Les llegendes, les ficcions i els buits sobre fets i esdeveniments de la Guerra Civil, formen part del que hem estat treballant al nostre estudi. En aquest article, avançarem algun dels textos.
Partint del que es diu sobre determinades apropiacions a Sant Andreu del Palomar -Harmonia al 1936- però que amb certesa no sap ningú, ens adonem que algunes -com ara la dels Catalanistes-, resten en una espècie de terra neutre: els fets que van succeir, s’insinuen, es comenten i en casos concrets i per escrit, es determina que van ser locals objectes de confiscació però no s’aporten massa detalls; el que es diu de paraula, no volem ni esmentar-ho. Estem acostumats que la tònica habitual d’alguns informadors, és la de magnificar els successos per tal de muntar una bona historieta: sorprèn bastant apreciar que en aquest cas, les dades són breus i escarides. Creiem que les entitats i especialment les històriques, tenen el dret a conèixer el seu passat amb tota la informació i no és just que se’ls censurin algunes parts: és informació pública.
Sobre l’episodi d’aquesta incautació, ningú ha fet l’esforç potser de comprovar l’autenticitat de les afirmacions tèrboles i no ben explícites que s’han estès. No creiem que els documents que es conserven, hagin passat desapercebuts pels que es dediquen en uns cercles determinats a aquest menester informatiu: són massa visibles i són d’abast fàcil, fa de mal pensar -hi ha 3 arxius a l’ANC relacionats, com a mínim-. Quan observes que aquests mateixos autors, publiquen imatges d’altres documents, sense cap mirament i sobre aquest fets precisament, no diuen res o poc, ens fan deduir per força que hi ha alguna cosa que no els encaixa i que a ells, no els hi deu anar bé mostrar-ho.
Detallarem el procés del “Catas” del 1936 i la nostra anàlisi, perquè es disposi de tots els elements. Tal com es desprèn de l’informe al Comitè Regional de la CNT a través de la seva Comissió Jurídica del 24 de març del 1938, i procedent de la Comissió de Foment d’Harmonia, s’expliquen els antecedents sobre el 20 juliol del 1936 als locals de l’entitat Centre Cultural els Catalanistes (ANC). Aquests locals eren propietat de la Lliga Regionalista i van ser cedits a aquesta associació per ser membre de la seva xarxa i per a promoure la seva ideologia.
El mateix 20 de juliol del 1936, es va portar a terme una acció al local per a ocupar-lo. Tot just als tres dies i abans d’estar materialitzada l’ocupació efectiva, la mateixa junta directiva dels Catalanistes en ple -sense el Dr. Carrarach i sense el Sr. Feliu que constaven desapareguts-, “demanaren una reunió conjunta” amb la Comissió de Foment de Sindicats Únics per a realitzar “l’entrega voluntària de l’esmentat local” i “s’acorda aquesta cessió per unanimitat de l’entitat”.
Les reunions conjuntes formals entre la Comissió de Foment i els Centre dels Catalanistes per a negociar els termes, van ser el 14 i el 19 de setembre de 1936. El contracte de “cessió voluntària” amb la “minuta” de detall de les càrregues econòmiques, està signat per tots els membres de la Junta dels Catalanistes i per l’altra, per tota la Comissió de Foment i el vist i plau del Comitè Revolucionari d’Harmonia del Palomar. Andreu Capdevila Puig en aquesta ocasió -va ser després Conseller del Govern de la Generalitat -, el dia 19 de setembre concretament, també signà encapçalant els acords i abans que els seus companys del comitè i de la comissió (ANC).
Els locals estaven -com se sap- a Eugeni Parareda 146 (abans carrer Sant Andreu) i en aquests s’instal·laren tota una sèrie de sindicats territorials de la CNT; així mateix, el Comitè Revolucionari d’Harmonia, s’acomodaria al mateix lloc (ANC). Els documents d’apropiació i els informes complets, estan tramitats a la Comissió de Responsabilitats i consten en procés definitiu des de el 18 de juny del 1937-abans hi havia un procediment previ-, tal com consta al segell de la Generalitat (ANC).
A les càrregues es detallen les dues hipoteques que pagaven i a quines entitats -20.000 pessetes i 50.000 pessetes-, els lloguers i també els deutes: hi ha un endarreriment de divuit mesos de lloguers. És fàcil d’explicar la moral de la dreta en els moments previs a juliol del 1936: s’acostaven els vents de canvi i la seva desfeta electoral del febrer ja prevista, els portaria al no pagament i l’abandonament de tot compromís legal i que va ser la revenja emprada cap l’Estat Republicà.
El que està clar i ja després del resultat de les eleccions generals del febrer, els temps no eren propicis pels Catalanistes i per la formació política que els sostenia. Com en altres casos, van fugir els caps visibles per no haver d’enfrontar cap responsabilitat.
A l’acta de l’ocupació de la Clínica Jordi del 1937 -sense Sant-, portada a terme pel seu mateix Comitè de Control -producte del Decret Col·lectivització-, la signa com administrador Francisco Prats (ANC). Era propietat del Dr. Carrarach i estava tramitada a la Comissió de Responsabilitats. Es torna a refermar en els documents d’aquesta apropiació, com en els Catalanistes, que el propietari està desaparegut. Però no és tot, en Francisco Prats era membre del Consell Directiu dels Catalanistes i que compartia col·legiadament amb Antoni Pons, Joan Farreras, Planas Artés, Álvaro Perelló, Joan Llambí i Antoni Castells.
Al llegir-ho tot plegat i comparant els continguts, no te dubtes de que la desaparició dels responsables no va ser ben rebuda i de que la cessió, deuria ser de bon grat i/o com a solució de la situació econòmica que travessava el centre. El que es va explicant i s’ha difós, és una mirada que oblida algunes parts que estan contingudes als mateixos documents i no són pas de fonts llunyanes: hi són a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Tothom pot prendre nota i comprovar-ho.
Pel que fa a altres propietats de la Lliga Regionalista, no ens podem estar de ser ben concisos, afegint més dades i insistint una mica més. Van ser confiscats els bens de la Lliga de forma contundent pel seu historial polític de dretes i posarem alguns exemples més a Barcelona: els locals del Guinardó, els del Clot i els del carrer Provença-Centre Catòlic Ferran Agulló (ANC) i afegirem que a Sant Andreu, el local del carrer Balari va ser confiscat pel CENU (AHCOAC). Ara no detallarem el tractament que va tenir la Lliga Catalanista i el Front de l’Ordre des de la legalitat republicana, però està clar que el seu tarannà polític no estava al cantó de les llambordes que van defensar Barcelona del Cop d’Estat franquista.
Al Centre Cultural els Catalanistes de Sant Andreu -els Cates-, les coses van anar diferent que en aquests altres locals esmentats: l’entitat ja deuria deixat d’existir formalment abans de la suposada apropiació, els comptes són testimonis. Es devien diners i no es podia mantenir l’activitat i els caps reconeguts, no hi eren.
Els Catalanistes de Sant Andreu, tenien un historial de dretes patentat que els va obligar a fer un descans molt llarg durant la guerra, però aquesta pausa es va produir d’una manera molt diferent a com es deixa entreveure en diversos cercles de boca orella actuals o en publicacions que només expliquen el vint per cent dels fets. Els “Cates” al setembre del 1936, van fer un “traspàs voluntari” dels seus béns mobles i immobles -i no perquè només ho diguin els papers-: l’anàlisi simple i el sentit comú i un cop vista la globalitat de la documentació, porten inserides les conclusions.
A les reunions d’acord entre les dues entitats Catalanistes i Comissió de Foment-, hi eren presents i signants: Antoni Castells, Damià Carrarach i Bautista Farré -i tota la Junta dels Cerntre-. Els deutes de lloguers corresponien al Cinema Recreo i les càrregues de manteniment dels locals, les assumiria la Comissió de Foment de Sindicats Únics (ANC) a compte de la Generalitat -procediment que detallem amplament al nostre estudi-. Com ve al cas, direm que les crides a les persones per a respondre de les propietats i dels seus actes, i que es publicaven al Dogc contínuament -es poden consultar sense problema-, eren desobeïdes, ignorades o simplement els propietaris marxaven com en aquest cas que hem detallat.
El que tenim clar després d’estudiar els arxius que ha passat per les nostres mans, es que l’exageració de fets semblants a aquest i la magnificació dels atacs bàrbars, assignats als mateixos de sempre, han servit per condemnar a qui interessa. La realitat dista molt del que s’ha difós, tot barrejant revenges i odis eclesiàstics en un moment de revolució i de guerra civil, i que hores d’ara encara perduren.
Totes aquestes parodies -per escrit i de paraula-, que durant aquests anys s’han anat difonen, es poden contrastar amb documents però sembla ser que algunes persones en fan tria i escullen potser, els idonis per donar cos a les seves llegendes.
©
Registre Pr. Intelectual. ISBN i D.L.
Isabel Fígols Berruezo.
*historiadora
Nota de Betevé -redacció- del 16 de desembre del 2016: “El 1936 el local va ser saquejat pels anarquistes i tota l’activitat cultural es va aturar fins a 1940. Aquell any, l’Ajuntament va requisar la propietat de l’edifici. Aleshores l’entitat va adoptar el nom de Círculo Cultural Español i va passar a pagar un lloguer per l’ús de l’espai.”
