El tema de la Guerra Civil ha esdevingut des de fa temps un motiu de controvèrsia entre les forces polítiques majoritàries, especialment des que el govern de Zapatero va dur al Congrés la Llei de la Memoria Histórica1, encara que ja anys abans s’havia romput una mena de pacte de silenci sobre la qüestió, si més no entre els principals partits. La llei es va aprovar a la Cambra baixa el 31 d’octubre del 2007 amb els vots favorables de tots els partits tret del PP i ERC. Els populars, malgrat tot, donaren suport a set dels preceptes del dictamen, els mateixos que ja va recolzar en la Comissió Constitucional, entre els quals, els referits a la despolitització del Valle de los Caídos i les ajudes a les víctimes de la guerra i del franquisme. El PP es va oposar, però, a la retirada dels símbols franquistes dels edificis, entre d’altres aspectes de la llei. ERC, de la seva banda, considerava que es mantenia el que anomenava “sistema espanyol d’impunitat” instaurat durant la transició. La guerra era quelcom que s’havia d’oblidar, producte d’una suposada bogeria que va afectar una generació d’espanyols. Calia, doncs, com es deia a l’època, pasar página. De fet, la principal crítica a la Llei de Memòria Històrica (en endavant LHM), per part del PP i dels mitjans dretans, raïa en el fet que suposava una ruptura de l’esperit i dels pactes de la transició en el marc d’una estratègia revengista i maniquea de l’esquerra per a treure’n rèdit polític.2

tur1

L’editorial de l’ABC de Sevilla del 5 de juliol del 2006 s’esplaiava sobre la declaració del Parlament Europeu llegida pel seu aleshores president Josep Borrell el dia anterior. La declaració condemnava el cop del 18 de juliol i la posterior dictadura de Franco. L’ABC hi veia, però, una mostra més de la parcialitat i sectarisme de l’esquerra en la matèria :

Los términos de la declaración institucional de Borrell reflejan la parcialidad con que la izquierda aborda la revisión historica, no sólo de la Guerra Civil española, sino también de la II Guerra Mundial y de la partición del mundo en bloques (…) No cabe reproche alguno a que una institución democrática como el Parlamento Europeo juzgque negativamente un alzamiento militar y el posterior régimen dictatorial que se implantó. Pero lo que no resulta admisible es que esta iniciativa se revista con el prestigio de la justicia histórica, del compromiso ético con la democracia. Es, simplemente, una condena histórica que sólo quiere juzgar una parte de la tragedia y olvidar el lado oscuro, trágico, de la II República contra las libertades y los derechos, la persecución religiosa y el auge de movimientos antidemocráticos cuyo objetivo era convertir a España en un peón de la estrategia soviética. Por eso, ni todos los que lucharon en el bando nacional eran fascistas ni todos los que lucharon con la II República eran demócratas.

La transició partia de la premissa que no s’havien de repetir els errors del passat i que la instauració de la democràcia s’havia de fer evitant que el conflicte bèl.lic en condicionés la consolidació.3

N’és un bon exemple la declaració del govern de Felipe González arran del 50è aniversari del cop del 18 de juliol del 1936 en la qual es palesa la voluntat de superar aquest passat i d’oblidar.

La Guerra Civil española es definitivamente historia, parte de la memoria de los españoles y de su experiencia colectiva. Pero no tiene ya- ni debe tenerla. presencia viva en la realidad de un país cuya conciencia moral última se basa en los principios de la libertad y de la tolerancia (…) El Gobierno expresa su convicción de que España ha demostrado reiteradamente su voluntad de olvidar las heridas abiertas en el cuerpo nacional por la guerra civil (…) Para que nunca más, por ninguna razón, por ninguna causa, vuelva el espectro de la guerra civil y el odio a recorrer nuestro país, a ensombrecer nuestra conciencia y a destruir nuestra libertad

Un conflicte sobre el qual ja aleshores hi havia una nombrosíssima bibliografia que no ha fet més que augmentar amb el pas dels anys i que rondaria, a hores d’ara, els 40.000 exemplars, segons afirma Juan Andrés Blanco Rodríguez a La historiografía de la guerra civil española. Durant les primeres dècades del règim fins a la promulgació de la Llei d’impremta i premsa de 1966 predominava la interpretació de la contesa com a Cruzada anticomunista i s’eleva a la categoria de mites fets bèl.lics com ara la defensa de l’Alcàsser de Toledo o del Cerro de los Ángeles. Acabada la guerra a Europa, certs autors, per exemple Luis de Galinsoga, tendeixen a presentar Franco com un visionari, que ja havia anticipat la guerra freda. Ens els cinquanta s’aprofundí en la incidència de les maquinacions comunistes i n’és paradigma, precisament el llibre de l’esmentat Galinsoga i Franco Salgado Centinela de Occidente. Semblanza biográfica de Francisco Franco (Editorial AHR, 1956). No fou fins a finals dels cinquanta i principis dels seixanta quan començaren a aparèixer els primers estudis realment acadèmics, sobretot d’autors estrangers, no esbiaixats com fins llavors.

tur2.jpg

En els seixanta es va iniciar el que el doctor en Història de la UNED Juan Andrés Blanco Rodríguez qualifica com a operació de rentat de cara del règim, tasca que Fraga encarrega a Ricardo de la Cierva. Paul Preston considera que es tractava de contrarestar l’èxit de l’editorial Ruedo Ibérico.

La primera explicació argumentada i objectivitzada del conflicte es donà en l’entorn historiogràfic anglosaxó en estudis com els de Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Raymond Carr o Edward Malefakis. L’hispanisme anglosaxó s’ha basat, sistemàticament, en la premissa del fracàs de l’experiència republicana com a règim que havia d’instaurar la democràcia en un país que no en tenia tradició.

Blanco Rodríguez, de la seva banda, considera que existeix encara una distorsió historiográfica: fer del 1936 l’any d’obertura d’una etapa històrica i reduir la república a un quinquenni sense tenir-ne una visió conjuntural.

La transició comporta una proliferació de la historiografia local i el tractament més a fons d’aspectes com ara les intervencions estrangeres i els socioeconòmics destacant-hi Ángel Viñas.

Els anys vuitanta són els de la reconciliació, de la fatalitat de la guerra, amb especialistes com Tuñón de Lara, Aranguren o Tamames. En aquests anys i els noranta sorgeixen també estudis de renovada Història Social4.

Apareixen noves categories com ara comunitat, xarxes, estudis culturals (símbols, ritus) o basats en fonts orals. Amb l’arribada del segle XX, segons afirma l’investigador de la Complutense (UCM), José Luis Ledesma, es produeix un salt qualitatiu en la historiografia ja que es duu a terme una indagació en diverses dimensions. En són exemple els estudis sobre els efectes no comptables de la repressió i la “democratització de la por” (Conxita Mir). Sota aquests títols es farà referència a camps de concentració, depuracions, sistema penitenciari, participació social de la repressió, etc

En els noranta i, sobretot, ja entrat en el segle XXI, si alguna cosa ha aixecat polèmica historiogràfica, però, és la intenció d’un seguit d’autors, periodistes, historiadors professionals o conjunturals de “revisar” el relat sobre la contesa suposadament esbiaixat per l’afany revengista d’alguns especialistes.5

Entre els periodistes reputats o desconeguts caldria citar Federico Jiménez Losantos, José Javier Esparza, José María Zavala o César Alcalá. Entre els historiadors professionals o conjunturals , caldria esmentar Pío Moa, César Vidal, Ángel David Martín Rubio, Luis Eugenio Togores i, més recentment, Manuel Álvarez Tardío i Roberto Villa.

tur3.jpg

El catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Extremadura, Enrique Moradiellos, citant l’especialista italià en història del segle XX Enzo Traverso, considera que és inadequat titllar aquests homes de “revisionistes”. En primer lloc, perquè fan un ús denigratori, segons ell, de l’adjectiu ja que les revisions en història són legítimes i, fins i tot, necessàries. I, en segon lloc, perquè la major part de les tesis d’aquests homes no són una “re-visió” del passat històric immediat, resultat natural d’una investigació historiogràfica. A més, en les seves obres no hi ha tampoc un modus operandi pròpiament historiogràfic que demana com a principi operatiu la distància emocional enfront de l’adhesió emotiva o la simplificació maniquea. Segons Moradiellos, tret d’aspectes parcials i marginals, les obres dels autors esmentats representen més aviat una reactualització mutatis mutandis del que va ser la doctrina oficial historiogràfica durant els anys del franquisme. Aquest suposat “revisionisme” conté, sempre segons Moradiellos, molt poca novetat i exhibeix molta repetició del que foren els mites històrics fundacionals del franquisme elevats durant dècades a la categoria d’ortodoxia amb el suport de l’aparell estatal. Entre aquests, el Dictamen oficial sobre la ilegitimidad de poderes actuantes en 18 de julio de 1936 (Ministeri de la Governació, 1939), els vuit volums de la Historia de la Cruzada Española, dirigida pel periodista Joaquín Arrarás i publicada a Madrid entre 1939 i 1943 per Ediciones Españolas. Ja més endavant trobaríem el pamflet anònim oficial titulat El Frente Popular en España (publicat a Madrid per l’Oficina Informativa de España l’any 1948) o la Síntesis Historia de la Guerra de Liberación , editada per l’Estat Major de l’Exèrcit a Madrid el 1968. Finalment, ja el 1973 apareix la biografia Francisco Franco, un siglo de España, de Ricardo de la Cierva, que va sortir en fascicles sota el patrocini de l’Editora Nacional, a Madrid.

La intenció d’aquests autors ha estat, diuen ells, la de posar de manifest una suposada tendenciositat del tractament historiogràfic del quinquenni 1931-1936, dels anys de la Guerra Civil i la del règim franquista posant-ne de relleu el maniqueisme.

Respecte a la República, aquest col.lectiu subratlla que va ser un règim imposat quasi per la força a la societat, que mai no fou plenament democràtic i que sempre va estar dominat per unes esquerres dividides, però decidides sectàriament a evitar el triomf electoral i el govern de les dretes per qualsevol mitjà (incloent-hi l’ús de la violència revolucionària i separatista d’octubre de 1934. El llibre de Manuel Álvarez Tardío (en endavant MAT) i Roberto Villa García (en endavant RV) 1936.Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular (S.L.U Espasa Libros, 2017) seria el colofó en el qüestionament de la puresa democràtica republicana. Els historiadors de la Universidad Rey Juan Carlos haurien demostrat que el que va permetre la victòria del Frente Popular el 16 de febrer del 1936 hauria estat un frau electoral que hauria arrabassat la victòria a les forces de dreta i de centre. Així ho explicaven els autors del llibre a El Español6

Cuando se publicó el dietario de Alcalá-Zamora hace unos años leímos la parte del fraude. El propio presidente de la República es el que habla de fraude. Sin ese diatario no nos habríamos metido en la investigación. Antes éramos muy escépticos, siempre he dicho que ganaban las izquierdas. Hasta que encontramos las pruebas y documentos cotejados. Veíamos claro el fraude en A Coruña y Cáceres, pero sólo con estos votos la mayoría no cambiaba. Y aparecieron los casos de Tenerife, Las Palmas, Lugo, Pontevedra, Valencia, Jaén, Murcia y hasta Málaga (donde ganan indudablemente las izquierdas, pero el escaño de las minorías debería haber pertenecido a la CEDA y no al PSOE).

César Vidal considera que el llibre d’Álvarez Tardío i Roberto Villa “deslegitima al Frente Popular y a la Memoria Histórica de Zapatero.”7

En un article publicat en El País el 5 d’abril d’enguany, Santos Juliá nega que la manipulació de les actes electorals en alguns districtes hagi estat mai un tabú, ans al contrari, ja que se’n va parlar, afirma l’historiador gallec, des dels mateixos dies del procés electoral i que el frau ja va ser evocat per una comissió de juristes organitzada per Ramón Serrano Súñer el desembre del 1938 el el seu dictamen sobre “la ilegitimidad de los poderes actuantes en 18 de julio de 1936”. Santos Juliá fa referència, igualment, a l’estudi que Javier Tusell va publicar sobre el particular a Cuadernos para el diálogo el 1971. Quant al recompte i l’anàlisi dels actes de violència política i policial que acompanyà tot el procés, Santos Juliá nega, així mateix, que no s’hagi abordat abans i esmenta, al respecte, els recents estudis de Rafael Cruz o d’Eduardo González Calleja8

1936_fraude_violencia_portada.jpg

José Luis Martín Ramos, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB, de la seva banda, ha subratllat les mancances del llibre d’Álvarez Tardío i Roberto Villa les quals es podrien resumir en els següents punts9:

  1. MAT i RV ofereixen i una visió edulcorada de la CEDA tot responsabilitzant la polarització política i la violència a les esquerres. Exoneren sistemàticamente els comportaments de les forces policials i posen sota sospita les mobilitzacions del Frente Popular, com una amenaça per a la democràcia.

  2. Els autors comparen les eleccions de febrer de 1936 només amb les de novembre de 1933 com a referent de neteja electoral, però no pas amb les anteriors cosa que, segons Martín Ramos, palesa una mala praxi historiogràfica. Manipulen, així mateix, les estadístiques en comparar campanyes de diferent durada i actes de violència política amb mobilitzacions sociolaborals.

  3. Concedeixen més fiabilitat a les memòries de Gil Robles o a les opinions de l’ambaixador portuguès que no pas a les memòries de Martínez Barrio o de l’ambaixador britànic perquè concorden millor amb el seu argumentari.

  4. Consideren “normal” i no pas una extralimitació, que Gil Robles demanés a Portela Valladares que sol·licités a Alcalá-Zamora l’estat de guerra.

  5. Ningú no qüestionava l’existència de frau, sinó que fos de tal magnitud que capgirés el resultat electoral en benefici del Frente Popular.

  6. Per a Martín Ramos, les Corts que analitzaren els resultats electorals eren legítimes i el partidisme de la comissió d’Actes no era monopoli de l’esquerra sinó fruit del marc electoral.

Quant a la Guerra Civil, es remarca per part del col.lectiu d’historiadors i periodistes revisionistes que hauria estat el resultat inevitable de l’anarquia existent en el país d’ençà de la victoria del Frente Popular i de la convicció de l’Exèrcit, amb un massiu suport popular, que només una intervenció militar podria conjurar l’amenaça de subversió revolucionària. Finalment, pel que fa a la dictadura, s’emfasitza que el triomf nacional va salvar Espanya del comunisme i dels horrors de la Segona Guerra Mundial, que li va proporcionar tres decennis de pau interior tot activant un procés de modernització econòmica sense precedents i que va establir els fonaments de la pacífica transició política a la democràcia sota l’arbitratge de la Corona10

Els equilibris de la transició que va suposar el pas del franquisme a la democràcia impulsat des de dalt i sense ruptura amb la dictadura explica el retard en la producció de la cultura de la memòria. Més encara si es compara amb historiografies com l’alemanya, francesa, italiana, argentina, xilena o sud-africana com subratlla Ángel López Valverde a La cultura de la memoria. Nuevo balance bibliográfico. López Valverde citant Moradiellos parla de tres memòries generacionals: la “gesta heroica”franquista,la “culpabilitat col.lectiva” de la transició i la dels “lluitadors per la democràcia” dels pro-republicans.

El 2006, amb el suport de tots els grups del Congrés, el vot en contra del PP i l’abstenció d’ERC, fou declarat“Any de la Memòria Històrica” i any i mig després s’aprovà la la llei 57/2007 de 26 de desembre, coneguda com a Llei de la Memòria Històrica11. La proposició de Llei instava l’executiu a promoure durant el 2006 actes d’homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme Aquest reconeixement hauria d’anar acompanyat de la posada en circulació de monedes i segells en record de les persones que defensaren “l’ordre constitucional establert durant la II República” i que patiren la repressió de la dictadura.

El portaveu del PP, Manuel Atienza, de la seva banda, anuncià que el seu grup s’oposaria a totes les iniciatives sobre la Memòria Històrica. I ho argumentava en aquests termes:

Son contrarias al pacto constitucional, intentan imponer una verdad oficial, tratan de revisar la transición democrática, dividen a los españoles y reabren viejas heridas . La República es historia y como tal debe ser tratada.

Atienza lamentava, a més, que Rodríguez Zapatero se sentís hereu de la República en lloc de sentir-se’n de Felipe González o Alfonso Guerra al contrari del que passava amb el PP, el qual, segons Atienza, se sentia hereu de la UCD.

La polèmica memorialista entre historiadors ja havia tingut, però, episodis ben controvertits com ara la discussió entre Santos Juliá i Francisco Espinosa. Santos Juliá sostenia que no hi havia més memòria que la personal, negava que la transició fos amnèsica i rebutjava la imposició de qualsevol mena de memòria dels vencedors o dels vençuts com una pretensió totalitària.12

Santos Juliá ja havia escrit un article titulat “Saturados de memoria”en El País del 21 de juliol del 1996 en què negava l’existència de cap pacte de silenci que expliqués unes suposades llacunes en la historiografia de la guerra civil. En un escrit posterior publicat en El País del 8 de juliol del 2006 sota el títol “Memorias en lugar de memoria”, Santos Juliá s’hi expressava en aquests termes: ¿Qué es memoria histórica?(…)¿Es, puesto que siempre , siempre se habla de ella em singular, una y la misma para todo el mundo? Sería imposible formular esta pregunta si la memoria histórica fuera algo más que una metáfora para designar un relato sobre el pasado, sobre todo si es traumático , que, a diferencia de la historia, no está construido sobre el conocimiento o la búsqueda de la verdad?

Per tant, la LMH no tenia raó de ser, segons l’historiador gallec.

El empeño no sólo carece de sentido sino que revela una tentación totalitaria: no puede elaborarse un único relato sobre el pasado porque ningún pasado- menos aún el de luchas a muerte- puede conservar idéntico sentido para todos los miembros de una misma sociedad.

Santos Juliá continuaria mantenint les seves tesis en un article titulat “Trampas de la Memoria” publicat també en El País del 14 d’octubre del mateix any i en un altre de posterior “No hubo olvido ni silencio”, aparegut, igualment, en el rotatiu de PRISA el 2 de gener del 2007.

En la seva resposta a Santos Juliá, publicada en el número 7 del 2007 de la revista Hispania Nova, Espinosa negava que durant la transició s’hagués pogut investigar la repressió tot emplaçant Juliá a fornir la bibliografia que provés que entre el 1977 i el 1982 s’havia estudiat la persecució13.

Francisco Espinosa denunciava l’oblit durant la transició en aquests termes:

Lo primero que hay que decir, como puede comprobar cualquiera que se asome a la página web de la Biblioteca Nacional o a la del ISBN y, al contrario de lo que viene manteniendo desde hace años Santos Juliá, es que durante la transición, no se planteó realmente saber cómo se produjo la destrucción de la República y cómo se implantó el golpe militar parcialmente fallido que condujo a la guerra civil. Y no no se planteó no sólo porque la forma de producirse el cambio de un régimen a otro no llevaba a esas cuestiones sino porque , por muchas ganas que algunos tuvieran de hacerlo, la documentación que lo hubiera permitido no era accesible. Así, pues, digamos que hubo mucho fuego de artificio; mucha paja y poco grano. Entre 1977 y 1982, los trabajos de investigación sobre el periodo 1936-1939 fueron muy escasos.

L’historiador sevillà recordava, igualment, el que estipulaven els apartats e i f de la Llei per a la Reforma Política14. En el seu escrit, Espinosa feia referència a un primerenc article sobre el pacte de silenci de Vidal-Beneyto, aparegut en El País el 15 de novembre del 1980 que denunciava amb fermesa l’oblit del passat en el qual afirmava.15

Todos sabemos que la democracia que nos gobierna ha sido edificada sobre la losa que sepulta nuestra memoria colectiva. Esta realidad fundante tiene dos lecturas. La primera, a mi juicio, la más endeble, apunta a la discontinuidad de los partidos de la izquierda en relación con su pasado inmediato (…) La segunda lectura se refiere al pacto de silencio histórico suscrito por las fuerzas de izquierda con los protagonistas del 15 de junio de 1977, como precio en su entrada en el club de la reforma, de su legalización política y de su legitimación social en la nueva democracia. Sin él, era, obviamente, imposible, pasar de la calle de Alcalá al palacio de la Moncloa.

Emilio Antuñano a “ Memoria de la guerra civil española:en torno al trasfondo y las derivas de la Ley de Memoria Histórica de 2007” parla de la Llei d’Amnistia del 1977 com d’una mena de llei de punt final ja que atorgava immunitat als responsables de violència institucional i es refereix al qüestionament del caràcter democràtic del règim espanyol per part d’especialistes com Josep Maria Colomer. I no és l’únic a fer-ho. El professor Vicenç Navarro en un article publicat el 2010 titulat: La oposición de Santos Juliá a la Ley de Memoria Histórica” afirmava:16

Las derechas dominaron el proceso de transición y forzaron un silencio en el que la versión del pasado era la que ellos habían promovido. Su oposición (de la dreta) a la LMH es precisamente resultado de su resistencia a redefinir la memoria histórica dominante en el país (…) El intento de superar esta realidad se denuncia como un intento de imponer una memoria histórica, ignorando que ya existe una, la de los vencedores, que no corresponde con lo ocurrido. Los vencidos tienen otra verdad y no se les permite mostrarla en los medios.

L’origen de la democràcia espanyola la faria, d’alguna manera, menys “pura” que les altres de l’Europa occidental. El rebuig del PP a la LMH en seria un exemple. Antuñano remarca, a més, el refús“per principi” de Rajoy a la llei en ser contrària, segons ell, a una transició idealizada, la qual cosa ja justificaria oposar-s’hi.

En conclusió, la Guerra Civil projecta encara la seva ombra en l’Espanya actual com ho palesa el debat historiogràfic i polític, especialment des dels anys noranta i, sobretot, arran de l’aprovació de la LMH el 200717.La controvèrsia entre Santos Juliá i Francisco Espinosa, a banda de les aportacions d’altres especialistes com Emilio Antuñano posen de manifest que sí que existí un pacte de silenci durant la transició. Santos Juliá no pot rebatre les evidències que planteja Espinosa que no era possible entre el 1977 i 1982 accedir a la documentació necessària per a investigar el que va passar i la violenta reacció del PP davant de la LMH que, cal recordar-ho, no permetia jutjar cap responsable de la violència franquista, ho evidencia. La tasca de denúncia de l’oblit patit per les víctimes per part de les associacions de Memòria Històrica, però, ha fet que els partits d’esquerra i nacionalistes n’hagin assumit,en bona mesura, les reinvindicacions. No així, els partits de dreta estatal (PP i C’s), la premsa conservadora-extremadament bel.ligerant amb el tema- ni els anomenats historiadors revisionistes. El “revisionisme”, a més, encara que, com diu Moradiellos, no sigui, realment tal, s’estén també al panorama audiovisual amb sèries televisives que difonen una imatge edulcorada de personatges històrics com ara Serrano Súñer obviant el seu paper en la repressió. La gran majoria de mitjans romanen en poder d’una dreta, com diu, Espinosa, que no acaba de trencar amb el franquisme, una situació que n’explica la banalització i/o l’ocultació de la repressió, la qual cosa seria absolutament inimaginable en altres països de l’Europa occidental que han tingut, igualment, un passat marcat per règims dictatorials com ara Alemanya o Itàlia o d’altres que en passaren per l’experiència durant la Segona Guerra Mundial, cas de França.

BIBLIOGRAFIA

Aquillué, Daniel “Historiografía sobre la Guerra Civil”. A: La Mirada Histórica, 28/03/13, (en línia) (consulta 07/12/16).Disponible a: http://lamiradahistorica.blogspot.com.es/2013/03/historiografia-sobre-la-guerra-civil.html
Espinosa, Francisco “De saturaciones y olvidos. Reflexiones sobre un pasado que no puede pasar”. A: Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, núm 7, 2007, (en línia) (consulta 09/12/16). Disponible a: http://hispanianova.rediris.es/7/dossier/07d013.pdf
Juliá, Santos “Las cuentas galanas de 1936”. A:El País .05/04/2017, (en línia)(consulta 04/05/2017). Disponible a: http://cultura.elpais.com/cultura/2017/03/30/babelia/1490893787_019343.html
Juliá, Santos “Memorias en lugar de memoria”. A: El País, 02/07/2016, (en línia) (consulta 08/12/16). Disponible a: http://elpais.com/diario/2006/07/02/domingo/1151811033_850215.html
Martín Ramos, José Luis “¿Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular?”A: Espai Marx, 20/04/2017, (en línia) (consulta 05/05/17). Disponible a: http://www.espai-marx.net/ca?id=10366
Moradiellos, Enrique “Revisión histórica crítica y pseudo-revisionismo político presentista: el caso de la Guerra Civil Española”. A: Seminario de Historia. Departamento de Historia del Pensamiento y de Movimientos Sociales y Políticos UCM. Fundación Ortega y Gasset. Curs 2009-2010, pp. 3-4.
Navarro, Vicenç “La oposición de Santos Juliá a la Ley de Memoria Histórica”. A: Vicenç Navarro 26/07/2010, (en línia) (consulta 09/12/16). Disponible a: http://www.vnavarro.org/?p=4507
Riaño H. Peio “La Elecciones de 1936 no fueron un pucherazo sino un fraude electoral localizado”. A: El Español , 14/03/2017 (en línia) (consulta 02/05717). Disponible a: http://www.elespanol.com/cultura/historia/20170313/200480526_0.html
Torres, Javier “César Vidal a Actuall: El libro sobre el fraude del 36 deslegitima la ley de Memoria Histórica”. A. Actuall, 15/03/2017, (en línia) (consulta 03/05/17). Disponible a: http://www.actuall.com/criterio/democracia/cesar-vidal-a-actuall-el-libro-sobre-el-fraude-del-36-deslegitima-la-ley-de-memoria-historica/
Vidal-Beneyto, José “Claves para un contubernio”. A: El País, 15/11/80, (en línia) (consulta 09/12/16). Disponible a: http://elpais.com/diario/1980/11/15/espana/343090804_850215.html
“El Congreso aprueba la Ley de Memoria Histórica sin el apoyo del PP y ERC”. A: El País, 031/10/07, (en línia) (consulta 06/12/169. Disponible a: http://elpais.com/elpais/2007/10/31/actualidad/1193822222_850215.html
“Condenas históricas sesgadas”. A:ABC. 05/07/06, (en línia) (consulta 06/12/16). Disponible a: http://sevilla.abc.es/historico-opinion/index.asp?ff=20060705&idn=1422316598085
Declaración del Gobierno de la Nación con ocasión del 50 aniversario del comienzo de la Guerra Civil. 18 de julio de 1989. A: Club de la Constitución (en línia) (consulta 06/12/16). Disponible a: http://www.clubdelaconstitucion.com/DECLARACION-DEL-GOBIERNO-DE-LA-NACION-CON-OCASION-DEL-50-ANIVERSARIO-DEL-COMIENZO-DE-LA-GUERRA-CIVIL.p
“El Congreso declara el 2006 como Año de Memoria Histórica para homenajear a las víctimas de la Guerra Civil “. A: 20 minutos, 27/04/06, (en línia) (consulta 08/12/16). Disponible a: http://www.20minutos.es/noticia/113412/0/ano/memoria/historica/
Llei 46/1977, de 15 d’octubre de 1977 d’amnistia.Boletín Oficial del Estado, núm 248, 17/10/77 (en línia) (consulta 09/12/16). Disponible a: https://www.boe.es/boe/dias/1977/10/17/pdfs/A22765-22766.pdf
“Aprovada per consens la Llei de Fosses”. A: Informatiu balear, RTVE, 31/05/16 (en línia) (consulta 09/12/16). Disponible a: http://www.rtve.es/alacarta/videos/informatiu-balear/aprovada-per-consens-llei-fosses/3621404/

NOTES AL PEU

1 “El Congreso aprueba la Ley de Memoria Histórica sin el apoyo del PP y de ERC”.A:El País 31/10/07, (en línia) (consulta 06/12/16).Disponible a: http://elpais.com/elpais/2007/10/31/actualidad/1193822222_850215.html
2 “Condenas históricas sesgadas”.A:ABC, 05/07/2006, (en línia) (consulta 06/12/16).Disponible a: http://sevilla.abc.es/hemeroteca/historico-05-07-2006/sevilla/Opinion/condenas-historicasZsesgadas_1422317732510.html
3 Declaración del Gobierno de la Nación con ocasión del 50 aniversario del comienzo de la Guerra Civil .18 de julio de 1986.A:Club de la Constitución (en línia) (consulta 06/12/16).Disponible a: http://www.clubdelaconstitucion.com/DECLARACION-DEL-GOBIERNO-DE-LA-NACION-CON-OCASION-DEL-50-ANIVERSARIO-DEL-COMIENZO-DE-LA-GUERRA-CIVIL.p
4 Daniel Aquillué “Historiografía sobre la Guerra Civil”.A: La Mirada Histórica., 28-III-2013, (en línia) (consulta 07/12/16).Disponible a: http://lamiradahistorica.blogspot.com.es/2013/03/historiografia-sobre-la-guerra-civil.html
5 Enrique Moradiellos “Revisión histórica crítica y pseudo-revisionismo político presentista:el caso de la Guerra Civil Española”.A:Seminario de Historia.Dpto de Historia del Pensamiento y de Movimientos Sociales y Políticos UCM.Fundación Ortega y Gasset.Curs 2009-2010, p.3-4.
6Peio H. Riaño “Las Elecciones de 1936 no fueron un pucherazo sino un fraude localizado”. En:El Español . 14/03/2017 (en línea) (consulta 02/05/17).Disponible en: http://www.elespanol.com/cultura/historia/20170313/200480526_0.html
7Javier Torres “ César Vidal a Actuall: El libro sobre el fraude del 36 deslegitima la ley de Memoria Histórica”. En. Actuall, 15/03/2017, (en línea) (consulta 03/05/17). Disponible en: http://www.actuall.com/criterio/democracia/cesar-vidal-a-actuall-el-libro-sobre-el-fraude-del-36-deslegitima-la-ley-de-memoria-historica/
8Santos Juliá “La cuentas galanas de 1936”.En: El País, 05/04/2017 (en línia) (consulta 04/05/17).Disponible a: http://cultura.elpais.com/cultura/2017/03/30/babelia/1490893787_019343.html
9José Luis Martín Ramos “¿Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular?”. En: Espai Marx 20/04/2017 (en línia) (consulta 05/05/17). Disponible a: http://www.espai-marx.net/es?id=10366
10Enrique Moradiellos “Revisión histórica crítica y pseudo-revisionismo político presentista: el caso de la Guerra Civil Española”. En: Seminario de Historia. Departamento de Historia del Pensamiento y de Movimientos Sociales y Políticos UCM. Fundación Ortega y Gasset. Curs 2009-2010., 22/X/ 2009,pp.3-4.(en línea) 8consulta 02/05/17).Disponible en: http://pendientedemigracion.ucm.es/info/historia/ortega/5-09.pdf
11 “El Congreso declara al 2006 como Año de la Memoria Histórica para homenajear a las víctimas de la Guerra Civil”. A:20 minutos, 27/04/06, (en línia) (consulta 08/12/16).Disponible a: http://www.20minutos.es/noticia/113412/0/ano/memoria/historica/
12 Santos Juliá “Memorias en lugar de memoria”.A:El País (2/07/2006).(en línia) (consulta 08/12/16).Disponible a: http://elpais.com/diario/2006/07/02/domingo/1151811033_850215.html
13 Francisco Espinosa “De saturaciones y olvidos.Reflexiones sobre un pasado que no puede pasar”.A. Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, núm 7, 2007 (en línia) (consulta 09/12/16) .Disponible a: http://hispanianova.rediris.es/7/dossier/07d013.pdf
14L’apartat de la llei determinava l’abast de l’amnistia: Los delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta ley. Quant a l’apartat f, s’hi establia el següent: Los delitos cometidos por funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas. Llei 46/1977, de 15 d’octubre de 1977, d’amnistia.Boletín Oficial del Estado.número 248,17 d’octubre de 1977 (en línia) (consulta 09/12/16).Disponible a: https://www.boe.es/boe/dias/1977/10/17/pdfs/A22765-22766.pdf
15 José Vidal-Beneyto “Claves para un contubernio”.A: El País, 15/11/80, (en línia) (consulta 09/12/16).Disponible a: http://elpais.com/diario/1980/11/15/espana/343090804_850215.html
16 Vicenç Navarro “La oposición de Santos Juliá a la Ley de la Memoria Histórica”.A:Vicenç Navarro 26/VII/ 2010 (en línia) (consulta 09/12/16). Disponible a: http://www.vnavarro.org/?p=4507
17D’ençà de l’aprovació de la LMH, hi ha hagut,però,canvis en els posicionament del PP en algunes comunitats com ara les Balears.El 31 de maig del 2016 es va aprovar per unanimitat en el Parlament l’anomenada Llei de fosses que permet que el Govern de les Illes recolzi econòmicament les associacions que treballen per a recuperar els cadàvers dels desapareguts.Aquesta llei ha permés que, el el novembre del mateix any, s’hagi obert la fossa més gran de les Balears, la de Porreres, on s’ha trobat 55 cossos. “Aprovada per consens la Llei de Fosses”. A:Informatiu balear, RTVE, 31 de maig del 2016 (en línia) (consulta 09/12/16).Disponible a: http://www.rtve.es/alacarta/videos/informatiu-balear/aprovada-per-consens-llei-fosses/3621404/

Escrito por Francesc Tur

51 anys, Sóc Graduat en Humanitats per la UOC interessat per la història contemporània, especialment en el període de la Segona República i la Guerra Civil.També en l'època d'entreguerres europea i, en general. el primer terç del segle XX.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s