«No prestes oidos a los himnos nacionales ni a las palabras retumbantes que os hablen del falsos deberes patrióticos, sino a esa otra voz dulce y profunda que sale del propio corazón y enseña el precepto intangible de amar a todos los seres y todas. las cosas… Llevar la luz, y hundir todo lo que pueda despertar el odio».

Amparo Poch Gascón, una de les fundadores de Mujeres Libres

La Federació Nacional de Mujeres Libres va sorgir quatre mesos després de l’alçament militar, que havia tingut lloc el juliol de 1936, de la fusió del Grup Cultural Femení de la CNT (creat a Barcelona el 1934 després dels successos del 6 d’octubre en diferents llocs del país), i del grup Mujeres Libres (aparegut l’abril del 36 a Madrid). Durant els anys següents, anys de guerra, l’organització s’estengué per diverses zones republicanes. La regió amb més agrupacions fou Catalunya i d’afiliades unes 20.000, la majoria de classe obrera. La creació de Mujeres Libres va estar inspirada per la creixent consciència entre les dones anarquistes de la necessitat de tenir una organització específicament femenina.

Aquestes dones del moviment llibertari de Mujeres Libres reivindicaven una revolució política, econòmica i social. El dret a la igualtat entre homes i dones, lluny del sistema patriarcal. L’emancipació de les dones com a persones, el desenvolupament de la seva independència psicològica, l’autoestima. Una identitat.

Les seves fundadores: Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch Gascón, començaren a preparar la publicació d’una revista que portava el nom de l’organització. La publicació, que es dirigia a obreres amb l’objectiu d’interessar-se en temes socials i apropar-les a idees llibertàries, va sortir primer a Madrid i després a Barcelona. Destacà per l’originalitat dels seus continguts (criticava la poca presència de milicianes al front) i per la seva modernitat en el disseny, maquetació i il·lustracions. Es van publicar tretze números (maig de 1936-tardor del 1938). El primer es va esgotar d’immediat, l´últim estava en impremta quan el front de batalla estava en Barcelona (no se conserva cap). El número 1 definia el programa: anarquista, llibertari i emancipador. El butlletí tenia com a meta despertar la consciència femenina i treure a la dona «de su triple esclavitud: de ignorancia, de mujer y de productora».

Mujeres Libres es mostrava cautelosa en la seva revista a l’hora de declarar la seva afiliació anarquista, tenia por de suscitar un rebuig en dones no polititzades i es mostrava moderada com convenia al seu objectiu.

L’anarquisme proporcionà els fonaments bàsics per les anàlisis i els programes de Mujeres Libres. L’objectiu últim que l’associació cercava aconseguir era una societat igualitària i no jeràrquica. Pensava que l’autonomia organitzativa era crucial per assolir els seus objectius. Elles, deien, necessitaven una organització apartada de la dels homes, això seria crucial per assolir els seus objectius.

Des del primer moment, l’organització es presentà com una iniciativa específicament femenina dirigida a les dones i impulsada per elles. L’objectiu inicial fou l’emancipació de la dona, en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella. Mujeres Libres associava la situació de les treballadores a la lluita de classes i a l’opressió de la classe obrera sota el règim capitalista. La independència econòmica era bàsica (durant la guerra, l’organització assumí la tasca d’incorporar la dona a la producció).

El juliol del 36 la guerra civil actuà de catalitzador en la mobilització femenina. Donà lloc a un reajustament de les actituds de la ciutadania envers les dones, i en la seva funció social.

En realitat, Mujeres Libres plantejava el problema de la doble militància: política i feminista. Teresa Claramunt, obrera del tèxtil catalana, en el context anarquista de finals del segle XIX, ja havia parlat d’això, però no fou fins l’aparició de Mujeres Libres, el 1936, quan es va articular aquesta estratègia col·lectiva. D’aquesta manera es va distingir d’altres organitzacions femenines de l’època, com ara de la comunista Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA). L’Asociación de Mujeres Antifascistas, amb diverses denominacions segons l’època: Mujeres contra la Guerra y el Fascismo en el seu inici, Agrupación de Mujeres Antifascistas durant la guerra civil i Unión de Mujeres Antifascistas o Asociación de Mujeres Antifascistas Españolas en l’exili republicà, fou una entitat associativa de caràcter feminista i unitària creada a Espanya el 1933 pel Partit Comunista. Juntament amb Mujeres Libres, l’Asociación de Mujeres Antifascistas fou l’organització feminista més important de l’època.

No tots els companys i companyes van entendre la modernitat dels principis de Mujeres Libres. La mateixa Federica Montseny, anarquista, que seria ministra durant la guerra, col·laborà en alguna ocasió amb el grup, però no veia necessària la creació d’una organització d’emancipació femenina. Montseny considerava que homes i dones tenien que lluitar junts en les associacions ja existents del moviment llibertari.

D’altra banda, a l’igual que la resta d’anarquistes (homes i dones), Mujeres Libres rebutjava la idea de que es lluitava per a guanyar la guerra i defensar la República Democràtica i Parlamentària. Segons aquesta organització, es tractava de realitzar la Revolució Social. En la mateixa línia, Mujeres Libres mantenia que la destrucció del capitalisme havia d’implicar la desaparició de l’Estat. La consolidació del poder obrer i les conquestes revolucionàries es farien per mitjà dels sindicats.

El procés de transformació social iniciat el juliol de 1936 aguditzà la consciència d’aquestes anarquistes. Van poder adonar-se de que els canvis socials que s’iniciaven no implicava canvis positius en la subordinació femenina. Els hi fou difícil. Les dones enrolades a Mujeres Libres, en definitiva, van ser les primeres a fer veure a Espanya la necessitat de l’alliberació femenina des de la perspectiva de l’emancipació de la classe obrera. Això és el que diferència a Mujeres Libres d’altres moviments feministes burgesos, els quals eren sufragistes, mentre que l’anarcofeminisme era revolucionari.

Les exigències de la guerra van acabar per difuminar les seves demandes feministes i en realitat, obligaren a totes les organitzacions femenines a ajustar les seves activitats a la supervivència i la lluita contra el feixisme.

Durant la guerra, l’organització insistí en la importància de las activitats femenines en la reraguarda, sobretot en la qüestió de l’alfabetització i en l’educació infantil. Amb la finalitat de que a les dones els hi fos possible portar a terme aquest programa, va posar en marxa menjadors i guarderies populars en els llocs de treball. Mujeres Libresreclamava, a més la necessitat de l’educació sexual, plantejant temes fins aquest moment tabús, com els mètodes anticonceptius o l’avortament.

Alguns documents de l’època acrediten que hi va haver una disputa interna dins les files anarquistes respecte al rol de la dona a la guerra. Normalment les afiliades a Mujeres Libres feien propaganda convidant a les dones a enrolar-se en les milícies que anaven al front. No obstant això, a la revista Mujeres Libres, datat el 5 de setembre del 1936, s’invitava a les dones a romandre a la reraguarda realitzant un altre tipus de tasques, reservant el combat per l’home:

«Multitud de ocupacions quedarán sin brazos; hay que llenar los huecos; hay que trabajar como sea, en lo que sea. Ni la casa ni el hijo pueden detenernos. Comedores comunales anexos a los talleres y a las fábricas, guarderías multiplicadas para vuestros hijos permitirán que el tiempo vacío que dejáis correr en las absurdas esperas, artificiosamente provocadas por el fascismo emboscado, pueda cotizarse en materia elaborada, en alivios prácticos, en auxilios eficaces. Los hombres útiles, al frente; ¡Las mujeres al trabajo! ¡La única consigna es vencer!».

Ideològicament, Mujeres Libres sempre s’identificà amb els mètodes de la CNT i de la FAI, però va saber guardar la seva autonomia. Mujeres Libres no aconseguí els seus objectius, però la problemàtica a la que es va enfrontar, a traves de la doble lluita de la dona, segueix sent d’actualitat.

Les afiliades a Mujeres Libres que desenvoluparen la seva activitat revolucionària a Catalunya eren, en general, d’extracció humil. Algunes havien arribat a terres catalanes quan eren petites, altres eren catalanes de naixement. Foren dones avantguardistes que lluitaren en tots els fronts (publicacions, mítings, fàbriques, les trinxeres) amb l’esperança de construir un món millor. Durant els primers dies de la guerra, moltes lluitaren a les barricades; després, marxaren al front de combat. Amb la caiguda de la República, el 1939, les dirigents i moltes simples militants van exiliar-se a França. Algunes lluitaren a la Resistència francesa contra els nazis. D’altres, agafades pels alemanys, van ser internades en els camps de concentració que els nazis havien instal·lat a Polònia. La vida en aquells llocs de patiment era terrible. Les que tornaren a Espanya tampoc no ho van tenir fàcil: patiren tortures i presó.

A continuació, passem a citar, per ordre alfabètic, unes breus biografies d’algunes d’aquestes dones:

Posem el focus en Sara Berenguer Laosa, que treballà amb la Resistència francesa. Un dia de 1919 va néixer Sara en una modesta família llibertària de classe treballadora del Poble –sec de Barcelona. Deixà l’escola als 12 anys, i un any després ja va començar a treballar en una carnisseria. De caràcter inquiet, a causa de l’explotació i del masclisme, es va revelar i fou despatxada d’alli i de moltes feines.

Treballà de costurera en una fàbrica i, després, continuà fent-ho pel seu compte fins al juliol de 1936. Llavors el seu pare va morir lluitant al front. Ella, per la seva part, participà en el Comitè revolucionari del barri de Les Corts i al Comitè revolucionari del sindicat de la fusta.

A finals de 1937 es va incorporar a Mujeres Libres. Un bon dia fou nomenada responsable de la distribució de les armes. No era una tasca fàcil. Les havia de repartir també entre els homes i aquella societat era molt masclista, però Sara se’n va sortir. Paral·lelament, Sara va exercir càrrecs de responsabilitat al comitè local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries(FIJL) i al secretariat de l’Ateneu Llibertari on va fer de mestra de nens desafavorits no escolaritzats (com alumne, per la seva part, va aprendre francès amb Sol Ferrer, filla de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista).

Sara pensava que la propaganda era un mitjà important per portar a terme la tasca de l’autodeterminació de les dones, i al temps ampliar els seus coneixements culturals. Va fer xerrades en diversos pobles de Catalunya per tal de crear noves agrupacions i orientar la feina de les dones. Una gran part d’aquesta tasca es va portar a terme a través del casal de la Dona Treballadora de Barcelona, dirigit per la metgessa Amparo Poch. Allí s’impartien cursets d’alfabetització, de coneixements elementals, professionals i de formació social. Durant els fets de maig de 1937, Sara va participar ens els enfrontaments armats contra els comunistes estalinistes, defensant el Casal de les dones obreres.

El 1937 fou nomenada membre del comitè central de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) amb l’anarquista basc Ángel Aransaez i va fer nombroses visites al front. En caure la República, s’exilià a França. Allí va continuar al seu treball de SIA a Perpinyà i Besiers, on tractà de rescatar els presoners dels camps, incloent al seu company i anarquista Jesús Guillén (pseudònim Bertolín), pintor i dibuixant. Durant l’ocupació nazi fou membre del grup de la CNT de Bram, municipi francès, i realitzà una tasca plena de perills: serví d’enllaç amb la Resistència francesa a l’Aude, Arieja, Erau i l’Alta Garona.

Després de l’alliberament, continuà amb Jesús el seu treball en la CNT a l’exili. El 1947 fou responsable dels cursos de taquigrafia organitzats per la CNT per als refugiats i participà activament en els grups de teatre organitzades pel moviment llibertari. Mantingué contactes estrets amb grups d’activistes anarquistes al voltant dels anarcosindicalistes espanyols Octavio Alberola Suriñach i Cipriano Mera.

El 1965, va participar en les activitats de grup que publica el diari Frente Libertario. De 1972 a 1976, amb l’anarcosindicalista extremenya Suceso Portales, va reprendre la redacció i la publicació de la revista Mujeres Libres (47 números de 1964 a 1976). Va col·laborar, a més de a Mujeres Libres, a un gran número de premsa llibertària i en diverses antologies de poesia (va guanyar diversos premis). També participà en la redacció del llibre Mujeres libres: luchadoras libertarias (éditions FAL, 1999).

Casa seva, prop de Besiers, fou un lloc de trobada dels llibertaris. Allà, en 1986, es va rodar gran part de la pel·lícula “De toda la vida”, amb Pepita Carpeña, Dolores Prat, Frederica Montseny, Suceso Portales, Mercè Comaposada i Guillén i Conxa Pérez. Va morir el 18 de juny del 2010.

Qui era Josefa Carpena-Amat, que participà en l’assalt de la caserna de Drassanes? Més coneguda com a Pepita, fou anarcosindicalista. Va néixer a Barcelona el 19 de desembre de 1919 en mig del locaut patronal que aturà la ciutat comtal durant vuitanta-quatre dies. Era filla gran d’una família nombrosa de classe treballadora que mostrava poc interès per les organitzacions obreres. A l’època era normal començar a treballar als 12 anys, com a costurera, en una noia de la seva extracció social, i ella ho va fer. Aviat, dos anys més tard, entrà de militant a la CNT i a les Joventuts Llibertàries (JJLL). El Sindicat del Metall, de la CNT, l’acollí com a mascota.

El 18 de juliol de 1936 Pepita participà com a ajudant a l’assalt de la caserna de Drassanes. És probable que portés armes, però no és segur. Només tenia disset anys. El 17 de novembre va formar parella amb l’anarquista Pedro Pérez Mir (que va morir en el front) i va treballar en una fàbrica de municions (1936-1939).

També a Barcelona va participar en els Fets de Maig de 1937 i es va afiliar al moviment anarcofeminista Mujeres Libres, que la va designar com a secretària de propaganda del Comitè Regional de Catalunya. Va fer conferències als pobles i al front. En aquests escenaris va conèixer a la llegendària anarquista Emma Goldman, lituana.

Malalta, el 25 de gener de 1939 va deixar Barcelona (vigília de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat) i marxà a França. Durant gairebé un any, va romandre en un camp de concentració a Clarmont d’Erau, vora Montpeller, on va patir tota mena de privacions.

Es va casar amb un francès, però quan va arribar a Marsella (on hi havia nombrosos refugiats espanyols), el va deixar. Posteriorment es convertí en companya de l’anarquista Juan Martinez Vita (dit Moreno), i continuà la seva militància després de l’alliberament.

L’abril de 1945 fou delegada a Tolosa de Llenguadoc per al I Congrés de la FIJL a l’exili. Posteriorment va prendre part en el grup de teatre «Acratia» i milità a la CNT a l’exili. Des de 1979 col·laborà en el Centre Internacional de Recerca de l’Anarquisme (CIRA) de la que fou coordinadora de branca de 1988 a 1999.

El 1992 va escriure les seves memòries De toda la vida (publicades en versió francesa el 2000), i en l’Exhibició Internacional de Barcelona de 1994 va participar en un debat sobre feminisme i postfeminisme. Va col·laborar en les obres històriques col·lectives Mujeres Libres i Luchadoras Libertarias (traduïdes al francès, en el butlletí del CIRA i en altres publicacions llibertàries espanyoles i franceses. Va morir a Marsella el 5 de juny de 2005.

Qui era Mercè Comaposada i Guillén, escriptora, advocada i periodista?Va néixera Barcelona en una família obrera un calorós 14 d’agost de l’any 1901. D’origens humils, fou escriptora, advocada i periodista. Treballà des de molt joveneta com a muntadora de pel·lícules, representant d’art o secretària. Al temps, les seves inquietuds polítiques i socials li portaren a afiliar-se al Sindicat d’Espectacles Públics de Barcelona (CNT). Marxà de seguida a Madrid per prosseguir els seus estudis; hi tingué com a mestres al poeta, escriptor i intel·lectual andalús Antonio Machado i al jurista i pedagog espanyol del Krausisme José Castillejo. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, traductor i teòric de l’anarcosindicalisme espanyol i creador de la lletra en castellà de la cançó A las barricadas, que l’animaria a fer classes als obrers. El projecte resultà un fracàs, la mentalitat de l’època condicionava els homes: no volien ser instruïts per dones!

Sensibilitzada per la condició femenina, es convertí en pedagoga i donà cursos a dones. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil i Amparo Poch nasqué la idea de crear un grup específic de dones en el moviment llibertari. Pel mes de maig de 1936, un mes després de crear-se el grup de Mujeres Libres, ja s’editava el periòdic del mateix nom, il·lustrat pel seu company, l’escultor llibertari Baltasar Lobo (l’havia conegut el 1933).

Quan començà la guerra civil, Mercè tornà a Barcelona i s’uní a un altre grup de dones amb el qual treballà en la creació d’una federació nacional. Activa propagandista, va escriure el fullet Esquemas, adreçat a les dones en temps de guerra i de revolució.

Malgrat que tenia una salut fràgil, prosseguí sense descans la seva activitat educativa, la participació en Mujeres Libres i la col·laboració amb la premsa llibertària.

El 1939 es refugià a París amb el seu company, sota la protecció del famós pintor Pablo Picasso. Treballà com a secretària, fent treballs de traducció d’escriptors castellans (sobretot Lope de Vega) i es consagrà a representar l’obra artística del seu company.

Els 60 i 70 va militar a Mujeres Libres des de París, col·laborant en les revistes Mujeres Libres (en seria la redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral. Signà els seus llibres publicats a l’exili com a Mercedes Guillén. Morí a París el 1994.

Parlem ara de Áurea Cuadrado Castillón, responsable de la Maternitat de Barcelona durant la guerra. Va néixer probablement a Barcelona (o a Ontinyena segons les fonts) l’any 1902. Només tenia 16 any quan va participar en les manifestacions de dones contra l’encariment dels preus de subsistència (1918). Va estar acompanyada d’altres activistes com Roser Dulcet, Balbina Pi o Teresa Claramunt.

El 1936, en esclatar la guerra civil, es responsabilitzà de la Casa de la Maternitat de Barcelona que oferia ajuda mèdica durant el part i el postpart i també formació de maternitat conscient. Áurea també va formar part del Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). I, en representació de la CNT, s’integrà, al consell plenari de l’Institut d’Adaptació professional de la Dona de Barcelona.

Fou una de les fundadores de la revista Mujeres Libres i membre del comitè regional de Catalunya de l’agrupació del mateix nom. Va morir a Mallorca el 1969.

Qui era Soledad Estorach Esterri? Va néixer a Albatàrrec, Segrià, un dia fred de febrer de l’any 1915. Ella fundà a Barcelona l’Institut Mujeres Libres i el Casal de la Dona Treballadora.

La mare de Soledad provenia d’una família propietària de terres i molt religiosa. El seu pare havia viscut molts anys a fora d’Espanya, era mestre d’adults i va ser qui la va ensenyar a escriure i a llegir. També va ser qui la va marcar políticament, ja que tenia idees molt avançades per l’època. Ella explicava que tot i residir en un poble, no va viure la vida típica de la vida dels pobles. En morir el seu pare, quan ella comptava 11 anys, va haver de posar-se a treballar. Un amic del pare, també mestre, va continuar formant-la.

Amb 15 anys marxà cap a Barcelona, després de convèncer la seva mare amb l’argument de guanyar diners per mantenir la família i obtenir una millor educació. En arribar-hi, primer treballà en la botiga del seu oncle, però la botiga tancà i llavors es va posar a treballar de minyona amb una paga mísera (des de les 5 del matí fins a l’una de la nit). Posteriorment, va deixar la feina i entrà en una fàbrica amb l’esperança de guanyar més diners i tenir més temps per aprendre (a finals de 1930 va assistir a una escola nocturna, on va conèixer companys de la CNT que romanien a la clandestinitat).

Amb l’arribada de la República, s’incorporà a un grup de joves de l’Ateneu i va passar a l’acció. El sentiment de comunitat i d’acció col·lectiva la va entusiasmar. L’any 1934, fruit d’uns debats interns sobre les dificultats que tenia la dona dins de la CNT, entrà a formar part d’una xarxa de suport mutu. Va rebre el nom de Grup Cultural Femení. No fou una tasca fàcil, ja que no van rebre el suport de tota la comunitat anarquista, atès que havia un sector que no ho acabava de veure bé.

L’any 1936 Soledad organitzà, junt amb les seves companyes del grup, un míting al Teatre Olímpia, per donar-se a conèixer. Tot i no estar gaire publicitat pels mitjans llibertaris, es va abarrotar i allà es van redactar les bases per a una organització regional. Arran del contacte amb Mujeres Libres, de Madrid, es canviaren el nom pel d’Agrupación Mujeres Libres i formaren una federació nacional.

A finals de 1936 va crear l’Institut Mujeres Libres, l’any 1937 el casal de la Dona Treballadora que tenia com a objectiu la seva formació tècnica i la seva preparació social. També va ser col·laboradora de la publicació Tierra y Libertad.

Estorach, junt amb companyes com Concha Liaño, Áurea Cuadrado i Amparo Poch, emprendrà una activitat de conscienciació i acció directa: xarxes de dones, reunions d’anàlisi i estratègies per afrontar els problemes i un servei de cangurs a domicili. La dificultat de les dones d’integrar-se en el moviment obrer i anarquista en termes d’igualtat amb els seus companys fou subratllat, entre altres, per Soledad Estorach:

“Para la mayoría de los hombres, […] la situación ideal era la de tener una compañera que no se opusiera a sus ideas pero que en la vida privada fuera más o menos como las demás. Querían ser militantes las veinticuatro horas del día, y en esas condiciones, desde luego, era imposible que se diera la igualdad. Los hombres estaban tan comprometidos que las mujeres se quedaron atrás casi por necesidad. Por ejemplo, cuando encarcelaban a los hombres, las mujeres debían ocuparse de los hijos, trabajar para sacar adelante a la familia, visitarles en la prisión. En eso las compañeras eran muy buenas, pero para nosotras no era suficiente. Eso no era militancia”.

El 18 de juliol del 36, Estorach es trobava al Sindicat de la Construcció, al carrer Mercaders de Barcelona. Mentre els companys van anar a assetjar la caserna de les Drassanes, les dones van ocupar la Casa Cambó, situada a la Via Laitena de Barcelona. No va ser fàcil, però ho van aconseguir! (La Casa Cambó passaria a ser la Casa CNT-FAI).

Va participar del fervor revolucionari de diferents maneres: requisant cinemes per convertir-los en menjadors populars, treballant de forma assistencial al front, i viatjant com a representant de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d’Aragó, Catalunya i part de València.

L’any 1940, Estorach i el seu company, Andrés G, marxaren a Bordeus. Cinc anys més tard tornà a Espanya de forma clandestina, però va haver de fugir cap a París, on romandria fins la seva mort, l’any 1993.

En els últims anys va col·laborar en l’edició del llibre Mujeres Libres. Luchadoras libertarias, editat per la Fundació Anselmo Lorenzo (1999).

Lola Iturbe Arizcuren, maqui a França. Nascuda a Barcelona el 1902 (l’any de la vaga de quinze dies impulsada pels anarquistes), va ser també coneguda com a Lola, Kyralina i Libertad. Fou una destacada activista anarquista durant la Segona República i maqui de la Resistència a l’ocupació nazi de França. Provenia d’una família humil, era filla de la navarresa Micaela Iturbe, mare soltera i autodidacta. Des de molt joveneta, Lola va tenir de treballar d’obrera tèxtil, de minyona i de pantalonera.

Iturbe fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la que es va incorporar als catorze o quinze anys. Gran partidària de Mujeres Libres, tot i que (segons la historiadora de l’organització Martha Ackelserberg) sembla que no va a arribar a militar.

Als vint anys va conèixer al dirigent anarcosindicalista murcià Juan Manuel Molina, Juanel, que va ser el seu company al llar de la seva vida. Junts van exiliar-se a França i Bèlgica durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

El 1931, en iniciar-se la Segona República, Lola va realitzar una important gira de propaganda junt amb Llibertat Ròdenas i Roser Dulcet. El 16 de novembre de 1933, participà (juntament amb els faistes Durruti i Ascaso) en l’important míting que la FAI va organitzar al palau de les Arts Decoratives de Montjüic en Barcelona, contra les eleccions que finalment donaren el triomf a les dretes. A partir de l’any següent fou una de les fundadores de la revista Mujeres Libres, on va col·laborar amb el pseudònim de Kiralina.

Un projecte inèdit en el món va ser la creació dels anomenats “alliberadors de prostitució” al districte cinquè de Barcelona, una zona on hi havia moltes prostitutes. Tenia com a objectiu oferir-lis la possibilitat d’aprendre un ofici i incorporar-les, així, als sindicats confederals. També va participar en la creació del Casal de la Dona Treballadora.

En esclatar la guerra va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes, organisme creat el 21 de juliol del 1936 a Barcelona per Lluís Companys. La finalitat va ser organitzar militarment les forces que lluitaven contra l’alçament militar a Catalunya i coordinar els cossos armats de milicians que sortien cap al front d’Aragó. En la pràctica fou l’òrgan efectiu de govern de Catalunya entre juliol i setembre de 1936.

En acabar el conflicte es va exiliar a França amb el seu company. Junts van formar part de la Resistència francesa. Es jugaren la vida! Iturbe escriví les cròniques de guerra en el front d’Aragó en la revista anarquista, Tierra y Libertad í col·laborà en la revista Mujeres Libres durant els anys setanta.

El 1979 va retornar a Barcelona. Cinc anys després, la mort de Juanel l`obligà marxar a Gijón, prop dels seus fills i néts. Finalment, l’any 1990 fou enterrada al cementeri de Cerdanyola, al costat de Juanel.

Paquita Jolis Puig fou activa en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt. Va néixer a Amer, la Selva, l’any 1916. Durant els anys de la Segona República espanyola fou activa en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt. El 1936, juntament amb la seva germana Assumpció, i un grup de dues dotzenes de dones, fundà en el poble el local de l’Agrupació Mujeres Libres, decisiu en el desenvolupament del consistori municipal i la creació del Museu de Física i Ciències Naturals.

El 1939 va exiliar-se a França. Fou activa a Marsella en la Federació local de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Marsella, va morí el 1982.

Veiem ara com Concha Liaño va col·laborar amb la resistència a França. De petita va viure a Cuba i a Mèxic, fins que a 11 anys arribà a Barcelona. Durant la Segona República fou activa militant de l’Ateneu llibertari Amor y Voluntad del carrer Cartagena de Barcelona. El 1935 fundà, amb altres llibertàries, l’Agrupació Cultural Femenina.

Poc abans d’esclatar la guerra civil fou secretària del comitè regional de Catalunya de les dones anarquistes. Formà part del Comitè Revolucionari del barri barcelonès de Sant Martí de Provençals i de les Joventuts Llibertàries de l’Hospital de San Pedro.

Fundadora i redactora de la revista Mujeres Libres, el 1937, Concha Liaño, explicava els seus objectius respecte a les dones:

“Nosotras lo que queríamos era que la mujer comprendiera que tenía que liberarse. Y que los compañeros y los hombres comprendieran también que las mujeres tenían derecho a tener derechos, no a ser menores de edad, adultas menores de edad. Y teníamos muy bien claras nuestras metas, patria potestad repartida, igual trabajo igual salario, derecho de la mujer de disponer de sus bienes. Teníamos todo el esquema muy bien preparado en qué consistía la liberación de la mujer”.

El 1939, quan caigué la República, Concha Liaño s’exilià a França. Internada en un camp de concentració, va fugir. Assumint nombrosos perills, col·laborà amb la Resistència, però el context polític i social la va sumir en una crisi personal que la portà a un intent de suïcidi. El 1948 va marxar a Caracas, Venezuela, amb la seva filla de cinc anys d’edat.

El 1996 fou una de les protagonistes del documental de J. Gamero, Paco Ríos i Mariona Roca Vivir la utopía, i, aquest mateix any, el cineasta Vicente Aranda s’inspirà en ella i les Mujeres Libres per la realització de la seva pel·lícula Libertarias. De fet, una de les protagonistes porta el nom de Concha Liaño. No obstant això, la veritable Concha Liaño es va mostrar molt crítica amb la pel·lícula. Va morir a Caracas l’any 2014.

Obsevem el perfil de Ada Martí, anarquista i intel·lectual. Maríade la Concepción Martí Fuster, coneguda com Ada Martí, va néixer a Barcelona l’l juliol de 1915 en el si d’una família de classe mitja.

Durant la Segona República, Ada Martí va ser corresponsal a Barcelona del diari anarquista valencià Nosotros. En esclatar la guerra civil, esdevení una de les dirigents de l’organització llibertària i racionalista, Federació Estudiantil de Consciències Lliures i va ser responsable de la seva publicació Evolución. Va destacar en l’obra cultural que s’estava realitzant a través dels Instintius Obrers.

A finals del 1937 participà en el congrés de Mujeres Libres celebrat a València i on, juntament amb els estudiants llibertaris enquadrats en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT, es decidí la constitució de la Federació Ibèrica d’Estudiants Revolucionaris.

Fou la responsable de la revista Fuego i d’una ’sèrie d’articles publicats a Libre Estudio que parlava del paper de la dona a la revolució. Són textos que situaven a la dona més enllà de la seva condició femenina, com a persona que havia d’autoliberar-se i educar- se com a individu lliure.

A la fi de la guerra civil, el 1939, s’establí a París, on treballà amb diverses feines acabant com a venedora de llibres vells al passeig del Sena. Durant la Segona Guerra Mundial va ajudar als refugiats espanyols, sense participar mai a la Resistència francesa per una raó per ella convincent: la considerava massa nacionalista.

La intensa vida amorosa d’Ada d’entrada no contemplava el matrimoni (va tenir la seva filla Clàudia amb un amant rus). Malgrat tot, es va casar amb un professor i escriptor danès, pare del seu fil Frederic, nascut el 1948 (es va divorciar aquell mateix any).

El 1954 va morir a París com a conseqüència d’un sobredosi de somnífers. Uns quants amics van assistir a l’enterrament. Amb ella va desaparèixer una dona lliure i sensible.

María Martinez, coneguda com a Vida. Fou una militant anarquista originària de Múrcia. Es va traslladar a Barcelona i es va afiliar a la CNT. Fou una de les fundadores de l’agrupació pro cultura Faros i participà en l’organització de Mujeres Libres.

A la caiguda de la República s’exilià a França, on passà per diferents camps de concentració patint tota mena de penúries. Ja en llibertat, s’establí a Lió, on milità a la Federació Local de la CNT i va actuar en el grup artístic Tierra y Libertad. Va morir a Villeurbanne, França, als 84 anys d’edat.

Citem a Amparo Poch Gascón, militant del Partido Sindicalista fundat per Ángel Pestaña. Nascuda a Saragossa l’any 1902, Poch pertanyia a una família modesta. Cursà Magisteri (el pare no li va deixar estudiar Medicina). Però l’any 1929, quan comptava vint-i-set anys, per fi es va poder llicenciar en medicina i sociologia a la Universitat de Saragossa (l’única alumna entre 435 matriculats en el primer curs). Va obtenir Premi Extraordinari de la seva promoció! S’especialitzà en puericultura i s’interessà per la higiene i l’educació sexual. La seva preocupació per les condicions de vida de les classes més vulnerables li portaren a obrir una consulta en una habitació de casa seva, dirigida principalment a dones i nens de classe obrera. Va fer campanyes sobre educació sexual i maternitat conscient, impartint conferències en ateneus obrers.

Amparo col·laborava habitualment a la revista Estudios, de València, on tractava sobre problemes mèdics i sexuals. Va escriure en publicacions com La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Generación Consciente. Va publicar: Cartilla de consejos a las mujeres (Saragossa, 1931), La vida sexual de la mujer. Pubertad, noviazgo, matrimonio (València, 1932) i Niño, (Publicacions de Mujeres Libres, s.a).

Ja a Barcelona, per raó de les seves idees avantguardistes i emancipatòries, el 1932, durant la República, fou nomenada directora del Casal de la Dona Treballadora de la ciutat. L’abril de 1936, un dia d’una de les primaveres més maques del segle, Poch va fundar Mujeres Libres amb Mercè Comaposada i Guillén i Lucía Sánchez Saornil.

Al mateix temps presidí, juntament amb el pacifista y humanista andalús José Brocca Ramón, la Liga española de refractarios a la Guerra. En aquells moments, el país i tot Europa respirava una «atmosfera turmentosa» i prebèl·lica. De moment, però, no es pensava tant en un conflicte espanyol, sinó en una guerra europea, en una guerra dels feixismes contra la democràcia. La participació destacada de dones com Amparo Poch en els moviments pacifista i feminista, com ocorria en altres països europeus com Simone Weil (Francia), Vera Brittain (Reino Unido) o Lini de Vries (EEUU) no era casual, sinó que responia a l’estreta vinculació entre tots dos moviments (portaven més d’un segle connectats amb l’obrerisme).

Poch Gascón militava en el Partido Sindicalista fundat per Ángel Pestaña el 1934. Molt rellevant és el fet que Francisco Largo Caballero pensés en ella com a primera opció per a ser ministra de sanitat. Però el fet de que Poch fos del Partido Sindicalista, quan no es pot oblidar que el pes polític era de la CNT, va fer que fos Federica Montseny l’escollida.

No obstant això, el fet que Poch fos la que organitzà els hospitals de campanya va ser molt important. Durant la guerra civil, la ministra de Sanitat, Frederica Montseny, la nomenà Directora d’Assistència Social i, des d’aquest càrrec, va organitzar a Barcelona l’acolliment de nens refugiats en Granges-Escola amb un pla pedagògic que ella havia elaborat. El 1937 fou nomenada novament directora del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona.

El 1939, en caure la República, Amparo s’exilià a França i s’establí a Tolosa de Llenguadoc, on va dirigir l’Hospital Varsòvia. Allí va curar nombrosos guerrillers espanyols procedents dels camps de concentració.

Va morir el 1963 a Tolouse França. Segons la historiadora Laura Vicente, en la cartilla de la caixa d’estalvis només tenia 16 francs amb 29 cèntims.*

(*)Un treball sobre el tema previ a aquest article a:

BENGOECHEA ECHAONDO, Soledad: Trencant barreres. Dones pioneres a Catalunya al segle XX, Llop Roig. Llibres i Cultura i Tot Història Associació Cultural, 2022, pp. 151/163.

Soledad Bengoechea, doctora en historia, es miembro del Grupo de Investigación Consolidado “Treball, Institucions i Gènere” (TIG), de la UB y de Tot Història, Associació Cultural.

Agradezco a la doctora Maria Cruz Santos sus indicaciones sobre algunos aspectos de este tema