Fragment adaptat del llibre Sebastià Sunyer i Gavaldà (1863-1939). Vida d’un anarquista tolstoià / Calumnia, 2017.
Allí había fijado su residencia un Genio; había hecho un llamamiento, creando una escuela puramente libre, y había recogido casi todos los niños de aquellos convencidos pueblos; en una palabra: había echado la sana semilla de la sociedad futura (…) Allí se enseñaba y educaba á la infancia, compuesta de diversas clases sociales, á tratarse como verdaderos amigos; á vivir con la más completa independencia, basada en el mutuo respeto (…)
Un ruido extraño me despertó; abrí los ojos, y vi á dos policias que habían penetrado en el dormitorio, del que me secuestraron, y á los pocos días me aplicaban el tormento en Montjuich por el delito de haber soñado en un feliz porvenir…
Sebastià Sunyer, Orientacion Sociológica, volúmen II. Sueños y realidades. 1901.
D’aquesta manera recordà Sunyer a l’any 1901 el moment traumàtic de la seva detenció del 1896 relacionada amb l’atemptat del carrer Canvis Nous, durant la processó del Corpus: somiant amb el comunisme anàrquic i valorant l’Educació com el centre de la transformació social.
Ell sempre afirmà que se’l condemnà durant el Procés de Montjuïc per la seva tasca propagandística. Sunyer aleshores era un home amb certa experiència vital i amb un perfil independent però alhora habitual dels ambients anarcocomunistes barcelonins. En el moment exacte de la seva detenció vivia en l’edifici on feia de conserge, al carrer Consell de Cent nº428 de Barcelona, amb la seva dona Maria Gavaldà i les seves filles Carme i Soledat. Sunyer era fill d’Agustí Sunyer i Eulàlia Gavaldà i nascut el 1863 a la població de La Pobla de Massaluca, província de Tarragona. Sabem que tenia almenys dos germans, en Ramon i en Pere, així com una germana.
Però, per què es va detenir a un públic, bàsicament pacífic i simple propagandista com fou Sebastià Sunyer? De fet, no destacava a la seva praxis llibertària una predilecció per l’estratègia de la violència política, si exceptuem la seva participació a les pàgines d’El Porvenir Anarquista uns anys abans i que, sense cap tipus de dubte, fou una publicació amb un llenguatge contundent i explícitament violent. Però malgrat aquest fet, entre tots el textos que he llegit i analitzat del propi Sunyer, en cap he trobat una defensa aferrissada de la violència i, com a molt, es troba una certa simpatia vers a revolucions i insurreccions espontànies enmig de sentències majoritàriament pacifistes i contràries als atemptats.
Pel nostre protagonista la violència política fou un aspecte secundari de la lluita i, sovint, fins i tot contraproduent. Tampoc tenia, pel seu tarannà ètic cristià, el perfil d’una persona capaç de posar una bomba a la processó del Corpus. En cap cas hauria participat en un acte que ell mateix qualificà com “un crimen ajeno y repugnante á nuestros sentimientos” [1]. De fet sempre havia fet una diferenciació, com tants altres anarquistes, entre l’estructura eclesiàstica i part dels seus fidels, per tant, un atemptat fet contra una part de la processó on predominaven persones de base catòlica i sense rellevància, no tindria gaire sentit. Per altra banda, també existeix el dubte raonable de l’existència, ja aleshores, dels seus posicionaments pacifistes de caire tolstoians, fet que el descartarien com a partidari del terrorisme.
Sunyer va tenir molt poc a veure amb l’atemptat de 1896, aspecte reforçat encara més si entenem certs mètodes policials d’actuació de la famèlica i corrupta Espanya de la Restauració. Un dels mètodes per a detencions polítiques, més enllà de la informació rebuda per part d’infiltrats de tota mena, seguiments a persones concretes o vulneració del correu postal, consistia en atacar a les figures més destacades i públiques del moviment. En aquest sentit, a la mateixa premsa oficialista s’afirmava sense complexes que “para poder llevar á cabo las importantes capturas que se han hecho, han servido de punto de partida un libro ó registro anarquista algo anticuado y deficiente que existía en el Gobierno civil, y otro que llevaba el teniente Portas, formado por antecedentes suyos y otros facilitado por el inspector Tressols” [2]. Així que, amb afirmacions d’aquest tipus, podem valorar com es van realitzar les detencions posteriors a l’atemptat del Corpus de 1896: sense proves i a cops aparentment de cec, fent servir polsosos llibres amb llistats de noms, els quals, en gran mesura, eren els representatius a les publicacions i actes públics que realitzaren els anarquistes.
Possiblement Sunyer va ser, entre tots els processats i torturats a Montjuïc, el què pitjor part s’emportà o, com a mínim, va ser dels que més van patir. Fragments de la seva detenció i posteriors tortures són explicats per ell mateix de la següent forma i, encara avui dia, poden impactar:
“aquella noche fue terrible para mi: me dieron tal batida de latigazos y palos, que perdí la certeza de los sentidos corporales (…) Mayans (padre) y el cabo Botas (…) dándome en abundancia de puñetazos en el pecho, en los lados y debajo de los carrillos, (…) el teniente Portas con seis súbditos (…) en tanto me sujetaban dos de cada pierna y Mayans de la cabeza, el Estorqui, con una caña rajada me retorcía los testículos. Por efecto de la operación, quedaron escorchados y deshechos. (…) hartos de pegarme, me quitaron la camisa y los calzoncillos, dejándome en cueros, y Carreras se entretuvo más tarde, con el puro que llevaba, en quemarme la punta del miembro viril. (…) volvió el teniente Portas con seis verdugos armados de palos y vegajos. Formó el cuadro, y la víctima [Sunyer], atada de manos y brazos, tenía que trotar del uno al otro, para que con sus palos y vergajos la azotasen corriendo(…) hallándome en el cero, cuando las esposas de latón se habían comido toda la carne y el latón frotaba el hueso (…) quitaron las manillas, que tuvieron que ser arrancadas, porque estaban enterradas en la carne (…) todos los hechos anotados (…) tuvieron lugar del 10 de agosto al 20 de septiembre sin haber sido interrogado por el juez instructor” [3].
La detenció a Montjuïc no va ser la primera de la seva vida, ni tampoc l’última, però sí que podem afirmar què va ser la que més li capgirarà: una experiència en tota regla traumàtica i amb conseqüències físiques que van perdurar fins el seu últim alè.
Fou condemnat en primera instància a mort, però finalment va ser-ho a 20 anys de presó. La pressió internacional contra una infàmia de procés polític, fonamentat en proves falses i en les tortures, va forçar un canvi de rumb en la situació dels encara presos. Després de diversos anys malvivint en l’infern carcerari espanyol, es produí el 1900 l’alliberament de Sunyer del penal de Santander, malgrat que condicionat a no trepitjar territori sota domini espanyol, produint-se així uns mesos de desterrament [4]. Retornà al pla barceloní pels volts de l’any 1901 [5], segurament al barri d’en Camp de Grassot, a llindar entre les antigues ciutats de Gràcia i Sant Martí de Provençals, on crearà l’any 1905 una escola amb la seva pròpia impremta, a l’estil de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un projecte, per tant, continuista amb les experiències del laïcisme pedagògic de les últimes dècades del segle XIX i primeres del XX. La seva escola romandrà oberta durant 23 anys, fins als volts de l’any 1928, quan va ser incapaç de pagar el lloguer cada cop més elevat dels locals, sent una víctima dels processos especulatius urbanístics d’aleshores.
Notes
-
SUÑÉ, Sebastián. Orientacion Sociológica, volúmen II. Sueños y Realidades, Barcelona, Tarascó y Cuesta Impresores, 1901, p.48.
-
“Los anarquistas de Barcelona”. A: La Época, 09/09/1896, p.2.
-
SUÑÉ, Sebastián. Alma Libre. Tomo I, Barcelona, Biblioteca de “El ramo de olivo universal”, [1935], pp- 74-84.
-
Val a dir que escollí com a destinació territori francès, concretament la ciutat d’Alger, però el govern d’aquest país no volgué de cap manera que aquests anarquistes, a diferència dels alliberaments de l’any 1897, trepitgessin territori francès. El destí final de Sunyer va ser Liverpool, malgrat que s’havia especulat que aniria a Mèxic i algunes fonts assenyalen que també va romandre a Londres (vegis La Publicidad del 14 de maig del 1900).
-
Segons els diaris El Globo i El País del dilluns 22 de juliol del 1901, Sunyer fou el president, a Sants, d’un míting en solidaritat amb el moviment vaguístic que aleshores es desenvolupava a La Corunya.
«El Papa no tiene carceleros que le insulten ni de palabra ni obra, ni rancheros que le dén garbanzos crudos ni que se le coman su parte de carne y grasa como sucede á los presos, en general, ni tiene Portas que le ordenen la retorción de testículos como se hizo con nosotros en Montjuich y se hace en otras partes» Sebastià Sunyer.
Ser Histórico 