La infàmia d’Alcoi de 1873 [Diego L. Fernández]

La infàmia d’Alcoi¹

Col·lectiu Revolta 1873

Text: Diego L. Fernández²

Departament de GiH de l’IES Andreu Sempere

Il·lustracions: Montse Belda

Un recent estudi sociològic (de Castro, Revilla i Tovar, 2015) sobre la identitat col·lectiva conclou que el xovinisme alcoià és fruit de l’estima per les tradicions pròpies. De fet, indica que a hores d’ara no queda pràcticament ni rastre de la vella identitat de classe que enfrontava en el passat a burgesos i proletaris. I que aquesta disputa ha estat substituïda per un enteniment on les Festes de Moros i Cristians actuen de vector de reconciliació.

Les filaes serien d’aquesta manera, sempre segons els autors, un espai d’encontre totalment democràtic i igualitari (l’adjectivació tampoc és meua). Una mena d’arcàdia idíl·lica on directius, empleats i obrers es trobarien colze a colze (literalment) per resoldre els seus conflictes. No en fa referència, però supose que imaginen que el cafè licor és l’engranatge dels pactes subscrits ben entrada la matinada.

Aquesta mena d’improvisats jurats mixtes haurien vingut a substituir la tradicional confrontació, donada la desconfiança majoritària entre els treballadors i les treballadores cap als sindicats. Unes organitzacions que romandrien sota sospita, ni més ni menys, des de la Revolució del Petrólio del juliol de 1873. És a dir, pràcticament, des d’abans de la seua existència.

Desconec si als ensaios es negocien augments salarials o si el descens de les afiliacions als sindicats ha precedit un allau sense precedents de sol·licituds per creuar. Però n’estic ben segur de la persistència iconogràfica (jo no diria del record) de la insurrecció internacionalista, segle i mig després dels fets. I, a pesar d’això, és un dels esdeveniments menys escrutat de la història de la nostra ciutat³.

No és que a hores d’ara siga cap misteri⁴. Els fets són ben coneguts, el Petrólio té el seu origen en “una manifestación pacífica de trabajadores en demanda de sus reivindicaciones dispersada a tiros” (Madrid, 2008: 24). Lluny d’acoquinar-se els manifestants van fer front a l’agressió i van reprendre la iniciativa. El president de l’executiu de la República (Pi i Arsuaga i Pi i Margall, 1902: 301) ho va resumir en poques paraules i amb una elogiable objectivitat:

“Resistiólos el Alcalde, que prefirió morir a faltar a sus deberes, y pagó con la vida su decisión y su arrojo. Hubo lucha, se encarnizaron las pasiones, y se cometieron excesos, aunque no tantos como por entonces pregonó la fama”.

I a pesar de les evidències i de la carència de recerques en profunditat, o just per aquesta mancança, amb sorprenent insistència la revolta internacionalista reapareix ací i allà, com si d’un espectre es tractés, per explicar-ho absolutament tot. El Petrólio és l’Alfa i l’Omega de la història d’Alcoi, l’origen i la fi de qualsevol procés. “El fiero averno” (Botella, 1998: 219), del que va ser testimoni Jordà i Puigmoltó, protagonitzat per missatgers satànics, sembla no esvair-se mai. Una mena de pecat original amb que carreguem alcoians i alcoianes des del nostre naixement.

Quan la pandèmia de la Covid amenaçà la celebració de les Festes de Sant Jordi, de seguida van sorgir articles recordant com els excessos dels membres de l’AIT van obligar a suspendre l’any 1874 i 1875 i, fins i tot, van posar en perill la celebració del VI Centenari del patronatge del màrtir de Nicomedia.

Si es tracta d’explicar l’origen del servei de bombers a Alcoi, es forcen les dates per fer coincidir el seu naixement com a conseqüència dels incendis promoguts pel petroli dels insurrectes. Com rimava el Chornaler amb sorna: “Asendre a Valensia van, (…) ¿Qui son ells? ¿Els petrolers?” (Lida, 2003: 53). Igualment s’ha arribat a assegurar que l’Hospital d’Oliver va ser la resposta sanitària a l’amenaça obrera, a pesar que Agustín Oliver va morir l’any 1866 i la construcció de l’edifici es va sufragar a càrrec de la seua herència, tal i com va indicar al seu testament.

L’origen de l’Escola Politècnica Superior d’Alcoi no és fruit de la revolució, perquè per dates seria absolutament impossible (cal buscar el seu antecedent al 1828). Però sí hi ha qui ha volgut trobar en la iniciativa de la Real Fábrica de Paños una resposta civilitzadora al luddisme. Una vegada més, l’acció filantròpica i paternalista de l’empresariat front a la ignorància del poble treballador desagraït.

No és només una mena de perxa d’on penjar qualsevol crònica més o menys popular. També els estudis seriosos sobre l’època en fan un ús abusiu de la causalitat única, amb el Petrólio com a pedra angular⁵.

Si s’observa un descens demogràfic significatiu al darrer quart del segle i un èxode migratori de mà d’obra cap a Catalunya, s’apunta el Petrólio com a causa fonamental. Que els darrers anys de la dècada dels 70s del vuit-cents descendeix significativament la producció tèxtil, cal buscar la raó última en la fugida de capitals i capitalistes provocada per la revolta. I si una part del moviment anarquista va reinterpretar la “propaganda pel fet”⁶ com una invitació a perpetrar atemptats terroristes, no és ni més ni menys que l’evolució lògica de l’insurreccionalisme alcoià.

D’aquesta manera, les complexes explicacions basades en causes diverses interrelacionades deixen pas a relats ben pobres. La manca d’infraestructures ferroviàries, el retard tecnològic, les condicions orogràfiques, la baixa qualitat dels productes, la crisi financera internacional de 1866, la crisi de subsistència de 1868 a 1870, la tercera guerra carlina, el cantonalisme, el convuls viratge des de la República fins a la Restauració, l’avarícia de l’empresariat… no deuen ser més que nimietats a la vora de la Commune d’Alcoi.

“A dog with a bad name”⁷

Però les exageracions no són cap originalitat historiogràfica de creatius autors enginyosos. L’atenció que els fets van despertar a l’època va ser extraordinària, la lectura maniquea pot consultar-se a qualsevol hemeroteca i, el que sembla mes greu, al Diari de Sessions de Les Corts.

Hi ha dos personatges centrals en aquesta història. En primer lloc, Antonio Aura Boronat, elegit diputat pel districte d’Alcoi al 1872, després mutarà del republicanisme al possibilisme de Castelar per acabar aterrant al liberalisme de Canalejas. Va deixar escrit un llibre, a mode d’epíleg de la seua obra política, titulat La muerte de la república española. Decés al que ell va contribuir activament. De la insurrecció al seu poble dirà que va ser una orgia de crims i devastació.

I en la rèplica parlamentària, Eleuterio Maisonnave: “Seremos inexorables y aplicaremos con todo rigor las leyes a tan miserables asesinos” (Chust y Broseta, 2003: 45). El ministre d’estat va imaginar víctimes cremades vives en petroli, monges violades, guàrdies civils decapitats, cures penjats a les faroles, regidors llançats des del balcó de l’Ajuntament per enfilar-los en baionetes.

Tots dos, republicans i amics per a més senyes, van trobar un bon pretext per desqualificar els seus adversaris polítics (enemics que identificaven dins del seu propi partit). L’alacantí va dibuixar un escenari terrorífic, semblant al vil monstre d’Alcoi que va glosar un poeta cubà. L’alcoià parlava de rumors, segons la veu pública, i Maissonave afegia que certes versions apuntaven a la participació d’un misteriós protagonista, Aura concloïa: “Un diputado” (El Imparcial, 13/7/1873). Es tractava de dinamitar l’acord que el president de l’executiu, Pi i Margall, buscava amb els intransigents, amb el Petrólio com a excusa.

Intentar esbrinat els fets a través de la premsa de l’època és una quimera. Difícil saber si les víctimes mortals van ser setanta (La Liberté, 18/7/1873) o trenta-una (Le Soir, 19/8/1873), quan en realitat van morir quinze persones⁸. Però, sobre tot, es feia difícil entendre les raons que van empènyer els obrers a actuar com Neró (La Política, 23/7/1873) i a banyar regidors en petroli per després caçar-los a trets (La Correspondencia, 13/7/1873). A no ser que comprem la versió del rotatiu alacantí, Municipio (11/7/1873), per concloure que Alcoi va ser víctima “de la invasión de los bárbaros, caníbales que a la voz de la venganza, talan, queman, sacrifican y destruyen”.

No us esgotaré amb un reguitzell de contes de bons i dolents per a nens, molt repetitius i sobradament coneguts. M’aturaré, això sí, amb The New York Times (3/8/1873), perquè ha estat menys citat i perquè la llunyania, imaginem, podria predisposar-lo a l’anàlisi desapassionat. Però el diari novaiorquès comença malament: “A fatality seems to attend all awakening of democratic principle among the Latin races”, com si la democràcia fos incompatible amb les llengües romàniques. La crònica beu de les fons oficials, ja sabeu, d’Aura i de Maisonnave. Pelletes va seu un valent i els internacionalistes un bàrbars: “What has been now done in Christian Spain is far more atrocious than aught that has been done in Moslem Sumatra”, comparant els fets amb la invasió colonial neerlandesa d’Indonèsia on, clar, els treballadors eren els indígenes. I d’entre tots els petroliers, qui penseu que van ser les pitjors?: “The women at Alcoy were, if anything, worse than the men”, tallant, trossejant i desfigurant els miserables presoners amb fúria diabòlica.

Tota una decepció la premsa lliure del bressol de la democràcia moderna. Però no hem d’oblidar que l’impacte de la Comuna de Paris, dos anys abans, havia atemorit les classes altes. I el govern francès va impulsar acords en una mena d’internacional burgesa de la que Espanya no va quedar al marge, ni tampoc els EUA.

Per cert, aquesta història de l’acarnissament amb els presoners i la profanació dels cadàvers es repeteix amb insistència. Fins i tot apareix a l’epitafi de la tomba de l’alcalde: “Sus ensangrentados y mutilados restos descansan bajo esta losa”. No s’ho cregau. Sí ens sembla digne de menció un relat anònim que ha arribat a nosaltres gràcies a una edició de Beneito i Blay (1998: 18), i que bé podria haver optat a un bon premi de literatura fantàstica. La faula ve amb lliçó moral inclosa:

“Un atrevido petrolero apostó un vaso de vino a que se comía la oreja derecha del Sr. Alcalde, (…) se la cortaron y empezó la salvaje apuesta con un mordisco de oreja, siguiéndole después otro. (…). A los ocho días hora por hora le sobrevino a aquel monstruo una enfermedad y estando a las puertas de la muerte decía: ‘Traedme un crucifijo”.

El capítol de l’antropofàgia va arribar també al sumari del procés judicial, on l’administrador de l’hospital va deixar dit que ho havia escoltat de boca d’un internacionalista. El càstig diví ha estat recurrentment esgrimit davant el sacrilegi. Fins i tot hi ha qui va imaginar aquells ateus acaçant a Albors amb “las armas que servían para honrar a San Jorge” fins donar-li mort “en el altar mayor de San Agustín” (Botella Carbonell, 1876: 235). Tampoc és cert.

L’heroi, el croat i el màrtir, Pelletes. Front a l’antiheroi, Albarracín, que amb alguns francesos de La Commune va abandonar la ciutat quan s’apropava l’exèrcit. No sense abans procurar-se un bon botí. El problema és quan aquesta mena de rondalla es converteix en versió oficial dels fets, més d’un segle després, en obres de talant historiogràfic:

“Los gritos desesperados, las imprecaciones, las voces de petróleo aquí y allá, los carros que conducían el fatal liquido con su lúgubre traqueteo, (…) formaban un conjunto diabólico” (Andrés-Gallego, 1981: 218).

Agustín Albors va ser mort desarmat, això ho sabem. Però també que va ser ell qui va iniciar el tiroteig des del balcó de l’Ajuntament. Segons Antonio Valls, agutzil del jutjat, quan va tornar a entrar va dir: “Ahora ya saben que tenemos armas” (Coloma, 1959: 37). De fet, ho havia acordat prèviament amb els fabricants “en reunión secreta, prepararse todos armados debidamente, a fin de obligar a los huelguistas por la fuerza a que volvieran al trabajo” (Los Invencibles, 1914). És més, quan va ser descobert cap a les tres de la matinada intentant fugir no va dubtar en tornar a disparar: “Una mortífera lluvia de balas hizo comprender a los internacionalistas que se las habían con un puñado de héroes” (Sevila, 1874: 23).

També sabem, pel sumari, que va rebutjar qualsevol acord amb els internacionalistes, confiat com estava que arribarien les tropes d’Alacant a temps per auxiliar-lo. Fins a tres comissions es van reunir amb ell la tarda del dia 9, proposant-li que es rendira per deixar-los eixir, però no va haver acord possible. Imaginem que el telegrama signat pels industrials demanant al general Velarde “encarecidamente indulto para todos, en cambio de la conducta noble y humanitaria del pueblo” (El Imparcial, 14/7/1873) va ser dictat pels propis revoltats. També és molt possible que foren coaccionats per demanar al Govern clemència, on culpaven Pelletes d’haver fet armes contra el poble treballador, quan demanava pacíficament la seua destitució. Però no sembla que la Internacional influira en absolut temps després, quan alguns es van desplaçar fins a Madrid per fer-li el mateix plantejament a l’executiu central. Una vegada desaparegut l’alcalde, el diputat valencià, Rafael Cervera certificava la bona harmonia que existia entre les diferents classes socials.

On radica l’excepcionalitat?

L’expectació no va ser fruit de les suposades atrocitats comeses pels insurrectes. No era l’ofici de batlle una feina exempta de risc a l’època. Va haver alcaldes assassinats a altres poblacions. El batlle de Màlaga fou víctima dels disturbis promoguts pel diputat federalista intransigent Eduardo Carvajal, a Estella els carlistes van matar al primer edil i a Albocàsser grups no identificats. També el petroli va ser emprat per l’exèrcit de Don Carlos per reduir a cendres l’església de Zirauki, on s’atrinxerava la guarnició de la vila. A Les Corts i a la premsa preferien parlar d’Alcoi. I va ser així, almenys, fins que va esclatar la insurrecció federalista del Cantó de Cartagena, amb la que va rivalitzar en fama pregonada, com diria Pi i Margall.

Tampoc els conflictes laborals i socials eren cap raresa. La primera gran onada de vagues de la que tenim constància quantitativa es concentra entre els anys 1869 i 1875, coincidint amb la irrupció de l’Associació Internacional de Treballadors. A Anglaterra, Alemanys, Itàlia, França i els Estats Units tant pel nombre de vagues, com pels treballadors involucrats i les jornades de treball perdudes, assistim al primer gran embat del moviment obrer contra el capitalisme. Una intensa agitació que sorprèn per la facilitat amb que “los objetivos económicos tendieron a transmutarse en objetivos políticos” (Screpanti, 1989: 66). Exactament el mateix que a casa nostra.

De fet, en l’informe presentat al Congrés Internacional de Ginebra, la Federació Regional Espanyola comptabilitza, entre l’1 de setembre de 1872 i el 20 d’agost de 1873, un total de 115 victòries en vagues a seixanta-dos localitats, dos d’elles a Alcoi: “Victoires remportées dans les luttes continuelles soutenues contre l’exploitation du capital” (Lida, 1973: 394). Ben significativa és, en aquest sentit, la vaga general de Màlaga de l’estiu de 1872, una resposta a:

“la creciente pauperización y a las miserables condiciones de vida de los obreros malagueños en unos momentos en los que la ‘relajación’ gubernamental frente a la Internacional permite la manifestación hacia el exterior de la latente conflictividad social” (Morales Muñoz, 1992: 338)

El problema es que molts d’aquests conflictes continuen soterrats als arxius, en el millor dels casos. Només una investigació des de l’àmbit local ens permetrà entendre, en primer lloc, les causes immediates d’aquest allau de protestes sense precedents. I això, per tal d’esbrinar les eines que els treballadors i les treballadores empraren per construir les primeres organitzacions en la seua lluita per l’emancipació. Mentre ens conformem amb respostes simplistes, continuarem sota “la sombra de la Comuna” (Garcia-Balaña, 2016). La importància del moviment insurreccional francès ha acabat reduint altres lluites a rebrots menors fruit del seu influx.

Les experiències autòctones en el bressol del moviment obrer tenen les seues pròpies dinàmiques, i són conseqüència de realitats particulars, encara que no neguem les influències alienes, per suposat. La tasca no és senzilla. Es tracta de “seguir a las gentes en sus silenciosos procesos de opción” (Hobsbawm, 1977: 201); a les assemblees de treballadors de la plaça de bous; a les actes, a les cartes, a les comunicacions i a les circulars de la Federació Regional Espanyola de la AIT; a les vagues, a les manifestacions i a les insurreccions; a la premsa obrera; al reglament de les societats de socors mutu… Però tampoc no oblidarem visitar els infrahabitatges on s’amuntonaven, les tabernes on socialitzaven, els molins mal ventilats, als tallers dels teixidors on treballaven tretze i catorze hores diàries… I els acompanyarem en el seu èxode rural i després cap a Catalunya, a deixar en penyora llençols i bolquers, a la presó per reclamar justícia i, també, a la taula on

“Suprimimos el vino y la carne, sustituyamos el pan de trigo por el pan de maíz. (…) y tendremos que para la alimentación del obrero solo quedan sustancias insuficientes, y le importa un bledo el que haya trichina o fil·loxera” (Reformas Sociales, 1985: 42)

Perquè l’ombra de la Comuna no ens deixa veure, moltes vegades, més enllà de la propaganda oficial. A la premsa carlina, alfonsina, progressista, radical i, fins i tot, republicana i al Diari de Sessions veuen communards per tot arreu. I junt al París gegant, el “pigmeo Alcoy (…) más horrendo” (Angelet, 1874; 136).

En el relat del Sagasta de torn, no cabia cap dubte que “la utopía filosofal del crimen” (La Correspondencia de España, 17/1/1872) havia pres un vol directe des de la capital francesa fins ací. Naixia d’aquesta manera el mite d’Alcoi, com encertadament va batejar Lida (1972: 207) “el levantamiento obrero más importante del siglo XIX”, encara que el títol tampoc no sembla ajudar a trobar l’equilibri. Autors de renom, des d’una trinxera amiga també van contribuir a les exageracions. Engels (1941: 2) dirà que fou “la primera batalla callejera de la Alianza” i Brenan que per primera vegada “un grupo que no pertenecía ni a la Iglesia, ni al ejército, ni a la clase media, se había manifestado como revolucionario” i que després d’afusellar l’alcalde “more hispanico, cortaron su cabeza” (Brenan 2008: 234-235).

L’òrgan de la federació barcelonina de l’AIT reporta augments salarials i reducció de la jornada laboral generalitzats per a paperers, cànters, filadors, teixidors, obrers dels metalls i de la construcció: “Los burgueses se muestran muy complacientes” (La Federación, 9/8/1873), fins i tots han demanat el recolzaments dels internacionalistes per conservar l’ordre. L’exemple condeix i hi ha vagues generals a Anna i Enguera. I quan van començar a ploure les crítiques, en el seu intent per defensar-se, la premsa anarquista va alimentar l’exageració. Les mostres de recolzament arriben des de tots els racons de de la península, també des de Lisboa, la Federació Portuguesa de l’AIT protesta contra les calumnies vessades contra el revoltats d’Alcoi. La Federació Italiana “felicita a todos los trabajadores de Alcoy por su actitud enérgica durante los acontecimientos revolucionarios”. I el Consell Federal d’Amèrica del Nord saluda “los nuevos y fuertes golpes que la sociedad clerical y capitalista ha recibido en Alcoy y Cartagena” (La Federación, 27/9/1873).

Més d’una dècada després, encara un setmanari anarquista de la població de Sant Martí de Provençals (actual districte de la ciutat de Barcelona) recollia puntualment obres presentades a la “Velada Socialista Literaria Musical” en commemoració dels successos d’Alcoi (El Grito del Pueblo, 22/7/1886 fins al 19/11/1886). El setmanari madrileny Bandera Social (6/8/1886) també se’n feia ressò: “Reinó gran entusiasmo y animación, siendo leídos varios trabajos alusivos al objeto”. L’organitzador de la vetlada i editor de la primera publicació fou Indalecio Cuadrado, a qui els seus articles li van costar quatre mesos de presó (Madrid, 1989: 378) . Poc després, com a secretari de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de l’AIT es va instal·lar a Alcoi, però va acabar exiliant-se a Argentina des d’on va escriure “A mis amigos de Alcoi” (Terrassa, 1979: 157). Cartes que, malauradament, encara no hem pogut localitzar.

Amb el cap tocant a terra per no ofendre⁹

El que sí sembla realment extraordinari es la sanya amb que la pretesa justícia va actuar. Segons consta al sumari, van ser processats un total de 717 persones, 56 d’elles declarades en rebel·lia. Finalment, es van presentar càrrecs contra 287, que al 1874 patien presó preventiva. Alguns d’ells no van tornar a veure la llum del sol fins al 1887. Catorze anys d’un sumari monstruós que va acabar arxivant-se sense, ni tan sols, judici perquè no es va poder identificar “de manera fehaciente a los culpables” (Avilés, 2013: 77).

Per fer-nos una idea del volum de la causa, és suficient amb calcular que els acusats representaven mes del 10% dels obrers en vaga (les fons de l’època parlen d’entre 6 i 8.000 manifestants el dia 9), i dels treballadors fabrils de la ciutat (5.500 en 175 empreses tèxtils i 2.500 en 74 indústries papereres). Pràcticament, el 3% de la població total (28.000 habitants tenia Alcoi). Ni tan sols el “Revival of the Inquisition” (Spanish Atrocities Committee: 1897) que va prosseguir l’atemptat de Canvis Nous¹⁰ va ser tan ferotge. A Barcelona van ser 131 processats, 25 condemnats (5 d’ells executats) i els darrers presos van eixir en quatre anys. Ni el procés de Montjuïc, ni el seguit contra la Mano Negra¹¹, ni tan sols la Setmana Tràgica¹² va provocar una repressió tan general, indiscriminada i prolongada com la insurrecció de 1873. Perquè no es tractava de fer justícia, buscaven escarmentar una població rebel i impedir que “el fuego de la revolución pueda cebarse para extenderse después” (Verdú Pons, 1978: 86).

La majoria dels encausats tenia entre 20 i 40 anys (el 62%) i eren pares o mares de família, el major en tenia 70 i el menor 13. Però no era el més jove al castell de Santa Bàrbara. Una xiqueta de només 9 anys, Elena Baldó Bou, compartia cel·la amb el seu pare i també amb sa mare, Antonia Bou, qui suplicava al jutge instructor la llibertat condicional sense fiança perquè la seua filla es veia “obligada a albergarse conmigo en esta cárcel por carecer de todo amparo y protección”¹³. I es que la causa està farcida de drames individuals i familiars, on pràcticament ningú s’ha aturat.

Antonia, de 42 anys, va ser denunciada perquè portava la roba tacada de petroli el dia 10 de juliol a les 3 de la matina. El tinent d’alcalde, Cabrera, la va identificar prop de l’Ajuntament, on estava atrinxerat, gràcies “al reflejo de la luna”¹⁴. Ella no nega la seua assistència a la manifestació, però al·lega que després de sentir els trets dels guàrdies es va refugiar en una carnisseria, fins que va poder eixir d’allí ben entrada la nit per dirigir-se a la seua on va romandre fins que van arribar les tropes. Tot i que fins a sis testimonis van corroborar la versió de l’acusada, la seua mala conducta, certificada per les autoritats, li va impedir obtenir l’indult fins al 1881.

A la presó va demostrar tenir criteri propi, quan els presos presenten una petició de gràcia al ministre, ella exigeix al jutge que s’elimine la seua signatura de l’escrit perquè no ha donat permís d’incloure-la (no sabia llegir ni escriure). I en cap moment es va resignar, actua en nom propi i en el del seu marit malalt per demanar l’excarceració o, en el seu detriment, el trasllat a la presó d’Alcoi. Fins a quatre instàncies dirigeix al jutge els tres primer anys, totes elles declinades sistemàticament.

El seu home, José Baldó, “arzobispo” de malnom, va participar activament de la revolta. Més d’un testimoni el situa armat a la barricada entre els carrer del Vall i San Joan. Però sembla difícil que disparara cap tret perquè un declarant explica que “estuvo allí desarmando la escopeta y se marchó poco después ignorando si consiguió o no componerla”¹⁵. De res li van servir els descàrrecs presentats que negaven algunes de les acusacions més greus, la seua fama el precedia: “Siendo niño fue preso por el juzgado y sufrió seis meses de arresto por haber dado un golpe a un chico”¹⁶, a més “siempre está en contraposición de cualquier autoridad legítimamente constituida. De ideas socialistas, carácter pendenciero y agitador, por lo cual siempre estaban a su cuidado los dependientes de vigilancia pública”¹⁷.

Sens dubte, les idees del pare van condemnar igualment a la dona i a la filla. El tres van eixir de la presó alhora. Aquestes petites històries, amagades al sumari, són les verdaderes conseqüències, no tan de la insurrecció com de la persecució posterior. L’organització obrera va quedar erma per anys i els amos de les fàbriques van tenir les mans lliures per aplicar condicions laborals encara més miserables.

La violència governamental va ser aprofitada per reduir els salaris arrancats a la patronal després del cicle de vagues del Sexenni. Els sous a la ciutat van baixar de mitjana de 3 a 2’5 pessetes entre 1873 i 1884. Centenars d’obrers tancats a la presó local i al castell d’Alacant servien per recordar a la resta quin era el preu de la protesta: “los que trabajan en los talleres, salen cabizbajos y sin atreverse a levantar el polvo que pueda ofender a los señores” (El Condenado, 29/11/1873).

La fàbrica com a instrument de control social¹⁸

No abusaré més del vostre temps ni de l’espai d’aquesta revista. Però tampoc em resistiré a fer una última reflexió. Es tracta només d’una hipòtesi embrionària que requereix d’una investigació en profunditat per a ser validada, per suposat.

Es tracta d’analitzar el Petrólio, lluny de mites i explicacions simplistes, com a conseqüència i espoleta, alhora, d’una inflexió en el model productiu a la ciutat. Tot apunta a una reorganització del treball que implicava una equiparació salarial a la baixa i l’expulsió d’un nombre substancial d’operaris. La culminació d’un procés de centralització i mecanització en detriment de la major autonomia de determinats sectors obrers, però també en perjudici de les condicions laborals del conjunt del proletariat alcoià.

Un viratge que requeria una domesticació dels obrers en un moment àlgid de l’associacionisme i de les onades vaguistes, a tot l’Estat espanyol i arreu d’Europa. La repressió indiscriminada és doncs fruit de les necessitats empresarials, on el republicanisme va actuar com a corretja de transmissió dels interessos espuris dels amos.

D’aquesta manera, Albors, amb el seu sacrifici màrtir, va fer un últim servei a la classe social a la que pertanyia, al marge d’idearis difusos que mai no va defensar amb convenciment. Les seues antinaturals aliances amb monàrquics de tot pelatge al 1869 o l’acarnissament amb que va reprimir de bon gust l’incipient moviment obrer al 1856, n’eren precedents de les seues intencions polítiques.

En aquest context, són ben significatius els tèrbols manejos a Madrid. Martingales que beneficiaren alhora la concessió del tren Alcoi-Alacant a Maissonave i la línia de carruatges d’Albors a Xàtiva, en detriment de la línia fèrria en direcció a València (que possiblement va entorpir com a membre de la Comissió per al seu estudi). Cobra sentit també d’aquesta manera, la denúncia dels seus coreligionaris sobre el maletí ple de diners que porta de tornada de Madrid després de la seua injustificable absència a Les Corts quan es votava el model d’estat. Permetent així una majoria més ampla al nomenament d’Amadeu I, i no va ser l’únic republicà desaparegut.

D’acord amb aquesta lectura, tampoc no sorprèn que Rigoberto Albors financie la llibertat condicional dels presumptes assassins del seu familiar. Un excel·lent mecanisme de control per assegurar-se la submissió dels qui li devien, fins i tot, la llibertat.

No sembla cap desgavell buscar a les frustracions dels treballadors, i no entre les seues aspiracions més o menys utòpiques, les verdaderes raons de la revolta. El Petrólio seria, segons aquesta hipòtesi, un acte de força front a la pauperització. Existeix un fil ineludible entre l’esclat luddita de 1821 i la insurrecció del 1873. Un conflicte de llarga durada contra els instruments tecnològics i polítics que els explotadors crearen per sotmetre les resistències. El Petrólio és una revolta més i millor organitzada que el seu llunyà antecedent antimaquinista, clar, de la mà d’un incipient internacionalisme a cavall entre el sindicalisme d’ofici i el de classe. Però que té a veure més amb dinàmiques internes de l’organització del treball que amb suposades confabulacions alienes a la ciutat.

EL PETRÓLIO EN PAPER…

… ALS DOCUMENTS DE L’AIT

Seco Serrano, C. (ed.). (1969). A.I.T. Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región española (1870-1874), 2 vols. Barcelona: Publicaciones de la Cátedra de Historia General de España

Martínez de Sas, M. T. (ed.). (1979-1987). A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares de la Comisión Federal de la Región española, vol. III (enero-marzo, 1873), IV (marzo-mayo, 1873), V (mayo-octubre, 1873), VI (noviembre-diciembre, 1873) y VII (enero-abril, 1874). Barcelona: Eds. Universidad

Los Invencibles (1914). “El 73 de Alcoy, ACLARANDO”

… A LES CORTS

Diario de sesiones. Serie histórica. “Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española. Sesión del sábado 12 de julio de 1873”.Legislaturas 1873-1874, núm. 38 (de 681 a 703). Madrid: Congreso de los Diputados

… A LA COMISSIÓ DE REFORMES SOCIALS

Reformas Sociales. (1985) Informacion oral y escrita publicada entre 1889 y 1893, tomo IV. Madrid: Ministerio de Trabajo y Servicios Sociales

… A L’ARXIU MUNICIPAL D’ALCOI

A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codi de referència 2560: Indagatòries. Alcoi, 1873-1881

A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codi de referència 2564: Antecedents penals, morals i partides de bateig dels processats, 2. Alcoi, 1873

A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codis de referència 2569 i 2570: Presons. Alcoi, 1873-1883

A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codi de referència 2574: Assassinats. Alcoi, 1873-1876

… ALS LLIBRES

Andrés-Gallego, J. (1981). Historia General de España y América: Revolución y Restauración: 1868-1931. Tomo XVI. Vol. 2. Madrid: Ediciones Rialp

Aura Boronat, A. (1922). La muerte de la República Española. Madrid: Ateneo de Madrid

Coloma, R. (1959). La revolución internacionalista alcoyana de 1873 (“El Petrólio”). Alicante: IEA.

Sevila, R. (1874). Observaciones sobre los últimos sucesos de Alcoy. Alicante: Costa ed.

Avilés, J. (2013).La daga y la dinamita. Los anarquistas y el nacimiento del terrorismo. Barcelona: Tusquets

Barón Fernández, J. (1994). Los movimientos insurreccionales valencianos durante la primera república. València: Consell Valencià de Cultura

Beneito, À. i Blay, F. X. (1998). Dos escrits sobre els fets d’Alcoi de 1873. (“El Petrólio”). Alcoi: El Cid

Berenguer, J. (1977). Historia de Alcoy, vol. II. Alcoi: Llorens

Boluda, J. (1966). La primera república en Alcoy. Tesi doctoral s. p. Universidad Murcia

Botella Asensi, J. (1914): Vindicatoria de Albors. Alcoi: Fraternidad

Botella Carbonell, J. (1876). La guerra civil en España de 1872 a 1876. Barcelona: Impr. J. Oliveras

Botella de Castañer, P. (1998). La realidad imaginada. Milagro Jordà y Puigmoltó. Alcoi; Institut de Cultura Juan Gil-Albert

Brenan, G. (2008). El Laberinto español. Barcelona: Planeta

Cerdà, M. (1980). Lucha de clases e industrialización. Valencia: Almudín.

Chust, M. i Broseta, S. (2003). La pluma y el yunque. Valencia: UV.

Coloma, R. (1959). La revolución internacionalista alcoyana de 1873 (“El Petrólio”). Alacant; IEA.

de Castro, C.; Revilla, J. i Tovar, F. (2015) [en línea]. “La articulación de las identidades sociales y colectivas: una perspectiva situada”. Papeles del CEIC. International Journal on Collective Identity Research, 2015(2), papel 130. <https://ojs.ehu.eus/index.php/papelesCEIC/article/view/14111> [Consulta: 13/9/2020].

Delgado, M. (1992).La ira sagrada: anticlericalismo, iconoclastia y antirritualismo en la España contemporánea. Barcelona: Humanidades

Engels, F. y Marx, K. (1941). Sobre el Anarquismo. Moscú: Lenguas Extranjeras.

Fernández Vilaplana, D. L. (2016). Alcoi, julio de 1873. TFM s. p. UNED

Fernández Vilaplana, D. L. (2019). “El levantamiento obrero más importante del siglo XIX”. En: Moreno Seco, M. (coord.); Fernández Sirvent, R. i Gutiérrez Lloret, R. A. (eds.). Del siglo XIX al XXI. Tendencias y debates: XIV Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Universitat d’Alacant, 20-22 de septiembre de 2018. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, pp. 67-80

Fontana, J. (2010). “Entorn dels origens de la industrialització”. En Sociedad Industrial Valenciana. CAEHA, pp. 39-59

Garcia-Balañà, A. (2016). “Bajo la sombra de la Comuna: sindicalisme y republicanisme en la Barcelona de 1871”. Historia contemporània, 53. Universidad del País Vasco, pp. 491-520

Hobsbawm, E. (1977). “Las clases obreras inglesas y la cultura desde los comienzos de la revolución industrial”. En Bergeron, L. (ed.), Niveles de cultura y grupos sociales. Siglo XXI, pp. 200-217

Lida, C. (1972). Anarquismo y Revolución en la España del XIX. Madrid: Siglo XIX.

Lida, C. (1973). Antecedentes y desarrollo del movimiento obrero español (1835-188). Madrid: Siglo XXI.

Lida, C. (2003). “Hacia la clandestinidad anarquista. De la Comuna de Paría a Alcoy 1871-1874”. Estudios de Historia Social, 46. Instituto de Historia Social, pp. 49-64.

Madrid, F. (1989). La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil. Tesi doctoral s. p. UB.

Madrid, F. (comp.) (2008). “Anselmo Lorenzo: Un tipógrafo anarquista”. En Un militante proletario en el ojo del huracán. Antología. Bilbao: Virus

Morales Muñoz, M. (1992). “Historia de un conflicto social: Malaga, la huelga general del verano de 1872” Baética: Estudios de arte, geografia e historia, 14. UMA, pp. 327-340

Moya, J. (1992). Libro de Oro de la Ciudad de Alcoy, vol. I. Alcoi; Artes Gráficas

Pi i Arsuaga, F. i Pi i Margall, F. (1902). Historia de España en el siglo XIX. Sucesos políticos, económicos, sociales y artísticos, acaecidos durante el mismo. Detallada narración de sus acontecimientos y extenso juicio crítico de sus Hombres, tomo V. Barcelona: Ed. Miguel Seguí

Revert, A. (1975). Agustín Albors, entre la libertad y el orden. Valencia: Monte de Piedad y CAAM

Screpanti, E. (1989). “Los ciclos largos en la actividad huelguistica; una investigació empírica”. Historia Social, 5. Instituto de Historia Social, pp. 51-75

Spanish Atrocities Committee (1897). Revival of the Inquisition: Details of the Tortures Inflicted on Spanish Political Prisoners. Londres: J. Perry

Terrassa, J. (1979). “Francesc Tomàs i Oliver: Apunts històrics sobre anarco-sindicalisme”. Randa, núm. 8. Curial Edicions Catalanes, pp. 152-195.

Verdú Pons, F. (1978)- Del ludismo a la conciencia obrera (Alcoy, 1821-1873). Tesi de llicenciatura. s. p. UV

Vilaplana Gisbert, J. (1977). Historia Religiosa de Alcoy. Alicante: Diputación Provincial

… A LA PREMSA

Bandera Social

El Chornaler

El Condenado

El Grito del Pueblo

El Imparcial

El Nuevo Régimen

La Federacion

La Correspondencia

La Liberté

La Política

Le Soir

Municipio

The New York Times

The Times

Notes

1 El títol fa referència a un article de The New York Times: “The Alcoy massacre” (3/8/1873), que relata així els fets: “An attack was made, the garrison was overpowered, and then ensued a scene which will make the name of Alcoy infamous”.

2 Possiblement, després de llegir l’article, pensareu que la confiança dipositada pels amics d’Eines no estava en absolut justificada. La responsabilitat és únicament de l’autor, que s’ha pres la llibertat de transformar l’assaig en una mena de reflexió en veu alta que res té a veure amb la tasca acadèmica que li van encomanar. Si serveix per esmenar l’error us adjunte ací dos treballs, diguem-ne, més ortodoxos sobre el tema. El primer, més breu, és una comunicació defensada al darrer Congrés de l’Associació d’Història Contemporània organitzat per la Universitat d’Alacant: http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/95772. El segon, una mica més elaborat (i tediós) és el Treball Fi de Màster presentat a la Universitat Nacional d’Educació a Distància fa ja uns anys https://www.academia.edu/31080710/Alcoi_julio_de_1873_El_levantamiento_obrero_m%C3%A1s_importante_del_siglo_XIX_.

3 A pesar del temps transcorregut, a hores d’ara les obres de referència publicades continuen sent les de Clara Lida del 1972 i de Manuel Cerdà del 1980. Tot i les nombroses referències, des del mateix moment dels esdeveniments, abunda més la propaganda política que la historiografia.

4 Per a una síntesi sobre el tema consulteu el número 18 d’aquesta mateixa revista Eines de l’any 2000.

5 Podria fer-ne un bon grapat de referències, però serà suficient amb algunes obres locals més o menys conegudes com ara les biografies d’Albors, la d’Antonio Revert escrita amb cura o la menys accessible de Juan Botella Asensi; la propagandística Insurrección internacionalista de Rafael Coloma; la benintencionada retrospectiva de José Barón Fernández; o les voluminoses obres de Julio Berenguer, José Boluda, José Moya i José Vilaplana.

6 La “propaganda pel fet” és una estratègia aprovada al Congrés Anarquista de Londres al 1881 i teoritzada per Errico Malatesta anys abans. Piotr Koropotkin la resumia d’aquesta manera: “Un acte pot, en pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets”. Parlaven de manifestacions, motins i, fins i tot, insurreccions. Amb el temps, una minoria dins del moviment llibertari va reinterpretar la proposta com una invitació als atemptats individuals, especialment magnicidis i regicidis. Tot i això, els partidaris de la dinamita sempre van ser pocs, aïllats i desacreditats per les direccions.

7 The Times londinenc també va fer una llarga crònica (16/7/1873) sobre els successos on carregava durament contra la Internacional: “They are the outlaws of European Society, pure political brigands, ready to fight in any place, at any moment, against any constituted authorities”.

8 Per a un estudi exhaustiu sobre els esdeveniments i el procés judicial, molt tendenciós (diguem-ne, fill del seu temps) però acurat, paga la pena consultar els set volums de la tesi doctoral de José Boluda: La primera república en Alcoy. També Manuel Cerdà: Lucha de clases… i Clara Lida: Anarquismo… coincideixen amb la xifra. Coloma i Revert, per la seua banda, discrepen però no aporten evidències documentals. Les nostres investigacions, fins ara, reforcen l’opció menys dramàtica.

9 La repressió no es va limitar a Alcoi. En maig de 1874 milers d’anarquistes són empresonats a tota Espanya. I uns dos mil internacionalistes i cantonalistes van ser deportats a Filipines i a Les Marianes.

10 Al 1896, al pas de la processó del Corpus pel carrer de Canvis Nous va esclatar una bomba que va provocar dotze morts i cinquanta ferits. Els autors no van ser identificats, però molts acusats van acabar delatant companys després de ser sotmesos a tortures al Castell de Montjuïc: “Guillotinamiento de los testículos con cañas o cuerdas de guitarra, aplicación de hierros candentes a la carne, quemadura del balano con puntas de cigarro encendidas, introducción de cañitas entre la carne y la uña, y funcionamiento de un aparato de hierro a manera de casco, que oprimía horriblemente la cabeza y desgajaba los labios” (El Nuevo Régimen, 18/3/1897).

11 A hores d’ara, ni tan sols sabem si va existir cap organització secreta anomenada la Mano Negra cap al 1882. Tot apunta a un muntatge de la Guàrdia Civil que, amb l’excusa de tres assassinats al camp andalús (sembla que per motius personals), van iniciar una causa general contra l’anarquisme. Van detenir més de mil treballadors, 16 van ser sentenciats a mort i 7 executats. Cap d’ells va reconèixer formar part d’aquesta organització, ni després d’autoinculpar-se pels crims i a les portes del garrot vil. De fet, ningú no havia sentit parlar d’ella abans del descobriment d’uns sospitosos estatuts.

12 Al 1909, la guerra dels banquers, com va ser batejat el conflicte del Marroc pel moviment obrer, va derivar en una protesta insurreccional a Barcelona (per cert, també a Alcoi, entre d’altres indrets) després del decret del govern de Maura d’enviar tropes de reserva. “La ira sagrada” (Delgado, 1992) es va cobrar sis víctimes mortals i 80 edificis religiosos van ser calcinats, d’un total de 112 que hi havia a la Ciutat Comtal. La repressió va costar la vida a 75 vaguistes i 2.000 més van ser processats.

13 A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codi de referència 2570: Presons 2. Alcoi, 1873-1883, p. 1044.

14 A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codi de referència 2574: Assassinats. Alcoi, 1873-1876, p. 166.

15 A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codi de referència 2560: Indagatòries. Alcoi, 1873-1881, p. 7519

16 A.M.A.: Fons Jutjats. Jutjat de primera instància i instrucció d’Alcoi. Autos. Codi de referència 2564: Antecedents penals, morals i partides de bateig dels processats, 2. Alcoi, 1873, p. 182

17 Ídem, p. 1204

18 Tal i com explica Josep Fontana la centralització del treball és anterior a la innovació tecnològica i beu del model esclavista de les plantacions nord-americanes. Així, la millora productiva que les màquines suposaven era desviada dels ingressos dels treballadors cap als guanys dels empresaris, amb la pretesa justificació de la inversió produïda per la construcció de l’edifici. D’aquesta manera, “la fàbrica no seria un instrument de progrés econòmic” (Fontana, 210: 48) i passaria a ser un instrument de control social.