Ressenya

DIEZ, Xavier, L’Anarquisme, fet diferencial català : influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana contemporània, Barcelona: Virus, 2014.

Com a la resta de les investigacions de l’historiador Xavier Diez, la seva aportació en aquest llibre ratlla un nivell espectacular: concís, directe, clar, atrevit, valent, ben escrit i millor argumentat. No puc deixar de reconèixer que cada cop que Diez treu al carrer un llibre, sóc dels primers que es llença a llegir-ho.

576_1370204627llibre

Si ens centrem en el llibre, parteix d’una tesi contundent: l’anarquisme i un esperit antiestatista forma part i configura a la nació catalana. Assegura que el seu text és una resposta al Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, especialment al fet que Vives considerava negatiu l’existència del radicalisme català a la nostra història, especialment el de caire anarquista. En aquest sentit, l’assaig de Diez aconsegueix l’objectiu de positivar el llegat anarquista a la nostra terra, però crec que, a l’igual que Vives amb el seu Notícia de Catalunya, ha fet una obra més propera a l’assaig polític que no pas l’estudi històric: si Vives  es dirigia vers les elits industrials i burgeses catalanes, Diez, per la seva banda, es dirigeix a totes les esquerres radicalitzades de Catalunya i certs sectors llibertaris amb una forta identitat catalana.

L’existència o no d’una nació, malgrat els fonaments braudelians plantejats per Diez, que les considerarien un producte de llarg recorregut fonamentat en essencies o característiques “nacionals”, es mostren minoritaris i superats avui dia: la gran majoria de la historiografia actual considera a les nacions com un fenomen identitari eminentment contemporani. 

Si una cosa m’agradava de l’obra del difunt Pere Anguera, malgrat el seu marcat perfil independentista, fou el fet que, com a historiador, no tenia gaires problemes en reconèixer la contemporaneïtat del fenomen i com, quan analitzava certs símbols i mites historiogràfics catalans, si la realitat era diferent a la bona història o relat nacionalista, els posava en dubte. Pere Anguera fou capaç de ser partidari de deixar coix per atemptat a Federico Giménez Losantos en nom de la nació catalana, però també d’afirmar que després del 1714 les condicions de vida a Catalunya milloraren i que el Decret de Nova Planta, per la mateixa demografia del principat, fou molt difícil o pràcticament impossible d’aplicar.

morral

Durant la lectura d’aquest llibre, no he pogut deixar de pensar en personatges rellevants llibertaris nascuts a Catalunya i que he pogut estudiar en profunditat, com els anarco-comunistes Sebastià Sunyer, Emili Hugas o Martí Borràs, el col·lectivista Josep Llunas, l’antiadjetivista Pere Esteve, a la coneguda família Montseny, o el “ministre anarquista” reusenc Joan Garcia Oliver, perquè ens trobem coincidències històriques en tots ells que permeten rebatre la tesi principal del llibre de Diez.

En ells és cert que trobem diferents influències nacionals, és a dir, coincidien en mostrar-se influenciats per aquests processos, potser en alguns d’ells més propers al catalanisme, com podria ser en Josep Llunas, o potser altres més espanyolistes, com podria ser el cas d’en Sunyer, i fins i tot, depenent del públic, camaleònics, com resultava ser Joan Montseny. Ara bé, més enllà de la evidència que els anarquistes i, per defecte, el mateix anarquisme, no han sigut impermeables als processos de nacionalització, sí que trobo en tots els seus plantejaments identitaris nacionals un cert desapassionat discurs en aquest sentit, fruit, segurament, del mateix antiestatisme anarquista i la seva voluntat última de fraternitzar i unir tots els pobles de la terra, sent, en definitiva, el sentiment identitari de classe o d’adscripció a una ideologia, molt superior a d’altres sentiments com resulta ser el nacional. De fet, això que comento ja a l’any 1895, l’aleshores anarquista Agustín Hamon, ho va deixar reflectit, quan afirmà que l’internacionalisme “lo que desea, es la unión de todas las naciones, la solidaridad, el amor á todos los humanos en lugar de la guerra y del odio. Es un nobilísimo ideal. Como ha hecho observar Jules Delafosse, preferir la humanidad á su patria es tener una comprensión más filosófica y amplia de la solidaridad.”.

p1_xavier diez_(pau fernàndez)_1
L’historiador Xavier Diez

Les identitats nacionals, com moltes altres consciències socials, són un mer producte de la nostra imaginació. La identificació amb una determinada pàtria, no només depèn del nostre entorn d’amics, familiar, veïns, o laboral, de fet, principalment, la nostra consciència nacional es un producte de l’acció política de l’estat i dels moviments nacionalistes.

Agradi o no, avui dia es crea i es fabriquen catalans i/o espanyols gràcies a l’educació, els mitjans de comunicació de masses, els esports (o altres mecanismes de nacionalització banal),  o per la mateixa competència entre processos nacionalitzadors.

Més que preguntar-me si l’anarquisme és o no part de l’ADN català, com sembla que es pregunta Diez, em pregunto si ell, a l’any 1890, durant les jornades del Primer de Maig, què hauria sigut: un nacionalista català amb simpaties per l’anarquisme o un apàtrida anarquista disposat a fer la revolució. Potser sóc un xic ingenu, però m’inclino a pensar en la segona opció coneixent les vides de molts anarquistes d’aleshores, més encara si enlloc d’una societat dominada pels esports, el Barça i demés banalitats, es trobés amb una societat amb un marcat conflicte de classe, o si davant el sistema educatiu actual, s’hagués educat en una escola muntada pels internacionalistes catalans, o si enlloc dels actuals mitjans de comunicació i de propaganda, pogués llegir premsa obrera anàrquica i revolucionària, amb una força de penetració en els ambients obrers,tant o més important que la burgesa.

Seguint en aquest exercici distòpic, i fent una visió  cronològica de més ampli espectre, des dels orígens de l’anarquisme a Catalunya l’últim terç del segle XIX fins els nostres dies, em pregunto, que seria d’ell si enlloc del llegat d’un espanyolisme carcatòlic de prop de 40 anys de franquisme, hagués tingut l’oportunitat de llegir i vincular-se al llegat insurreccional i revolucionari del segle XIX o fins i tot en altres models “posibles” d’espanyolisme (federalisme, confederalisme o iberisme). En definitiva, em pregunto si, enlloc de formar part d’un sindicat nacionalista català o de l’Asemblea Nacional Catalana, no hauria sigut, més aviat, part del sindicalisme anarquista català d’aleshores i/o d’un grup anarquista neomalthusià.

576_1370204721dies

En síntesi, la pregunta que em faig, no és tant el reconèixer o no certa essència llibertària en la suposada nació catalana, la pregunta que jo em faig és diferent: Diez no està confonent el seu desig independentista actual amb un llegat històric allunyat d’aquest, com seria l’anarquista? No és el primer cop que em faig aquesta pregunta, però des de fa dècades, una part de la historiografia catalanista s’ha interessat per l’anarquisme, i és un fet molt positiu, ja que sovint tenen investigacions molt ben treballades i contrastades, i això és positiu per a la resta de l’ofici, ja que malgrat existir certa subjectivitat en una investigació, el què es preten es interpretar honestament el nostre passat. Crec que Diez segueix les petjades del gran historiador  Josep Termes, qui en el seu moment estudià l’anarquisme i el”rehabilità” per a la causa de l’esquerra catalanista, malgrat que només a la part més sindical i moderada de l’anarquisme. Un fet explicable si pensem que aleshores les esquerres catalanistes tenien molt pocs referents històrics “populars”, més enllà del mateix PSUC i els moviments d’alliberament nacionals com els comunistes vietnamites. En aquest sentit, Diez em recorda a una evolució d’en Termes, però en el seu cas integrant a tot l’anarquisme en la genealogia de, per exemple, l’actual Esquerra Independentista.

2013.09.11_Bloc_Negres_Tempestes.jpg

Aquest és un llibre recomanable per llegir, ja que aporta idees noves i, com a la resta de la seva producció historiogràfica, està fet amb un especial talent per l’escriptura. Però si es valora des del punt de vista historiogràfic, cau en un discurs polític disfressat d’històric: es coneixedor que les nacions, per a la gran majoria dels investigadors, són considerades un producte ideològic contemporani, fonamentat en mites fundacionals, romanticismes varis i relats político-històrics, en combinació amb conceptes liberals com “ciutadania”, “drets i deures” o “sobirania nacional”. Com diria un expresident nordamericà, tota una “veritat incòmode” per a Diez. I això ho obvia en el seu llibre, fet que el fa decaure, en la meva opinió, del què seria un bon llibre d’Història. Després de llegir-ho, he pensat que sí, és una bona lectura, però li manca molt aparell crític, que esperem pugui mostrar-nos en futures investigacions.

Escrito por Fran Fernández

Francisco Fernández Gómez. Doctor en Historia, investigador y docente. Apasionado de la historia social, los estudios sobre nacionalización, las nuevas tecnologías y la confrontación de pareceres.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s