Josep Robau Donadeu (1841-1916). Un republicà pare de la Internacional

Josep Robau Donadeu i Corcellés va néixer a Figueres, Alt Empordà, l’any 1841. És un nom força conegut dins de la historiografia relativa a l’obrerisme hispà ja que, conjuntament amb el seu germà Juli, va ser l’organitzador d’una trobada a Madrid que establí el nucli fundacional de la I Internacional a l’estat espanyol. Morí a dita ciutat a la matinada del 10 de febrer de 1916. Estava casat amb Júlia Roger, la qual morí a l’octubre de 1898. No coneixem descendència del matrimoni, però una neboda de la parella va viure a casa seva i fou tractada com si fos una filla.

En l’àmbit professional se’l descriu com un agent comercial, malgrat que realment la seva professió era un xic més complexa. De fet destacà per potenciar assegurances contra incendis i ser, alhora, un difusor de guies contra riscos de tota mena. Aquest negoci d’edició de guies i manuals, en part, es va poder realitzar gràcies a la col·laboració del seu germà Juli (18??-1913), un litògraf de professió que, al mateix temps, li feia d’editor a Madrid, mentre que ell mateix sovint també ho feia des de Barcelona. A més a més d’aquesta emprenedoria en el sector de les assegurances i les edicions, també existeix la constància que formà part d’una societat que, a l’abril de 1873, presentà un projecte d’ampliació tramviària per a Barcelona. Anteriorment, a la dècada del 1860, destacà per fundar dos publicacions, per una banda el 1863 el periòdic El Debate i, pocs anys més tard, Cartas Federales. Però segurament la seva major font d’ingressos fou l’hotel Central de España y América de París, del qual fou propietari.

Ideològicament Josep Rubau Donadeu es podria considerar als seus inicis com un republicà federal i socialista. Milità en el Partit Democràtic des de la dècada del 1850, fou un dels signataris del conegut Manifest dels Demòcrates Socialistes de Barcelona  el 1864 on, en el marc dels debats entre individualistes i socialistes demòcrates a la premsa, es posicionaven per l’opció socialista, ja que “la democracia proclama la libertad de derecho; el socialismo la traduce en hecho. He aquí por qué el socialismo es el complemento de la libertad”¹.

Durant aquelles dècades fou un dels demòcrates més coneguts i destacats de l’àrea barcelonina. Aquest rol li comportà certes dosis de repressió, tal i com li succeí l’abril de l’any 1865, quan va estar pres prop de quatre mesos a causa d’una detenció relacionada amb una manifestació estudiantil². A partir d’aleshores i fins la caiguda del règim isabelí, Rubau Donadeu fou un activista involucrat en els moviments d’oposició, sent actor protagonista dels esdeveniments revolucionaris fallits de l’any 1866 a Catalunya. L’any 1867 s’establí a Madrid, on fou vicepresident del Club de la Montaña  i destacà pel seu activisme conspiratiu i de caire insurreccional.

Segons Fernando Garrido, durant els primers mesos del Sexenni Democràtic, “mientras se reconcentraban pues las fuerzas de unos y de otros, mientras se intentaba el último esfuerzo, y cuando la ‘Gaceta’ daba por terminado el movimiento anunciando pomposamente que la junta revolucionaria de Córdoba huía despavorida, penetraban en España por el Ampurdán los ciudadanos Orense, Pierrad, Guisasola y Rubau Donadeu que alejados de las cábalas políticas y exentos de compromisos que les ligaran, proclamaban en Figueras la República el 29 de diciembre”³. Així, per tant, als inicis del Sexenni Democràtic destacà com a republicà i, dins del republicanisme, sota l’aixopluc de la vessant més intransigent, federal i socialista.

Tenia un perfil aleshores marcadament obrerista, sent partidari de l’aliança entre el moviment obrer i els republicans. Per altra banda, i en consonància amb la seva trajectòria vital, ja aleshores potencià diverses iniciatives en l’àmbit del laïcisme educatiu. Per exemple, sabem que el 1869 formava part de la junta directiva de la Asociación para la enseñanza popular⁴ o que, ja com a diputat l’any 1873, va ser el comissionat per gestionar la possibilitat que, tant a Badalona com a Sarrià, s’incentivés la creació de biblioteques populars, afirmant en aquest sentit que “las Bibliotecas populares son la base de la ilustración del Pueblo y por consiguiente la mejor garantia del afianzamiento de las instituciones republicanas”⁵. Finalment, cal fer constar que fou soci accionista de la Institución Libre de Enseñanza.

Durant el viatge del bakuninista Giuseppe Fanelli (1827-1877) a Espanya, a cavall dels últims mesos de 1868 i primers de 1869, s’organitzà a la casa dels Robau Donadeu a Madrid l’encontre entre l’italià i els cercles obreristes del Fomento de las Artes de Madrid. D’aquella trobada sorgirà el primer nucli impulsor de la secció espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors, l’inici d’un procés que germinà amb la creació de la Federació Regional Espanyola en el congrés obrer del juny de 1870, convocat en aquest cas a Barcelona. En el mateix participà el nostre protagonista on “cercà el decantament del sindicalisme vers la política republicana oposant-se, sense èxit, a les resolucions apolítiques de l’esmentat comici obrer”⁶ i “de fet va votar a favor dels bakuninistes en els dictàmens de resistència, cooperació i organització, amb l’esperança d’obtenir el seu suport en el de política”. Malgrat el fracàs de les seves propostes ja que l’organització defensà l’apoliticisme, no va perdre els seu contacte amb la FRE, ja que, per exemple, en el congrés internacionalista de l’any 1871⁷, novament fou el delegat dels braceros de Villafranca de los Caballeros (Toledo). Algunes fonts també ens indiquen que, fins i tot, durant aquells anys formà part del nucli ginebrí de l’Aliança bakuninista.

Del congrés del juny de 1870 fins ser escollit diputat pel districte Sant Feliu de Llobregat, a l’agost de 1872, fou partidari de la tradició republicana insurreccional, aspecte que no entrava en contradicció amb el recolzament, alhora, de la representativitat del vot. De fet, abans de ser diputat, fou escollit membre de la diputació de Barcelona després del resultat de les eleccions del 25 de març de 1871⁸, concretament pel districte 12⁹, però alhora també va participar en fets polítics amb una forta càrrega violentista, com podria ser el fallit aixecament insurreccional contra les quintes a l’Empordà (1872).

A les eleccions de l’agost de 1872 fou escollit diputat a Corts pel districte de Sant Feliu de Llobregat¹⁰. Les seves intervencions van ser poc nombroses, però destil·laven una forta influència de la tradició més radical del republicanisme socialista i, alhora, molt influenciada per les doctrines internacionalistes.

Segons el mateix Rubau Donadeu com a diputat al Congrés, els seus posicionaments eren de caire socialista, federal i partidari de l’internacionalisme, com quedà reflectit quant replicà les diverses al·lusions que va rebre durant un debat sobre el model d’estat: “mi posición en este Congreso es verdaderamente especialísima, (…) el Sr. Garrido ha dicho, y no se ha equivocado, que era muy posible que los partidos monárquicos (…) [acceptessin diferents models de república però] no pudieran transigir, no con la república de Robau Donadeu, sino con la república del trabajo. (…) El partido socialista republicano ama y quiere sinceramente la libertad (…) por más que quisiera ver á la minoría republicana fundando cajas de resistencia, propagando las ideas nuevas [de caire internacionalista], pidiendo un día y otro las horas de trabajo fueran reducidas á ocho; el partido socialista quisiera ver á todos estos hombres que han consagrado veintiocho años al apostolado, á la propaganda y defensa de los derechos individuales y á la democracia, que con el mismo ardor defendieran uno y otro dia estas reformas sociales. (…) Me hago, sí, la ilusión, de creer que esos han de venir á la defensa, y á no tardar, de la revolucion violenta de la ‘Internacional’ de trabajadores, asociación que ha de lograr la felicidad de todos”¹⁹. Una intervenció que deixà entreveure que, certament, aleshores Rubau Donadeu jugava el rol de diputat partidari de l’Associació Internacional dels Treballadors. Un fet remarcable, si tenim en consideració els forts enfrontaments a la passada legislatura en referència a la mateixa associació obrera i revolucionària.

Ens trobem, per tant, amb un diputat amb un perfil socialista i internacionalista. Un perfil que, per altra banda, quedaria encara més reforçat si atenem a aquest fragment de la seva intervenció: “la libertad, la luz, la anulación de las ideas teológicas y de religiones positivas, el planteamiento de las ciencias exactas, la anulación por completo de todos aquellos antiguos señoríos, ha venido á decir que, siendo todos los hombres hermanos, lo que deben de proclamar es la abolición de las nacionalidades; y estas ideas cosmopolitas han venido á facilitrse por los caminos de hierro, por la electricidad y el vapor, y por todos aquellos adelantos impulsados por la fuerza imperiosa y fatal del progreso y la civilización”²⁰. Finalment, en un to amenaçant, es dirigí contra el diputat Jove i Hévia, qui havia sigut un dels més crítics i proclius d’intentar il·legalitzar l’AIT, sota els següents termes: “un ataque al derecho de asociación de parte de los gobiernos que combatan sus justas pretensiones, será bastante para levantarse en armas todos los republicanos trabajadores, con el objeto de conseguir por el camino de la revolución armada aquello que las leyes, las Constituciones y los Gobiernos les deben, esto es, libertad, trabajo y justicia”²¹.

Un cop proclamada la I República, fou escollit diputat a l’Assemblea Nacional i recolzarà el mandat presidencial d’Estanislau Figueras¹¹ , sent un dels seus assistents en les gestions d’aquest i altres líders del Partit davant la proclamació de l’Estat Català del 9 de març de l’any 1873. Cal recordar que aquesta proclamació s’entenia des d’una òptica republicana i federal i, de fet, el president provisional designat fou Baldomer Lostau i Prats qui, a l’igual que la majoria dels seus impulsors, formaven part del PRDF. La proclamació de la república catalana dins d’una Espanya federal va durar tres dies, ja que es va prometre que la futura constitució seria de tipus federal i s’asseguraria la retirada de l’exèrcit de Catalunya.

Així doncs, malgrat ser un diputat de perfil obrer i socialista, amb la presidència de Figueras s’inclinà per la fidelitat al seu amic i moderà alguns dels seus plantejaments, però això no significà abandonar els seus ideals federal o les seves simpaties per l’internacionalisme. Ja amb la Restauració borbònica, optà per un perfil més moderat o potser pragmàtic, optant per seguir l’estela del castelarisme. Tota una paradoxa vital per a un dels signataris del Manifest barceloní, de caire republicà i socialista, del juny de 1864 i opositor dins de les files del federalisme, de la presidència de Castelar durant la I República.

Mai més tornaria a ser escollit diputat a Corts, però això no significà que abandonés la política. A les eleccions del 1879 o a les del 1884, per exemple, fou el candidat republicà possibilista pel districte de Sant Feliu de Llobregat, una zona on encara els ideals republicans, en sentit ampli, mantenien cert poder i control sobre el territori. Així doncs, era probable que un candidat com Rubau Donadeu obtingués el beneplàcit del vot. Però això mai va succeir de manera clara, més aviat tot el contrari. En el marc de diàleg entre les elits locals i els diputats a Corts, la aparent lògica no tenia sempre gaire cabuda. Per exemple, “a les eleccions de 1884 es va acomplir un pacte explícit entre el candidat conservador Antoni Sedó i un sector del republicanisme federal del districte de Sant Feliu, dins del qual hi havia Josep Palet. Aquest, el Xic de la Barraqueta i uns altres coneguts republicans van demanar el vot per a Sedó, que va sortir elegit. A Rubí, però, el possibilista Rubau Donadeu va obtenir només quatre vots menys que Sedó”¹². Malgrat que durant aquells anys encara conservava molt prestigi dins del republicanisme i, fins i tot, es més que presumible que obtingués forts recolzaments per part de certes xarxes polítiques i caciquils del districte de Sant Feliu, tot plegat no va ser suficient per contrarestar el pes del conservador Sedó. De fet, a les eleccions de 1884, el mateix Rubau Donadeu acusà a Sedó de guanyar-les il·legalment i s’enfrontà al governador civil de Barcelona, quant exigí que les actes fossin certificades davant seu. Això provocà que el governador el fes detenir per amenaces.

Van ser anys, per tant, d’oposició al règim per mitjans legals però no sempre lliures de repressió. Mai va perdre el seus plantejaments anticlericals^13, així com una concepció oberta de la família i simpaties per la causa obrera. Va ser també, en un àmbit més cultural, un mecenes d’art i impulsor de centres educatius o culturals laics. Resident entre Catalunya, Madrid i París, va ser també una persona amb un sentiment identitari força cosmopolita.

Amb l’aprovació del sufragi universal i l’integració del castelarisme vers els posicionaments monàrquics, abandonà la seva militància en aquest ambient. A partir d’aquí s’inicià un període a mig camí d’individualitats com Nicolás Salmerón o Francesc Pi i Margall. De fet, a l’octubre de 1898, el trobem amb aquest últim preparant les candidatures dels federals catalans. A inicis del segle XX, per contra, el situem dins del projecte de la Unió Republicana de Salmerón. Finalment tornà a les files del que quedava del PRDF, segurament degut al seu rebuig personal a Solidaritat Catalana, on els seguidors de Salmerón s’integraren.

Popular orador i conferenciant, no només s’ha de situar-ho com un seguidor d’altres polítics, ell mateix també en tenia, els coneguts com a fraternos. A Viladecans¹⁴, per exemple, on Rubau Donadeu tenia una luxosa residència¹⁵, un dels seus seguidors més destacats a inicis del segle XX fou Pere Masallach¹⁶, un home que es demostrarà que tampoc tenia una ideologia gaire honesta, ja que arribarà a ser alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera. Aquest fet ens pot fer pensar que una part dels integrants de les xarxes polítiques d’en Rubau Donadeu, fins i tot entre els seus seguidors més reconeguts, no ho eren per motivacions ideològiques, més aviat per altres aspectes més materialistes com els favors o les lleialtats a bàndols caciquils.

Josep Rubau Donadeu i Corcellés fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid¹⁷ l’11 de febrer de l’any 1916, indret on temps abans ell mateix havia organitzat el traslladat de les restes d’Estanislau Figueras i les del republicà Guisasola, la primera sota subscripció popular i la segona finançada amb diners de la seva pròpia butxaca. En un article honorífic de l’11 de febrer i editat a les pàgines de El País, fou descrit amb les següents paraules:

“era pintoresco, vario, contradictorio, peregrino, encantador. Era cojo y activo; llamaba como los reyes absolutistas, de tú á todo el mundo; mal hablado, áspero é irritable, era servicial, tierno y caritativo. (…) Tenía vocación para ser millonario. No lo fué porque era un gran corazón. Hablaba un lenguaje especial, francés-catalán-castellano. Era audaz y valiente. A franco no le ganaban ni los catalanes. ¡Qué catalán era y qué simpático bajo su aspereza! (…) Su mesa, su dinero y su influencia estaban siempre á merced del correligionario que lo necesitara”¹⁸.

Fonts consultades.

Bibliografia:

BATALLA I GALIMANY, Ramon. Els casinos republicans: política, cultura i esbarjo. El Casino de Rubí, 1884-1939, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

COMAS I GÜELL, Montserrat. Lectura i biblioteques populars a Catalunya (1793-1914), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

DD.AA. Catalunya i Espanya al segle XIX, Barcelona, Columna, 1987.

GARRIDO, Fernado. Historia del reinado del último Borbón de España, Tomo III, Barcelona, Salvador Manero, 1869.

PADROSA GORGOT, Inés. La temàtica i tècnica de l’Àlbum Rubaudonadeu”. A: Revista de Giron, nº163, 1994, pp.42-47.

PAGÈS, Pelai; MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa (eds.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Fonts hemerogràfiques consultades:

La Discusión. Madrid. Anys1860-1870.

El Imparcial. Madrid. Anys 1867-1875.

La Federación. Barcelona, Any 1870.

La Esperanza. Madrid, Any 1871.

La Iberia. Madrid. Anys 1868-1875.

La Vanguardia. Barcelona. Anys 1884-1916.

La Época. Madrid. Any 1884.

La Publicidad. Barcelona. Anys 1878-1912.

Diario Oficial de Avisos de Madrid. Madrid. Any 1894.

Gent Nova. Barcelona. Any 1916.

Las Dominicales del Librepensamiento. Madrid. Anys 1883-1900.

El País. Madrid. Anys 1887-1916.

Obres pròpies editades

Las pólizas de seguros de incendios explicadas (Madrid, 1869)

Los incendios guia pràctica del fabricant per emprar els mitjans preventius dels incendis (Barcelona, 1875)

Los incendios criminales (Barcelona, 1877)

Los Tribunales y las primas de seguros.

---