Guerra civil Española Historia Social Lucha de clases Marxismo

El conflicte català i les tasques del proletariat [L. Trotsky et al.]

El conflicte català i les tasques del proletariat

L. Trotsky, juny-juliol del 1934

[Primera edició íntegra i traduïda directament de l’original, amb un text d’Alfonso Leonetti]

Presentació a la carta de Trotsky “El conflicte català i les tasques del proletariat”: l’altre gir de l’estiu del 1934

Sergi Rosés Cordovilla, novembre del 2020

1. El context: la situació a Catalunya i a Espanya el primer semestre del 1934, i la posició de l’I.C.E.

El triomf de les dretes en les eleccions del novembre del 1933 acabà amb el bienni reformista de la II República espanyola i inaugurà l’anomenat “Bienni Negre”, passant la direcció dels afers governamentals a mans del Partido Republicano Radical, el qual estava recolzat per la C.E.D.A., el grup dretà majoritari que, no obstant, quedà fora del govern. A Catalunya, però, el govern continuava restant en mans del partit representant de la petita burgesia, E.R.C., el qual, encapçalat per Lluís Companys des de principis del 1934, incorporà els socialistes de l’U.S.C. i altres dos petits partits catalanistes.

Durant el primer semestre del 1934 les contradiccions socials tant a Catalunya com a Espanya s’aprofundiren i polaritzaren. Bona mostra d’això foren la creació i creixement de l’Aliança Obrera a Catalunya (A.O., un organisme de front únic d’organitzacions obreres, sense participació de la C.N.T. i el P.C.C., però) i posteriorment al País Valencià i a Astúries, l’enfortiment de la fracció esquerrana dirigida per Largo Caballero en el P.S.O.E. i la victòria de la fracció esquerrana en el congrés de les joventuts socialistes, les vagues de la metal·lúrgia a Madrid, la dels jornalers i petits camperols a Extremadura, els enfrontaments a El Escorial el mes d’abril entre cedistes i militants obrers (sobretot socialistes), la declaració de dos estats d’alarma, i -especialment important de cara al que s’esdevindrà el mes d’octubre a Catalunya- l’aprovació de la llei de contractes de conreu pel Parlament de Catalunya el mes de març, que ocasionà no només reaccions aïrades en premsa, parlaments i governs, sinó també accions reivindicatives en el camp català.

La Llei de Contractes de Conreu promoguda per E.R.C. venia a posar una solució parcial a les antigues reivindicacions dels rabassaires (arrendataris) catalans, modificant les característiques de la “rabassa morta” i permetent una via lenta d’accés a la propietat de la terra. Aquesta reforma agrària parcial, però, va ser combatuda per la burgesia catalana, especialment per la Lliga Catalana, partit regionalista de la gran burgesia i terratinents dirigit per Francesc Cambó, que cercà l’ajut de la dreta espanyola. La Lliga i la patronal catalana del camp (l’Institut Agrícola de Sant Isidre) demanaren suport al govern espanyol i aquest recorregué la llei davant del Tribunal de Garantías Constitucionales, el qual tombà la llei catalana el 8 de juny, declarant-la inconstitucional. El govern català, però, no es plegà als dictats dels òrgans estatals espanyols i presentà una nova llei al parlament que tenia exactament el mateix text que la primera, sent aprovada el 12 de juny; al mateix temps, els diputats d’E.R.C. al parlament espanyol l’abandonaren, seguits després pels de l’E.A.J.-P.N.V. L’enfrontament pujà amb la crida per part de la dreta a la intervenció de l’exèrcit a Catalunya i la suspensió de l’autonomia catalana.

En aquest context, l’Aliança Obrera de Catalunya celebrà el dia 17 del mateix mes la seva primera conferència; en aquesta, el Bloc Obrer i Camperol (B.O.C.) proposà la proclamació de la república catalana com a primer pas vers la república socialista federal, una consigna que era molt semblant a la propugnada per la Izquierda Comunista Española (I.C.E.) des de la seva III Conferència el març del 1932. Però Nin, sorprenentment, no defensà aquesta posició en la conferència, sinó que presentà una de més passiva i de compromís, proposant no dirigir l’acció de protesta sinó posar-se al costat dels rabassaires i el poble català per tal de conduir-los posteriorment, quelcom que criticaria Trotsky. L’A.O. adoptà finalment una resolució més acord amb la proposta de l’I.C.E. que amb la del B.O.C., no proposant la proclamació de la república catalana, sinó cridant a la seva defensa i “procurant” prendre la direcció per tal de conduir-la cap al triomf de la república socialista federal només en el cas de que hagués estat proclamada pel govern català i atacada pel govern espanyol, i demanant per tant l’armament dels treballadors1 (el govern de la Generalitat, evidentment, preferí aquell estiu la via de l’acord i el pacte amb el govern espanyol). Com es veurà per la lectura del text de Trotsky, la posició d’aquest era totalment diferent: calia posar-se al capdavant del moviment defensiu proclamant la independència, formant milícies i aconseguint armes (no simplement demanar-les), apel·lant també a la solidaritat de la classe obrera espanyola, per tal de poder passar després a l’ofensiva; és aquest, doncs, el conflicte català al qual es referí Trotsky.

En quant l’I.C.E. (secció espanyola de la Lliga Comunista Internacional (L.C.I.)), havia patit una important lluita fraccional durant el 1932 i 1933 que finalitzà l’estiu d’aquell darrer any amb la sortida d’Henri Lacroix i part de la seva fracció de l’organització. Durant aquella lluita, la direcció de l’organització acusà Trotsky i el Secretariat Internacional (S.I.) de la L.C.I. de posicionar-se amb Lacroix; en realitat, ni Trotsky ni l’S.I. s’alinearen amb Lacroix, però sí criticaren certs aspectes de la política de la fracció majoritària dirigida per Nin (com, d’altra banda, també criticaren Lacroix), i les relacions es deterioraren força. A finals del 1933, però, les relacions formals milloraren significativament, per la voluntat conjunta de l’S.I. i de l’I.C.E. de treballar plegats en la mateixa organització internacional. L’I.C.E., però, reivindicà la seva crítica a la pràctica organitzativa de l’S.I., i reafirmà la validesa de les seves posicions polítiques i organitzatives enfront les d’aquest, el que evidenciava un gradual allunyament de posicions.

L’S.I. optà per continuar la via de la millora de relacions i no consta que intervingués excessivament en els afers espanyols durant aquest període, en una actitud però bastant passiva; Trotsky, no obstant, seguidor constant de la situació política i social mundial, no deixà escapar el fet de la nova agudització del procés revolucionari espanyol a rel de la situació a Catalunya per tal de dirigir a l’S.I. les seves reflexions sobre la situació i proposar mesures per a l’aprofundiment de la intervenció proletària i, en relació a això, fer la crítica constructiva que al seu parer calia fer a la secció espanyola. És en aquest context, doncs, que en l’inici de l’estiu del 1934 escrigué el text “El conflicte català i les tasques del proletariat”.

La prioritat política de l’I.C.E. des de finals del 1933 va ser la formació i enfortiment de l’Aliança Obrera (Nin escrigué que era “el objetivo central de su actividad”2), més inclús que l’enfortiment i creixement de la pròpia organització, obviant especialment les possibilitats que oferia a aquesta la radicalització d’una part de les organitzacions socialistes, que fou primer ignorada i després menyspreada. Creada a Catalunya per iniciativa del B.O.C., la política d’Aliança Obrera (A.O.) fou immediatament acceptada per Nin i després per la resta de la direcció de l’I.C.E., però concebuda més com un factor de convergència d’organitzacions per a aconseguir la unitat orgànica que com a front únic contra un enemic comú però amb llibertat de crítica i, per tant, com a mitjà per a enfortir la pròpia organització i conquerir l’hegemonia. Aquest enfocament en la manera en que la direcció de l’I.C.E. interpretava la política de front únic motivà algunes crítiques de Trotsky, però la qüestió organitzativa no sortiria al primer pla fins a l’estiu del 1934, amb la proposta d’aquest del “gir” de l’entrisme en les organitzacions socialistes, que l’I.C.E. rebutjà.

Davant l’agudització del conflicte polític i social a Catalunya la primavera i l’estiu del 1934, l’I.C.E. presentà una alternativa basada en tres eixos: el repartiment de les grans propietats agràries i el lliurament de la terra als pagesos en petites propietats; l’armament del proletariat, sota la direcció de l’A.O.; i la unitat d’acció de tota la classe obrera d’Espanya mitjançant les A.O.3 Sorprenentment, i malgrat les converses que un membre de la direcció (probablement Molins i Fàbrega) mantingué a París amb l’S.I. el mes de juny o juliol, el dret d’autodeterminació per a Catalunya -que era el fons del conflicte entre els governs català i espanyol, amb la qüestió de la terra com a catalitzador- i la pròpia proposta política de l’I.C.E. d’una república catalana dins d’una federació socialista ibèrica, no van aparèixer en la seva premsa pública durant els mesos del “conflicte català”, i Nin només la va presentar tardanament a finals d’agost i al setembre.4 Al concebre la política d’A.O. com la prioritat de l’organització, l’I.C.E. supedità les seves pròpies propostes a resolucions de compromís que no trenquessin l’A.O. Davant d’això, els vuit punts de la carta de Trotsky eren una guia per a una política independent i resolta per part de la secció espanyola.

El text de Trotsky va més enllà de la qüestió de la solució a l’opressió espanyola sobre Catalunya, i en realitat gira en com fer avançar la revolució obrera en Espanya, propugnant polítiques de front únic i la creació i coordinació de milícies obreres que ja albiren formes que es donaran durant l’Octubre asturià del 1934 i l’estiu català del 1936, criticant també la política errònia de l’I.C.E. Però sens dubte l’argument principal del text i allò que el confereix un valor específic en la literatura revolucionària marxista és la defensa sense complexos de la independència per a Catalunya, com a motor de la revolució espanyola però també com a solució en aquell moment a l’opressió espanyola: si Nin i l’I.C.E. no veieren -o no s’atreviren a anar- més enllà de la posició mantinguda de sempre per l’organització de reconeixement del dret d’autodeterminació per a Catalunya (inclosa la separació) però propugnant alhora com a solució la república federal, com si la separació d’una nació fos possible per a altres llocs però tabú per a Espanya, Trotsky no vacil·là en adaptar les consignes i les tasques a l’evolució política i social d’aquell moment històric a Catalunya.

La carta de Trotsky i la que l’acompanyava d’Alfonso Leonetti (llavors membre de l’S.I. i un dels encarregats del treball vers Espanya) no foren publicades per l’I.C.E., però molt probablement arribaren a mans de la seva direcció, com indiquen dos fets: que se’n trobi còpia en els materials sobre Espanya dels fons del moviment trotskista custodiats a l’R.G.A.S.P.I.; i que els tres escrits que Nin publicà els mesos d’agost i setembre del 1934 fossin dedicats precisament a la qüestió nacional5 (la qual ell i l’I.C.E. havien ignorat públicament els mesos previs, quan era candent). En efecte, no sembla lògic que Nin sentís que calia escriure tres articles sobre la qüestió nacional -en dos dels quals a més proposava solucions pràctiques a la qüestió nacional catalana (la república catalana dins de la república federal espanyola)- precisament quan l’enfrontament entre el govern català i espanyol s’atenuà durant l’agost; en canvi, si es contempla que les cartes de Trotsky i Leonetti amb les seves consignes trencadores respecte la qüestió nacional catalana degueren arribar a Barcelona la segona meitat del juliol, es pot comprendre llavors perfectament la necessitat que sentí Nin d’encarar la qüestió nacional de forma teòrica i de proposar consignes pràctiques per a la situació catalana.

En línia amb la seva pròpia trajectòria anterior sobre la qüestió nacional, amb la posició de l’I.C.E., i amb la del propi Trotsky anteriorment, Nin compartí en el seus articles de l’agost i setembre la diagnosi que es feia en les cartes enviades per l’S.I. el juliol, però proposà una solució menys rupturista, defensant que calia “Considerar la proclamación de la República catalana como un acto de enorme trascendencia revolucionaria” i que la classe obrera havia de fer seva aquesta solució per a poder desplaçar la petita burgesia de la direcció del moviment nacional, però que un cop “emancipada del yugo español”, la Catalunya independent seria el primer pas cap a la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria.6 Nin, doncs, tornava a expressar la posició oficial de l’I.C.E. respecte la qüestió nacional catalana (autodeterminació que portés a una república dins d’una república federal), però que ell no havia defensat el mes de juny en la conferència de l’A.O. i que l’I.C.E. no havia presentat en la seva premsa fins a finals d’agost.

En canvi, partint d’anàlisi i preocupacions similars, Trotsky deduí, davant la mateixa situació, que la solució en aquell moment exigia la independència, depassant la seva pròpia posició federalista anterior: “El gir dels nostres camarades, ha de consistir primer de tot en això: han de propagar (per la nostra pròpia organització i per l’A.O.) la proclamació de la República Catalana Independent i han de demanar per tal d’assegurar-la l’armament immediat de tot el poble”, i que, degut a que la classe obrera no tenia la hegemonia i per tant no era prou forta per a proclamar la independència tota sola, “pot i ha d’apel·lar-ne la proclamació amb tota la seva força i exigir-la de l’Esquerra petitburgesa actualment governant”. El tractament de Trotsky de la qüestió nacional era dialèctic, emfatitzant el caràcter progressista i accelerador de la revolució proletària de la independència catalana: la posterior organització estatal independent o bé federada o confederada no era un fi en sí mateix i dependria de les circumstàncies històriques, i en aquell moment considerà que la solució revolucionària exigia la de la independència; el 1936, en una situació de revolució que implicava tota Espanya, no la tornà a plantejar. Com reblà en la seva darrera gran obra:

“El partido del proletariado no recomienda a las diversas nacionalidades que permanezcan dentro de los límites de cierto estado ni que se separen de él; esto es asunto de cada una de ellas. Pero se obliga a ayudarlas a realizar su auténtica voluntad nacional. En cuanto a la posibilidad de separarse de un estado, esto depende de circunstancias históricas concretas y de la correlación de fuerzas.” 7

La divergència entre Trotsky i Nin (i tota l’I.C.E. amb ell) en aquest punt no és menor, i explica doncs perquè l’I.C.E. no publicà el text, ni tan sols en els seus butlletins interiors: si bé compartien anàlisis i perspectives, Nin defensava el dret a l’autodeterminació i a la separació però s’aferrà a la solució federal per a Catalunya cada vegada que la qüestió catalana es plantejà,8 fins i tot en el seu moment àlgid el 1934 (potser perquè no veié predisposició dins de la direcció i la militància de l’I.C.E. a la proposta de Trotsky i l’S.I.), mentre que Trotsky, dialèctic, veié la necessitat històrica en la conjuntura d’aquell any de la independència per a Catalunya. És cert que Trotsky feu la crida a aquesta per tal d’afavorir el triomf de la revolució obrera no només a Catalunya sinó a Espanya, però també és cert que propugnà obertament la solució independentista al problema de l’opressió espanyola sobre Catalunya, sense deixar que el federalisme fos un fetitxe obligatori per als marxistes espanyols.

2. Breu història del text de Trotsky “El conflicte català i les tasques del proletariat”

El text que es reprodueix a continuació és la primera traducció a qualsevol llengüa (en aquest cas, al català) des de l’original en francès del document complet de Trotsky “Le conflit catalan et les tâches du prolétariat”, al qual s’afegeix també una carta de Leonetti que l’acompanyava, en aquest cas inèdita. Es tracta d’una còpia en carbó d’un document sense datar de tres pàgines escrites a màquina, aparentment la transcripció a màquina d’una carta escrita i enviada a l’S.I. pel “camarada P., col·laborador de l’S.I.”. Pel que fa a la data de la seva elaboració, tant per la temàtica tractada com pel fet de que la carta de Leonetti que l’acompanyava és del 17 de juliol del 1934, fou escrita entre la celebració de la primera conferència de l’A.O. i aquesta darrera data, és a dir, de mitjans de juny a mitjans de juliol del 1934. En quant la seva autoria, s’ha de considerar escrita certament per Trotsky, però la qüestió mereix ser explicada amb més deteniment.

En efecte, el document original diu que és una carta del “camarada P., col·laborador de l’S.I.”, i el final de la carta de Leonetti especifica que aquest camarada P. era de la secció alemanya. No consta que Trotsky utilitzés mai el pseudònim de “camarada P.”,9 però tampoc consta cap militant destacat de la secció alemanya d’aquell moment quin nom o pseudònim comencés per “P”;10 sí en canvi hi havia un revolucionari comunista alemany prominent en aquell moment quin pseudònim començava per P., l’ex-dirigent del K.P.D. Arkadij Maslow, que utilitzava els mots de “Parabellum” i “Paul” i que juntament amb la seva companya Ruth Fischer havia començat a col·laborar amb l’S.I. No obstant, és molt improbable que Maslow fos l’autor del text sobre Catalunya adreçat a l’S.I., ja que a penes havia començat aquesta col·laboració a partir del febrer o març del 1934, a proposta de Trotsky i -significativament per a l’assumpte aquí tractat- en contra de l’opinió de la direcció de la secció alemanya, que precisament havia refusat en els mateixos moments, el 13 de juny, la seva entrada en la secció i de la qual per tant no n’era membre (com sí ho era en aquell moment, segons Leonetti, el “camarada P.”). Maslow li semblava important a Trotsky sobretot de cara al treball alemany i internacional (probablement, com feia Fischer, dels països anglo-saxons11), i els seus articles en Unser Wort versaren sobre això i també sobre afers econòmics,12 però cap d’ells sobre Catalunya o Espanya; de fet, els escassos articles apareguts el 1934 sobre aquests països en l’òrgan bolxevic-leninista alemany no tractaren el conflicte català d’aquell any i cap d’ells és seu.13 En suma, és altament improbable que un militant alemany exiliat feia poc a París i sense experiència prèvia en la L.C.I. dirigís un escrit a l’S.I. per tractar un tema tan específic com Catalunya on hi mostrava prou coneixements de la situació analitzada i del passat de la secció espanyola, i on a més proposava adoptar a l’S.I. i a l’I.C.E. una consigna tan trencadora com la de la independència.

En canvi, hi ha tota una sèrie de factors que indiquen que l’autor del text ha d’haver estat Trotsky:

– Formals: tant l’estil de l’anàlisi i el raonament de les propostes, com alguns vocables (“tournant”, que és la mateixa paraula que utilitzà en el mateix moment en els documents en que proposà l’entrisme; “rayon”, que és un mot rus, per districte).

– El nivell de coneixements respecte l’I.C.E.: les referències negatives sobre posicions passades i actuals (dissolució en l’A.O.) de l’organització; la referència a la manca d’informació sobre la qüestió agrària (l’I.C.E. mai no va acabar d’elaborar unes tesis definitives, només presentà propostes que no acabà d’adoptar); i els esments a Maurín.

– Les propostes que s’hi presenten: són un gir radical en la qüestió catalana tant per a l’I.C.E., com per a la L.C.I com per a les defensades per Trotsky mateix fins aquell moment (federalisme), i coincideixen en concepte trencador amb la proposta de gir que havia fet setmanes abans, el mes de juny, amb l’entrisme; aquest gir “radical i convincent” es veu no només amb aquesta crida per la independència, sinó també en l’extens tractament de les milícies que es fa en el document, qüestió que precisament poques setmanes abans havia desenvolupat en unes tesis perdudes.14

– De lideratge: l’autor de la carta proposà el viatge d’un delegat a Espanya per tal de convèncer la secció espanyola del nou gir, i també que s’hi enviés una carta immediatament com a preparació d’aquest viatge. La documentació disponible no aporta dades sobre si aquest viatge es realitzà, però sí és evident que la carta preparatòria que l’autor demanava es va escriure, i de seguida: és la carta de Leonetti, en la qual aquest acceptà exactament i reblà el mateix discurs de la carta original. Només Trotsky tenia tal capacitat per fer valdre la seva posició a l’S.I.

Alguns d’aquests factors degueren considerar els primers editors del text (George Breitman, Pierre Broué i Michel Dreyfus), els quals atribuïren doncs amb bon criteri la seva autoria a Trotsky. Per què, però, aquest text és atribuït en la còpia original i en la carta de Leonetti al “camarada P.”? i per què Leonetti digué que aquell era de la secció alemanya? Òbviament mai podrem tenir una resposta segura sobre això, però el més raonable és pensar que, en el context de les passades tibantors de la secció espanyola amb Trotsky, aquest pensés que era millor que una proposta tan trencadora com la que li feia fos ponderada de la manera més objectiva possible, i que ho aconseguiria millor si ho feia amb un pseudònim, per tal de centrar l’atenció en la proposta i no en qui la feia.15

Fins a on he pogut esbrinar, aquesta carta no fou publicada en la premsa bolxevic-leninista de l’època, tant la interna com la pública, fos espanyola, d’una altra secció o internacional, en una clara mostra de desacord davant una proposta política incompresa i no compartida. La seva no inclusió en la premsa interior de l’I.C.E., és a dir, el boicot d’aquesta a la seva proposta -si és que no es degué a que hagués estat interceptada per agents estalinistes, opció no gaire probable però tampoc descartable- és un indicador prou significatiu del gradual allunyament polític entre la direcció espanyola i Trotsky, que la coetània i més important qüestió de l’entrisme agreujaria.

Fins el 1978 no aparegué la primera edició arreu d’aquest text, dins l’International socialist review, un suplement del periòdic The Militant, òrgan de l’S.W.P. (llavors secció de l’S.U. als Estats Units); el text portava un títol diferent al de l’original i estava presentat per l’editor dels Writings de Trotsky, George Breitman (amb l’ajuda de Pierre Broué per al context històric), el qual informà de que es tractava d’una traducció del 1934 d’un text inèdit.16 Breitman, però no digué ni la seva provinença (només esmentà la biblioteca on es conservava llavors) ni tractà per a res la qüestió de la seva autoria, que atribuí directament a Trotsky. En la seva llarga introducció, assenyalà els dos trets bàsics del text (la crida a la independència i a la formació de milícies), tot i que emfatitzà un sentit d’insurgència per a l’alliberament nacional que potser expliqui en part la trajectòria posterior del text. En quant el text de Trotsky, constava de set punts, i alguns paràgrafs (especialment el segon) tenien aclariments entre claudàtors fets per l’editor, ja que el text de la traducció anglesa tenia parts incompletes o il·legibles. No hi ha seguretat de per què la traducció anglesa que serví de font a Breitman tenia set punts i no els vuit que apareixen en el document original; sense haver pogut consultar aquesta còpia, no és pot saber del cert la raó d’això, però el més probable és que el punt vuitè pertanyés a una pàgina que es va desprendre, romanent les pàgines del text conservat amb set punts; no sembla, doncs, que hagi estat una omissió conscient, ja que el contingut del vuitè punt segueix la mateixa lògica d’argumentació, crítica i propostes que els set anteriors.

L’any següent aparegueren les dues primeres edicions d’aquest text dins monografies, tant en anglès com en francès. La versió en anglès aparegué en el suplement dels Writings de Trotsky corresponent als anys 1934-1940, editat també per Breitman.17 Aquest text era el mateix que havia aparegut en l’International socialist review, però incloïa a més quatre notes explicatives, la primera de les quals informava de que provenia dels arxius de James P. Cannon i on Breitman sí esmentà específicament la qüestió de l’autoria, no atribuint-la però al “camarade P.” (com consta en el document original), sinó al “comrade T.”: de nou, no havent tingut l’oportunitat de poder consultar aquesta còpia,18 no puc saber si aquest canvi de “P.” a “T.” ja era a la còpia original o bé fou fet per Breitman.

La versió en francès aparegué el mateix any 1979 en el quart volum de les Oeuvres de Trotsky, a cura de Pierre Broué i Michel Dreyfus.19 Aquests editors retraduïren el text al francès des de la còpia en anglès, i advertiren que la traducció anglesa era més aviat mediocre i que la seva retraducció al francès era aproximada.20 El text ofert per les Oeuvres, doncs, seguia constant de set punts, però Broué i Dreyfus optaren per treure els aclariments entre claudàtors de Breitman i només en un cas deixaren una frase incompleta entre claudàtors; a més, elaboraren les seves pròpies notes explicatives -nou en total-, encara que el seu sentit general coincidia amb les elaborades per Breitman.

El text tingué un cert impacte immediat en el dirigent principal de l’S.U., Ernest Mandel, que el cità en el seu llibre sobre el pensament de Trotsky -aparegut originalment el 1979- en un apartat en que tractava sobre les variants de les formes i situacions de doble poder i que recolzava en part el seu argument mostrant l’opinió de Trotsky de que en la Catalunya del 1934 calia la creació de milícies obreres i la formació democràtica d’un comitè central d’aquestes, com una premonició del que passaria el juliol del 193621 (Broué i Dreyfus, però, ja havien assenyalat això en una de les seves notes22); tanmateix, Mandel no feu cap referència al principal punt del text, la crida a la independència de Catalunya. Aquest impacte immediat, però, desaparegué ràpidament, ja que no sembla que el text fos utilitzat en cap altre document de distribució pública; el mateix Broué només cità aquest text un cop en un article de quatre anys després, assenyalant ell sí el raonament de Trotsky a favor de la independència catalana com a pas per a la revolució proletària a Espanya,23 però jo no he trobat que el text de Trotsky fos editat per cap secció del lambertisme, on en aquell moment militava Broué.

Malgrat ser un text conegut, doncs, des del 1978, la primera -i durant trenta anys l’única- edició en castellà no arribà fins cinc anys després, el novembre del 1984, dins de l’edició en castellà d’Inprecor, òrgan teòric de l’S.U. editat a Espanya per la L.C.R.24 Aquesta traducció en castellà es feu des de la versió francesa de les Oeuvres, però s’eliminaren cinc de les notes escrites per Broué i Dreyfus i es reelaboraren i escurçaren les quatre restants. El text no tingué un gran impacte entre la militància que es reclamava del trotskisme a nivell català, espanyol i també internacional, degut certament a factors objectius (el text no apareixia en cap dels diferents reculls dels escrits de Trotsky sobre Espanya ni tampoc en els Escritos -la traducció al castellà que l’editorial Pluma feu dels Writings, que no inclogué els seus suplements-), però sobretot subjectius (els partits que es reclamaven no sols específicament del trotskisme sinó més genèricament del marxisme no advocaven per la independència de Catalunya o de cap altra nació sota el jou espanyol; només a Catalunya, País Basc i Galícia existien organitzacions que es reivindicaven del marxisme que sí ho feien, però cap es reclamava del trotskisme). D’aquesta manera, el raonament de Trotsky sobre un tema fonamental en la política catalana i espanyola quedà arraconat, oblidat i/o amagat, majoritàriament desconegut per la militància, i incomprès o rebutjat, en tot cas no incorporat, per aquells que sí el conegueren, durant pràcticament tres dècades.25 El text patia, degut precisament a la seva proposta política, un segon boicot, després del primer de l’I.C.E.

Una petita i incompleta referència al text de Trotsky aparegué en un article del 2009 de l’historiador Andy Durgan, el qual mostrà la crítica d’aquell a la posició passiva de Nin respecte la qüestió catalana el 1934;26 no obstant, Durgan escrigué que Trotsky defensà la necessitat de la “República Catalana” contra Nin sense indicar que el concepte emprat per aquell anava lligat al d’independència: “República Catalana Independent”, en les pròpies paraules de Trotsky.

Només el setembre del 2014, trenta anys després de l’edició en castellà apareguda en Inprecor i trenta-sis anys després de la seva primera aparició pública en International socialist review, el text fou recuperat i traduït al català enmig del procés independentista a Catalunya, i començà a tenir-hi una certa distribució no només en sectors militants d’organitzacions subjectivament trotskistes, sinó també en els sectors més mobilitzats de l’independentisme d’esquerres. La iniciativa, però, no partí de cap organització política sinó de l’historiador Pelai Pagès, que en el número d’aquell mes de la revista L’Avenç presentà amb una introducció seva27 la traducció al català feta a partir del text de les Oeuvres;28 en aquesta edició, Pagès conservà les nou notes de Broué i Dreyfus, amb algunes petites ampliacions. A partir de llavors, aquesta mateixa traducció catalana i inclús dues noves en castellà han estat editades en paper o a internet per uns pocs grups o revistes29 (i ha estat també descoberta per alguns historiadors30), si bé sense gaire influència en la gran majoria d’organitzacions que es reclamen del trotskisme, que continuen reconeixent el dret d’autodeterminació per a Catalunya però sense advocar la seva independència31 i que, de fet, continuen boicotejant el text de Trotsky.

En resum, doncs, es tracta d’un text que ha tingut una circulació escassa inclús entre militants en el seus vuitanta-sis anys d’existència, excepte de manera relativa els darrers anys a Catalunya; aquesta escassa circulació ha estat deguda a factors objectius però sobretots subjectius, havent patit tres boicots al llarg de la seva existència per presentar una proposta no acord al que s’espera d’una “política trotskista”. A aquest desconeixement s’hi suma el fet que el text que s’ha distribuït és incomplet i, excepte en el cas de la traducció en anglès, amb traducció sense origen en el text original, sent doblement traduït (de la traducció en anglès novament al francès) o triple (de la retraducció en francès al castellà i català). Si bé el sentit general de tot el text és el mateix en aquestes traduccions, cal assenyalar dues errades de sentit: en el punt 2 del text original l’esment a Maurín es fa per a criticar la política de l’I.C.E., no la d’aquell, com ha aparegut en totes les traduccions; i en el punt 7 el text original i la traducció anglesa diuen que una de les característiques d’una economia democràtica són “més impostos indirectes”, però les traduccions francesa, castellana i catalana diuen “supressió” d’aquests.

Així doncs, per primera vegada s’ofereix a continuació el text complet i seguint l’original en francès del text “El conflicte català i les tasques del proletariat”, provinent d’una còpia guardada en l’R.G.A.S.P.I.32 No és clar com va arribar aquesta còpia a Moscou: podria haver estat interceptada per agents estalinistes el 1934, però més probablement fou enviada allà dos anys més tard, quan els serveis secrets soviètics s’apropiaren dels arxius de Lev Sedov el novembre del 1936 (o encara una tercera possibilitat seria quan ho feren amb els de Nin i del P.O.U.M., el juny del 1937). Complementa el text de Trotsky la carta que Leonetti (“Martin”), en nom de l’S.I., envià a requeriment d’aquell a la direcció de l’I.C.E.,33 reblant el contingut del text de Trotsky (no sense repeticions i algun passatge equívoc, però). Com el document d’aquest, també és una còpia en carbó provinent de l’R.G.A.S.P.I. i fins a on he pogut esbrinar tampoc va ser reproduïda en cap publicació bolxevic-leninista del moment ni posteriorment, i per tant es tracta d’un text inèdit.

El conflicte català i les tasques del proletariat, per L. Trotsky (juny/juliol del 1934)

EL CONFLICTE CATALÀ I LES TASQUES DEL PROLETARIAT34

(Carta del cda P., col·laborador de l’S.I.)

1. L’apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se’n deriven ha de partir del fet que Catalunya representa avui sens dubte la més forta posició de les forces defensives dirigides contra la reacció espanyola i contra els perills del feixisme. Si aquesta posició cau, la reacció haurà aconseguit una victòria decisiva i per molt de temps. Amb una política justa de l’avantguarda proletària és possible fer d’aquesta posició defensiva la més forta, la posició d’inici d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta ha de ser la nostra perspectiva.

2. Aquest desenvolupament només és possible si el proletariat català aconsegueix apoderar-se de la direcció de la lluita defensiva contra el govern central reaccionari de Madrid. Però això només és possible si el proletariat català no promet només recolzar aquesta lluita, en cas de que sigui iniciada -sigui per la intransigència del govern de Madrid, sigui per l’agressivitat de la petita burgesia catalana (aquesta política de seguidisme és preconitzada pels nostres camarades dins l’Aliança Obrera de Catalunya i realitzada contra Maurín)-, sinó si es posa des del principi al capdavant de la resistència, si dibuixa perspectives, llança consignes més agosarades i des del començament mena la lluita no només en paraules, sinó en actes.

3. Una resistència victoriosa només és concebible si no només mobilitza totes les forces de massa de Catalunya (totes les condicions en són actualment donades), sinó que empeny també vers l’ofensiva. Per això és d’una importància decisiva que l’avantguarda proletària sàpiga explicar des d’ara a les masses obreres i camperoles de la resta d’Espanya que per la victòria o la derrota de la resistència catalana es decidirà també la seva victòria o la seva derrota. La mobilització d’aquests aliats de tota Espanya s’ha de fer des d’ara i no pas en el moment en que l’ofensiva reaccionària contra Catalunya esdevingui un fet (que és la posició dels nostres camarades i de la majoria de l’A.O.) .

4. Catalunya pot ser durant molt de temps la base decisiva de la revolució espanyola. La conquesta de la direcció a Catalunya ha de ser el centre de la nostra política a Espanya. La política dels nostres camarades ho fa completament impossible. Aquesta política s’ha de canviar ràpidament si no volem que una situació decisiva s’acabi, per culpa nostra en una nova derrota de la revolució espanyola que seria decisiva durant molt de temps. No hem d’amagar-nos que la política dels nostres camarades en aquesta qüestió fins ara ha fortament danyat el prestigi no només de la nostra pròpia organització i de l’Aliança Obrera, sinó el del proletariat mateix, la qual cosa no podrà ser reparada més que per un gir radical i convincent pels fets. La posició dels nostres camarades i dels de l’A.O. no pot ser entesa per les masses treballadores no-proletàries més que com segueix: el proletariat es compromet mitjançant aquestes organitzacions a participar si les altres comencen; però fins i tot per a això demana el seu preu (les condicions posades per l’A.O. a l’Esquerra petitburgesa, ignoren completament l’interès particular dels pagesos i dels petitburgesos urbans); i intentarà -tan aviat com la possibilitat s’hi presti- a donar a la lluita una direcció en el sentit dels seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En lloc d’aparèixer com el dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com el líder de l’alliberament nacional, el proletariat apareix aquí purament com un company de les altres classes, fins i tot un company molt egoista, a qui cal donar o més aviat prometre la seva part perquè se’l necessita i durant el temps que se’l necessiti. La petita burgesia catalana i la gran burgesia i la reacció basant-se en la carència d’aquesta petita burgesia no podrien demanar res millor que un proletariat en aquesta posició.

5. El gir dels nostres camarades, ha de consistir primer de tot en això: han de propagar (per la nostra pròpia organització i per l’A.O.) la proclamació de la República Catalana Independent i han de demanar per tal d’assegurar-la l’armament immediat de tot el poble. No han d’esperar al govern per a aquest armament, sinó començar immediatament a formar milícies obreres, les quals llavors no només han d’exigir un millor armament al govern, sinó que se l’han de procurar elles mateixes pel desarmament dels reaccionaris i dels feixistes. El proletariat ha de provar pels fets a les masses catalanes que té un interès sagrat en la defensa de la independència catalana. En això consistirà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció de la lluita de totes les capes preparades per a la defensa de la ciutat i del camp. L’armament del poble ha de convertir-se en el centre de la nostra agitació en les properes setmanes sota les consignes de: continuació del pagament de tots els salaris; el govern i els empresaris han de compartir el cost de l’armament i del subministrament; les forces de combat existents (policia, etc.) seran enquadrades com a instructors en la formació de les milícies; els oficials seran escollits pels membres de la Milícia; la base de les milícies és la fàbrica, o bé el districte de residència; els obrers de les grans empreses, dels ferrocarrils, etc. i totes les empreses públiques formaran part automàticament de la milícia; a més tots els ciutadans estan convidats a enrolar-se; cada formació escull el seu comitè, que, per la seva banda, envia el seu representant (sens dubte mitjançant instàncies intermediàries) al Comitè central de totes les formacions de milícia de Catalunya. Aquest comitè central (és a dir, el Soviet central) compleix la tasca d’un estat-major polític, però primer de tot la de control, més tard, de la direcció central del subministrament d’armes i aliments, etc. Al realitzar aquesta tasca, estarà obligat a convertir-se, d’un òrgan al costat del govern pròpiament dit, en aquest mateix govern. Aquesta és la forma i el camí concrets dels soviets en la situació donada a Catalunya.

6. Donada l’extrema divisió del proletariat català, que no permet que la seva hegemonia surti a la llum a Catalunya, el proletariat en la situació actual no pot proclamar ell sol la independència catalana. Però pot i ha d’apel·lar-ne la proclamació amb tota la seva força i exigir-la de l’Esquerra petitburgesa actualment governant. Ha de respondre al seu retard per la reivindicació de noves eleccions immediates: “Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars”. Els comitès de les formacions de milícia han de convertir-se en el mitjà principal de la realització i de la preparació d’aquestes eleccions. Dit d’una altra manera: en la mesura en que els dos costats de la cosa –proclamació de la independència i armament del poble– poden ser separats l’un de l’altre, és el darrer pel qual cal començar el treball pràctic i pel mitjà del qual cal imposar el primer.

7. No només el proletariat ha de plantejar reivindicacions democràtiques generals (la llibertat de la premsa, etc.; un Estat que no sigui costós; l’anivellament dels salaris dels funcionaris; una economia democràtica -més impostos indirectes, la tributació elevada directa dels posseïdors per al finançament de la resistència; etc.); no només ha de fer seves -a part de les seves pròpies reivindicacions de classe- totes les reivindicacions especials dels pagesos i dels petits burgesos urbans i fins i tot depassar les reivindicacions plantejades fins llavors (manca aquí el coneixement dels detalls, sobretot de la qüestió agrària) sinó primer de tot el proletariat ha des d’ara i per la seva pròpia iniciativa llançar les reivindicacions com a consignes entre les masses i cridar-les a que lluitin per elles, -però no pas plantejar aquestes reivindicacions a l’Esquerra governant com a “condicions”, sota les quals s’estaria preparat per a participar en la lluita.

8. Més amunt parlem sempre vagament d'”el proletariat ha de…”. La raó és que malauradament no podem parlar del “Partit del proletariat”. La nostra organització que -amb una política justa- podria assumir el paper del partit, sembla haver-se més o menys dissolt en la massa tova d’unitat de l'”Aliança”. En quina mesura aquí seria possible un gir ràpid que es correspongués amb l’empenta del moment actual, no és certament possible fixar-ho fora del lloc mateix. Com en la situació actual la sort de la Revolució espanyola i de la nostra organització a Espanya pot ser decidida per un llarg període (naturalment hi ha també la possibilitat de resoldre el conflicte -però fins i tot en aquest cas la influència de la nostra organització, si continua la política actual, hauria de patir entre les masses disposades a lluitar un dany extraordinari capaç de fer-la completament fora de l’arena política). L’enviament d’un delegat de l’S.I. és necessari. El seu viatge s’hauria de preparar per una carta de l’S.I. a escriure immediatament i que exposés la nostra posició en la qüestió.

Carta d’Alfonso Leonetti a la C.E. de l’I.C.E. (17 de juliol del 1934)

SECRETARIAT INTERNACIONAL

***********************************

DE LA L.C.I.35

************* Ginebra, 17 de juliol del 1934

A la C.E. de la Secció espanyola

Benvolguts camarades,

Havíem preparat una carta sobre el conflicte català abans de l’arribada del cam. M. Les converses mantingudes amb aquest camarada ens han confirmat en la necessitat d’enviar-vos aquesta carta per tal de precisar millor els nostres i els vostres punts de vista sobre aquesta qüestió important.

1 – Creiem no tenir desacords amb vosaltres sobre la valoració de “que en les circumstàncies actuals el moviment de l’emancipació nacional de Catalunya és un factor progressiu en el desenvolupament de la revolució espanyola” (vegeu la vostra informació “La situation en Catalogne”).

Però precisament a causa d’aquest fet, considerem que la vostra posició en el conflicte entre Madrid i Barcelona no es correspon amb la tasca de fer del moviment d’emancipació nacional de Catalunya un veritable factor progressiu de tota la revolució espanyola.

2. – Cal en primer lloc situar clarament el conflicte català dins de les perspectives de la revolució espanyola. Indubtablement Catalunya representa avui la més forta posició defensiva contra la reacció clerical-monàrquica. Si aquesta posició cau, la reacció espanyola haurà aconseguit una victòria decisiva i per a molt de temps. De manera que la lluita de Catalunya es troba situada per les circumstàncies actuals en el centre de tot el moviment d’emancipació de les masses oprimides d’Espanya, és a dir, que la lluita de Catalunya no es pot separar de la lluita de les masses obreres i camperoles de tota Espanya. Però per a fer del conflicte català el punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola, és necessari que el proletariat català, recolzat per la classe obrera espanyola, sàpiga agafar la direcció de la lluita defensiva contra Madrid, fins a la separació. Això vol dir que la tasca de l’avantguarda proletària ha de consistir en demostrar tota la impotència de l’Esquerra per a defensar i realitzar l’emancipació nacional de Catalunya, de la qual ella -l’avantguarda proletària- s’ha de posar al capdavant. Com?

3 – Lluitar en les circumstàncies actuals per l’emancipació catalana significa portar fins a l’extrem el conflicte entre Madrid i Barcelona, la qual cosa vol dir lluitar per la separació. Per aquesta via demostrarem tot l’esperit vacil·lant, inconseqüent, tendent al compromís, etc., de la petita burgesia, és a dir, de l’Esquerra.

Tanmateix, la posició adoptada per vosaltres i feta adoptar a l’Aliança Obrera ens sembla una posició d’espera i de seguidisme. Dieu:

“Si el govern reaccionari de Madrid ataqués Catalunya, el lloc de la classe obrera seria al costat d’aquesta”;
“Si la República catalana es proclamés, hauríem de defensar-nos de l’ofensiva del poder central i hauríem d’aprofitar aquesta ocasió per portar el moviment cap al camí de la revolució socialista” (vegeu el vostre informe citat més amunt).

Si el govern reaccionari ataqués”, “si la República catalana es proclamés…”, això significa una posició “d’espera”.

No, aquesta posició, pensem, ha de ser absolutament i urgentment revisada.

No cal esperar l’atac del govern reaccionari de Madrid. A més, l’atac per part d’aquest ja s’ha desencadenat. Cal dir a la classe obrera (i no només de Catalunya, sinó de tota Espanya) que de la victòria o de la derrota de la resistència catalana es decidirà també la seva victòria o la seva derrota. La classe obrera ha de mobilitzar totes les forces de masses de Catalunya per adreçar-les contra la reacció, de la qual Madrid és el centre. Per fer-ho, la classe obrera (i la seva avantguarda política) ha de plantejar el problema de la independència de Catalunya, fins a –ho repetim– la separació de Madrid.

4 – Evidentment, nosaltres, marxistes, no som “separatistes”; però no som tampoc “demòcrates”. Malgrat això, lluitant per la “democràcia” pensem arribar al socialisme i al poder proletari. La mateixa cosa amb la qüestió nacional.

Lluitant per la independència catalana, per la República catalana, en suma, la classe obrera no perd de vista ni un instant que la seva tasca és lluitar per una lliure república catalana obrera i camperola dins d’una lliure república obrera i camperola d’Espanya.

5 – Per tal que el moviment de l’emancipació nacional de Catalunya sigui un factor progressiu en el moment actual, cal la mobilització de tot el poble català contra Madrid, contra la reacció monàrquico-vaticanista. Per això és d’una importància decisiva en les circumstàncies actuals la lluita per la República catalana independent. Això significa que Maurín té una posició correcta? En absolut. Allò que ens separa de Maurín és tot allò que ens separa dels “demòcrates” i dels “oportunistes”. Per a nosaltres la lluita en favor de les llibertats democràtiques i per consegüent la lluita per la República democràtica catalana és un mitjà “per posar el moviment en el camí de la revolució socialista”, mentre que per a Maurín i els altres “catalanistes” és un mitjà per a enganyar les masses. Tanmateix, si volem desemmascarar tant els Maurins com els radicals de l’Esquerra, justament no hem de deixar-los aparèixer com els defensors de l’autonomia i de la independència catalana, sinó prendre amb les nostres mans la lluita per aquesta independència i aquesta autonomia.

6 – S’afegeix que els obrers catalans no són separatistes i que, d’altra banda, els obrers i camperols espanyols es col·loquen al costat de la reacció contra qualsevol moviment separatista. No posem en dubte que tendències semblants puguin existir en la classe obrera catalana i espanyola. Però es tracta d’entendre-les i d’explicar-les. La lluita per la separació és avui la lluita contra la reacció que té el seu centre en el govern de Madrid. El poble català independent i armat significa un baluard formidable per a la lluita dels obrers i camperols espanyols contra el feixisme i les forces monàrquiques.

La proclamació de la República catalana exigeix la mobilització de les masses obreres i camperoles d’Espanya sencera contra el govern central de Madrid. I d’aquesta manera, la lluita per la Catalunya independent pot transformar-se en lluita per la República obrera i camperola de tota Espanya.

No esperar, doncs, la proclamació de la República catalana; no esperar l’atac contra ella de Madrid; sinó agafar des d’ara la direcció de la lluita en favor de la República catalana contra Madrid; demostrar la incapacitat de l’Esquerra, la hipocresia dels Maurín, etc.

7 – La tasca de l’Aliança Obrera en aquest conflicte consisteix no en discutir si s’ha de donar o no com a consigna la proclamació de la República catalana, sinó resoldre els problemes concrets per a mobilitzar el conjunt de les masses catalanes contra Madrid.

El primer problema que es planteja és el de l’armament del poble. Reemplaçar la milícia creada per l’Esquerra pel poble armat: a) milícia obrera i camperola, b) elegibilitat dels oficials, c) salaris pagats als treballadors durant el seu servei, etc. Però no esperar l’armament del poble per part de l’Esquerra. El poble ha d’armar-se: aquesta és la condició fonamental per a conservar i garantir els seus drets.

8 – No n’hi ha prou amb dir: L’Aliança està amb el poble en el conflicte amb Madrid. Cal posar al descobert tota la impotència de l’Esquerra per a defensar el poble en aquest conflicte. L’armament de les masses populars exigit i emprès per nosaltres i l’A.O. pot posar al descobert tot l’esperit de “compromís” que anima el govern de Companys.

Dieu que l’A.O. va ser consultada oficialment a Barcelona i a les províncies sobre una possible “col·laboració” amb el govern Companys. La vostra resposta de que “en el cas que Catalunya fos atacada, etc.”, “l’Aliança es posaria al costat del poble” ens sembla també falsa. Hi trobem -permeteu-nos-ho dir- de nou la mateixa posició d’espera i seguidista. No s’ha d’esperar, sinó prevenir l’atac; això vol dir que cal organitzar la resistència; armar el poble, els obrers i els camperols; organitzar les masses populars; informar-les, etc. No prometre només recolzar el poble català contra Madrid, sinó dir com el poble català pot i ha de defensar-se i menar la seva lluita real contra Madrid. Això vol dir que cal distingir el poble del govern de Companys.

No pot tractar-se en absolut de “condicions” a l’Esquerra per tal de “col·laborar” amb ella contra Madrid; es tracta de determinar clarament les condicions que poden permetre al poble català resistir a Madrid i desenvolupar la seva resistència. Aquestes condicions són:

1) constitució d’una milícia obrera i camperola (armament del poble);
2) formació de comitès d’Aliança obrera i camperola a tota Catalunya;
3) aliança amb els obrers i camperols de tota Espanya.

L’Esquerra només pot trair els interessos del poble català, com ja el va trair una vegada. Cap confiança en l’Esquerra; sense recolzar-la, cal demostrar les seves oscil·lacions i les seves febleses en la lluita contra Madrid.

És a les masses que l’A.O. s’ha d’adreçar per al seu armament, el desarmament dels feixistes, l’expropiació dels reaccionaris de la Lliga, etc. I no només per crides, sinó prenent directament la iniciativa. D’aquesta manera, la influència de l’Esquerra en les masses populars serà desplaçada cada vegada més per la influència de les organitzacions de l’avantguarda proletària.

9 – La qüestió de la independència catalana es presenta avui sota l’aspecte de la lluita camperola (llei d’arrendament). És necessari donar a la lluita per l’emancipació nacional un contingut social; aquest contingut es pot donar:

1) per la lluita a favor de la terra per als pagesos (a baix l’esclavitud del parcer; alliberament dels rabassaires de tot càrrec estatal i feudal; etc.)

2) per la lluita en favor de la setmana de 40 hores i del control obrer, etc.

10 – Resumim: el proletariat ni ha d’esperar l’atac reaccionari ni prometre la seva ajuda; el proletariat, per la seva activitat, ha de posar-se al capdavant del moviment d’emancipació nacional i donar-li un rumb clar i ferm. Per a fer-ho, el proletariat ha de lluitar per:

1) la proclamació de la República catalana independent;

2) l’armament del poble;

3) la terra per als pagesos;

4) el control obrer;

5) la constitució de comitès de l’Aliança obrera i camperola;

6) l’aliança amb les masses obreres i camperoles de tota Espanya;

7) la convocatòria de noves eleccions per a la formació d’un govern capaç de dirigir veritablement la lluita de les masses populars contra “Madrid”.

Perspectives clares; consignes agosarades; cap espera. Per aquesta via és realment possible convertir la defensa en atac i portar el moviment cap el camí de la revolució socialista.

Fraternalment

per l’S.I. Martin

P.S.: Adjunta us trametem també una carta del cam. P. de la secció alemanya sobre el mateix tema.

Notes

1 Vegeu: PAGÈS, Pelai. El movimiento trotskista en España, 1930-1935. Barcelona : Península, 1978, p. 200, i PAGÈS, Pelai. “Trotski i la república catalana”. L’Avenç, núm. 404 (setembre 2014), p. 38; vegeu també: DURGAN, Andy. “Sobre las Alianzas Obreras”. Viento sur, nº 105 (octubre 2009), p. 45-46.

2 NIN, Andreu. “Hacia la Alianza Obrera nacional”. La Antorcha, nº 1 (1-V-34), p. 8.

3 Vegeu especialment: “La situación en Cataluña”. La Antorcha, nº 2 (30-VI-34), p. 1; i “La tierra debe pasar a los campesinos sin indemnización : el pleito de Cataluña en suspenso”. La Antorcha, nº 3 (14-VII-34), p. 1.

4 Vegeu: NIN, Andreu. “La República Catalana como factor revolucionario”. La Antorcha, nº 5 (25-VIII-34), p. 3; i NIN, Andreu. “El marxismo y los movimientos nacionalistas”. Leviatán, nº 5 (septiembre 1934), p. 39-47.

5 Els dos articles de la nota anterior i: NIN, Andreu. “La cuestión de las nacionalidades y el movimiento obrero revolucionario : antecedentes de la teoría proletaria”. Comunismo, nº 37 (agosto de 1934), p. 22-26. L’any següent Nin planejà un estudi concret sobre la qüestió catalana que no arribà a realitzar, estudiant només en el llibre Els moviments d’emancipació nacional el tema general de la qüestió nacional que havia encetat en els seus articles de l’estiu del 1934.

6 NIN, Andreu. “El marxismo y los movimientos nacionalistas”, op. cit., p. 47.

7 TROTSKY, L. Stalin : [una valoración del hombre y su influencia]. 1ª ed. Completado con material inédito, editado y traducido [al inglés] por Alan Woods. [Zaragoza : Lucha de Clases, 2017], v. 1, p. 260. Aquesta cita és idèntica a la que apareix en la primera edició en castellà (Stalin. 1ª ed. Compilado y traducido del ruso por Charles Malamuth. [Barcelona : José Janés], 1947, p. 163), però l’he modificat lleugerament per fer-la més acord amb l’original en anglès (Stalin : an appraisal of the man and his influence. Edited and translated from the Russian by Charles Malamuth. London : Hollis and Carter, 1947, p. 155): he traduït la paraula “concrete” per “concretas” (i no per “nacionales”, com consta en les dues traduccions), i he posat “partido” i “estado” en minúscula, com apareixen en l’original. Agraeixo a Juan José Barrero Menéndez la seva ajuda en alguna de les comprovacions.

8 Com he indicat anteriorment, Nin no tractà específicament la qüestió catalana en el seu llibre del 1935 Els moviments d’emancipació nacional, però el model de solució amb que acabà aquest estudi, el federatiu de l’U.R.S.S., indica clarament que, per al cas català, continuava propugnant la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria.

9 Vegeu: LUBITZ, Wolfgang ; LUBITZ, Petra. “Leon Trotsky’s pen names”. En: Lubitz’ TrotskyanaNet (https://www.trotskyana.net/Leon_Trotsky/Pseudonyms/trotsky_pseudonyms.html#pennames).

10 Vegeu, per exemple: ALLES, Wolfgang. “German Trotskyism in the 1930s”. Revolutionary history, v. 2, no. 3 (autumn 1989), p. 29-36.

11 Vegeu: TROTSKY, L. “[Les difficultés dans l’organisation]”. En: TROTSKY, L. Oeuvres, op. cit., p. 99.

12 Vegeu: ALLES, Wolfgang, op. cit., p. 31; i KESSLER, Mario. A political biography of Arkadij Maslow, 1891-1941 : dissident agains his will. Cham : Palgrave Macmillan, cop. 2020, p. 149, n. 13.

13 Agraeixo a Wolfgang Lubitz aquesta informació.

14 Sobretot després de la insurrecció de Viena i dels fets de París el febrer del 1934, la qüestió de les milícies aparegué recurrentment en diversos escrits de Trotsky d’aquell any, fins el punt que finalment l’hi dedicà unes tesis, com anuncià en una carta a Leonetti del 15 de juny; malauradament, aquestes tesis s’han perdut (vegeu: TROTSKY, L. “[Les difficultés dans l’organisation]”. En: TROTSKY, L. Oeuvres, op. cit., p. 99 i n. 12). És possible, però, que el sentit general d’aquestes s’hi trobi en alguns articles de la premsa bolxevic-leninista del moment, com per exemple en: “Por las milicias antifascistas”. La Antorcha, nº 3 (14-VII-34), p. 4.

15 De fet, Trotsky utilitzà habitualment aquest procediment en el seu darrer exili, fent servir quan ho considerava convenient diversos pseudònims, com per exemple “Crux”, “Gourov” i “Vidal”.

16 TROTSKY, L. “The Catalonian struggle and the Spanish Revolution : a letter from Leon Trotsky”. International socialist review : monthly magazine supplement to The Militant, (August 1978), p. 9-10. Reblant el que escrigué Breitman, Louis Sinclair no esmentà en la seva bibliografia cap edició anterior (vegeu: SINCLAIR, Louis. Trotsky : a bibliography. Aldershot : Scholar Press, 1989, v. 2, p. 746); agraeixo a Wolfgang Lubitz aquesta darrera informació.

17 TROTSKY, L. “The Catalan conflict and the tasks of the proletariat”. En: TROTSKY, L. Writings of Leon Trotsky. 1st ed. [Edited by George Breitman]. New York : Pathfinder Press, 1979, suppl. 1934-40, p. 496-499.

18 Breitman no donà detalls exactes de la seva localització, només que provenia dels arxius de Cannon a la Library of Social History, però Pierre Broué i Michel Dreyfus sí, dient que es trobava en un dossier d’aquest arxiu que porta la data “1934” (vegeu paràgraf i nota següent). Però en els arxius de Cannon, custodiats actualment en els Wisconsin Historical Society Archives, aquest document no es troba en el microfilm de la carpeta “Spain 1931-1934” ni tampoc en el microfilm amb la correspondència general dels “International files” del 1931-1963, on curiosament manca la carpeta del 1934 (passa de la carpeta 1931-1933 a la carpeta 1935-1936); sembla doncs, que aquest dossier està perdut o, com a mínim, traspaperat.

19 TROTSKY, L. “Le conflit catalan et les tâches du prolétariat”. En: TROTSKY, L. Oeuvres. Introduction et notes de Pierre Broué et Michel Dreyfus. Paris : Publications de l’Institut Léon Trotsky ; EDI, 1979, v. 4, p. 182-186.

20 Ídem, p. 182, n. 1.

21 MANDEL, Ernest. El pensamiento de León Trotsky. 1ª ed. Barcelona : Fontamara, 1980, p. 72. La nota on se cita la carta de Trotsky diu incorrectament que aquest text estava inclòs en la recopilació dels escrits de Trotsky sobre Espanya La revolución española, d’Editorial Fontanella.

22 Vegeu: TROTSKY, L. “Le conflit catalan et les tâches du prolétariat”, op. cit., p. 185, n. 7.

23 BROUÉ, Pierre. “Quand Carrillo était gauchiste… : les Jeunesses socialistes d’Espagne, 1934-1936”. Cahiers Léon Trotsky, no. 16 (décembre 1983), p. 35-36; Broué també remarcà de nou la qüestió de l’anticipació del comitè central de milícies del 1936.

24 TROTSKY, L. “El conflicto catalán y las tareas del proletariado”. Inprecor, nº especial [40] (noviembre 84), p. 50-51.

25 Actitud que perdura fins avui en el conjunt de l’esquerra espanyola i internacional: són prou indicadores, en aquest sentit, les reflexions de Miguel Romero, antic dirigent de la L.C.R., fetes vint-i-cinc anys després de l’aparició de l’article en Inprecor, que confongué moments del 1934 (el conflicte del mes de juny amb el moviment d’octubre) i declarà que no entenia com una proclama independentista de l’A.O. hauria ajudat la insurrecció en el mes d’octubre d’aquell any, quan Companys proclamà l’estat català dins la república federal espanyola (vegeu: ROMERO, Miguel. “Una relectura autocrítica, veinticinco años después”. Viento sur, nº 105 (octubre 2009), p. 81-82). La carta de Leonetti, però, dóna elements de resposta a aquesta actitud.

26 DURGAN, Andy, op. cit.

27 PAGÈS, Pelai. “Trotski i la república catalana”, op. cit., p. 38-39.

28 TROTSKY, L. “El conflicte català i les tasques del proletariat”. L’Avenç, núm. 404 (setembre 2014), p. 40-41.

29 Per exemple, la web Marxists.org, la web i revista de Lluita Internacionalista, i la web de la revista Sin permiso.

30 Com Eduard Puigventós -biògraf de Ramon Mercader- que confonent política revolucionària amb política frontpopulista afirmà increïblement que la concepció de Trotsky de que amb una política justa de l’avantguarda proletària era possible convertir la posició defensiva de Catalunya en una posició ofensiva de la revolució espanyola “bé podria ser atribuïda a la majoria de dirigents de les forces lleials a la República a partir de l’esclat de la Guerra Civil” (vegeu: PUIGVENTÓS, Eduard. “El paper dels catalans en l’asil i l’assassinat de Trotski: Andreu Nin i Ramon Mercader”. Temps i espais de memòria, núm. 04 (gener de 2017), p. 3).

31 Excepcions són En Lluita, Lluita Internacionalista i la Lliga Comunista Internacional.

32 TROTSKY, L. “Le conflit catalan et les taches du prolétariat”, Arkhiva Kominterna, f. 552, op. 1, d. 7, ll. 5-7, R.G.A.S.P.I.

33 Carta d’Alfonso Leonetti a la C.E. de l’I.C.E. (17-VII-1934), Arkhiva Kominterna, f. 552, op. 1, d. 7, ll. 8-9, R.G.A.S.P.I.

34 Les majúscules i els èmfasis són de l’original. He volgut intencionadament fer la traducció el més literal possible, per mostrar el més acuradament l’estil d’un text creat per algú que clarament domina el francès, però que no el té com a llengua nadiua.

35 Les majúscules i els èmfasis són de l’original; s’han fet unes poques correccions ortogràfiques.

3 comentarios

  1. Aquest escrit de Trostky posa de manifest el deficient grau d’informació que sobre la situació social a Catalunya tenia el botxí de Kronstadt i de la macknovichitna l’estiu de 1934: «manca aquí el coneixement dels detalls, sobretot de la qüestió agrària». Feia més d’un any que Nin l’havia enviat a pastar fang i ningú devia explicar-li que tant la Lliga com ERC defensaven, amb vots i fets concrets, la propietat i la renda sostreta als pagesos. La diferència estava en què ERC pretenia controlar-la legalment per a intentar estendre la seva base electoral entre els arrendataris i els parcers. A aquesta finalitat van respondre tant les comissions arbitrals, controlades per ERC, com la pròpia llei de contractes de conreu, més moderada, és a dir, menys social, que la llei de reforma agrària del govern espanyol, ja prou moderada. La persistència de la parceria i l’exclusió dels jornalers de la llei catalana són les lloses que sepulten la propaganda política al voltant d’aquesta llei. Recordem que ERC defensava davant el tribunal de garanties constitucionals que el contracte d’arrendament formava part del dret civil, NO dels drets socials, perquè havien pactat el vot positiu del PSOE a l’estatut de Catalunya en base a l’absència de legislació social al text. A la biografia de Lluhí i Vallescà, d’Ucelay-Da Cal, es poden seguir fil per randa les negociacions de la llei. A les pàgines 1818-1851 del BOGC del 30 de setembre de 1934 es pot llegir la redacció definitiva de la llei mitjançant un reglament d’aplicació negociat i acceptat per Samper, lerrouxista, que tot seguit dimití com a president del govern espanyol. Tot plegat ens porta al 6 d’octubre, un cop de força polític sense contingut social.

    Le gusta a 1 persona

    1. Alguns comentaris al comentari de Marciano Cárdaba:

      “deficient grau d’informació que sobre la situació social a Catalunya”: Evidentment Trotsky no va fer una tesi doctoral sobre la situació del camp a Catalunya en els anys 30. L’estiu del 34, desterrat als pre-Alps pel govern francès i amb les comunicacions vigilades per la policia, més aviat és sorprenent que fos un observador tant atent i perspicaç no només de la situació catalana, sinó mundial, en vista, evidentment, a fomentar la revolució proletària on fos possible.
      “el botxí de Kronstadt i de la macknovichitna”: òbviament, una falsedat històrica repetida al llarg de tot un segle. La simple lectura de l’obra de l’historiador anarquista Paul Avrich hauria hagut de bastar per desfer-la, si els interessats la llegissin…
      “Feia més d’un any que Nin l’havia enviat a pastar fang”: una altra falsetat òbvia; Cárdaba s’hauria de informar una mica més sobre els intents de Nin la primavera del 35 de conciliar les posicions de la seva fracció, la de Robles i Cabo, la de Fersen, i la de l’S.I.
      El nucli del comentari és una crítica a la llei de contractes de conreu, que evidentment, com mostra Cárdaba, era una mesura insuficient, com no podia ser d’un altra manera. Pero és que ni l’I.C.E. ni Trotsky tenien cap il·lusió sobre ella, simplement és que al voltant d’ella va esclatar el “conflicte català” que Trotsky veié com a factor revolucionari.
      “[E]l 6 d’octubre, un cop de força polític sense contingut social.” Clar, com es veié a Astúries i també en el fet que els únics que oposaren resistència armada (i morts) a Catalunya fossin obrers. Segurament per això la C.N.T., des del despatx del general Batet, cridà per ràdio als obrers a tornar a la feina.

      Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: