Ada Martí Vall, una dona anarquista i molt activa durant el temps de la republica i sobretot durant la revolució espanyola.
Escric aquest article perquè per Internet observo que les pàgines llibertàries que recullen biografies d’anarquistes cada vegada la diuen més grossa amb la figura i persona d’Ada Martí Vall, amb errors que, de mica en mica, es van multiplicant.
Per Internet corre una tal Maria Concepción Martí Fuster com Ada Martí i no és pas la nostra Ada Martí, aquesta Martí Fuster no té res a veure amb la nostra Ada Martí, aquesta Martí Fuster va néixer al carrer Petritxol de Barcelona l’1 de juliol de 1915 i era filla del que fou alcalde de la Floresta/ Sant Cugat durant l’etapa franquista, o sigui, la noia aquesta va tenir una llarga vida amb visites regulars al Liceu durant la seva joventut i va morir al vol de 2010 al 2014. Vaig tenir la seva necrològica però ara no sé pas a on la tinc. Per tant és hora de descartar aquest nom i deixar de relacionar-lo amb Ada Martí.
Concepció Martí Vall (Ada Martí) va néixer d’una família humil al Passatge Pont de la Parra, 3 baixos, fins que obrint la Via Laietana la família va marxar a viure al carrer Unió, 9, 4 planta 1er, i almenys el 1930 encara vivia allí.
I recordant que el 1909 a Barcelona es va incendiar el convent de les Carmelites del Carrer Hospital, el convent fou reconstruit a la part alta de la ciutat i allà, entre el carrer Hospital i Plaça del Padró, entre els anys vint i inici dels 30 es va construir l’Església del Carme i el carrer Bisbe Laguarda, a on els pares d’Ada Martí s’instal·laran com a porters de la finca de Bisbe Laguarda, 12.
Era un edifici nou de l’any 32, a on es va edificar tot el carrer de nou, també part de la plaça del Padró i a la Riera Alta. En aquell moment el que sabem és que els amics de joventut i adolescència d’Ada Martí estudiaven a l’Escola del Treball. Hem cercat allà i no hem trobat cap indici que ella estudiés en aquest indret del carrer Urgell, també hem de dir que en aquell indret la majoria de classes eren de professions manuals i, potser l’única opció, foren les classes de francès, idioma que sabem que ella va estudiar però no podem afirmar a quin indret, encara que com veure’m n’hi han d’altres possibilitats.
Sabem que no va anar-hi a la universitat perquè era d’una família humil, tenint una germana i un germà, però bastant més grans que ella, amb els que pràcticament no es relacionava, tan sols amb el seu germà mitjà (una mica, però no massa). Arribem a la conclusió de què va estudiar igual que Eduard Pons Prades a l’Escola Labor del carrer la Cera, 51, a la cantonada amb Reina Amàlia, a on tenia com a professor a Albert Carsí i a Oliver Branchelfd. També hi havia alguna altra escola al carrer de Ponent, de la qual ara no tinc el nom a l’abast. També de joveneta estava a l’ateneu femení del Liceu Francès que portava Aurora Bertrana, a on sí que és molt probable que aprengués francès. També participava a l’Ateneu Enciclopèdic a tots els actes diversos del moment.
En l’etapa revolucionària ella, amb la seva ploma carregada de vitalitat, feia sovint de periodista per a bona part de les revistes en aquell moment de l’àmbit llibertari, com “Mujeres Libres”, “Mi revista” o la “Solidaridad Obrera”, fent articles d’entrevistes de campanya al front d’Aragó o a la rereguarda de Barcelona. Publicà abans un parell de “novelas ideales ” de la família Urales.
Hem de dir que ella mateixa, tot i que va col·laborar i escriure sovint a la Revista “Mujeres Libres”, mai va estar afiliada a l’organització, perquè no ho va considerar necessari. Ella, implicada amb les Joventuts llibertàries i l’Ateneisme ja en tenia prou i no veia necessari participar a una organització de dones específica, tot i els enfrontaments que va tenir amb altres companys.
A l’exili va tenir dos fills, el primer Frédéric, que portava el nom de son pare. Ella volia educar els seus fills sola, però econòmicament no podia, el company va marxar de París acabada la guerra mentre que ella es va quedar, buscant treball, volent treballar de periodista o en una llar d’infants, però no va aconseguir cap dels seus objectius. Va sobreviure passant moltes penalitats, inclús sense la solidaritat dels companys, ja que molts d’ells li van girar l’esquena per casar-se amb un Baró Danès, de qui els companys anarquistes sospitaven que fos alemany. Inclús va haver de deixar els seus fills en un orfenat amb les monges per el qual tenien una vida catòlica. El seu fill va morir a París en una operació d’amigdalitis, fet que li provocà una depressió.
La seva filla Claude que havia nascut el 24 de setembre de 1952. Era filla d’Ada i de Roland, però una vegada morta Ada es va fer càrrec de Claude en Frédéric Sylveire Schoeder, que aleshores vivia en el camp, era el Baró d’Osten. El pare natural de Claude fou com hem comentat abans Roland, però mai es va fer càrrec de la seva filla, així que Claude sempre va considerar com el seu pare en Fréderic, igual que el seu germà Frédéric . Roland (Boris) fou un bohemi que desapareix de la vida d’Ada, però li deixà una “Boite” del Sena per poder defensar-se per viure dels llibres i postals que arribà a vendre. Ada Martí va tenir altre company, en Georges Villas, que vivia aleshores amb ella en el moment del seu suïcidi.
Claude Schoeder Martí, va morir el 23 de maig de 2006 a la ciutat d’Essen, Alemanya, a l’edat de 55 anys per càncer. En el testament de Diego Camacho em va deixar, entre altres coses, l’encàrrec per tirar endavant el projecte d’edició de la biografia d’Ada Martí.
Més informació: Ada Martí Vall, El sueño de la conciencia Libre per Manel Aisa Pàmpols, nº 9 de la Col·lecció Històries del Raval, edita El Lokal, Barcelona 2019,106 pág.
Enllaç per a la compra física: aquí / Enllaç per a la consulta del llibre en format PDF: aquí
Ser Histórico 