L’esclavitud en els segles XVII i XVIII, segons afirma Eric Williams, va ser un poderós factor influent en la revolució industrial en proporcionar capitals per a la indústria i els mercats africans en una etapa crucial de la creació del mercat quan la demanda local no hauria bastat per a consolidar aquella. Karl Marx ja havia considerat el comerç d’esclaus desenvolupat en l’Edat Moderna com una de les tres vies originàries d’acumulació de capital que precedeix i prepara la Revolució Industrial i el capitalisme modern. A la Gran Bretanya, les cases de banc, les companyies d’assegurances i els astillers no tan sols coincidien en el seu emplaçament amb les ciutats vinculades a la trata sinó que havien estat i hi estaven estretament relacionades.1
El comerç d’esclaus a la monarquia hispànica va passar tres diferents períodes en el segle XVIII. En el primer període (1701-1750), l’abastament de força laboral servil en els dominis americans estava dominada per grans companyies estrangeres com la Companyia Francesa de Guinea, primer i la South Company anglesa, després. El segon període, fins al 1778, estarà marcat per l’atonia i el retorn de les autoritats espanyoles a les concessions temporals, només dues. Josep M.Fradera en destaca el tercer que comença el 1780 amb la reial ordre del 25 de gener que autoritzava tot súbdit espanyol a participar en el tràfic des d’Espanya a qualsevol país neutral. D’altra banda, aquesta orientació liberalitzadora s’imposa definitivament amb la Reial Cèdula del 28 de febrer del 1789 en què s’autoritzava els espanyols metropolitans o d’Índies a fer expedicions negreres sense cap limitació. Aquesta tenia l’objectiu encobert, segons Fradera, d’expulsar els estrangers del comerç de negres amb les possessions espanyoles.2
Durant l’època legal de l’esclavitud (1789-1820), entraren en el ports de l’Amèrica hispana centenars de milers d’esclaus a bord de 1.859 embarcacions, 569 de les quals eren espanyoles. La immensa majoria, destinats a Cuba, on n’arribaren 203.432 la qual cosa palesa, segons José Antonio Piqueras, l’empremta esclavista de de l’imperi espanyol.3
”Es un imperio que se caracteriza por su inequívoca impronta esclavista. La capacidad de las colonias de generar beneficios explica la ausencia de independencia política de las islas (Cuba y Puerto Rico), la posición de potencia media que España conserva en el contexto internacional y una prodigiosa acumulación de capitales a ambos lados del Atlántico, en manos criollas y en manos de españoles de toda condición,desde el aventurero sin escrúpulos a la familia real, bien representada por María Cristina de Borbón, madre de Isabel II y durante los primeros años de la minoría de ésta, Reina Gobernadora (1833-1840). Tan estrecho y fructífero resultó el vínculo colonial que los sucesivos gobiernos ignoraron los tratados internacionales que España suscribió, por los que se prohibía el comercio de africanos a partir de 1820”.
La fase legal del tràfic es pot dividir en tres etapes ben diferenciades. La primera (1789/90-1796) es caracteritza pel predomini de les importacions d’esclaus en vaixells estrangers, però amb una important presència espanyola i catalana, amb una mitjana de 23 expedicions espanyoles anuals. L’any 1797 assenyala l’inici d’una segona etapa,marcada pel fort retrocés de la presència espanyola en el tràfic i fins al 1810 l’hegemonia de les naus estrangeres serà total. La darrera etapa (1810-1820) es caracteritza per tres factors: la progressió en el nombre d’esclaus arribats a l’Havana, el predomini del pavelló espanyol i el desplaçament dels estrangers dels ports cubans. Els quatre darrers anys de tràfic legal (1816-1819) acumulen prop del 60% de les embarcacions negreres catalanes que entraren a Cuba legalment i el 76’41% dels esclaus transportats.
Aquesta clara hegemonia dels vaixells negrers espanyols havia estat afavorida per la definitiva il.legalització del tràfic a Anglaterra i als EUA i per la creeença creixent de la sacarocràcia cubana que de la creació del comerç negrer espanyol en depenia la riquesa sucrera de l’illa. De fet, l’hegemonia dels vaixells negrers espanyols romandrà intacta més enllà de la prohibició, com a mínim fins al tractat del 1835. En aquesta darrera etapa de tràfic legal espanyola s’hi observen dues fases: la primera fins al 1816, amb uns vint negres anuals, nivell similar al dels anys d’inici del tràfic legal (1790-96); en canvi, a partir del 1818 el nombre d’expedicions augmentarà vertiginosament. 4
En tot el període, entre el 1790 i el 1820 es registraren fins a 1.859 expedicions negreres, catalanes (en un mínim de 146 embarcacions) als quatre ports autoritzats de Cuba (l’Havana, Matanzas, Santiago i Trinidad), cosa que representa un 7’5% de les naus negreres de tot el món arribades a l’illa i un 24’7% de les espanyoles. En total, es calcula que els comerciants catalans van portar més de 30.000 esclaus-més del 15% del total- a Cuba des de l’Àfrica i les illes antillanes. Aquestes expedicions catalanes proliferaren, sobretot, entre el 1810 i el 1820 amb una mitjana de 245 esclaus per embaracació.5
La fase il.legal del tràfic s’estén entre el 1880 i el 1880, tot i així, no tan sols no s’atura el tràfic sinó que s’incrementa. Segons Pelai Pagès, en el període 1821-1865, les xifres d’esclaus introduïts a Cuba oscil.larien entre els 199.954 i els 477.608.6
Fradera, per calcular el nombre de vaixells negrers catalans opta per un procediment aproximatiu basat en l’extrapolació de les captures realitzades pels anglesos a les costes africanes. Així, de les 243 embarcacions negreres jutjades pel tribunal de Sierra Leone, 56 poden ser considerades catalanes, 35 de les quals van ser capturades amb carregaments de negres que sumaven un total de 8.351 esclaus,amb una mitjana de 238`6 esclaus per nau. D’altra banda, si s’extrapola la xifra d’embarcacions capturades a la proporció d’expedicions amb èxit, s’obté la xifra de 220 expedicions catalanes,teòricament realitzades entre el 1821 i el 1845, que representen unes 8’46 expedicions anuals.7
Moltes famílies catalanes i comerciants s’enriquiren amb el tràfic d’esclaus. A partir del 1820, el tràfic esdevé un negoci més lucratiu. Les famílies Samà i Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada o Joan Güell són algunes de les personalitats catalanes destacades que es lucraren amb aquesta activitat i, de fet, gairebé tots els empresaris catalans que residien a Cuba eren propietaris d’esclaus.
Per als esclaus el viatge podia durar fins a tres mesos i es convertia en un infern. Els encadenaven els uns als altres perquè ocupessin el mínim espai possible i rebien l’aigua i el menjar justos per sobreviure. Sovint eren alimentats a la força i cada dos o tres dies podien sortir a la coberta. Els vaixells els anaven a cercar a les costes orientals africanes i els capturaven directament o els compraven als cacics negres d’algunes tribus. Infants, dones i homes eren transportats a les Antilles o al Brasil, engreixats durant unes setmanes i, després, venuts per treballar a les plantacions.8
La relació estratègica de les grans famílies empresarials catalanes amb Cuba va convertir Barcelona en una ciutat de retorn, especialment per als indians més rics, independentment que fossin catalans d’origen o no (el marquès de Comillas, els Goytisolo o Zulueta, per exemple, no ho eren). El retorn dels indians significà, també, el retorn de bona part dels beneficis i els capitals generats a l’illa amb mà d’obra esclava o mitjançant el tràfic d’esclaus. Aquests recursos financers van nodrir la inversió en àmbits diferents: des de la indústria tèxtil a alguns dels primers grans bancs del moment,passant pels ferrocarrils i la inversió immobiliària.
Segons Carles Sudrià, les relacions comercials exteriors tingueren un paper essencial en el procés d’industrialització català ja des de la seva primera fase. La catalana es podia definir com una economia basada en l’exportació de productes agraris de certa qualitat i en la transformació industrial de les matèries de primera necessitat, d’origen estranger mitjançant tecnologia i proveïments energètics d’origen també forà. Aquest esquema situa el comerç exterior en el centre de la viabilitat del sistema econòmic. El comerç amb la resta d’Europa se saldava amb dèficits molt considerables que només podien compensar-se amb els excedents procedents del comerç americà. Hom ha especulat sobre la possibilitat que, més que el comerç en si mateix, seria la repatriació de capitals per part dels indianos la que procurava capacitat de compra a l’exterior i, alhora, un finançament decisiu per al procés d’industrialització.
La gran prominència d’alguns d’aquests capitalistes repatriats abonaria la interpretació. Tot i que encara manquen estudis sobre la qüestió, Carles Sudria considera que les xifres d’inversió citades i altres indicis més abonen la hipòtesi que van ser els beneficis del comerç i la mobilització de l’estalvi interior els que van tenir el paper fonamental en el finançament intern i extern del procés d’industrialització, sense que això hagi de treure importància a la participàció d’alguns empresaris enriquits a les colònies en l’engegada d’iniciatives econòmiques d’una gran transcendència.9
Oriol Junqueras,de la seva banda,remarca la importància de les plantacions de sucre cubanes en el funcionament de la indústria catalana10:
Des de Catalunya es van crear xarxes comercials que aprofitaren les mancances i els excedents de l’illa caribenya per poder obtenir primeres matèries per a la indústria catalana (com el cotó i el carbó) i per a vendre els propis excedents productius catalans. Així, doncs, el paper que va exercir Cuba en l’economia catalana va anar molt més enllà d’allò que Catalunya podia comprar i vendre en aquella illa. Cuba constituirà un element indispensable en les relacions econòmiques de Catalunya no solament amb el Carib, sinó també amb els Estats Units i, fins i tot, amb Anglaterra. Les plantacions de sucre cubanes foren una peça indispensable en el funcionament de la maquinària industrial catalana, perquè el cotó filat i teixit per les indústries cubanes s’havia de comprar als Estats Units a canvi del sucre cubà que els catalans hi transportaven. D’aquesta manera, el triangle format pel sucre cubà, el cotó nord-americà i els telerrs catalans era fonamental per a la vida econòmica del Principat.
Entre els catalans negrers més coneguts destaca Antoni López i López, marquès de Comillas.Va crear la Compañía Transatlántica Española, fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas i, amb Manuel i Jaume Girona, el Banco Hispano Colonial. Durant els anys del Sexenni Revolucionari, quan a Catalunya es començaren a crear societats antiesclavistes, va organitzar la Lliga Nacional en defensa dels interessos colonials i en contra de l’abolició de l’esclavitud.11
S’ha de subratllar, tot i així, el carácter tardà de l’abolicionisme espanyol i català ja que, d’entrada, es tractà d’iniciatives més aviat aïllades. La Sociedad Abolicionista de España no es va fundar fins l’any 1865 a Madrid. Es declarava apolítica i aconfessional. L’òrgan n’era El Abolicionista tot i que d’altres periòdics en faran de portaveus com ara La Discusión, La Propaganda, La Democracia, La Constitución o El Universal. Durant el Sexenni Revolucionari, el moviment es radicalitzà essent Rafael María de Labra (foto inferior) un dels seus principals protagonistes. Arran de la Revolució del 1868, Labra presentà una proposta sobre l’abolició de l’esclavitud de tots els fills d’esclaves nascuts a partir del 17 de setembre. El 1872 es constitueix un moviment contra la propaganda abolicionista,la Liga Nacional creada a partir dels conservadors Círculos Hispano-Ultramarinos. Finalment, el 1873 és legalment suprimida l’esclavitud a Puerto Rico i el 1880, a Cuba. Caldrà esperar a la proposta del comissionat anglès Turnbull perquè l’abolicionisme comenci a inquietar l’establishment esclavista. Aquell havia elaborat un pla que consistia a traslladar la política i l’acció abolicionista al cantó de la demanda ampliant els poders del tribunal mixt angloespanyol de Freetown fins a la possibilitat de la manumissió.
Altres destacats catalans que s’enriquiren amb els esclaus foren Francesc Martí i Torrens, la família Vidal-Quadras Joan Güell, Miquel Biada, la família Goytisolo, Josep Xifré,Salvador Vidal, Tomàs Ribalta, la família Samà, Esteban Gatell, Josep Xifré i Casas (primer president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i líder de la Junta de Beneficiència de la ciutat) i José Pedro Taltavull.12
El senyal d’alarma el donà la Junta de Fomento de l’Havana que elaborà un informe oposant-se al pla de Turnbull exposat per aquest en el seu llibre Travels in the West. A Barcelona, així mateix, es produí el 1841 una intensa agitació esclavista promoguda per la Junta de Comerç. Aquell mateix any, la Junta de Comerç creà una comissió formada per comerciants barcelonins experts en el tema i organitzà una reunió a la Llotja el 12 de juny en què dissertà Miquel Biada.
Aquesta feblesa de l’abolicionisme palesa que el grau d’implicació de Catalunya en la política colonial espanyola i el tràfic d’esclaus durant el segle XIX va ser molt elevat i es va dirigir, en bona part, des del port de Barcelona.
Martín Rodrigo (en l’estudi de Salvador Calatayud, Jesús Millán i M.Cruz Romero Estado y periferias en la España del siglo XIX. Nuevos enfoques) afirma a Cataluña y el colonialismo español (1868-1899) que en les diferents empreses imperialistes espanyoles del segle XIX (guerra d’Àfrica,1859-1860; guerra dels Deu anys a Cuba; conflicte per les Carolines, etc) hi hagué una àmplia mobilització ciutadana a Barcelona. De fet, la ciutat esdevingué en el darrer quart del segle XIX el centre del negoci colonial espanyol.
La capital catalana es convertí en el punt d’arribada de nombrosos homes de negocis enriquits prèviament a Cuba i Puerto Rico. Un cop a Barcelona, la major part d’aquests indians es va decidir a promoure iniciatives empresarials diferents de manera que els seus capitals (uns capitals originàriament americans, bàsicament antillans) contribuïren de manera decisiva a l’activitat econòmica del país.
A Barcelona, de fet, hi residien aleshores, la major part de les empreses (i la majoria dels seus accionistes) que més clarament foren capaces de convertir en dividends el colonialisme espanyol a les Antilles i al mar de la Xina.
En l’àmbit polític, els més influents d’aquests indians es constituïren, en els anys del Sexenni, com un veritable grup de pressió orientat a condicionar la política colonial espanyola.13
Ser Histórico 
En realidad no fueron los catalanes, ni los españoles, al igual que ocurrió en el negocio de ¨ Las Compañías ¨ ( de aventureros, y otras empresas ) durante siglos, en concreto entre el s. XVI al XIX ( casi mediados de éste, tenemos a piratas famosos trabajando para magnate judíos, de forma documentada ).
Hay muchos mitos, y obras bibliográficas con un importante acento de La Enciclopedia* ( ya con tintes de influencia del Liberalismo, el que adoptó las ideas de La Masonería ¨ moderna ¨).
No obstante, es muy importante apreciar ésta documentación científica, que complementa a otras que la anulan, como ya hemos dejado entrever.
Una pequeña instantánea de un portal nada sospechoso para ésta temática :
http://nimb.ws/dFWBbx
Y, como no podía ser de otra manera, un enlace con información precisa :
https://patriotasoccidentales.wordpress.com/2017/01/18/hubo-mas-europeos-esclavizados-por-los-musulmanes-que-esclavos-negros-enviados-a-america/
Aquí, un enlace con algunos datos sobre los negros liberados que integraron un programa para ser futuros colonos fuera de EUA :
https://hitosdelahistoriablog.wordpress.com/2017/02/10/el-proyecto-de-liberia-de-ee-uu-antes-que-hitler-existiera/
Por último apuntar, que algunas personas no occidentales, ya como costumbre, ya como hábito, optaban por cambiarse o transmutar sus nombres y apellidos, de ahí que aparezcan apellidos europeos en gentes no occidentales, acaso con el famoso Pérez, aunque hay otros apellidos como Montoya ó Heredia que injustamente se ha relacionado con el pueblo gitano peninsular, sobretodo, y proceden fidelísimamente, de forma científica ; de los primeros resistentes de Suprarbae ( anterior a la batalla de la cueva de Santa María con su Delay ). Y, finalmente agradecer el artículo. Muchas gracias.
Me gustaMe gusta
Sobre lo que apunta «patriotasoccidentales».
Es cierto que el esclavismo no fue un fenómeno únicamente occidental. Este hecho no quita gravedad al suceso. Y en las referencias que enlazas, en todas ellas tienen el apriorismo de considerar superior a la cultura occidental a las del resto del mundo. En tu argumentación se destila un cierto deje racialista que evidentemente no comparto. Es un apriorismo que desluce cualquier análisis.
Las patrias son un fenómeno «inventado» de la mano del liberalismo y de la reacción partidaria aún del Antiguo Régimen (ss. XVIII-XIX), creadora la primera del nacionalismo liberal y la segunda del nacionalismo esencialista, ese que habla de razas, naciones perdidas en los albores de los tiempos, de unidades de destino en lo universal y demás sandeces que únicamente pueden ser atrayentes a personas muy tristes, las que Schopenhauer definió de la siguiente manera: «Cuantas menos razones tiene un hombre para enorgullecerse de sí mismo, más suele enorgullecerse de pertenecer a una nación». Los nacionalismos son uno de los fenómenos más irracionales e ilógicos de toda la historia humana. Pero son un fenómeno eminentemente contemporáneo. En tus planteamientos analizas todo desde el presentismo de los estados-nación actuales, cuando en la Edad Media o Moderna lo que existían eran sociedades fuertemente jerarquizadas, en las que monarcas e instituciones religiosas guerreaban y competían entre ellas. El pueblo raso tenía otras conciencias identitarias a las nacionales, y fuese esclavo o vasallo, de esos señores feudales, fuesen cristianos o musulmanes, sólo recibían prejuicios y pocos beneficios. Así pues, qué más dá si quien esclavizaba era negro, judío, musulmán, cristiano o blanco, si el resultado es que había esclavos. El artículo de Tur pone sobre el tapete la crítica a la esclavitud, como tema a debatir, en tu caso, se transmite algo tan infantil como el, «ei, que sí, que los occidentales esclavizaban, pero los moros lo hacían más», ala, «te rebota y te explota»…
Teniendo en cuenta que escribes en varios blogs, y tras leer varios de tus artículos, pienso que tus análisis pecan de ser racistas, y relativizan los grandes desmanes globales ocasionados por gobernantes y poderosos occidentales. Pero para que me entiendas mejor. Tu ves el pasado y lo analizas en base a razas o naciones perdidas en los tiempos. Siendo defensor de un españolismo rancio y caduco emparentado con cierto europeísmo que, visto con mi habitual recelo (no innato, más bien por experiencia vital), lo entroncaría con las sandeces que en su momento dejó plasmadas Hitler en el panfletillo de Mi Lucha, Y eso me da que pensar que apareces por aquí y comentas, con la intención de intentar pescar no sé muy bien el qué, quizá lectores para tus blogs, aspecto que no me importa, pero lo dicho, tus análisis me parecen bastante flojos, arquetipados e intentado enaltecer un supuesto occidentalismo benevolente que nunca exisitó.
Me gustaMe gusta