Tota nació necessita mites

Avui he llegit la notícia sobre l’ingrés del catedràtic d’Història Medieval, Javier Peña, a l’Acadèmia Fernán González, on remarcava que, gràcies a una investigació relativa al mite de “La Reconquista Española”, es desmunten interpretacions falses sobre aquesta. Afirma que aquest concepte històric és una construcció pròpia del segle XIX i, al mateix temps, al servei del discurs polític espanyolista des d’aleshores. Un concepte que ha perdurat fins els nostres dies sense cap fonamentació històrica. A mode de resum,  Peña defensa que “si en la Edad Media nadie pensó en la Reconquista, y el término nació con unos contenidos totalmente ajenos a la medievalidad peninsular, tal vez convendría -por encima de las siempre loables revisiones críticas sobre su significado-, eliminarle definitivamente de nuestro léxico más técnico, manteniéndolo, en cualquier caso, como lo que siempre ha sido: un mito utilizado para explicar los diferentes presentes contemporáneos, sin utilidad alguna para analizar el pasado medieval. Es hora de que le confinemos al lugar que le corresponde: al rincón de los fósiles culturales, donde duermen los mitos gastados el sueño de sus mejores -o más inquietantes- recuerdos“.

Una reflexió de Javier Peña que defenso, ja que com a historiador, considero a les nacions com a producte de l’època contemporània, lligat a la lluita entre liberalisme i reacció, la construcció dels estats liberals i la difusió en aquest context de diferents processos de nacionalització. Per tant, si mirem al passat, entendre que aleshores, a l’època de la “reconquesta” existia quelcom semblant a l’Espanya actual, és fer un pressentisme mancat de rigor.

¿Passaria el mateix amb altre mite fundacional, com seria el cas de l’11 de setembre pel nacionalisme català? Jo crec que sí, enumerant, tot seguit, 5 motius:

1. El 1714 no existia cap nació catalana (ni espanyola, ni europea…).

L’any 1700 moria l’emperador hispànic Carles II sense descendència i, com era habitual a l’època davant conflictes dinàstics mal resolts, no faltaren candidats a la monarquia hispànica, els quals resolgueren les seves diferències mitjançant la guerra.

rey_carlos_ii
Carles II, “El Hechizado”. Retardat mental i malalt físic, fruit de l’endogamia típica de les famílies reials europees, simbolitzà la decadència d’un Imperi fonamentat en la conquesta i l’espoli.

Aleshores el poder a Europa estava repartit entre diferents monarquies, les quals portaven segles competint i lluitant per nous territoris, l’annexió d’altres regnes o per la conquesta i colonització d’altres àrees mundials. El poder, per tant, era patrimoni d’aquestes famílies reials o de les elits de les repúbliques que existien.

No existia una sobirania reconeguda al poble ras, que en aquella societat estamental normalment el configuraven serfs, pobres i desheretats. El poder i la seva legitimació eren d’origen diví, per això aleshores l’Església Catòlica o les esglésies protestants tenien tanta influència social. En el cas del catolicisme, més enllà dels territoris directament controlats per l’Església, fou una organització present a la resta de regnes catòlics, com seria el cas de l’Imperi Hispànic, amb dominis senyorials, poder polític i patrimoni.

En aquell context, afirmar que existia una nació catalana, o espanyola o de qualsevol altra indret, és aplicar una visió del món actual a una època passada sense rigor científic. Si alguna consciència col·lectiva tenia el poble català aleshores, fou la vinculada a la religiositat, el seu àmbit geogràfic més proper (sovint poc més que el poble) i la seva relació amb el poder, que normalment es mostrava fragmentat i molt més difós que actualment. El monarca era una espècie de figura venerada i allunyada del món real. Per això el 1640, altra mite nacional català, els insurrectes cridaven «¡Visca el rei! ¡Mori el mal govern!».

2. La llengua catalana no fou un signe identitari fins el segle XIX.

Com afirmà el difunt historiador Pere Anguera «el hecho de hablar en catalán o escribir en tal, incluso de hacer de él una defensa, no implicó durante muchos decenios ninguna muestra de conciencia política», malauradament, quan es parla de l’11 de Setembre del 1714, amb la claudicació de Barcelona front les tropes de Felip V, un dels fets destacats és el referent a l’atac de la llengua catalana, concretament amb el decret de Nova Planta, el qual bàsicament centralitzava l’estructura política dels territoris hispànics, destruint de facto les antigues estructures estatals al principat. En referència al català, senzillament el relegava fora de l’oficialitat, ja que el castellà serà a partir d’aleshores la llengua oficial de l’estat.

rebany.jpg

Però el fet és que a l’any 1714, com el 1640, el català i la seva defensa no encengueren cap flama de conscienciació social. Com remarcà Anguera, tot un militant independentista, el comú de la població continuà emprant el català, el qual fou el llenguatge d’ús quotidià fins ben entrats a l’època contemporània. En tot cas, les elits catalanes, sí que mostraren una inclinació vers l’adopció del castellà.

Políticament, no serà fins a finals del segle XIX que diferents moviments «catalanistes» començaren a formular les seves primeres manifestacions. Concretament els republicans federals catalans a l’any 1883 en el seu Congrés, o de manera més àmplia, a partir de les Bases de Manresa de 1892, aleshores en ple predomini conservador dins de les files del catalanisme. Serà en aquell context i el de les dècades prèvies, que el català, com a llengua, es començà a reivindicar com a quelcom polític i inseparable de la nacionalitat catalana. 

El 1714 no havia cap moviment en defensa del català, senzillament perquè no es va deixar d’emprar, i fins i tot la restrictiva legislació del decret de Nova Planta, en moltes administracions, especialment les locals, fou impossible d’aplicar davant la força i vitalitat del català i la gent que el parlava.

3. El catalanisme conservador no volia que l’11 de setembre fos la diada nacional catalana (però la van fer seva).

Si pensem que una part important del catalanisme a finals del s. XIX o a inicis del segle XX era de caire conservador, podem entendre que gran part de les «tradicions» catalanes actuals tinguin un signe religiós. En qualsevol cas, pels regionalistes conservadors d’aleshores, les ressonàncies d’un poble català insurreccional com a sinònim de festa nacional, certament, no era la visió més idíl·lica i desitjada, preocupats com estaven en els seus negocis i rèdits econòmics. Per això defensaren que altres dates, com Sant Jordi, podien ser més apropiades que no pas l’11 de Setembre…

11_Setembre_Veu_de_Montserrat.jpg

Finalment, malgrat que el catalanisme conservador tingués crítiques front l’11 de setembre com a diada nacional, a l’any 1886 institucionalitzaren la data amb una missa a Santa Maria del Mar, Barcelona, fet que provocà les crítiques de republicans catalanistes per el seu contingut religiós. I a partir d’aleshores, aquella bella i vella llegenda d’una insurrecció popular, també formà part oficialment del catalanisme més conservador i partidari de missa.

4. L’11 de setembre al servei de l’espanyolisme.

Potser el lector d’aquest portal pot pensar en un recent article sobre Podemos, quan s’afirmava que el seu espanyolisme progressiu i d’esquerres no era cap novetat a la història d’Espanya. Si és així, aquest exemple serviria per reforçar el plantejament de l’entrada citada.

És indubtable que dins de la tradició oral d’inicis del segle XIX a Catalunya, la Guerra de Successió i el 1714 encara romanien a la memòria col·lectiva, però el pes de les dècades havia desdibuixat molt el coneixement real dels fets.

cobertes

La nació espanyola contemporània neix, si s’ha de posar una data concreta, en el context de la Guerra de la Independència iniciada el 1808 i les Corts de Cadis de 1812. Fou aleshores que el nacionalisme espanyol i el seu projecte de construcció s’iniciaren de manera decidida, i durant les següents dècades, entre reaccionaris i liberals s’iniciaren greus conflictes, sovint bèl·lics, alhora que també aparegueren diferents discursos històrics encaminats a justificar la legitimitat de les respectives visions del món en lluita.

El nacionalisme modern, entès com a discurs creador de sentiments de pertinença col·lectiva en base a comunitats imaginades, era ja un fet aleshores. I en una part de l’espanyolisme, el representat pels sectors més liberals, es reivindicà l’11 de setembre de 1714 con una lluita entre el progrés i la reacció, assimilant als rebels barcelonins com precursors del liberalisme, mentre que els partidaris de Felip V, es relataven com ancestres dels seus presents rivals polítics; els carlistes i els liberals més conservadors. Aleshores l’11 de setembre també servia per crear identitat nacional espanyola. De fet, i de manera paradoxal, tots els projectes catalanistes i nacionalistes amb certa influència social a Catalunya fins ben entrats al segle XX, formulaven reformes d’Espanya encaminades al federalisme, el confederalisme o fins i tot l’iberisme. O dit en altres paraules, es podrien considerar també espanyolistes.

5. Una diada sense himne?

Les reminiscències insurreccionals de la diada nacional no eren sant de devoció de la gent d’ordre catalana. Si pensem en la lletra de l’himne nacional català («Els Segadors»), segurament pensaven igual: es fa referència a una insurrecció camperola i popular de l’any 1640, i la lletra que escoltem és, sens dubte, força colpidora. Més enllà de les atàviques referències fàl·liques del «bon cop de falç», és un cant a la destrucció del mal govern i una crida a la insurrecció del poble català.

De fet, la lletra actual nasqué a la dècada de 1890, quan en un context de catalanisme moderat, de carcatòlics burgesos i incipients intel·lectuals ben pagats, la vessant més progressiva del catalanisme, vinculada al republicanisme, organitzà un concurs per tenir lletra per l’himne nacional. Qui composà i guanyà el certamen fou Emili Guanyavents, aleshores simpatitzant i activista del catalanisme. Guanyavents, no obstant això, fins als inicis d’aquella dècada havia militat en ambients sindicals llibertaris vinculats a la FTRE, al temps que havia participat en publicacions lliurepensadores com La Tramontana de Josep Llunas, o en el concorregut Certamen Socialista de Reus del 1885. Fou, en definitiva, una persona amb un passat llibertari i, qui sap, si és una causa de la natura insurreccional de l’himne nacional català.

En qualsevol cas, pot ser simtomàtic que un antic company de militància llibertària de Guanyavents, el folklorista Cels Gomis i Mestre, quan se li preguntava per la lletra d’un himne català, respongués amb aquestes paraules:

¿Qué quiere que me parezca (…) del certamen para premiar una composición poética que se adapte a la música de Els Segadors y sea un grito de guerra contra Castilla? Que no saldrá de ello nada bueno. (…) predicar hoy el odio contra otro pueblo, sea el que sea, sólo porque los gobiernos que hablan su lengua nos maltratan, es sencillamente un absurdo. El nuevo canto de Els Segadors, si algún día se hace, será contra todos los gobiernos, pues todos lo hacen suficientemente mal. Será un grito de odio y de venganza contra todos los que “cortan el bacalao”, discúlpeme el modismo, tanto si lo hacen en Madrid como en Barcelona. Y al hablar así no se piensa que yo sea enemigo de la autonomía de Cataluña, más bien al contrario: la quiero tan amplia que seguro que se asustarían hasta los que luchan en las filas más avanzadas del catalanismo. Para mí se ha de comenzar por la autonomía individual dentro de cada pueblo, por la de cada pueblo dentro de cada región o comarca natural, y para acabar por la de cada comarca dentro de cada nación. Para sustituir Barcelona a Madrid y la brutalidad de aquí a la de allí, no vale la pena cambiar el orden de cosas actual.

I aquí deixo aquestes pinzellades, per reflexionar sobre si del 1714 estan fent els catalans el mateix que els espanyols amb la seva «Reconquista»…

 

Escrito por Fran Fernández

Francisco Fernández Gómez. Doctor en Historia, investigador y docente. Apasionado de la historia social, los estudios sobre nacionalización, las nuevas tecnologías y la confrontación de pareceres.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s