[Barcelona, 1817 – Blanes, 1881]
Diputat per Barcelona, 1863
Francesc Barret i Druet va néixer a Barcelona l’any 1817, casat amb Constança Carafí (o Carufi), va tenir tres fills que moriren abans d’arribar a la majoria d’edat; Arcadi, Gustau i Gaspar, així com dues filles, Consol i Mercedes. La primera d’elles es casà amb Aristides Moragas, un reconegut advocat de Barcelona, sent un fill seu, Francesc Moragas i Barret, el fundador de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvi, una de les dues entitats que després d’una fusió esdevingueren en la coneguda com «La Caixa» (actualment CaixaBank).
Part dels ancestres de Francesc Barret i la seva dona Constança foren originaris del Rosselló, exiliats a les acaballes del segle XVIII de la Revolució Francesa i establerts des d’aleshores a la Catalunya espanyola.
La seva formació es centrà en l’àmbit de les lleis, on adquirí gran fama i prestigi com a jurisconsult. Estudià Filosofia i Lleis al Col·legi de Sant Pau de Barcelona, a la Universitat de Cervera per, finalment, obtenir el batxiller a la Universitat d’Alcalà d’Henares (1835). Es llicencià en lleis per la Universitat de Barcelona el 1838, ingressant tot seguit al Col·legi d’Advocats de Barcelona, institució de la qual serà degà entre 1878 i 1881, any de la seva mort. Una de les seves primeres feines fou la d’advocat de pobres entre 1839 i 1841.
Ideològicament Francesc Barret i Druet podria ser descrit com l’arquetip de la burgesia industrial i comercial barcelonina: monàrquic, catòlic i liberal. El seu perfil polític era de difícil encaix si pensem en l’esquema de partits espanyols, ja que malgrat ser discursivament proper a la Unió Liberal, aconseguí el seu escó de diputat gràcies a l’abstenció dels progressistes i el vot dels conservadors. Per tant, més enllà del seu conservadorisme d’arrel catòlica o el seu liberalisme econòmic, representava el sentir d’unes elits barcelonines que cercaven, per sobre de tot, una política afí als seus interessos de classe, així com un estat amb una mínima estabilitat per fer prosperar els negocis i que, no cal oblidar-ho, assegurés l’ordre públic. Per altra banda, dins del pensament de Barret trobem notes «regionalistes», com la defensa de l’ús del català o dels Jocs Florals en diferents actes o escrits.
Com a membre de les elits locals barcelonines, es comprensible que durant la seva vida quasi sempre tingués alguna responsabilitat o càrrec amb poder: va ser fundador i secretari de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, creada el 1844 i que seria una de les dues entitats que acabarien fusionant-se en la coneguda com «La Caixa». Era també propietari de terres i habitatges al pla barceloní i altres localitats catalanes, fou president de l’Ateneu Català l’any 1868, degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona entre 1878 i 1881, diputat al Congrés els anys 1863 i 1864, diputat provincial a la dècada dels ’70, Jutge de Pau de Barcelona entre 1858 i 1863, així com diversos càrrecs vinculats amb l’Ajuntament; consultor, síndic i regidor. Durant els inicis de la Restauració, exercí com a diputat provincial de Barcelona.
Morí a la ciutat de Blanes l’any 1881, però en el temps que transcorregué entre el seu nomenament com a diputat a Madrid i la seva mort, representà i fou actiu dins del conservadorisme català que, desenganyat de l’esquema de partits espanyol (moderats i Unió Liberal), defensà l’ordre i la monarquia, però amb una visió diferent als esquemes d’aquests dos partits estatals. Barret fou, en síntesi, un precursor del regionalisme conservador català que sorgirà amb força a les acaballes del segle XIX.
Elecció i activitat parlamentària
Francesc Barret va ser escollit pel districte tercer de Barcelona (Universitat) a les eleccions de l’11 d’octubre de 1863. D’un total de 1363 electors va rebre 142 vots, en un context on els progressistes es van abstenir. De fet el nombre total de votants fou de 152.
El dia 11 de novembre va ser donat d’alta com a parlamentari, jurant el càrrec el dia 25 del mateix mes. La seva baixa es produí el 23 de juny del següent any.
Com a parlamentari va participar en una comissió menor, la relativa a la pensió de Francisco Gombau i Ángela Roma, així com algunes intervencions relatives a contribucions del comerç i consums, drets d’hipoteques, sobre urbanisme o qüestions més locals com la relativa al professorat de dibuix a Barcelona. En totes elles Barret es dirigí com a part d’un grup propi, del qual era un dels seus representants. Aquest «grup» era el de la burgesia barcelonina i catalana.
Per entendre el pensament de Barret i a qui representava, només cal llegir la seva intervenció en el context del debat generat arran del discurs de la Corona, debat que generà polèmica pels tics autoritaris de la monarquia i la mala maror que existia entre aquesta i la Unió Liberal.
Va intervenir el dia 19 de desembre de 1863, afirmant que representava els liberals i monàrquics de Catalunya, que no pertanyia ni seguia els plantejaments de la Unió Liberal o dels Moderats, malgrat que reconegué que havia arribat al congrés «después de publicar un manifiesto á los electores, en el cual, explicando la situación de las cosas públicas, dije que en la actualidad no se estaba en el caso de resistir, por cuanto el órden público está asegurado, y manifestando el concepto de que conviene resolver las leyes en sentido eminentemente liberal, adopté dos divisas: ‘cada paso que se dé hacia la libertad, será un paso dado hacia el órden’. Después de leido este manifiesto, los electores conservadores y moderados de Barcelona me han dado unánimente sus votos» [DSC. 19/12/1863]. És a dir, front a la crisi emergent del sistema, representava el posicionament d’una part de la burgesia catalana, la qual considerava que el règim tenia moltes mancances i que calien certs canvis, però que no s’havia de trencar la pau social pel bé dels negocis.
Durant la seva intervenció, publicada, com era habitual aleshores, en diferents periòdics (part de les notícies eren transcripcions d’intervencions parlamentàries), afirmà que darrera les intrigues de poder a Madrid, la «Cataluña liberal, pensadora, amante del progreso, anhelante de competir con los países más adelantados, os pide que afiancéis el Trono de nuestra Reina, de esa Reina ante la cual muchos doblan la rodilla por adulación, sin saber decir la verdad; y que afiancéis esa libertad que muchos tienen en los labios, pero no en el corazón» [DSC. 19/12/1863]. Barret representava i exemplificava una corrent política específicament catalana i que, front l’esquema de partits d’àmbit estatal, configurava un àmbit propi, però encara no catalanista, ja que més enllà de certs tics regionalistes, era plenament espanyolista, en el sentit de cercar un nou projecte de construcció nacional espanyola, això sí, sota «comandament» català, ja que «en nombre de mi país os digo que queremos ser cada día más españoles, porque queremos que España sea siempre regida por instituciones representativas, y que lleguemos pronto á la situación en que se encuentran Bélgica y otras naciones más adelantadas que nosotros» [DSC. 19/12/1863].
Analitzat en perspectiva, aquesta via catalana de construcció nacional espanyola, que en molts sentits una part del futur nacionalisme català fins i tot representarà fins a inicis del segle XXI, fracassà en molts sentits, ja que quedà relegada a ser escoltada però no aplicada. Volien tenir protagonisme en la construcció i assentament del règim liberal, amb l’objectiu que Catalunya no fos únicament un centre econòmic de gran importància per l’estat, també part activa de la construcció nacional espanyola, un potent centre polític.
Entre els pensaments de personatges com Francesc Barret, el futur dirigent de la Lliga, Francesc Cambó, la creació d’Unió Democràtica de Catalunya el 1931, o les dècades de governs de Jordi Pujol i CiU, existeix un fil conductor ideològic d’una burgesia catalana, amb tics regionalistes o directament declarades com a catalanistes (o fins i tot nacionalistes), que cercaven tenir protagonisme a Madrid però mostrant-se a Barcelona com un element diferenciat i fins i tot oposat als partits d’àmbit estatal. Però a l’hora de la veritat, no eren més que un subproducte del nacionalisme espanyol, ja que ha sigut un pensament que primava l’estabilitat del sistema, la defensa de l’ordre públic i el desenvolupament del Capitalisme. Tot a canvi de tenir un espai geogràfic propi, on els beneficis dels Sistema romanguessin a «casa».
Tot plegat podria fer explicar fets històrics com els aplaudiments a la Guàrdia Civil, tropes policials o militars a les balconades del Passeig de Gràcia de Barcelona quan havien incidents, com va passar durant la Setmana Tràgica de 1909, que Francesc Cambó, un cop iniciada la Guerra Civil es decantés pel bàndol franquista, impulsant fins i tot una oficina a favor dels colpistes a París o protagonitzant recaptacions de fons per Franco. També explicaria el rol de Convergència i Unió durant dècades, realitzant sota un discurs nacionalista català el vell somni de la burgesia catalana dels segle XIX, que no era pas altra cosa que ser decisius a Madrid i tenir el poder hegemònic al territori català. Igualment, si pensem en clau de l’independentisme actual a Catalunya, el paper de «La Caixa», tan entroncada al sentir d’aquest regionalisme tendent al nacionalisme de la burgesia catalana, quan finalment fou part de les empreses que, per tal de boicotejar les aspiracions independentistes, traslladà les seus del conglomerat entre València i Palma en perjudici de Barcelona.
Avui dia una part d’aquest projecte de la burgesia catalana es posiciona dins de l’independentisme català com un dels sectors més ferms, superant a Esquerra Republicana de Catalunya, en defensa del dret a l’autodeterminació. Segurament com una fugida endavant front a una ruptura d’un pacte que durant dècades una part de la burgesia catalana tenia amb Madrid, com era que els beneficis econòmics de l’ostentació del poder es quedessin a Catalunya i que Madrid mirés cap a una altra banda. Parlem del 3%, els viatges del clan Pujol a Andorra, o la corrupció generalitzada a Catalunya, així com la persecució judicial contra Convergència i el seu entorn (cas Palau, etc). Sumem el malestar social per les retallades i fets com les protestes contra el Parlament el 2011, per tal d’entendre la mutació convergent en favor de l’independentisme. Per a una part del pensament liberal i burgès català, Madrid havia trencat el pacte històric de mirar cap a altra banda davant les corrupteles a Catalunya.
Ser Histórico 