Un dels trets més singulars de la manera com Catalunya acarà la transició és la unitat democràtica que hi va mostrar l’oposició en contraposició al que s’esdevenia a la resta de l’Estat. Ja des del 1971 existia al Principat l’Assemblea de Catalunya.1 L’Assemblea de Catalunya fou creada a iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l’impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l’església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l’acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l’Estatut del 1932, com a via cap a l’autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l’estat. El 1975 es creà el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. 2 El Consell de Forces Polítiques de Catalunya va ser la resposta catalana al continuisme d’Arias Navarro. Estava integrat per onze partits: CDC (Jordi Pujol), CSC (Joan Raventós), EDC (Ramon Trias Fargas), ERC (Josep Andreu i Abelló), FNC (Joan Cornudella), PCC (Josep Badia), PPC (Joan Colomines), PSAN (Joan Armet), PSUC (Gregorio López Raimundo), RSDC (Josep Pallch) i UDC (Anton Cañellas). Es tractava de dues plataformes, no pas rivals sinó complementàries en què estava representat tot l’espectre polític de l’oposició, cosa que constituïa una situació única a l’Estat.3
A Espanya, no va ser fins el 1974 quan es començaren a crear plataformes presumptament unitàries, però, en realitat, n’aparegueren dues de rivals: la Junta Democrática de España -promoguda pels comunistes- i la Plataforma Democrática, auspiciada pels socialistes. No serà fins després de la mort de Franco que s’arribarà a una aparent fusió d’ambdues en l’anomenada Platajunta.
A Catalunya-i a Euskadi, el que s’anomenava “franquisme sociològic”estava menys estès que a d’altres indrets i el domini de l’esquerra entre les forces opositores i sindicals (CC.OO i, també, per poc temps, la CNT), era aclaparador. Tenint en compte, a més, que el restabliment de l’Estatut del 1932 era una reinvindicació comuna de tots els grups antifranquistes, tot feia pensar, a l’època, que el recobrament de l’autonomia vindria de la mà de l’esquerra. Una esquerra, a més, que en les manifestacions de l’1 i del 8 de febrer del 1976 a Barcelona havia palesat la seva capacitat de mobilització. La primera reuní unes 70.000 persones i la segona col.lapsà també el centre de la ciutat. És el que afirma Josep Tarradellas en el seu llibre Ja sóc aquí. Recuerdos de un retorno. TARRADELLAS (1990:32-33)4:
En Cataluña, el tejido social estaba suficientemente organizado para dar cuerpo a las aspiraciones sociales colectivas (…) La manifestación del 1 de febrero reunió a unas 70.000 personas en Barcelona, entre las once de la mañana y las tres de la tarde. No fue autorizada por el gobernador civil, Salvador Sánchez Terán. La policía trataba de impedir con contundencia la formación de grupos de manifestantes, los cuales reanudaban ordenadamente la marcha en otra calle (…) Cataluña se ponía a la cabeza del movimiento democrático español, gracias al principio de unidad de las fuerzas políticas
El primer acte polític important que trencava anys de manca de contactes orgànics entre l’interior i i l’exili, representat per Tarradellas, tingué lloc a París el 28 d’abril d’aquell mateix any en què es produí una trobada entre el president i el Consell de Forces Polítiques. Ja a partir d’aleshores, s’evidencià que el paper a què aspirava Tarradellas no era simbòlic com alguns des del Consell pretenien. Davant d’això, el president feú un gran acostament a l’Assemblea de Catalunya en previsió de conflictes futurs amb els partits del Consell.
Les divergències es palesaren ben aviat, ja pel setembre i agost del 1976 entorn del paper de l’Assemblea Provisional o Cambra Nacional. El conflicte, polaritzat fonamentalment entre el PSUC i Tarradellas, no fou mai, però, un conflicte d’estratègia en la recuperació de la Generalitat, sinó de divergències tàctiques concertades en un conflicte de poders. El PSUC defensava que el president de la Generalitat no havia d’aplicar la seva pròpia política ja que la política catalana pertanyia fer-la als partits. Tarradellas, en canvi, aplicava el presidencialisme de la Generalitat de la República en la seva acció la qual anava per damunt de tot encaminada durant tot l’exili a aconseguir que fos el president, sense prescindir, però, de consultar els partits, qui dirigís la política de Catalunya.5
Un sector de l’oposició democràtica -particularment CDC i el PSUC- pensaven que tot el protagonisme havia de ser de les forces de l’interior, mentre que d’altres sectors, com ERC i una part del PSC(C) de Joan Raventós creien que Tarradellas, com a dipositari de la legitimitat històrica, havia d’intervenir de manera decisòria en el procés de restabliment de la Generalitat.6
El 3 de juliol del 1976 Adolfo Súárez substitueix Arias Navarro en la Presidència del Govern i ja des de l’inici del seu mandat, l’anomenat problema catalán esdevé de prioritària solució per a consolidar el projecte reformista de Joan Carles I. En el Principat, Suárez va trobar aliats entre sectors burgesos preocupats per la influència social de l’esquerra que no eren favorables al franquisme, però que desitjaven evitar una ruptura que donés el poder a sectors massa “radicals”. Entre aquests, cal destacar la figura de Manuel Ortínez.7
Ortínez maldava perquè la monarquia reconegués la Generalitat i que aquesta fes el mateix amb la institució reial, única manera que n’assegurava, segons aquell, la credibilitat democràtica. Tarradellas acceptà el plantejament d’Ortínez i es va enviar el missatge a Suárez. El primer pas del president espanyol fou demanar un informe a l’aleshores coronel Andrés Cassinello el qual es va traslladar a França i es va entrevistar amb Tarradellas al seu domicili de Saint-Martin.le-Beau. La impressió que en va treure va ser molt positiva i per això va recomanar a Suárez connectar la darrera experiència autonòmica catalana republicana amb la nova legalitat que es volia instaurar8.
El 10 de setembre el govern havia aprovat el projecte de llei per a la reforma política i, l’endemà, unes 100.000 persones es manifestaven a Sant Boi reclamant un règim autonòmic com el de 1932. Les Cortes franquistes aprovaren la proposta de Suárez per 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions. Poc després, el 15 de desembre del 1976 en un clima de recel per part de l’esquerra que propugnava l’abstenció, el projecte fou portat a referèndum. Tarradellas, de la seva banda, va predicar la llibertat de vot. El resultat va representar una gran victòria per al president del govern espanyol ja que hi participà un 77’8% dels electors dels quals un 94’45% votà afirmativament. A Catalunya, la participació fou del 74% i els vots “Sí” constituïren el 69% dels emesos.9 El camí cap a la democràcia, impulsat des de dalt i sense l’acord dels dirigents de l’oposició i la legalització de partits i sindicats, tret dels republicans i separatistes, ja no té marxa enrere. Malgrat els atemptats terroristes del GRAPO, FRAP, ETA, la ultradreta i el malestar militar per la legalització del PCE, se celebren les primeres eleccions lliures des del 1936, el 15 de juny d’aquell any. A Espanya va guanyar la UCD de Suárez, però a Catalunya, la victòria va ser per a l’esquerra10.
Al Principat s’hi elegiren 47 dels 350 escons del Congrés amb una participació del 79’3%. El resultat de les eleccions va atorgar la majoria dels vots i escons al Partit Socialista de Catalunya (PSC-Congrés) que encapçalava Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE, amb el el 28’4% dels vots i 15 escons. En segon lloc, se situava el PSUC, liderat per Gregorio López-Raimundo, amb un 18’2% dels sufragis i 8 escons. La tercera posició fou per al Pacte Democràtic de Catalunya, liderat per Jordi Pujol, amb un 16’8% de les paperetes. Els Centristes de Catalunya-UCD d’Anton Cañellas i Balcells aconseguiren un 16’8% i 9 escons quedant en quart lloc. Unió del Centre i la Democràcia Cristiana, de la seva banda, tragueren un 5’6% dels vots i 2 diputats i, finalment, Esquerra de Catalunya i Alianza Popular, 1 escó cadascuna amb el 4’5% i el 3’5% dels sufragis, respectivament
El 25 de juny, diputats i senadors constituïts en Assemblea de Parlamentaris es reuniren per primera vegada al Saló de Sessions del Parlament de Catalunya, tancat des del 1939. Els reunits nomenaren Tarradellas com a president de l’assemblea, però es tractava només d’un reconeixement simbòlic ja que no tenien cap intenció de cedir-li el protagonisme que ell, hores després, amb el consentiment del govern espanyol es prendria. Un altre acord va ser el de crear una comissió permanent dirigida per Joan Raventós (foto inferior) com a cap de la llista més votada.
La victòria de l’esquerra a Catalunya que col.locava socialistes i comunistes per davant de la UCD feia que no es pogués prescindir de Joan Raventós. L’escenari no era del gust ni de Suárez ni de Tarradellas la qual cosa explica per què el cap del govern espanyol, ara sí, fes cas de les recomanacions de Cassinello i, mitjançant Carles Sentís, contactés amb el president de la Generalitat.
D’aquesta manera, el 27 de juny, per a sorpresa de tothom (els primers, els partits catalans), Tarradellas agafava l’avió i es presentava davant de Suárez i del rei per negociar personalment el restabliment de la Generalitat.
Tarradellas va viatjar en l’avió privat de Luis Olarra i només n’estaven al cas aquest, Luis Ontínez, Carles Sentís i Rodolfo Martín Villa. Per això fou gran la sorpresa dels periodistes quan Javier Tusell els informà que l’entrevista important del capvespre que estava anunciada a La Moncloa no era amb Felipe González sinó amb Josep Tarradellas. Tusell rebé l’encàrrec de prendre nota del que el president de la Generalitat deia a la premsa i, tot i que l’entrevista havia estat un fracàs ja que Suárez es negà a gairebé totes les peticions de Tarradellas, aquest digué als informadors que la reunió havia estat magnífica.11
Enric Pujol en el seu llibre Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-desembre 1977) (Edicions Dau, 2016) es refereix al grau de tensió que hi hagué durant l’entrevista entre Suárez i el polític català. El president del govern espanyol va remarcar que n’era de dificil “vendre” a l’opinió pública espanyola el restabliment d’una institució com la Generalitat, que enllaçava amb el període de la Segona República. Es tractava, per al líder de la UCD, d’una aposta més arriscada encara que no pas la legalització del PCE el 9 d’abril del mateix any. Suárez, no s’estigué de recordar-li al president de la Generalitat que era un dels perdedors de la guerra i com va cabar el seu predecessor, Companys, Tarradellas li contestà que ell tenia un poder de mobilització popular molt gran malgrat tots els anys a l’exili.12
Les reinvindicacionsde l’Assemblea de Parlamentaris eren: la derogació de l’abolició de l’Estatut de 1932, la restauració de la Generalitat, el retorn de Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional.13
Malgrat que l’entrevista va ser, com s’ha dit, un fracàs, continuaren les negociacions i, finalment, el 2 de juliol es donà a conèixer l’acord Suárez-Tarradellas, adoptat el dia abans. L’acord es basava en els següents punts: el restabliment de les institucions històriques de Catalunya, l’autonomia definitiva hauria de ser establerta per les Corts espanyoles i negociada entre el govern de Madrid i els representants elegits de Catalunya, l’establiment d’un règim transitori, a partir de la Llei de bases de l’estatut de règim local (aleshores en tramitació) i el traspàs de serveis cap a la institució procedents de l’Estat i de les diputacions. Aquesta solució, però, represetava una passa enrere en el projecte socialista i de l’Assemblea de Catalunya de restablir no amb caràcter provisional, la Generalitat. 14
L’Assemblea de Parlamentaris,davant de la política de fets consumats, es reuní en dues ocasions, l’11 de juliol i el 25 d’agost. Socialistes i comunistes insisitien que el Reial decret llei de restabliment de la Generalitat mantingués l’existència d’un òrgan parlamentari i que el primer Consell Executiu d’unitat es constituís tenint en compte els resultats del 15 de juny, cosa que no volien ni Suárez ni Tarradellas.
La primera reunió entre Tarradellas i el delegat del govern en les negociacions, Salvador Sánchez Terán, se celebrà a París del 10 d’agost i la segona,el 25 i 26 del mateix mes que culminà l’1 de setembre a Madrid. Aquí s’hi reuniren Salvador Sánchez Terán i Frederic Rahola, Josep Lluís Sureda i Manuel Ortínez,emissaris de Tarradellas. L’acord fonamental s’havia atès. Això sí, amb el rerefons de la polèmica decisió del president català de destituir el senador Josep Benet,-el parlamentari català amb més vots directes el 15J- , de la Comissió Negociadora per la seva pòsició crítica.15
Finalment, el 28 de setembre, tingué lloc a Perpinyà la cimera en què Tarradellas, Sánchez Terán i els caps de fila dels partits catalans ratificaren per unanimitat els acords presos.16 Prèviament, l’1 d’octubre del 1977, els diputats i senadors marginats, finalment, dels òrgans polítics de la Generalitat restablerta, reunits a la quarta sessió de l’Assemblea de Parlamentaris, no van tenir més remei que donar el seu consentiment al contingut del text del reial-decret. L’endemà, s’adoptà un reial decret que es publicà en el BOE del 5 d’octubre i el 17 del mateix mes un altre reial decret nomenava Josep Tarradellas president de la Generalitat
El Reial decret del 29 de setembre definia en el seu preàmbul la Generalitat com “la institució en la qual el poble català ha vist el símbol i el reconeixement de la seva personalitat històrica”. S’hi afirmava, igualment, que no seria possible el restabliment de les autonomies fins que no es promulgués la Constitució. El primer punt de l’articulat, en consonància amb l’exposat, condicionava la vigència de la Generalitat provisional a l’entrada en vigor del règim d’autonomia que poguessin aprovar en un futur les Corts generals. Els òrgans de govern i d’administració de la Generalitat provisional serien: el president de la Generalitat, que n’ostentaria la representació legal, el Consell Executiu que seria presidit per ell, el nomenament del qual es faria per reial decret a proposta del cap de govern espanyol. Desapareixeria, per tant, de manera oficial l’Assemblea de Parlamentaris. 17
El 23 d’octubre de 1977, Tarradellas fou rebut a Barcelona per centenars de milers de persones i posà fi al seu exili. Aquell dia va pronunciar el seu famós discurs des del palau de la Generalitat des del balcó del qual digué la seva cèlebre frase:”Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”18.
En conclusió, l’Operació Tarradellas va ser una maniobra intel.ligent que, en el fons, el que cercava era neutralitzar la majoria d’esquerres sorgida democràticament de les urnes catalanes el 15-J. Les circumstàncies feren de Suárez i Tarradellas aliats objectius. Ambdós estaven interessats a evitar que l’Assamblea de Parlamentaris jugués un paper rellevant en les negociacions per a restablir la Generalitat. El cap del govern espanyol legitimava el seu projecte reformista a Catalunya i Tarradellas assolia el protagonisme amb aquesta solució a la De Gaulle que li garantia el seu paper preeeminent. Tot es féu des de dalt, en la línia del que havia estat la transició fins aleshores, passant per sobre de l’Assemblea de Parlamentaris. Els interessos de Tarradellas i de Suárez, en fi, es posaren per damunt del respecte a la voluntat popular manifestada a les urnes.
Finalment, si Suárez va accedir a negociar amb Tarradellas fou també per la situació de feblesa en què es trobava en aquell moment la institució monàrquica a Espanya. Fa poc s’ha fet públic una part de l’entrevista que la periodista Victoria Prego va fer a l’ex-president del govern el 1995 un fragment de la qual s’havia amagat fins ara. En ella s’hi revelava que la major part dels caps de govern estrangers demanaren aleshores un referèndum sobre monarquia o república, però, com que les enquestes no eran favorables a la institució monàrquica, per això, es van incloure- confessà Suárez- les paraules “rei” i “monarquia” en la Llei per a la Reforma Política que seria sotmesa a consulta popular el 15 de desembre de 1976. L’any següent, el 1977, es considerava que la legalització del PCE i la solució del problema catalán eren condicions indispensables per a la consolidació de Joan Carles I.19
Ser Histórico 