces socials, la recuperació de la prosperitat d’antany. Les resistències, els moviments socials i les alternatives revolucionàries al sistema capitalista sorgiran de la intensificació de les contradiccions del capitalisme.

 Les contradiccions capitalistes provocaran explosions socials, cataclismes i crisis, que no asseguren la fi catastròfica del capitalisme per si sol. Sense una intervenció revolucionària del proletariat, massiva, anònima i decidida, sense dirigents ni dirigits, sense lenins ni durrutis, sense herois de cap mena, que el destrueixi, el capitalisme romandrà i incrementarà la possibilitat de la fi definitiva de la Humanitat .

I en tot cas, només la lluita de classes pot impedir que aquestes polítiques de retallades socials, rebaixes de salaris i pensions, precarització del treball, atur massiu i pauperització generalitzada de la població, incloent capes cada vegada més àmplies de la classe mitjana, segueixin endavant i siguin cada vegada més agudes i profundes. L’explotació del capital no té altre límit que els obstacles, el “ja prou” i l’oposició que li planteja la lluita dels explotats .

L’única alternativa real, a tot el món, incloses Catalunya i Espanya, és la de revolució o barbàrie. En resum, i com ja s’ha dit més amunt: A la comunitat nacional, els treballadors només poden oposar la comunitat de lluita mundial de tots els proletaris contra la barbàrie i la misèria capitalistes.

Barcelona, desembre 2013

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

A %d blogueros les gusta esto: