La Constitució del 1876 és la que més ha durat en la història d’Espanya, ja que va estar en vigor fins el 1923, és a dir, 47 anys seguits. En efecte, el règim de la Restauració, sobretot abans de l’accés d’Alfons XIII al tro, suposà una època d’estabilitat política després d’un segle XIX convuls amb pronunciamientos, revolucions i guerrilles. El recurs a la violència per a dirimir les qüestions polítiques havia estat la norma en l’Espanya decimonònica. Una norma que el nou règim pretenia superar traslladant a la península el model parlamentari i turnista britànic.
Dues percepcions sobre el significat del règim es donen entre els historiadors. Una, bàsicament crítica, que emfatitza els aspectes negatius dels sistema polític: l’exclusió política dels discrepants, la marginació de les classes mitjanes i populars, l’enorme frau electoral, el predomini del caciquisme o l’accentuació de l’uniformisme polític, jurídic i administratiu. Altres especialistes tenen una percepció molt més benèvola del sistema ideat per Cánovas del Castillo (foto inferior). En destaquen, precisament, l’estabilitat, l’ampli consens burgès assolit, la convivència pacífica entre les elits polítiques aconseguida pel torn dinàstic, el paper d’àrbitre de la Corona o el desenvolupament econòmic produït.
Espanya va entrar en el segle XX traumatitzada per la pèrdua de Cuba i Filipines i amb un monarca, Alfons XIII, menys escrupolós amb el respecte de les seves obligacions constitucionals del que ho havien estat Alfons XII i la regent Maria Cristina. De fet, l’erosió dels principis constitucionals havia començat quan el jove rei s’havia oposat a la decisió del president del govern, el liberal Eugenio Montero Ríos (1832-1914) de castigar els militars que havien assaltat el 1905 les redaccions de Cu-cut i de La Veu de Catalunya el qual va haver de dimitir. El seu substitut, el també liberal Segismundo Moret (1833-1913) s’encarregaria d’aplicar la Llei de Jurisdiccions que suposava una clara ingerència dels uniformats en les atribucions constitucionals del poder civil.
La Llei de Jurisdiccions, publicada el 1906, atorgava a la justícia militar la capacitat de jutjar les ofenses orals o escrites contra “la patria, el ejército, la bandera o la unidad nacional”. L’evident biaix anticatalanista que l’impulsava fou el detonant de la creació de la Solidaritat Catalana el mateix any, impulsada per Enric Prat de la Riba (foto inferior) la qual va arrasar a les eleccions del 1907 a Catalunya amb un 67% dels vots.
L’intervencionisme militar en afers polítics aniria a més paral.lelament a l’augment dels conflictes socials com ara la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909, les reinvindicacions obreres que culminarien amb la vaga general del 1917, la crisi militar del Rif, les exigències dels nacionalismes català i basc i la inestabilitat política.
Un exemple de l’intervencionisme castrense eren les Juntas de Defensa Militares, agrupacions de coronels creades per a defensar els interessos dels uniformats davant de la pretensió d’imposar a l’oficialitat unes proves d’aptitud per al comandament l’any 1916. Els integrants protestaven, igualment, pels ascensos per mèrits de guerra i per la situació econòmica de l’exèrcit. Quan el president del govern Manuel García Prieto (1859-1938) va intentar dissoldre-les, el suport de la majoria de guarnicions als junteros va fer claudicar el govern.
El cop d’estat del 1923 del general Primo de Rivera que va destruir la monarquia constitucional creada per Cánovas el 1876 és, afirma Santos Julià a “España sin guerra civil”, el que va constituir la ruptura decisiva en la història moderna espanyola. no pas la Guerra Civil. Segons l’historiador, «si la Corona i l’Exèrcit no haguessin recorregut als sabres, el règim canovista s’hauria pogut democratitzar, obrint-se a noves forces polítiques com els socialistes i permès el ple funcionament del Parlament»1.
En les darreres eleccions legislatives abans del cop de Primo de Rivera, celebrades el 29 d’abril del1923, el socialista Julián Besteiro fou el més votat a a la circumscripció de Madrid amb 21417 sufragis. A tot l’Espanya, va guanyar el Partit Liberal -que presentava com a cap de llista Manuel García Prieto- amb un 54’28% dels sufragis i 222 escons (sobre 437), seguit dels conservadors amb José Sánchez Guerra els quals arreplegaren el 30’2% dels vots i obtingueren 124 diputats. Només hi participà, en els comicis, però, un 40’10% dels electors, -tots homes-, convocats.2
La dictadura de Primo de Rivera no va ser conseqüència, com en altres estats europeus, de la commoció provocada per la Primera Guerra Mundial. Julián Casanova a “Solo en España hubo guerra civil” remarca que, de fet, fins l’arribada de la Segona República, la societat espanyola es va mantenir al marge dels trastorns que afectaven els estats continentals des del 1914.
Quan el dictador dimiteix el gener del 1930 i dóna pas a la dictablanda del general Berenguer que pretén tornar a la normalitat constitucional trencada el 1923, Espanya no es troba, com de vegades s’ha dit, en una situació apocalíptica que la portés inevitablement a una contesa civil. Encara que hi havia importants bosses de pobresa, la diferència amb altres estats europeus no era pas tan abismal com per a explicar una evolució política espanyola diferent de la resta del continent. Segons afirma Martí Marí Corbera, la situació econòmica no abocava Espanya a una conflictivitat social que dugués a un enfrontament inevitable com algunes descripcions interessades apocalíptiques han pretès3.
La pèrdua de suports de la monarquia aplana el camí a la República. El nou règim dota Espanya d’una constitució plenament democràtica, la del 1931. El govern de coalició republicanosocialista que es forma aquell any impulsa una atapeïda reformista, massa atapeïda, de fet, segons Santos Julià.
L’executiu volia impulsar una reforma agrària, separar l’Església de l’Estat, resoldre la qüestió dels nacionalismes basc i català, posar fi a l’intervencionisme dels militars, impulsar l’educació amb la construcció massiva d’escoles contrastant amb el tradicional abandonament per part dels governs de l’educació (deixant-la en mans dels sectors confessionals), etc. Aquí rauria, afirma Santos Juliá, la causa dels problemes dels governs del bienni progressista, és a dir, en la distància entre els propòsits reformistes i la base social, no pas en el un suposat ascens dels extremismes o en el biaix sectari de les polítiques que va dur a terme4.
Hilari Raguer, pel seu costat, en l’obra La Espada y la Cruz. La Iglesia 1936-1939 (Bruguera, 1977) afirma el següent sobre els problemes a què havia de fer front el nou règim (1977:8):
Todos los políticos y pensadores que han enumerado los problemas con que la República tenía que enfrentarse, citan entre los principales el religioso. Para Jiménez de Asúa, las cuatro reformas que la República tenía que emprender eran: una reforma técnica (la militar); una reforma liberal (la religiosa); una reforma tardía (la agraria) y una reforma patriótica (los problemas regionales). Según Alejandro Lerroux, los cuatro grandes problemas de la política española eran el religioso, el agrario, los presupuestos y el Estatuto de Cataluña5”.
Les polítiques reformistes toparen amb l’oposició dels sectors que perdien la seva posició de privilegi. És el cas de l’Església, acostumada a tenir sota el seu control l’ensenyament i que veia com els seus interessos econòmics i d’influència social eren posats en perill per la política educativa de les institucions republicanes. Un dels primers decrets del nou règim creava, de cop, 7000 places de mestre i se n’augmentava el sou a banda de millorar-ne la formació i construir setze mil escoles. Els francesos, segons Fontana, l’anomenaven “la república dels professors.” 6
De fet, el Ministeri d’Instrucción Pública republicà va ser felicitat per l’Oficina Internacional d’Educació de Ginebra, organisme pertanyent a la Societat de Nacions, pel fet que s’hagués incrementat durant aquells anys el Pressupost d’Instrucció en seixanta milions de pessetes a més de l’emprèstit extraordinari de 400 milions.7
L’article 3 de la Constitució del 1931 establia que l’Estat espanyol no tenia religió oficial; el 26 prohibia l’ensenyament dels ordes religiosos i dissolia la Companyia de Jesús. El 1932, a més, es va promulgar el Decret sobre l’escola laica. Cal tenir en compte, així mateix, com ja s’ha comentat, l’augment sense precedents del pressupost estatal d’educació que va permetre la construcció d’una gran quantitat d’escoles, tant en àrees urbanes com rurals.
Josep Fontana en una conferència pronunciada l’octubre del 2002 sota el títol “Recuperar la història de la Segona República Espanyola” fa referència a la necessitat de conèixer molt millor la forma en què el teixit de les organitzacions patrocinades per l’Església va muntar la contraofensiva per aturar els intents de laïcisme de la República. L’historiador català parla d’una xarxa eclesiàstico-civil que, més enllà dels “exabruptes del cardenal Segura”, va actuar com un element de preparació i suport de la insurrecció del 1936.
La voluntat de liquidar fins a les seves arrels intel.lectuals el projecte reformista republicà explica, segons Josep Fontana, que es fessin públics plantejaments com els que van aparèixer en un diari de Sevilla els primers dies de la guerra. En un article titulat A las cabezas es podia llegir: «No es justo que se degüelle al rebaño y se salven los pastores. Los masones, los políticos, los periodistas, los maestros, los catedráticos, los publicistas, la escuela, la cátedra, la prensa, la revista, el libro, la tribuna. Que fueron la premisa y la causa de las convulsiones y efectos que lamentamos»8.
Els episodis de violència anticlerical com ara la crema de convents de l’11 i 12 de maig del 1931 a Madrid i a altres ciutats com ara Màlaga o Sevilla s’han agafat de vegades, com a justificació de l’actitud conspirativa de l’Església. S’ha de dir, però que, a indrets com Mallorca, per exemple, i a molts d’altres, no hi hagué actes greus d’aquest tipus i a l’illa, igualment, els sectors confessionals es posicionaren en contra del nou règim. Josep Massot i Muntaner ho palesa a La Guerra Civil a Mallorca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976) en aquests termes: MASSOT I MUNTANER (1976:30-31):
Les manifestacions anticlericals tan freqüents a la península com a contrapartida de la intervenció massiva de l’Església espanyola a favor de les dretes- amb notables, però molt escasses excepcions- foren gairebé inexistents a Mallorca (…) Els únics fets d’una certa importància -l’incendi de les esglésies de Santa Fe i de Sant Jaume acompanyat del saqueig del Centre Tradicionalista i dels locals d’Acción Popular i de Renovación Española-, el 5 de juny del 1936 foren conseqüència de la indignació provocada per l’explosió d’una bomba, la nit anterior,a la Casa del Poble de Palma – construïda per Joan March-, en la qual resultaren ferits sis obrers.9
Malgrat això, l’Església a Mallorca va donar majoritàriament suport, com es deia, als colpistes amb poques excepcions.
En relació a la qüestió agrària, és constatable que no hi va haver mai cap amenaça revolucionària que pogués alarmar els propietaris i els conflictes socials, que foren certament nombrosos, no atenyeren en cap moment, però, un grau de violència tal que posés en perill el nou règim.
En la declaració de principis publicada l’endemà de la proclamació de la República en el diari El Sol, en el cinquè punt, s’hi garantia, per exemple, la propietat privada: El Gobierno provisional declara que la propiedad privada queda garantizada por la ley. En consecuencia, no podrá ser expropiada, sino por causa de utilidad pública y previa la indemnización correspondiente10.
Largo Caballero, ministre de Treball entre el 1931 i el 1933 i secretari general de la UGT, pretenia defensar els treballadors agrícoles els vots dels quals eren determinants a zones latifundistes com ara Andalusia i Extremadura a fi d’estendre-hi la influència del PSOE i la UGT. Un altre objectiu del polític socialista era aconseguir la supremacia ugetista a tot Espanya enfront de la CNT cosa que es convertí en realitat el 1933. Mentrestant, però, la CNT, exasperarada per aquesta política monopolitzadora dels socialistes des del Ministeri de Treball impulsà diverses mobilitzacions. El 18 de gener del 1932 a l’Alt Llobregat, el miners de Fígols i Sallent, sindicats a la CNT declararen abolida la propietat privada i el diner tot proclamant el comunisme llibertari. El govern republicà va esclafar la sublevació en el cinquè dia del seu inici i va qualificar els confederats de “bandidos con carnet”. El mes següent, el transatlàntic “Buenos Aires” amb rumb a Bata (Guinea Equatorial) va deportar-hi 104 anarcosindicalistes entre els quals Durruti i Francisco Ascaso11
Valgui el cas de l’Alt Llobregat per a evidenciar que no van ser, precisament, ni els terratinents ni els cacics els que més patiren durant aquells anys.
Ara bé, la consolidació del sindicalisme agrari era vista com una amenaça pels petits i mitjans propietaris i arrendetaris, base de la mobilització antirepublicana del 1936. D’altra banda, l’actitud de les forces de seguretat, la Guàrdia Civil i la d’Assalt durant els conflictes socials ja no era, com havia estat fins aleshores, de fer-los costat sistemàticament. Sovint es mantenien a distància o es veien obligats a imposar la legislació de les autoritats socialistes.
Fontana en la ja esmentada conferència pronunciada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’octubre del 1992 palesa el caràcter infundat de l’acusació que la reforma agrària pretengués una mena de col·lectivització a la soviètica. L’historiador català veia en la llibertat atorgada als camperols per a sindicar-se i negociar les seves condicions de treball el motiu per què els terratinents i els cacics havien conspirat en contra del règim . N’és, particularment il.lustratiu del que diem, el següent paràgraf de la seva dissertació:
(…) O encara avui, en un llibre publicat el 1938- i vull remarcar la data perquè no es pensi que es tracta d’un pamflet de la guerra civil- quan s’enumeren els greuges que van dur Pedro Sainz Rodríguez a col·laborar amb la insurrecció feixista, trobem aquesta descripció dels horrors intolerables de la república, que repeteixo sense afegir ni treure res: Se obligaba a los terratenientes a roturar y cultivar sus tierras baldías, se protegía al trabajador de la agricultura tanto como al de la industria, se creaban escuelas laicas, se introducía el divorcio, se secularizaban los cementerios , pasaban los hospitales a depender directamente del estado…”.
Vet ací del bolxevisme republicà denunciat amb tot detall. Us he explicat això per a remarcar que no és veritat que fos la por a ésser desposseïts de les seves propietats el que va posar els terratinents en peu de guerra.12
La situació econòmica no era pas catastròfica i, de fet, la renda nacional va augmentar els anys de la República un 10%. La millora en les condicions laborals, conseqüència en gran mesura, -segons Fontana-, que s’havia posat fi a la repressió contra l’activitat sindical (no en tots els casos com s’ha vist) féu pujar la massa salarial i va augmentar la capacitat de consum de la població, la qual cosa generà un creixement interior deslligat de la conjuntura dels mercats mundials. Res aquí que s’assemblés al desastre de la recessió als EUA o Alemanya, amb la caiguda brutal de la producció i milions d’aturats.13
Durant la Segona República hi hagué, però, nombrosos conflictes i protestes socials. Els fets d’Arnedo (Logronyo) i la revolta ja esmentada de l’Alt Llobregat del gener del 1932 o, un any després, la insurrecció anarquista de Casas Viejas (Cadis) per no parlar de la Revolució d’Astúries d’octubre de 1934 foren especialment greus. Ara bé, Julián Casanova afirma a “Solo en España hubo guerra civil” que cap d’ells abans de l’aixecament militar de juliol del 1936 no disposava de prou capacitat organitzativa o armada com per a poder vèncer l’Estat14.
Santos Julià, de la seva banda, considera que, fins i tot en els mesos anterios al cop de la primavera del 1936 en què hi hagué freqüents actes de violència als carrers que culminaren amb l’assassinat del tinent d’Assalt Castillo i del cap de l’oposició José Calvo.Sotelo, no es pot parlar d’una espiral que conduís inevitablement a la guerra. Per a l’historiador gallec, el principal problema de l’Espanya de l’època no era la polarització, el famós mite de “las dos Españas,” a causa de l’ascens dels extrems sinó el d’una profunda fragmentació de petits grups polítics i l’escissió o divisió dels grans.
És cert que en el període comprès entre febrer i juliol del 1936 es produí una espiral de violència al carrer més intensa que en qualsevol altre règim de l’Europa central o occidental en el mateix període o en anteriors conjuntures o cicles violents sota un régim constitucional a Espanya durant el segle XX. Eduardo González Calleja, historiador de la Universidad Carlos III de Madrid, especialitzat en violència política subratlla, però, que no va resvestir un caràcter col.lectiu. L’historiador madrileny ho expressa en els següents termes:
La imagen que ha prevalecido de los enfrentamientos de 1936 ha sido la de una violencia política-ideológica organizada desde la cúpula de los partidos , gestionada por grupos armados bien organizados y cuyo móvil gravitó en torno a la polarización ideológica, generada en torno a la polarización ideológica generada en torno a las antinomías fascismo/ antifascismo o revolución/contrarrevolución (…) No hace falta profundizar en exceso el devenir del Frente Popular para advertir que esta visión es claramente insostenible: fue una violencia fuertemente atomizada y desestructurada, en la que prevaleció la confrontación de carácter individual. Lo que podríamos denominar “masacre” fue la excepción ya que , por encima de los cinco muertos sólo figuraron los incidentes de Logroño el 14 de marzo, de Madrid el 16 de abril y de Yeste (Albacete) el 28 de mayo. El 77’1% de los incidentes se saldaron con una sola víctima.15
Pel que fa referència a les víctimes mortals per adscripció política, els desconeguts ocupaven la primera posició amb un 23% del total; en segon lloc, hi havia els esquerrans sense identificar, que representaven un 17’3%, els militants de FE, del SEU (Sindicato Español Universitario) i de les JONS (Juntas de Ofensiva Nacionalsindicalista), que constituïen un 16’8%; en quarta posició se situaven els militants del PSOE, la UGT i les Joventuts Socialistes, que eren un 11’9% i, ja en menors proporcions, membres del PCE (5’6%), CNT/FAI/Joventuts Llibertàries (4’2%), CEDA/JAP (Juventudes de Acción Popular) (2’5%), entre d’altres16.
Quant als autors d’enfrontaments mortals per adscripció política, González Calleja ofereix el següent llistat (només es recullen els grups que representaven més d’un 1% del total)17:
- Militars i policies sense identificar: 76 (21’6%)
- Esquerrans sense identificar: 66 (18’8%)
- Desconeguts: 64 (18’2%)
- Falange/SEU/JONS: 50 (14’2%)
- Dretans sense identificar: 31 (8’8%)
- Militars i policies de dretes: 20 (5’6%)
- PSOE/UGT/JJSS: 14 (3’9%)
- CNT/FAI/JJLL: 10 (2’8%)
- PCE/UJCE18/JSU19: 8 ( 2’2%)
- FE o esquerrans sense identificar: 5 (1’4%)
De tota manera, el gran responsable, segons González Calleja, de la violència mortal va ser el propi Estat. Els fets luctuosos amb implicació d’agents de l’ordre públic suposen més d’un 30% del total la qual cosa resulta congruent amb el predomini d’aquests com a principals executors de la violència coactiva al llarg d’aquesta etapa històrica i del conjunt del període republicà.
Segons les dades aportades per Rafael Cruz en En el nombre del pueblo. República, rebelión y guerra en la España de 1936 (Siglo XXI, 2006) les distintes policies i l’Exèrcit regular causaren el 43% de les 262 víctimes mortals que l’autor computa entre febrer i juliol del 1936, un 20% serien responsabilitat de les esquerres i un 17%, de les dretes, inclosa la Falange20
Per què, aleshores, a Espanya es va produir una guerra civil i només a Espanya? La resposta, segons Juliá, és que a Espanya la intervenció dels militars en la política que, com s’ha vist, ja s’havia iniciat a començaments del segle havia legitimat l’ús de la força per a imposar els posicionaments dels diferents sectors. La ingerència dels militars, afegeix l’historiador gallec, és la causa de les catàstrofes del 1923 i del 1936 i, si una part de l’exèrcit no s’hagués aixecat en armes, no hi hauria hagut guerra.21
En la línia de Santos Juliá es posicionà també l’historiador Ángel Viñas, el qual en unes declaracions al diari La Opinión de Zamora l’any passat, manifestava que la major mentida que s’havia contat sobre la guerra era que fos inevitable. Viñas en resposabilitzava una part dels militars i un sector de la dreta espanyola que van apostar per l’enfrontament bèl.lic. I, en relació al mite de les dues Espanyes, manifestava el següent:
Nunca hubo dos Españas, eso es otro mito. Hay dos “Francias”, dos “Italias”, dos “Alemanias”? Y, en ese sentido, sí que las habría , ¿y qué? Es una tontería. Hay un movimiento pendular de reforma y reacción que se da en España como en otros estados22.
Pel que fa a la suposada amenaça revolucionària que comportava la victòria esquerrana el 16 de febrer del 1936 n’hi ha prou de llegir el pacte-programa del Frente Popular publicat a la premsa un mes abans de les eleccions per adonar-se’n que es tractava només d’un espantall agitat pels sectors més reaccionaris. Així el tercer dels apartats estipulava:
Los republicanos no aceptan el principio de la nacionalización de la tierra y su entrega gratuita a los campesinos solicitada por los delegados del Partido Socialista23.
En el vuitè apartat del programa, hi quedava ben clar quin era el tipus de règim per què maldaven els partits del FP:
La República que conciben los partidos republicanos no es una República dirigida por motivos sociales o económicos de clase, sino un régimen de libertad democrática, impulsado por razones de interés público y progreso social (…) No aceptan los partidos republicanos el control obrero solicitado por la representación del Partido Socialista..24
En les eleccions de febrer del 1936, els partits d’esquerres tragueren 252 diputats, dels quals només 17 pertanyien al PCE de José Díaz , 1 al POUM d’Andreu Nin i un altre al Partit Català Proletari de Pere Aznar. o sigui que la presència “comunista” a l’hemicicle era d’allò més escassa com per a influir decisivament en l’orientació de la política governamental. Un govern, a més, en què no hi havia cap ministre dels esmentats partits25
D’altra banda, en aquells moments, el govern espanyol ni tan sols no tenia relacions diplomàtiques amb l’URSS i Moscou no podia ,en conseqüència, exercir cap mena d’influència en la política interior del país.
No hi havia, doncs, després dels comicis de febrer cap amenaça comunista a Espanya. De fet, els conspiradors tenien previst actuar ja abans de la convocatòria electoral per evitar que se celebressin com ho remarca Josep Fontana:
De fet, sabem que abans de les eleccions de febrer de 1936 els militars estaven ja decidits a acabar d’una vegada amb el joc democràtic, qüestió en què coincidien amb l’actitud de la dreta tradicional, que manifestava la seva voluntat de votar para dejar de votar algún día. En un document secret adreçat a la Unión Militar Española, Mola sostenia que convenia donar el cop abans de les eleccions: Sería funesto plantear la batalla a la revolución en el terreno del sufragio y la actuación legalista (…)26.
Mola féu palès que la democràcia i el parlamentarisme eren l’enemic per molt que després es volgués embolcallar tot en la bandera de la contrarevolució.
Hay que evitar las elecciones, de las cuales sacarían algunos partidos de izquierda argumentos para intervenir en el gobierno (…) Nada de turnos ni transac-ciones, un corte definitivo, un ataque contra-rrevolucionario(sic) a fondo es lo que se impone ,(…) la destrucción del régimen político actualmente imperante en España,(…) En el porvenir nunca debe volverse a fundamentar el estado ni sobre las bases del sufragio inorgánico, ni sobre el sistema de partidos (…),ni sobre el parlamentarismo infecundo. No estava en contra de la revolució que, com es pot veure, no figura entre els eus temors, sinó contra la democràcia parlamentària.27
Avui dia, tot i així, continua havent-hi sectors de la dreta espanyola-i no tan sols en el PP- que consideren que no es pot parlar del bàndol republicà com els dels demòcrates i el dels rebels, com els dels partidaris d’una dictadura. És el que va afirmar Xavier Pericay (foto inferior) , portaveu de Ciutadans en el Parlament de les Illes Balears el qual va prendre en consideració el mes de maig el projecte de llei de memòria democràtica amb el vot en contra de populars i de la formació taronja. Pericay va manifestar que la llei partia d’uns principis falsos i defensà que “a un bàndol i a l’altre hi havia demòcrates i a un bàndol i a l’altre hi havia gent que no era demòcrata.28”
Manuel Azaña en un article publicat durant el seu exili francès titulat “Causas de la Guerra de España” diu que seria un error veure el moviment de juliol del 36 “como una resolución desesperada que una parte del país adoptó ante un riesgo inminente». Recorda que els complots en contra del nou règim van començar gairebé des de la seva instauració la qual s’havia produït sense violències i enmig d’una alegria general. I, en relació a la situació creada arran de la victòria del Frente Popular, Azaña subratlla la moderació dels governs que es formaren, la seva lleialtat a la democràcia i l’absència d’esperit de revenja.
Del aluvión electoral de febrero de 1936, que produjo una mayoría de republicanos y socialista, salió un gobierno de republicanos burgueses sin participación socialista. Su programa sumamente moderado, se publicó antes de las elecciones. El gobierno pronunció palabras de paz, no tomó represalias por las persecuciones sufridas,se esforzó en restablecer la vida normal de la democracia.29
Sense la combinació de cop d’estat, divisió de l’exèrcit i de resistència als sublevats mai no s’hauria produït la contesa sosté, de la seva banda, Julián Casanova a “Solo en España hubo guerra civil”.
La Guerra Civil no era inevitable ni una fatalitat com, de vegades, s’ha volgut fer creure. No hi havia cap amenaça revolucionària ni l’Estat va perdre en cap moment el control de la situació malgrat l’augment de les violències al carrer. No deixa de ser paradoxal, a més, que aquells que en feren un pretext que justificaria el cop (la mateixa dreta que la denunciava al Congrés el 1936) no n’era en absolut aliena.
Ser Histórico 