Des de fa tres cursos acadèmics estic treballant a l’Institut Joaquima Pla i Farreras de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), un centre públic depenent del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Cada any, durant tot el mes de març, tenim un projecte per aplicar a l’aula ideat pel Departament de Ciències Socials i Filosofia del centre, consistent en visibilitzar figures femenines del nostre passat que són assumides en el nostre present com a referents de les lluites de les dones.
El curs anterior, malgrat el confinament i les dificultats que van existir, vaig ser professor de Ciències Socials a tots els grups de 1r d’ESO i vam poder aplicar el projecte citat. Aleshores vam idear la creació d’un portal web encaminat a repensar el rol de les figures femenines a la Prehistòria, sovint una visió esbiaixada i marcada per una interpretació presentista i patriarcal. Aleshores l’alumnat va decidir incloure també altre subjecte històric invisibilitzat, com seria el cas d’aquella part de la població amb neurodivergències. El resultat del projecte, vist en perspectiva, va ser prou interessant i encara es pot consultar a la xarxa: «Visibles a la Prehistòria«.
Aquest curs sóc professor de Socials de tots els grups de 3r d’ESO, mentre que el projecte Visibles d’enguany gira al voltant de la renombració de les diferents aules existents a l’institut amb referents femenins del passat. Per tant, si pensem que el temari d’Història del meu nivell es centra en l’anomenada Època Moderna, s’havien de cercar referents de dit període històric. Una tasca no del tot fàcil, ja que les poques figures que normalment ens venen al cap solen ser dones que, si fa no fa, van adquirir rols d’opressores i que, fent un salt en el temps, potser són més aviat referents de l’anomenat «feminisme de l’1%«, com podrien ser personalitats com Isabel de Castella o Elisabet I d’Anglaterra, que no pas veritables referents de dones que van lluitar en contra del Patriarcat.
L’Època Moderna va ser un període històric on el Patriarcat incrementà la seva presència en el dia a dia de les societats: el Renaixement, el Barroc, l’Humanisme o la Il·lustració són revolucions culturals, sí, però bàsicament centrades en les figures masculines. De fet aquests i altres processos van incrementar el poder patriarcal a les societats.
A l’Època Moderna fenòmens com la cacera de bruixes, la creació de la figura de la dona supeditada a l’home a casa, com a vetlladora de la llar i de la criança, el desenvolupament d’una major divisió sexual del treball, o la consideració de la inferioritat femenina com a debat filosòfic i científic, són exemples d’una de les parts més fosques d’aquells segles, donant com a resultat un increment de l’explotació de les dones pel simple fet de ser dones.
Dinàmica a l’aula
La dinàmica comuna pels 6 grups existents de 3r d’ESO consistia en la creació de diferents espais de treball cooperatiu, els quals havien de fer una sèrie de tasques relacionades amb referents femenins, exposar a la resta de companys/es els resultats de la breu recerca i, finalment, escollir col·lectivament la figura que més els representava. La dinàmica en qüestió, per si és d’interès, la podeu consultar en format digital: «Encara ‘modernes’ (visibles)«.
El resultat final farà que cada aula tingui un rètol amb el nom de la figura escollida i un codi QR que enllaci amb informació sobre el personatge escollit. Els resultats han sigut els següents:
3A
Mary Read (1685?-1721). Una dona pirata i lliure.
Un cas conegut de dona pirata a l’anomenada Edat d’Or de la Pirateria, concretament en el seu cas, a les primeres dècades del segle XVIII. Read va ser capturada després d’un assalt dels pirates de Jack Rackham. Read formava part de la tripulació del vaixell assaltat i vestia amb robes masculines. De fet, va ser educada com un noi des de petita. Com en altres assalts de pirates, Rackham va oferir als mariners a enrolar-se a la seva aventura i Read va acceptar el repte. Allà coneixerà altra dona pirata, Anne Bonny, amb qui teixí una gran amistat. Finalment va ser capturada el 1720 amb la resta de pirates per part del capità Barnet, a les ordres del governador de Jamàica. Va ser condemnada a mort per les seves activitats, però la sentència es va posposar ja que Read estava presumiblement embarassada. Però uns mesos més tard va morir de febre groga i/o complicacions en la seva gestació.
Read és encara avui dia un referent femení, ja que més enllà de la visió romàntica que pugui existir al voltant de la pirateria, va ser una figura que demostrà que el gènere és una construcció cultural, que relega les capacitats de les dones a determinats rols imposats per la cultura dominant, un rol que ella va trencar en el seu moment sota els espais de llibertat i igualtat que existiren en algunes tripulacions pirates, com les de Jack Rackham, alies «Calico Jack».
3B
Giulia Tofana (1620?-1659). Vindicadora de dones i inventora de «l’acqua tofana».
L’Època Moderna va ser una edat on les dones eren considerades béns dels homes. Pares, germans o marits no dubtaven en arreglar matrimonis per interessos personals. La llegenda sobre Tofana (no sabem realment quant hi ha de veritat o invenció en referència a aquesta dona), ens explica que va idear l’anomenada «Aqua Tofana», un verí pràcticament indetectable que va ser emprat per dones sotmeses als abusos dels seus marits, provocant la mort de 600 homes.
Tofana no va ser escollida per aquest grup com a referent pel fet de ser una suposada assassina que, via tota una xarxa de dones (i homes) aliades, va aconseguir atemorir a molts marits (i vindicar uns quants centenars), els quals sovint estaven casats amb nenes adolescents, o que maltractaven a les seves dones i demés situacions injustes, va ser escollida per representar un exemple de resistència al Patriarcat en una època on les dones, objectivament, van ser víctimes d’un feminicidi a Occident, com seria el cas de la cacera de bruixes del segle XVII i, alhora, van perdre gran part de la seva autonomia i llibertat en benefici d’un sistema que, en un context de centralització dels estats, desenvolupament del capitalisme i del control religiós, van crear la imatge de la dona dominada pels homes, incapaces i dolentes per natura i que, com a utilitat social, havien de parir contra més fills millors, ja que aquesta aliança patriarcal trobà en aquest domini sobre les dones una via per fer front a la crisi demogràfica de l’Edat Moderna, una època plena de guerres, epidèmies i dures condicions de vida.
3C
Charlotte Charke (1713?-1760). Actriu, novelista i exemple d’un gènere fluid. Coneguda també com a Charles Brown.
Charke va ser un personatge molt interessant de l’Anglaterra del segle XVIII. Coneguda actriu d’aleshores, a l’etapa final de la seva vida també va ser novelista i fins i tot va publicar la seva pròpia autobiografia. Charke feia indistintament papers femenins i masculins al teatre i ella mateixa, de foma pública i visible, va manifestar una dualitat en quant a identitat, tant femenina (Charke) com masculina (Brown).
Charke seria un exemple d’allò que en el seu moment Simone de Beauvior va escriure: «no es neix dona, s’arriba a ser-ho», que en el fons ens explica que la identitat de gènere és un fet cultural. Charke en el seu moment potser deuria de ser conscient d’això, i ella mateixa va teixir la seva pròpia identitat dual i fluida, sense importa-li les pressions culturals de la societat clarament masclista d’aleshores. En aquest sentit, el trencament dels rols clàssics de gènere per part de Charke (o Brown), van inspirar al grup per escollir-la com a referent.
3D
Maria Winkelmann [o Winckelmann] (1670-1720). La primera astrònoma en descobrir un cometa.
Ser dona i científica sovint és sinònim d’invisibilització. Winkelmann era filla d’un pastor luterà que l’educà fins a la seva mort, a partir d’aleshores va quedar sota la custòdia del seu oncle que, a diferència d’altres homes, va decidir que la seva neboda rebés una educació típica d’homes. Això va fer que Winkelmann, enlloc d’aprendre a cosir, criar canalla o cuinar, pogués ser educada en les arts, les lletres i la ciència. Durant molts anys va exercir com a astrònoma, juntament amb el seu marit, Gottfried Kirch, també astrònom.
El 21 d’abril de 1702 va ser la primera dona a la Història que descobrí un comenta (C/1702 H1), tal i com deixà plasmat el seu marit a les seves notes: «A primera hora del matí (aproximadament a dos quarts de dotze del matí), el cel era clar i estrellat. Algunes nits abans havia observat una estrella variable i la meva dona (mentre jo dormia) volia trobar-la i veure-la per ella mateixa. En fer-ho, va trobar un cometa al cel. En aquell moment em va despertar i vaig trobar que efectivament era un cometa… Em va sorprendre que no l’hagués vist la nit anterior«. Malgrat que va treballar colze a colze amb el seu marit, després de la mort d’aquest el 1710 va sol·licitar la mateixa plaça que ell ocupava i, malgrat el recolzament del president de l’Acadèmia de Ciències de Berlín, Gottfried von Leibniz, es va rebutjar la seva proposta pel fet de ser dona i els precedents que es podrien crear.
Winkelmann, com altres dones científiques, va patir el que avui es coneix com a «sostre de vidre», la barrera invisible que les dones pateixen en les seves feines per tal d’ascendir i ser reconegudes. Malgrat aquesta decepció, Winkelmann va continuar treballant com a astrònoma i matemàtica, i en referència a la criança de la seva descendència, el seu fill Christfried i les seves filles Christine i Margaretha, els va orientar cap a l’estudi de l’astronomia. Publicà diverses obres científiques i fou ajudant del seu fill, qui obtingué un càrrrec professional d’astrònom. Mai en vida es van reconèixer les seves aportacions científiques.
Winckelmann va ser escollida com a referent del grup com a símbol de totes les dones científiques invisibles en el nostre record.
3E
Anne Bonny (c. 1700 – 1733?)
En aquest cas ens trobem amb altra dona pirata de l’anomenada Edat d’Or de la Pirateria que, si fa no fa, coincideix amb la fi de la Guerra de Successió, un conflicte de caire Europeu (i en territoris colonials) que va simbolitzar la rivalitat entre Borbons i Àustries a inicis del segle XVIII.
Anne Bonny va néixer a Cork, Irlanda, fruit de la relació del seu pare, l’advocat William Cormac, i d’una criada, per tant era una filla no reconeguda oficialment. El seu pare abandonà la seva dona i viví amb la criada, decidint criar a Anne com a un home, de fet la vestia com a tal i l’anomenava «Andy». Finalment l’escàndol es destapà i la família s’establí a Amèrica, on el seu pare es feu ric. Va viure una infància plàcida i destacà pel seu caràcter rebel. Quan tenia 13 anys s’oposà al matrimoni concertat que el seu pare va pactar, alhora que ella es relacionà amb un mariner, James Bonny. Fet que va propiciar la repúdia del seu pare. Establerts a Nassau, un territori ple de pirates, decidí abandonar el seu marit per motius poc clars, però es creu que no estava d’acord amb les suposades activitats de James Bonny com a informant de les activitats pirates pel governador de la zona, sumant que va conèixer, possiblement, al seu vincle més important de la seva vida, el pirata Jack Rackham, conegut com a «Calico Jack».
Bonny es va fer pirata, i d’ella s’expliquen moltes històries, com que es vestia d’home en els assalts i era una lluitadora ferotge. De fet s’explica que colpejà fins a ser hospitalitzat a un home que la intentà violar.
Durant les seves aventures pirates va conèixer a Mary Read, qui fou una amiga seva i membre de la mateixa tripulació pirata. Capturada amb la resta dels seus companys i companya pirates el 1720, va ser condemnada a mort, però la pena es va paralitzar per estar suposadament embarassada. No sabem si va ser executada finalment, ja que no tenim registres, però d’ella a partir d’aleshores es van crear tota una sèrie de mites, des de ser part de la mítica colònia pirata de Libertàtia a Madagascar, de caràcter igualitària, que fugí de la presó o que morí en ella, o que s’establí al continent i va viure amb una nova família fins a la seva mort.
Anne Bonny va ser escollida pel grup com a exemple de dona que trencà els rols fixats per la societat contra les dones, demostrant que una dona pot ser forta, ruda i rebel front al Patriarcat.
3F
Isabel de Villena (1430-1490). Escriptora valenciana i protofeminista.
Isabel de Villena fou una filla il·legítima del noble Enric de Villena i fou criada a la cort de Maria de Castella. Batejada amb el nom d’Elionor, possiblement va néixer a la ciutat de València el 1430. Com altres filles de possibles pretenents al tron de la Corona d’Aragó, hauria acabat sent moneda de canvi en un matrimoni concertat, però com altres dones de l’època, en aquest cas en el trànsit del període feudal a l’Època Moderna, va escollir «casar-se» amb Crist, és a dir, fugir d’un matrimoni imposat i optar per un mal menor, com seria el cas de fer-se monja, més enllà que la seva identitat fos clarament cristiana. Va formar part del convent de la Trinitat de València des dels 15 anys fins a la seva mort, a causa d’una epidèmia de pesta el 1490. Va ser durant la seva vida un personatge femení amb influència, ja que des de 1462 va ser l’abadessa del monestir de la Trinitat de l’ordre de les Clarisses.
Dona intel·ligent, culta i amb caràcter, és considerada com la primera dona que va signar les seves obres literàries en català. A dia d’avui només tenim testimoni de la seva producció literària en el seu «Vita Christi», un tipus de text religiós típic d’aquella època, però el que fa interessant el seu text és l’enfocament que va fer. En contraposició a altres textos misògens, com l’Espill de Jaume Roig (metge del monestir on Villena fou abadessa), la visió que va fer Villena era positiva vers a les dones, de fet, més que una vida de Crist, el text es centra en personatges femenins, especialment la verge Maria.
Com s’ha comentat anteriorment, l’Època Moderna és un període on les dones pateixen un increment del domini patriarcal, i un dels arguments que es van fer servir per justificar aquesta opressió va ser el considerar-les com a inferiors als homes, font del pecat original, sensibles a ser atretes pel dimoni, incapaces de ser autònomes, etc. Villena, en aquest sentit, representa una dona que lluità des de l’intel·lectualitat contra l’assumpció d’una cultura cada cop més patriarcal. De fet, avui dia el seu «Vita Christi» es considera una obra protofeminista, és a dir, que malgrat que el feminisme no era encara un moviment social, sí que personalitats com Villena representen part del fil conductor d’una Història de les Dones que servirà per teixir, ja a època contemporània, el moviment feminista que avui dia coneixem. Per aquest fet de precursora de la lluita de les dones, Villena va ser escollida com a referent d’aquest grup.
Ser Histórico 